L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dimecres, 31 de desembre del 2014

NÉT ESPORTISTA, IL·LUSIÓ DE L’AVI














L’avi-nen no sabia què era l’esport,
invàlid de naixement, un metge va fer el miracle.
Pujar el cim del Puigpadròs català
fou corona d’un somni mai tingut.
A l’avi amic de l’esport
el somni li encomenaren infants.
Esquiar, pujar muntanyes i patinar sobre gel,
assignagtura apresa en l’aula dels mestres, nens i joves.
Visquè l’esport per immersió
i alumnes seus assoliren medalles de l’elit.
Avi, amb més de vuitant anys,
viu l’esport en la il·lusió dels ulls del nét,
cadet del BM Granollers,
club dels amors de l’avi.
L’imagina jugant Jocs Olímpics.
Els somnnis són sovint missatgers de futur.
El nét jugant a la pista,
l’avi assegut a la grada,
duo ple d’il·lusions,
il·lusions del joc de la vida  

dimarts, 30 de desembre del 2014

XV TORNEIG DE NADAL NARCÍS OLIU, DE BORDILS

Partit final, categoria cadets BM Bordils-BM Granollers 30 -39
Per circumstàncies de la vida, l’avi que estima l’esport, va poder seguir en directe aquest partit, que li feia molta il·lusió perquè hi juga el seu nét. L’equip, dirigit enguany per Bernat Barbany, nét de qui fou “el pasmo del Vallès”, oferí una imatge molt millorada. Un equip lluitador, conjuntat i coordinat, amb jugades que poden signar jugadors de categories superiors. El BM Bordils va oferir ressistència la primera meitat de la primera part, i quan els de Granollers assoliren la primera avantatge de dos gols esdevingueren els dominadors del resultat que no perillà en cap moment. És veritat que tenien davant un equip molt lluitador, tal vegada massa confiat en la força d’alguns dels seus jugadors, però que a mesurea transcurrien els minuts la diferència de gols augmentava i donava confiança i serenitat. Un bon partit, ben plantejat, amb la circumstància d’un porter molt inspirat, amb aturades magistrals que minvaven la moral dels contraris i millorava la dels seus. L’avi des de la banda seguia molt atentament el joc i parava una atenció especial en com dirigia l’equip l’entrenador amb detalls que denotaven que sabia guanyar-se la confiança dels seus jugadors. Amb aquesta victòria, el BM Granollers assolia la tercera del XV Torneig. L’avi que estava molt atent al seu entorn escoltà com un grup de nois parlaven de la millor qualitat de l’equip de Granollers en relació amb els altres participants. Per alló de promocionar, els responsables dels bar acceptaren la proposta de vendre exemplars del darrer llibre BM BGranollers, camí d’una filosofía, que interessà al BM Bordils. Cal remarcar la germanor existent no només entre els jugadors, sinò també entre els pares i acompanyants de l’equip que a la vegada que aplaudien les bones jugades dels seus, a l’hora de dinar també compartien taula entre ells amb una verdadera convivéncia esportiva. El BM Granollers amb els clubs de la federació catalana, una norma de la seva filosofía esportiva. Excel·lent manera d’acabar l’any 2014 i una injecció per començar el 2015.

dilluns, 22 de desembre del 2014

BM GRANOLLERS, SOTSCAMPIÓ ASOBAL.

CF Barcelona 37 – BM Granollers 26.-L’avi que estima l’esport va seguir el desenvolupament del partir fins a quinze minuts del final, perquè altres preferències culturals el demanaven. Va gaudir molt del joc del seu BM Granollers de la primera part, encara que estava convençut de la victòria del Barça, però el seu equip li va fer crèixer les esperances d’un nou Granollers victoriós. La distància final assolida pel Barça en els darrers vint minuts del partit es degueren clarament a una superioritat de reserves, perquè, és veritat, la plantilla del Barça la formen dos equips titolars. Aquest és un tema quina filosofía mereix un tractament en profunditat de cara a les noves orientacions deportives internacionals. L’avi així ho pensa i és tema que està estudiant. Però malgrat la diferència el BM Granollers fou un molt digne finalista. El seu segon equip de la plantilla necessita un xic de temps, possiblement un parell d’anys, però de fusta n’hi ha i bona. Del partit, l’avi s’estirava els cabells davant la pèrdua de pilotes que propiciaven contraatacs mortals de necessitat. El contraatac del Barça és fulminant. Els  anys bons del Granollers també ho eren i ho tornarà a ser. I l’entitat vallesana hi té molt a dir en la filosofía de futur de l’esport de l’handbol. Malgrat tot, l’avi està molt content de la trajectòria de l’equip dels seus amors i un sotscampionat no és un guardó petit. És important i felicita a l’equip. Està convençut que la línea ascendent no es trencarà i el BM Granollers formarà part de l’elit mundial. Les esperances les hi té totes i els mimbres per assolir-ho també hi són. Amb la pedrera que té, el BM Granollers continuarà entre els millors.

dimecres, 10 de desembre del 2014

BARCELONA-GRANOLLERS 43-28

L’avi que estima l’esport va veure per internet el partit. L’importava el joc del seu equip el Granollers. A la primera part estava trist pel resultat, però content per un altre motiu, creu en el Granollers i les grans derrrotes construeixen els grans equips. El Granollers, ja ho és de gran a nivell Asobal,     però ha de crèixer més a nivell internacional i l’avi va arribar a la conclusió que el seu equip hi està en el camí. En el partit hi van jugar dues forces psicològiques molt potents en els dos conjunts. El Barça no podia decebre els seus seguidors desprès de la derrota a Polónia, i  no va decebre, el Granollers saltava a la pista amb la preocupació de demostrar un gran nivell, i així com en el Barça esdevinguè positiu en el Granollers negatiu i agreujat per dues circumstàncies, sobre tot a la primera part, la gran actuació del porter barceloní que creava dos efectes, contraatacs a favor i nerviosisme al contrari que errava pilotes que normalment no erra. El resultat de la primera part no presentà el Granollers verdader, 23-10 és massa diferència. La segona fou més normal amb un 20-18, que palesa un joc més igualat. I en aquesta, el Granollers fou l’equip que és i que camina ferm per consolidar-se en l’èlit internacional. És el Granollers amb que es queda l’avi que estima l’esport. I mentre el partit avançava una idea s’apoderava de l’avi: no entenc, es deia, com amb la pedrera que té el Granollers no gaudeix de més jugadors d’un gran nivell? Què no es fa i què es fa malament. Pensa que és un tema a meditar per assolir aquell gran equip que l’aficionat destja. La intel·ligència pot vèncer al diner. I a Granollers la intel·ligència hi és. Què falta, doncs?. Pensem, però animem als jugadors, que també hi tenen molt a dir i a aportar. La segona part del partit van palesar el joc de la gran esperança i d’un futur força proper. Endavant, i que ressoni fort el crit de guerra: PIT I COLLONS.
 

divendres, 28 de novembre del 2014

JOAN BARBANY PUJOL

Una vida dedicada a l’handbol
L’espai tranquil Barbany, amb un grup d’amics de l’handbol i sobre tot del Joan, fou escenari, en el marc de la celebració del 70 aniversari de l’handbol a Granollers, d’un record homenatge a qui fou una figura important en la història d’aquest esport a Granollers, a Catalunya i a Espanya. Joan Barbany era, en síntesi, un treballdor fidel i constant d’alló que estimava, la família, la ciutat i l’esport. El seu pare, que era un intel·lectual lliurat a la cultura li aconsellà: fill meu oblida la política i dedica’t a la família i a l’esport. Practicava l’esquí, el muntanyisme, el submarinisme, el tennis, la caça i sobre tot l’handbol. Excel·lí fonamentalment en l’handbol a 11, essent campió d’Espanya, dues vegades amb el FC Barcelona i dues amb el BM Granollers. Inicià l’activitat de l’handbol l’any 1944, cofundador del BM Granollers, bàsicament a 11, modalitat en la que assolí ser considerat número u com a capdavanter, rebent el sobre nom de “el pasmo del Vallès”, per la seva potència, dedicació, entusiasme i bon joc. Era un gran golejador. En el món de l’handbol, fou jugador, directiu, promotor i sponsor. Des de l’any 1942, que s’iniciaren els primers contactes amb el nou esport fins el dia del seu traspàs, sempre fou un treballador de l’handbol. No acceptà mai la presidència, encara que se’l reconeixia com “el president a l’ombra”. L’espai tranquil Barbany fou la pista esportiva del partit de la seva memòria arbitrat pel seu amic, l’avi que estima l’esport.

diumenge, 23 de novembre del 2014

“BUFA EL VENT”, ESPECTACLE POÈTIC

Una il·lusió de l’Avi que estima l’esport”. Portar la seva poesia al camp de l’espectacle suposa per a l’avi un esport d’un valor afegit extraordinari. L’esport com a model de vida i la poesia essent la vida d’aquest esport. La integració de poesia i esport en l’essència de l’existència, la vida, és per a ell una activitat necessària perquè tothom es convenci on rau el fet globalitzador. La vida feta poesia i esport en el temps és efímera però sortosament la transcedència esdevè el seu objectiu. Ser transcendent en el temps és un mirall temporal que rep la seva llum del no temps, del gran silenci, del tot, de la globalitat, del ser tot u. L’avi en l’espectacle basat en el seu poemari hi intueix un camí globalitzador de la persona humana, que és en la seva integritat, paraula, música i  moviment (dansa). Cada expressió del llenguatge humà comporta poesia, música i  moviment, fins i tot en les accions més senzilles i humils. La poesia, la música i el moviment són companys imprescindibles del ser humà. I viure poèticament és el model de l’expressió a través de la paraula, la música i el moviment. Les diferents maneres de caminar expressen variades actituds i desitjos (expressen, escolten, busquen – paraula, so, moviment). I darrere de tota aquesta expressivitat vital s’hi belluga el desig de transcendència, que culmina amb l’afirmació final de l’espectacle “en el regne de Déu (globalitat) tothom és JO”. L’avi volia un espectacle en el que les persones gaudissin, s’ho passesin bé i, a la vegada, enriquissin el seu Jo personal. I en l’assoliment d’aquest objectiu, tres artistes, tres grans artistes, Paco Asensio (paraula), Ernest Briceño (música) i Àgueda Murillo (moviment). Sense ells no hauria estat possible, ni a Granollers, el dia 9 de novembre, ni a Parets del Vallès, el dia 22 del mateix més. A Granollers l’assosserament de Frederic Roda i a Parets, el de Ramon Galera va contribuir a un valor afegit que reforçà la qualitat artística de la representació poètica. La imatge( facilitada per CEM Maria Grever) que acompanya aquest comentari correspon a l’assaig de Parets, una estona abans de la representació. L’avi fa ser molt feliç.

dilluns, 17 de novembre del 2014

L’AVI RECONEIX QUE QUAN S’EQUIVOCA S’HA D’ESMENAR

L’avi,un dia abans de presentar el seu llibre BM GRANOLLERS,CAMÍ D’UNA FILOSOFIA, es va trobar casualment amb el seu bon amic i fotògraf JORDI RIBÓ i al preguntar-li aquest si sabia qui havia fet les fotos del seu llibre, la sorpresa i disgust fou molt gran. I com treballa en blocs diferents i facebook va decidir publicar-ho juntament amb la portada i contraportada del llibre, perquè ell pensa que las persones que el llegeixin se n’han d’assebentar d’una manera o altre i que les errades han d’esmenar-se. Agraeix a Jordi Ribó la seva amistat i el haver-li fet saber l’errada i encara el sent més amic.

PARTIT PERDUT A CONCA

L’avi que estima l’esport el fet de guanyar i perdre partits és un signe d’una igualtat d’oportunitats desitjable per a tots els participants. Començar una competició amb la convicció generalitzada de qui serà el guanyador no li mereix a l’avi la qualitat de competició. Més aviat és un abús d’autoritat. Les competicions no s’haurien de gunayar en els despatxos de contractes milionaris, espoliadors dels altres equips. El ser millor s’ha de guanyar a la pista no al despatx. Les desigualtats provocades no acostumen a ser bones conselleres, ans al contrari motiu de desequilibris i en llenguatge col·loquial, de malt rotllo. La pèrdua d’un partit no és signe d’incompetència, un mal dia el pot tenir tothom, fins i tot els super que jugant malament també guanyen. És el signe de la diferència, per a l’avi injusta en la base. En una competició el mèrit, guanyat entre iguals, el marca la classificació final. Perdre un partit pot significar igualar puntuacions o un crit d’alerta per errades comeses. L’avi ha llegit que aquesta fou la causa de la pèrdua a Conca. En lògica deportiva les errades estudiades i valorades són necessàries per rectificar. Però quan el contrari és molt superior, econòmicament, com s’avaluen les errades?  No creu pels gols encaixats. Més aviats pels errats. Aquesta entrebancada, si així es pot dir, a l’avi li dóna encara més confiança en el Granollers. Perquè un dels punts pedagògics i filosòfics del club rau en el fet de trobar-hi solucions. I n’hi ha. L’avi està convençut que el Granollers assolirà la segona plaça de la classificació final.

dissabte, 15 de novembre del 2014

Presentació llibre BM GRANOLLERS, CAMÍ D'UNA FILOSOFIA


LA POESIA ÉS TAMBÉ PASSIÓ DE L’AVI QUE ESTIMA L’ESPORT

Amb motiu de l’estrena de l’espectacle poètic BUFA EL VENT estrenat al Teatre Ponent de Granollers, l’emisora local de ràdio el va entrevistar preguntant-li el què i el perquè. El vent són vibracions i situacions de la vida de les persones que li donen als seus actes sensacions variades des de la felicitat fins el rebuig. I la poesia és un instrument, si així se li pot dir,  molt valuós per tramètre-les. És en certa manera el vitalitzador de la història. I en l’espectacle hi actúen tres modalitats de vents: la paraula, la música i el moviment que en essència són els animadors der la vida de les persones.

dimarts, 11 de novembre del 2014

UN HOMENATGE MERESCUT PER PEP VILÀ I MIQUEL ROCA

Totes les celebracions d’aniversari d’entitats que han fet història propicien homenatges per la tasca desenvolupada. Els motius poden ser múltiples i diferents però aquells que imprimeixen caràcter és obligat recordar-los. En el cas de Pep Vilà i Miquel Roca, entrenadors del BM Granollers, la darrera circumstància és irrefutable. Pep Vilà, primer entrenador del club, podem afirmar que esdevinguè l’ideòleg de l’handbol, un ideòleg creatiu, intel·ligent i dinamitzador. Miquel Roca, en certa manera alumne, jugà a les seves ordres, recollí el testimoni, continuà la filosofía que amb els seus estudis millorà i els dos entrenadors han estat capdals en l’handbol nacional. L’homenatge era obligat. L’acte tenia regust d’història i esperit esportiu. La història dels trofeus conquerits pel primer equip, nacionals i internacionals, eren els testimonis directes del bon treball dels entrenadors granollerins. L’esperit es respirava en l’ambient amb les vibracions de compromís i felicitat per gaudir la ciutat de Granollers d’un club de setanta anys d’història que ha portat el seu nom, arreu del món, com recalcà Miquel Roca en el seu parlament. Pep Vilà, emocionat, les paraules les hi prenia el cor i els amics l’entenien. Excel·lents els parlaments del President de l’entitat, Josep Pujadas i de l’alcalde de Granollers, Josep Mayoral. I molt eloqüent la nombrosa assistència d’aficionats, exjugadors, velles glòries, jugadors i directius d’ahir i d’avui. L’avi que estima l’esport gaudia del missatge que enviava la festa perquè confirmava la seva teoria de la filosofía del BM Granollers. L’homenatge, un capítol més en la història, important pel seu humanisme i per aquell principi de l’entitat que primer són les persones.

diumenge, 26 d’octubre del 2014

UNA DERROTA ALLIÇONADORA

A l’avi que estima l’esport li agraden els per què dels esdeveniments esportius. El guanyar o perdre és una circumstància que no hauria d’embrutar l’esportivitat. Però massa sovint s’embruta abans de celebrar-se el partit. La derrota per 3-1 en el camp del Bernaveu pot ser dolorosa però mai ha de ser motiu d’antideportivitat. El darrer Madrid-Barça anà precedit a Catalunya d’una campanya que l’avi cataloga de poc deportiva i molt més si es tè en compte les circumstàncies polítiques actuals i el paper important del  Barça en el procès català. L’avi pensa que precisament per les circumstàncies polítiques de Catalunya havia d’actuar-se amb més prudència i més intel·ligència per preservar la  deportivitat. Contraris, sí, enemics, mai. Enten perfectament que per a un “merengue” la campanya orquestrada de poder celebrar en el camp del Madrid la possible celebració golejadora de Messi, no li tenia de fer gens de gràcia i que conseqüentment es volguès celebrar la derrota del Barça. I enten que els jugadors del Madrid sortíssin mentalitzats per impedir-ho com així fou. L’avi no va veure el partit, tenia una altra obligació de caire cultural, obligació que no li fa ajornar cap partit de futbol per important que sigui. Ell pensa que donar preferència al futbol a una activitat cultural és un signe de baix nivell humà. La cultura és essencial. És veritat que el futbol té la seva part de cultura i a l’avi no se li pot negar que ho reconeix. Podeu llegir els seus dos llibres d’esport: ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL i L’ESPORT EN LA GLOBALITAT HUMANA. Del partit que comento a l’avi no li agrada que esdevinguès una imatge esportivament descafeinda i mal aconseguida. En termes artístics definiría el partit com de poca qualitat. I aquest concepte és pitjor que el fet de perdre. L’avi pensa que un partit, es guanyi o no, ha de donar sempre una bona imatge, ha de ser una obra d’art. I aquesta característica l’avi no l’ha vist reflectida en les cròniques esportives. Sí que hi ha llegit expressions que donen a entendre que les errades ensenyen i aixó és positiu i un signe per jugar millor la resta de partits si es vol ser campió. Una ensenyança no es pot oblidar: certes opinions incideixen efectivament en els jugadors amb un  doble afecte, estimulen els contraris i agarroten els de casa. Del partit en questió hi ha una altra circumstància que a l’avi no li agrada. Les dues alineacions les conformaven més jugadors estrangers que no pas de casa. I l’avi és pregunta, quina mena de competició és aquesta? Per a ell aquesta condició és un dimoni de l’esport. Ja en parlarà.
 

dissabte, 18 d’octubre del 2014

BARÇA-BAYERN DE MUNICH VIST PER L’AVI

Com enamorat de l’esport, l’avi s’ho passa bé visionant transmissions esportives. I li agrada dir-hi la  seva. El partit de bàsquet de Copa d’Europa entre el Barça i el Bayern no li va plaure massa perquè considera que no es va jugar a l’alçada de la fama que tenen els dos equips, principalment el Barça. La victòria molt ajustada demostra una qualitat discutible per la forma com es va aconseguir. Els blaugranes no van tenir continuitat en el bon joc i sí en, diguem-ne, errades. Errades que van ser norma en els dos equips. És veritat que s’aplaudiren jugades molt bones, però dissortadament, poques, fet que demostra una discontinuitat fruit d’una descoordinació. També és veritat que se celebraren triples de molt mèrit i que nivellaren el resultat. Potser va ser lo millor dels dos equips. L’avi, pedagog de l’esport infantil, va adonar-se que en ambdós conjunts s’abusava massa de la retenció individual de la pilota que s’acabava perdent-la per culpa d’una manca de visió de conjunt amb un excès de geni, jo puc, per acabar no sóc ni geni, ni puc. No li va agradar el joc de conjunt de cap dels dos equips i potser aquesta circumstància va possibilitat un final tan justet, gràcies als llençadors de triples. Per a l’avi el partit no va ser un model de partit de copa d’Europa.

divendres, 10 d’octubre del 2014

dijous, 9 d’octubre del 2014

PARAULES DEL PAPA FRANCESC EN EL SEU VIATGE A ALBANIA


“Estimats amics, us exhorto a mantenir i desenvolupar la tradició de les bones relacions entre les comunitats religioses que hi ha a Albània i a sentir-vos units al servei de la vostra estimada pàtria. Amb una mica de sentit del l’humor, es pot dir que aixó s’assembla a un partit de futbol: els catòlics contra tots els altres, però tots junts, pel bé de la pàtria i de la humanitat.”

dimarts, 7 d’octubre del 2014

AMB UNA CATALUNYA INDEPENDENT, ON JUGARAN EL BARÇA I L’ESPANYOL?

L’Avi, que estima l’esport, pensa que el sol fet de plantejar aquest tema és una demostració d’incapacitat organitzativa. Primerament és posar en dubte el potencial esportiu català que té prou imaginació i idees per crear una lliga de futbol potencial potent en el marc d’Europa. Però plantejar el problema des de les estances espanyoles, que suposaria una expulsió, és d’una feblesa discursiva tal que no es concebeix hagin aprobat el batxiller. D’expulsió res de res, és normal que restin fora. El que no és normal és l’amenaça i per més inri alló que l’importa no és la qualitat esportiva sinò el problema econòmic. És esperpèntic llegir “no me imagino una LFP sin el Barça, se nos vendría a bajo el negocio del futbol”. És una manifestació indignant, no és important l’esport per l’esport sinò el negoci de l’esport. Una demostració més del baix nivell de les esferes governamentals de la pell de brau, en aquest cas del futbol. Quan es presenta un problema, l’avi pensa, que alló que cal fer és analitzar-lo i pensar en possibles solucions. En un temps en que es parla tant de la globalització, que els grans equips, per no dir tots, poden presentar una alineació amb només jugadors estrangers, escollir l’amenaça, que no ho és perquè ja ho tenen coll avall els catalans, és un signe massa clar de pobresa organitzativa i de manca de capacitat progressiva. És lamentable que l’esport s’afegeixi a la campanya de la por quan la premsa estrangera recomanava diàleg, com ha fet el Financial Times, dient en la darrera editorial que “ Rajoy no s’hauria d’amagar més darrere de la constitució i hauria de construir un consens per canviar-la de bona fe i en un temps raonable”, com també el Secretari General de l’ONU va manifestar aquesta setmana a Andorra que la legislació europeu defensa el dret a decidir. Fer servir l’esport per crear malestar és una manifestació més d’impotència política. Ni al Barça, ni a l’Espanyol els hi faltarà una lliga on jugar. I encara, imagina l’avi, els directius espanyols demanant per favor que continuin jugant la lliga del futbol professional espanyol. Aixó sí, pensa, amb dret a jugar només amb la selecció catalana, que també farà molt bon paper a les competicions internacionals i mundials.

dilluns, 15 de setembre del 2014

REFLEXIÓ SOBRE EL CAMPIONAT MUNDIAL DE BÀSQUET

Dues circumstàncies han fet reflexionar a l’avi que estima l’esport, sobre el Campionat del Món de bàsquet celebrat a Espanya. A) el partit de la final i B) l’eliminació de l’equip espanyol. En ambdós esdeveniments hi endevina posicionaments anquilosats i possible projecció de futur.
El significat del partit finalista, pensa l’avi que estima l’esport, és prou eloquent i el resultat final pot ser-ne el missatge. Si els dos equips finalistes són, sobre el paper, els millors del món, ens denuncien dues filosofies molt distaciades l’una de l’altra sobre el concepte esportiu. Entre Nord-Amèrica i Europa la distància és acusadora. Però alló que no s’enten és com són possibles quan força jugadors europeus, presents en els quarts de final, no han estat capaços d’equilibrar la balança de la diferència. No ha vist per televisió massa partits, però els pocs li han donat idees. Tal vegada la diferència no està en la técnica sinò en el seu concepte i domini. Sèrvia, en principi el millor europeu, fou dominat a plaer fins que l’equip americà en el darrer quart li permetè escurçar distàncies. En el joc americà hi havia el concepte de passar-ho bé jugant tant en els moments d’imposar el seu domini quan en els moments de demostrar que no era la seva voluntat avasallar per avasallar. Darrere l’alegria del joc hi havia un missatge d’estudi i de treball conscient i desitjat sense pors a l’esforç i sacrifici. Pensa l’avi, que el bàsquet americà és més el bàsquet de l’alegria que el de la competició i que aquesta arriba quan l’alegria del joc s’imposa sobre l’obligació de guanyar. Creu l’avi que alló que necessita un reciclatge són els sistemes d’entrenament i adoctrinament.
Referent a l’eliminació d’Espanya no ho enten. No enten com un equip ple de jugadors que han militat en la millor competició de bàsquet del món van tenir un paper tan irregular. No va veure el França-Espanya, però sí el França-Sèrvia i la confusió encara fou més gran. Alló que sobre el paper periodístic havia de ser un passeig triomfal esdevinguè un fracàs difícil de païr. Per què aquest resultat?  L’avi pensa que un excès d’auto-contemplació en la seva seguretat i una manca d’humilitat sobre la pista al no reconèixer la seva pèrdua de control, pèrdua tant a la pista com a la banqueta de direcció. S’ arribà al campionat sense forces psíquiques i morals per demostrar la suposada superioritat. I aquesta vessant psicològica és importantíssima per creure en el relleu de la joventut quan l’experiència no funciona. Per creure en les pròpies forces massa sovint hi manca intel·ligència i creativitat i l’una i l’altra, com demostren els resultats, foren exents. Resumint la filosofía de l’alegria del joc fou molt superior a l’autoconvenciment de que es jugarà la final. Els fets són el que compten.

diumenge, 7 de setembre del 2014

L’esport català no es mereix el mal tractament polític

L’avi que estima l’esport quan ha llegit la imposició contributiva a l’esport aficionat català que l’estat ha decidit, ha respós amb una rápida “quan més aviat declarem la independència millor. Comtinuar formant part de l’estat espanyol és condemnar-se a la misèria.” I a continuació ha escrit. “Tot el que vaig fer per l’esport en temps de la dictadura, ara em seria impossible.” Ell recorda que en la seva etapa de Granollers va arribar a tenir 8 equips federats, de futbol i handbol. I en el món escolar també atletisme, bàsquet i gimnàstica. I tot gràcies a la col·laboració de voluntaris que actuaven per amor a l’art. Prou feines hi havia per pagar els arbitratges. I de l’etapa granollerina, dos infantils van fitxar pel FC Barcelona i vuit van arribar al primer equip del BM Granollers. L’avi va tenir molts contactes amb clubs de la comarca i també de Barcelona en els que els seus dirigents i tècnics eren netament aficionats. No s’amaga d’afirmar que tractar l’esport aficionat igual que al professional és propi de paísos que  no mesuren l’esforç de la gent. Obligar per unes hores a inscriure’s a l’ Assegurança Social quan ja hi hauria d’estar pel seu treball és menys-tenir el voluntariat que tant li deu l’estat pels diners que s’estalvia. La dedicació a l’esport aficionat és un voluntariat que dóna i  no rep i, gaire bé sempre, nomès té l’agraïment dels seus jugadors. Aquesta imposició no és nomès condemnar a mort a milers de clubs catalans sinò que és un incompliment de la Constitució que en el seu preàmbul diu explícitament que es tindrà cura de la cultura i de les institucions. Avui que contra Catalunya es parla tant des d’el centre de complir la llei potser seria hora que des de Catalunya és presentès judicialment un detallat informe dels incompliments polítics i legals que pateix. I si s’escau denunciar-los als poders de la Unió Europea. Legislar secant les arels és matar l’arbre. L’esport català triomfarà internacionalment amb Catalunya. L’avi n’està convençut.

dijous, 4 de setembre del 2014

LA FORÇA DE L’ESPORT GRANOLLERÍ

Celebrar una efemèrides esportiva de convivència sempre és una injecció d’optimisme per l’avi que estima l’esport. La presentació de tres clubs representatius de la ciutat en un ambient d’amistat i bona companyonia il·lusiona i aixeca l’esperança de la capacitat creadora de l’esport en la configuració de la convivència ciutadana. L’esport, com tot el que és cultura, no hauria de ser aliè a cap granollerí, sigui de naixement o d’adopció. Darrerement hi troba a faltar aquella intensitat dels anys seixanta que ell va viure i desitjaria que la ciutat recuperès aquell caliu que la premsa nacional catalana i espanyola admirava i proclamava en el seus diaris. Troba a faltar aquella personalitat directiva d’un Pitu Boix, d’un  Isidre Botey , també del Sr.Novoa i dels presidents d’atletisme Srs. Garrell i Garriga. Demostrar a la població una bona convivència entre entitats deportives és un signe per a l’avi de no deixar perdre aquest patrimoni que defineix Granollers com ciutat esportiva. L’acte dels tres clubs l’ha fet pensar en la possibilitat d’omplir el Palau d’Esports amb un homenatge públic, institucional i cívic a totes les entitats esportives de Granollers que si no va mal informat gira al voltant de la seixantena. Imagina el Palau d’Esports ple d’esportistes i dels seus directius en una vetllada literària-musical, amb ball inclòs, demostrant com és Granollers, ciutat esportiva. Qui ho hauria d’organitzar? Senzillament pensa que la Regidoria de Cultura i Esports de l’Ajuntament.

dilluns, 1 de setembre del 2014

COM VA VIURE L’AVI EL BARÇA-GRANOLLERS SUPERCOPA ASSOBAL

Una vegada acabat el partit es fregava les mans, tot content, perquè en el Granollers que jugà a Tarragona hi va descobrir el Granollers dels bons temps. Per ell, el resultat de 32 a 28 no és just, no correspon al nivell de joc del BM Granollers. És prou conegut que l’avi és un enamorat del seu Granollers en el que hi veu totes les virtuts però també defectes que no li deixen ser el Granollers que ell vol. La primera part, els vallesans van estar a l’alçada dels millors equips europeus i, a la segona, va tenir uns minuts inicials massa dolents. Es va deixar distanciar i a l’hora de reduir distàncies no hi va ser a temps. Del partit no està d’acord amb la valoració del joc del Barça, l’equip pot ser espectacular però el seu joc a Tarragona no ho va ser. El contrari li va posar en evidència les seves debilitats. Però va guanyar, em direu, no faltaria més. Abans de començar el partit l’avi va pronosticar la victòria barcelonista per uns cinc o sis gols de diferència. Van ser quatre, que el resutat més just hauria estat d’un o dos. Com va veure el seu Granollers? Molt millorat en relació amb el partit de la super catalana. Pensa que a la plantilla actual només li falta més autoconvenciment, menyes respecte a la fama del contrari, més velocitat en moure la pilota, i treballar més el saber estar en el lloc adequat en el moment necessari. Al començament de la segona part hi va haver uns contra-atacs que no es tenien d’haver produit mai. En un esport com l’handbol no es pot mai deixar un home sense ser controlat. I l’augment de la diferència va venir per aquest descontrol. Troba que l’atac va millorar molt, com la defensa, però encara s’hi produeixen situacions embarrassades que facilitaren les inflitracions i els trets a porta del contrari i inutilitzaren els propis. Eren situacions en que cal recordar que són un conjunt, les jugades individuals han de ser molt clares i molt convençudes. De totes maneres l’avi està convençut que el campió moral va ser el seu Granollers. No li va agradar l’arbitratge i tampoc alguns gestos dels jugadors contraris. Ja es va veure que el Granollers els va fer patir molt, perquè es creuen que ho han de guanyar tot. Una vegada més dues filosofies davant per davant i la pobra trepitjant els talons de la rica. Amb els mateixos jugadors i direcció técnica, el Granbollers, la temporada 2015-16, aspirarà al títol.

dimecres, 27 d’agost del 2014

XXIX SUPERCOPA ASOBAL

La supercopa d’Espanya, millor dit, de l’ASOBAL, la juguen el proper diumenge dos equips catalans. Directament i indirecta símbol de la realitat social dels pobles d’Espanya, que de la diferència en fan un vincle de convivència. Avui, jo, demà, tu, i junts caminem amics per la història. És la gran lliçó que he après de l’esport. Un argument més a favor de l’esport en qualitat de configurador social, basat en la veritat i justícia, primer de les persones jugadores i segon dels fets. Tarragona, seu dels Jocs del Mediterrani del 2017 acull aquesta final espanyola, de signe català, com un sortós preàmbul d’alló que han de ser els Jocs.
Barcelona i Granollers van jugar també la supercopa catalana. La rivalitat històrica entre els dos clubs li dóna al partit un valor afegit en el missatge de la filosofía global de l’esport. Dos clubs amb filsofies de principis diferenciats competeixen amb dos objectius: a) ser el millor, b) fer palès que el signe esportiu de la globalitat amb dues organitzacions diferents és bo.
L’handbol esportivament pot aportar-hi molt i el pròxim a jugar a Tarragona en pot ser un exemple. Guanyar pot ser resultat d’una superioritat tècnica i tàctica i també de la sort. Però és més important ser-hi i demostrar noves idees i nous plantejaments. Penso que el dos equips n’hi aporten i que de la competència mútua en poden sortir beneficiats tots dos i en general l’esport. Un dels dos basa la seva força en el fitxatge dels millors d’arreu del món, l’altre en la formació i recerca de talents de casa. De la intel·ligència dialogant  se’n pot extreure conclusions esportivament i social molt vàlides. El BM Granollers des dels seus inicis va confiar en la formació dels seus propis jugadors. La professionalizació va marcar una nova direcció i en l’actualitat el progrès demana noves investigacions esportives per no perdre qualitat, mantener categoria i està en la línea capdavantera del progrès.
Què hi aportarà el partit, siguin quin sigui, el campió. Tal com vaig veure en el partit de la supercopa catalana penso que la conclusió més important será trobar la fórmula d’equilibri entre la filosofia de fitxar els  millors i la filosofia de formar jugadors d’elit. A l’avi que estima l’esport li agradaria que el campió fos el BM Granollers.

dilluns, 25 d’agost del 2014

ENTRENADOR DE WATERPOLO

Nani Niu, és l’entrenador de l’equip femení del Waterpolo del C.N.Saabadell, campiones d’Europa per equips i base de la Selecció Nacional Espanyola. Referent a la independència de Catalunya votarà SI_SI i opina que “una Catalunya independent demostraria al món que tenim esportistes espectaculars”. No dubta que C atalunya en uns Jocs Olímpics faria molt bon paper en esports com el futbol, bàsquet,  habdbol, atletisme i natació entre altres.

diumenge, 24 d’agost del 2014

PREMI DE PINTURA NIT DE L’ESPORT MANRESÀ

A Ernest Descals, guardonat en diferens Nits del’Esport, li fou guardonada l’any 2003 una pintura inspirada en el Futbol Sala. La imaginació de l’artista, amb un estil molt personal, recrea imaginàriament i estàtica un moment del partit, independement de la posició reglamentària, perquè artísticament alló que interessa és la imatge. La doble possibilitat, estàtica i en moviment, defineix des de la indefinició dels jugadors o jugadores el protagonisme de la pilota, que il·luminada lateralment, assenyala l’orientació que li dóna l’esportista. Amb un terra d’intensitats diferents i absorvents d’un joc de grisos, vol donar la impressió de l’interès dels esportistes i de la seva implicació en el joc. Una pintura plena d’intencionalitats en la que l’espai guanya el protagonisme dels esportistes i dóna qualitat a l’espectacle esportiu.

dissabte, 23 d’agost del 2014

KH7 BM GRANOLLERS – TIBU-RON CASTELLDEFELS 30-20

L’equip femení del BM Granollers de Divisió d’Honor, Campió de la Super Copa de Catalunya. L’avi que estima l’esport ha seguit la segona part del partit per internet, quan les noies del Granollers dominaven per 4 gols d’avantatge. L’avi s’ha marevellat amb el joc de conjunt, encara que algunes poques descoordinacions han permès que la diferència no fos més abultada. S’ho ha passat bé amb jugades de conjunt, en particular les acabades per la banda esquerra, demostrant la jugadora extrem una bona qualitat tècnica. És natural que la il·lusió del gol, sobre tot quan es veu clar, entorpeixi alguna jugada per pèrdua de pilota, com també algunes aglomeracions en l’atac, que dificultaven el tret a porta o facilitaven la recuperació de la pilota a l’equip contrari. L’avi s’ho ha passat molt bé amb els contratacs i amb una defensa força ben tancada, que demosteraven entusiasme, domini de la tàctica, control de la situació que amb un joc de conjunt i tècnicament molt qualificat donaven seguretat. Llençaments a porta molt ben col·locats, aturades de la portera que doneven confiança a l’equip, i una bona col·locació en defensa i un estudiat atac feien que la victòria no nomès no perillès sinò que augmentès la diferència. L’avi pensa que el resultat és just i si algun retret cal fer és que la diferència podría haver estat més àmplia. Bon començament de temporada i l’avi somia aplaudir les campiones de la temporada 2014.2015.

BM GRANOLLERS MÉS ELITE QUE MAI

No em canso mai d’afirmar que la Copa més important guanyada pel BM Granollers és la seva continuitat en l’elit de la seva modalitat esportiva. La Super-Copa Catalana 2014 ho proclama amb prou força i claretat. L’equip de la Capital del Vallès Oriental juga les dues finals de Divisió d’Honor, la masculina i la femenina. Com a club capdavanter que és, un altre exemple entre els molts, el primer club de Catalunya i d’Espanya que té els dos equips, masculí i femení en la máxima categoría. Al marge dels títols ningú pot negar que aquest, al costat de la continuitat, és un trofeu extraordinari. I és precisament aquest el guardó més valuós independenment d’assolir el títol o el subtítol. Posaria la mà al foc per apostar a favor de l’equip femení que amb aquest nou triomf merexeria una matrícula d’honor i una nota de summa cum laude en la seva tesi doctoral de l’handbol. En relació a l’equip masculí el subcampionat seria molt meritori però no es pot descartar la qualitat dels jugadors granollers i el recolzament de la sort per conquerir el títol. L’aposta en aquest partit és difícil, però somiar ajuda sovint a vèncer. Seria extraordinari començar la temporada 2014-2015 amb dos títols. De totes maneres ho és. Els somnis, a vegades, es fan realitat. Independentment dels resultats el BM Granollers un any més, amb mèrits propis, a l’elit i desitjo que aquesta temporada la  de la celebració del 70 aniversari de la fundació de l’entitat, la ciutat visqui joiosa amb el seu club i li fassi costat com es mereix i la ciutat sap. Endavant BM Granollers.

divendres, 22 d’agost del 2014

DISCÒBOL, de MIRÓ (segle V abans de Crist)

L’avi amics del esports ha trobat en l’escultura de Miró l’expressió artística de l’esport que més l’entusiasme. L’avi, enamorat de l’esport i de l’art, estudia en els moviments esportius aquelles sensacions humanes que ajuden a entendre millor la vida. Miró, escultor grec del s.V a.C. va excel·lir en l’art escultòric amb motiu de l’Olimpíada 87, l’any 431 a.C. Les obres les treballava en bronze i la més famosa el DISCÓBOL, podria molt ben ser homenatge a un campió olímpic. En la figura del llençador de disc, amb una posició correcta de preparació, ens descobreix la tensió nerviosa del llençador  d’un cos harmónicament creat en contrast amb l’expressió del rostre un xic concentrat. És una llàstima que s’hagi perdut l’escultura original  de la que se’n van fer força còpies em marbre, sent la més important la que es conserva al  Museu Termas de Roma amb el nom de Lancelotti. És curiós, pensa l’avi, comprovar l’estreta relació existent ja en aquells temps entre l’art i l’esport. I la idea que n’ha tret és que aleshores la globalitat en la persona humana era un fet, no una filosofia. Vivien més aquest agermanament perqué l’esport i l’art són dues expressions de l’humanisme.

dimecres, 20 d’agost del 2014

ESPORT PER LA INDEPENDÈNCIA


CRONO, PRIMER PREMI D’ESCULTURA DE LA III BIENAL DE DEPORTE Y ARTE DE NAVARRA.

Una de les característiques de l’avi que estima l’esport és la seva estima de l’art. Tafanejant per internet ha trobat l’escultura que es presenta, obra de Txus Larumbe, esportista triatleta que, a la vegada, és artista. La relació esport-art no és nova, tan o més antiga que els Jocs Olímpics Grecs. Recorda per exemple l’escultura de Miron, el DISCOBOL. L’escultura que presenta l’avi defineix perfectament l’esperit esportiu de l’atleta amb una plena confiança en la bicicleta amb una postura d’integració. Sentit esportiu amb un simbolisme sobre el valor de la competició i la importància que hi juga l’estètica. La màquina i el cos, formant un tot, explica l’estreta unió necessària per assolir els objectius, l’esportiu per esdevenir campió i l’artístic per gaudir de la qualitat de l’expressió. El binomi art i esport gaudeix de bona salut a casa nostra. Segur que l’avi en descobrirà més.

diumenge, 17 d’agost del 2014

AMB DEU ANYS CAMPIÓ DEL MÓN

Les bones notícies viscudes per nens són sempre un motiu de joia per l’Avi que estima l’esport. Gràcies a les xarxes s’ha assebentat que MARTI YÉLAMOS, de Sant Antoni de Vilamajor s’ha proclamat CAMPIÓ DEL MÓN de Trial Poussin, que em sembla és una modalitat del Trialsin. Des del punt de mira pedagògic, tal vegada, algú hi vegi en aquesta notícia un gra massa de popularitat perquè els nens d’aquesta edat poden deixar-se dominar per l’orgull i a la curta o a la llarga perdre bous i esquelles. Però en la pedagogía der Sant Josep de Calasanç, fundador de les Escoles Pies, hi ha una advertència del beneficis d’educar i ensenyar des de la més tendrá infantesa. En aquesta edat tenir uns pares que entenen els seus fills, els comprenen i els orienten en alló que els agrada és una avantatge i una premonició d’èxits futurs i de trobar el treball de la seva vida. Felicitats al Campió, felicitats als seus entrenadors però per damunt de tot felicitats als pares. Un punt de tristor sent l’avi: ha buscat informació en blogs importants de l’esport català i en premsa catalana i no ha trobat cap altra informació. L’Avi pensa que la premsa audiovisual i escrita han de donar més importància a l’esport de base perquè no és el futur esportiu del país, sinó perquè és l’esport més genuí. Amb una bona pedagogia i psicologia els bons esportistes de base no defraudaran mai i seran l’elit i els líders que la societat necessita. 

SUBCAMPIÓ D’EUROPA DE RAQUETES DE NEU

Rafael Parès Teixidor, nascut a Berga l’any 1983 forma part de la Selecció Catalana de Raquetes de Neu, que enguany s’ha classificat subcampió mundial. També ha estat Campió de Catalunya i practicant dels esports de muntanya. La Selecció Catalana de Raquetes de Neu està englobada en la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. Reconeguda per la Federació Internacional que li permet competir internacionalment i tant la Selecció Masculina com la Femenina han assolits el Campionat Europeu. En una entrevista, Rafael Parès ha afirmat taxativament que “allà on anem tothom ens reconeix com esportistes de Catalunya, no d’Espanya”. Una demostració més de l’arrelemanet internacional de l’esport català. Curiosament l’esport RAQUETES DE NEU és una pràctica de desplaçament de més de 3000 anys d’antiguetat. D’una necessitat de supervivència, com altres esports, ha esdevingut una activitat lúdica amb els avenços corresponents en relació al material esportiu d’avui amb els dels temps prehistòrics. On es va implantar més en el doble concepte fou a Amèrica del Nord. Catalunya té una geografía propícia i a la Vall de Núria s’hi celebren activitats i competicions d’aquesta modelitat.

diumenge, 10 d’agost del 2014

BIKE TRIAL

Aquest mes d’agost se celebra el Campionat del Món a Galícia i els diumenges 17 i 24 es disputaran dues proves més, una a Òdena (Catalunya) i l’altra a Tanvald (República Txeca). Catalunya és capdavantera en aquesta modalidat esportiva havent assolit títols per nacions i també individuals en els campionats del món, com els anys 2010 i 2012, campiona per paísos.
Aquesta modalitat que és la germana del Trial de motos en bicleta va néixer els anys 70 del segle passat entre Sabadell i Sant Feliu de Codines. El primer nom fou el del TRIALSIN. L’any 1986 se celebrà el I Campionat Mundial i el 1992 neix el BIKE TRIAL i es funda la BIKE TRIAL INTERNATIONAL UNION, de la que Catalunya n’és membre amb l’entitat ASSOCIACIO CATALANA DE TRIAL i Espanya també hi pertany. Els millors pilots mundials han sorgit a Catalunya.

divendres, 8 d’agost del 2014

SUPORT A L’ ASSOCIACIO CATALANA DE TOUCHE

Avui, 8 d’agost de 2014 s’està jugant a Gal·les el Campionat Europeu de Rugby Touch amb la participació de Catalunya, membre de la Federació Internacional d’aquest esport, amb una selecció mixta. La Federació Espanyola n’és també membre i ha mogut els fils per fer-ne fora la catalana amb una raó tan convincent com és el nombre reduit de practicants insuficient per a dues nacions. Només una falsa esportivitat i una raó política antidemocràtica pot actuar d’aquesta manera. Catalunya està avisada, que una vegada jugar els campiuonats europeus, será acomiadada de la Internacional amb la incoherència que que no tots esl membres són federacions estatals, sinò algunes de nacions sense estat, com Escòcia, Gal·les i Anglaterra i les Illes Cook. Òbviament l’ACT amb el recolzament de la Plataforma proseleccions esportives catalanes mouen fitxa per demostrar la seva licitud i legalitat i com ha estat des de la seva acceptació l’any 2009 una enitat complidora dels seus deures amb la Internacional. Una oportunitat més per fer pinya tots els amants de Catalunya i el seu esport per recolzar la continuitat de l’ACT. Seria bo que  inundèssim de cartes la Plataforma perquè les fes arribar a la internacional. Penso i n’estic segur que aquesta acció és important no nomès per defensar la continuitat internacional del Touch Català sinò també com un argument més en favor de la indepenència de Catalunya. El treball, l’esport i el servei que ha fet l’ACT s’ho mereixen. Estic preparant la carta que dirigirè a la internacional, fent-ne a m’a una còpia a la Plataforma. La publicarè en aquest bloc i en el meu facebook.

dimarts, 5 d’agost del 2014

ATAC ESPORTIU CONTRA CATALUNYA

L’Associació Catalana de Touch, una modalitat del Rugby, participa del 7 al 10 d’agost a Gal·les, en el Campionat Europeu, per la seva condició de Federació acceptada per la Internacional amb dret a participar en totes les competicions internacionals. Enguany també hi participa la Federació Espanyola. La catalana s’hi va inscriure amb un equip mixte, tres nois i tres noies i l’espanyola, evitant l’enfrontament amb Catalunya amb  un  equip masculí i un de femení. Però amb la seva deportivitat ha aconseguit que la  Internacional expulsès Catalunya, una vegada, celebrat l’Europeu. Argument: “Catalunya és una regió d’Espanya i que el nombre d’equips i jugadors de Touch és petit en dues nacions”. Una raó que honora a la qualitat democràtica de la Internacional baixant-se els pantalons davant un argument feble i contradictori. D’entrada presenta Catalunya com una regió i acaba afirmant el nombre escás d’esportistes en les dues nacions. Bravo, per la Internacional i per l’Espanyola. Per més inri l’espanyola encara no hi pertanyia de ple dret, diem que estava en situació de proba. On rau la irregularitat? Si Catalunya no hi té dret, perquè no se l’espulsa abans? Per por a l’enrenou internacional que certament hi haurà. L’ACT portarà a terme una   campanya entre les nacions participants amb el lema CATALUNYA WANTS TO PLAY en la que explicarà els motius de la seva expulsió, motius antidemocràtics d’una política que margina les persones. L’ACT era membre de ple dret de la Internacional desde l’any 2009, abans que Espanya. Desitjo que la internacional recapaciti davant una acció política antideportiva i antidemocràtica. Un argument més del moviment anticalà. L’esport amb Catalunya, camí de la independència i aconseguí que per l’esport espanyol sigui un honor competir amb Catalunya. We can.

dilluns, 4 d’agost del 2014

LA INTERNACIONALITAT DE L’ESPORT CATALÀ

El títol no es refereix al coneixement de l’esport català dels grans esdeveniments, com Jocs Olímpics i Campionats Mundials de Futbol. El títol aquest és molt més important. Existeixen vint-i-una modelitats esportives que poden participar en totes les competicions corresponents, internacionals i mundials perquè tenen el reconeixement de les respectives federacions internacionals. I la relació continuarà perquè LA PLATAFORMA PRO SELECCIONS CATALANES  i la UFEC hi treballen amb intel·ligència i constància. Les federacions internacionals catalanes corresponen als següents esports: Raquetes de neu, Beach tennis, Dards, Futvòlei, Tamborí, Bike Trial, Touch, Futtennis, Curses de muntanya, Futbol Sala, Patinatge, Pitch and Putt, Worfbal, Raquetbol, Fisic-culturisme, Twirling, Bowling, Futbol Australià, Fistball, Rugby lliga i Ball esportiu. La meva intenció és presentar-les totes, com també els seus èxits i com treballen. La informació me la faciliten les wbs de Plataforma pro seleccions esportives catalanes, l’UFEC i a mesura que les conec, les pàgines dels respectius esports. Aquestes federacions, que no ho tenen fàcil en el camp internacional si es troben amb la corresponent federació espanyola, són una base sòlida i ferma del camí que fa Catalunya cap a la inedpendència. L’ UFEC será present, com la Plata forma pro seleccions catalanes, en un  espai visible en la formació de la V en proper 11 de setembre. L’esport català se sent independent.

SEGUIMENT DEL NIÇA-BARÇA PER L’AVI QUE ESTIMA L’ESPORT

La idea, que té l’avi dels partits de pretemporada, no li dóna massa importància al resultat. Diuen que són partits per conjuntar i ell no hi  creu perquè quan un jugador arriba al nivell més alt del futbol, la possibilitat d’entendre’s amb tots els jugadors ha de ser un dels valors que l’acompanyen. El compaginar amb el joc de l’equip depen del nivell d’intel·ligència de cada jugador i aquest nivell en els jugadors de primera línea s’ha de donar per fet. A l’avi els partits de pretemporada li serveixen per estudiar la capacitat intel·lectual,  passional i l’equilibri existent entre aquestes dues vessants. El partit del Niça-Barça el va trobar d’un nivell baig per equips d’elit. Per part dels jugadors del Barça no li va agradar l’excès innecessari de control de la pilota, acabant perdent-la, malgrat la capacitat  de regateig. Alguns jugadors, independent de la fama que els acompanya, n’abussaven. Les revistes esportives, algunes franceses i els llibres, m’ensenyaren que un bon jugador ha de saber estar en el terreny de joc, i es demostra amb  el domin  que té cada instant de qui controla la pilota i de la col·locació dels jugadors del seu equip. Em va fer la impressió que poc els importava aquesta condició sobre tot a l’hora del passi que generalment mai anava dirigit al més desmarcat i causava moltes pèrdues de pilota. Aquesta circumstància em va demostrar que no hi ha prou confiança perquè a l’hora del passi es buscava la figura reconneguda, no el jugador millor situat. I aquest fet es va produir força vegades. Li direu que és molt negatiu i que no para esment en les bones. Res més lluny, però el que ssucceía era que les bones es perdien per mal acabades i sobre tot els xuts, a porta, massa mal dirigits i descontrolats. Enten que en l’evolució del partit hi juga molt l’estat psicològic del jugador. Precisament estudiar aquesta condició de cada jugador ha de ser obligadat en els entrenaments i col·loquis abans i post partits. Malgrat tot, el Barça li va agradar i no creo que els crakcs encara de vacances ho fessin millor. Dintre dels temes no li agraden, un, responsabilitat de la premsa televisada. Excès de paraules alienes al que s’està fent, anant-se’n com diuen els castellans “por los cerros de Úbeda”. Per exemple, els locutors van ser molt poc  respectusos amb l’himne cantat del Niça que fou impossible escoltar malgrat l’nterès que hi va posar l’avi. Una falta de respecte als oients i una falta de respecte al Niça. Perquè no actuaven igual quan una veu femenina va cantar l’himne del Barça? També critica la conducta dels tècnics que van moure els equips abans de finalitzar el cant de l’himne del Barça. En les transmissions esportives l’avi hi trova un excès de paraules alienes al partit i una conducció expressiva massa deficitària. L’avi, sovint, treu la veu i gaudeix només seguint el moviment dels jugadors que és alló veritablement important d’un equip.

divendres, 1 d’agost del 2014

L’AVI QUE ESTIMA L’ESPORT VOL UN BARÇA MÉS CATALÀ

Les competicions que són ja a la vista desperten l’interès de l’avi per dues raons: a) la seva catalanitat i b) la seva deportivitat. Però concretament  el club més representatiu,  ho és més pel nom de Barcelona, que no pas pel de Catalunya. Aquesta vessant catalana em faria més feliç si es traduís en la parla de jugadors i tècnics. Hi ha jugadors que han donat exemple, com Beriguistain i Bakero. No dubto de la qualitat tècnica del nou entrenador, Luis Enrique, i del director esportiu, Andoni Zubizarreta, però si com diu l’adagi castellà que hom “no és de donde nace sino de donde pace” seria bo que ho demostrèssin. És incomprensible, que un jugador, que porta anys en el club, com Messi, no hagi après el català.  Va arribar quan encara era un nen. Per aixó s’enten menys. Comprenc que pel fitxatge no ha de ser una condició sine qua non, però sí que el club hauria de treballar millor aquesta vessant. I enguany el català sembla ser que no hi tindrà gaire presència en els partits. Referent a la deportivitat hi ha dues notes que no m’agraden, 1.- que es fitchen bàsicament estrangers i 2.- que la pedrera tindrà una representació  minsa, no conforme al que se’n diu filosofía de la Masia. Però n’hi ha una tercera que encara em plau menys i té relació amb la premsa. Es diu que l’entrenador vol un Barça difícil de controlar i no em canso d’escoltar els mètodes que assaja l’entrenador per assolir-ho. Si es donen a conèixer, abans de començar, les tècniques trencadores, quin problema tindran els contraris per assajar el seu contracop. La millora i el progrès tècnic i tàctic, ben vinguts sien, però l’espectador no té perquè conèixer-ho abans dels partits, perquè a leshores, quina sorpresa descobrirà? M’agrada, però, aquest esperit de l’entrenador d’investigar i inventar esperant poder felicitar-lo cordialment al final de temporada pel joc desenvolupat i pels èxits, encara que no tan necessaris, assolits. Desitjo un Barça campió però amb un joc i esportivitat renovadors, intel·ligents i ben execcutats.

dijous, 31 de juliol del 2014

AMICS MEUS DEL MÓN DE L’ESPORT

Quan miro enrere, en la meva activitat pedagógica-esportiva hi ha records que m’emocionen i em neguen els ulls. Són amics i exalumnes que han brillat com esportistes d’elit. TITO MAS, jugador  d’hoquei sobre patins, internacional i campió del món, em demostrà una amistat, que no sé com explicar, ni agraïr, obrint-me les portes de casa seva i convidant-me a passar uns dies de vancances a Salàs, on hi tenia una torre. Ell em va obrir les portes de la Federació de Patinatge i m’empeltà l’afició envers aquest esport, que a Puigcerdà es traduí en el Club de Gel. Un dels jugadors d’hoquei sobre patins, alumne meu de Puigcerdà, JOAN ANTONI ROCA DE NINYALS, va fitxar pel primer equip del Voltregà en l’etapa daurada d’aquest club. MARCELINO,jugador del Vic i del Voltregà, que actualment viu a Puigcerdà fou un gran col·laborador per la introducció de l’hoquei a la capital ceretana. Dos alumnes formaren en els equips nacionals d’esquí d’Andorra i d’Espanya, JOSEP VILANOVA i FRANCESC PRAT. En el món del futbol fou amic, el davanter del Barça i gran golejador, MARTIN, amb qui compartia seient en el camp del RCD Espanyol. Un altre bon amic i excel·lent alumne, RAMON ALFONSEDA, jugador del Barça i actualmente President de l’Associació de Jugadors del CF Barcelona. Alumnes meus que van fitxar pel Barça són ENRIC MORET i EUDALD DURAN. En la meva etapa de Barcelona i Granollers, els responsables del futbol base del Barça, Srs. TORT i BENAGES em demostraren la seva amistat i simpatía. Al món amistós de l’handbol li dedicarè un altre apartat.

dissabte, 26 de juliol del 2014

L’ESPORT EN LA GLOBALITAT HUMANA

És un llibre meu publicat per TEMENOS EDICIONS i en certa manera seguidor de la filosofia globalista de Lluis M.Xirinacs. Té un objectiu central d’explicar com totes les activitats humanes tenen aquesta capacitat globalitzadora. L’esport és una de les activitats humanes amb més nombre de seguidors i amb una incidència molt directa en la sociabilitat, la cultura, l’art, l’economia, la política i també en la religió. No és un assaig d’investigació sinò de reflexió sobre les meves relacions amb el món de l’esport. La relació més important ha estat pedagógica, de tal manera que fins a cert punt també ha incidit en el camp de l’ensenyament, però principalment en el de la formació integral dels alumnes. L’esport té la qualitat, que ben treballada, incideix i arriba a molta gent. Però alló veritablement important és que pot i ha d’ajudar a les persones a assolir ser persones integrals en la seva condició física i psíquica. L’esport treballa bàsicament el cos, però no pot prescindir ni de la intel·ligència, ni de la passió perquè està directament relacionat amb la ciència i l’art. L’esport en mans d’un bon  pedagog pot fins i tot orientar el futur dels alumnes. I una condició molt important enriquir el desig de millorar. Ser el millor, no només com esportista, sinò com a persona. Ser una persona integral és la fita principal de l’educació. I l’esport és un dels mestres.

divendres, 25 de juliol del 2014

EL MEU LLIBRE “ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL”

Amic lector perdona el meu orgull, però sento una necessitat d’explicar-me. Per començar el tema central no són ni tècniques, ni història, ni partits, l’objectiu, basant-me en els valors de l’esport, vol descobrir, encara que metafòricament, que un partit de futbol, no tot l’entorn d’aquest esport, pot molt be definir un model de societat. Dividit en tres parts, la primera és la més filosófica perquè la dedico a desvetllar valors socials que en un partit de futbol es practiquen. I també un model polític democràtic fonamentat en el respecte de les individualitats, la necessitat d’aquestes, i com a partir d’aquest principi és possible una globalitat pacífica i constructiva.Aquesta idea es desenvolupa en la tercera part amb   un títol que possiblement sorpendrà sobre la meva interpretació de La Roja en els campionats del món de 2010. I la segona part, el tema central es basa en els anys que Pep Guardiola va entrenar el Barça i en la vessant histórica del catalanisme del club des de la seva fundació. L’esport és un tema que m’ha acompanyat, gairebé, tota la meva vida i ara a les meves velleses em dedico a pensar-hi. Estic convençut que aquest llibre que encara s’ha de presentar a diferents poblacions com Parets del Vallès, Sant Celoni, La Roca del Vallès, Lliçà de Vall, Lliçà d’Amunt i Olot pateix d’alguns punts foscos que cal explicar millor, en particular al tractar-lo com una religió i al no abastar un camp més ampli. És veritat que nomès m’he dedicat a la vessant positiva perquè penso que la mirada positiva és més creativa i socialment més efectiva. Però a partir d’aquest treball n’estic plantejant un de nou més ampli amb el títol “DIMONIS EN EL FUTBOL”. El llibre l’ha publicat TEMENOS EDICIONS.

dijous, 24 de juliol del 2014

ALEGRIA DEPORTIVA-RELIGIOSA

L’avi de més de vuitanta anys de jove era religiós esccolapi i es va dedicar amb molt d’entusiasme a l’esport entre els alumnes. Aleshores per a ell no era una filosofía, era una vivència que ajudava als nois i una vegada jubilat també en les seves aules hi havia noies. L’esport sempre va ser important . La filosofía l’ha pensada i reflexionada més tard, bàsicament desprès de la jubilació. I l’està encara meditant escribint les seves memòries esportives. Sempre ha pensat les relacions excel·lents entre religió i esport i les qualitats d’aquest que li donen un carácter de religiositat. I a les seves velleses l’alegria és doble quan s’assebenta que el Papa Francesc impulsa un partit de futbol basat en l’espiritualitat, la fraternitat i l’excel·lència esportiva. El partit de futbol que jugaran estrelles del futbol mundial coincideix amb la primera reunió de religions en una trobada a Roma. És molt important per a la convivència mundial que el futbol, reunint jugadors d’elit de diverses creences, s’uneixi a Roma i a l’ensems exemplaritzi al món que la germanor universal és possible i que el camins que porten a la globalitat verdadera són molts, només cal conèixer-los, pensar-hi, meditar-hi i practicar les seves ensenyances. És una alegría per a ell comprovar com el seu treball en el món de l’esport no va ser un trist passatemps sinó una pedagogía que feia més forta la personalitat dels alumnes. I força d’ells li han agraït. Només li faltava aquest gest del Papa Francesc quan el seu darrer llibre es titula ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL. L’ha editat TEMENOS EDICIONS.

dissabte, 19 de juliol del 2014

CAMPIONAT DE CATALUNYA A NÚRIA

No em voldria equivocar, escric de memòria,es tracta del primer partit oficial d’hoquei sobre gel jugat per un equip de Puigcerdà, el de les Escoles Pies. Va ser un partit força desigual per l’edat dels components però a l’hora de la veritat molt disputat perquè el jove equip, format majoritàriament per nois de tretze, catorze i quinze anys, capitanejat per Pere Dosta, entrenador, es va avançar en el marcador i només la veterania del Núria i la seva millor tècnica van assolir la victòria per un resultat molt igualat 2-1 si la memòria  no m’enganya. La premsa especialitzada va valorar molt positivament la gesta dels joveníssims jugadors de la Cerdanya, concretament per part de Mercè Varela que s’hi desfè en lloances. Però alló, que és molt important, es reforçà l’amistat amb els jugadors del Núria que van col·laborar generosament en la implantació d’aquest esport en la Capital de la Cerdanya. Era el primer Campionat d’Hoquei sobre Gel català. Unes jornades esportives en les que els interns  del pensionat van gaudir intensament no nomès del patinatge sobre gel sinó també de l’esport de l’esquí, que podem afirmar era l’esport rei del Pensionat.

dijous, 17 de juliol del 2014

BÀSQUET

A les Escoles Pies de Puigcerdà el bàsquet era un esport per esdeveniments socials amb la participació de l’equip de la població, de l’exèrcit i del pensionat. Certament en els anys cinquanta del segle passat la bona harmonia entre els tres estaments de la ciutat era una norma de bona convivència. Recordo un festival de bàsquet presidit pel Capità General de Catalunya, Joan Baptista Sànchez, i penso que se celebrava en honor seu. A la pista, formats, els tres equips. No em pregunteu els resultats, però sí recordo una gran lliçó de ciutadania quan se li demana al General permís per començar el torneig i ell amb una senzillesa exemplar contesta que allà l’autoritat no era ell sinó el Superior del Col·legi i li tocava a n’ell donar autorització. En les diferents manifestacions esportives que s’organitzaven l’objectiu primer era sempre una bona relació de convivència.
En una altra vessant, fou al pati dels escolapis on vaig gaudir d’un partit entre un equip de Puigcerdà i un altre d’un poble francés veí, amb la particularitat que en aquest hi jugaven homes i dones amb tota normalitat. Una lliçó de bones relacions humanes.

dimecres, 16 de juliol del 2014

LA PRIMERA I ÚNICA BICICLETA

Era molt nen encara. Els meus progressos en el procès de recuperació física aconsellaren al meu pare la compra d’una bici. A casa dels avis, a Can Torres de Collsuspina, no n’hi havia cap. Va ser una joguina també per al meu germà, Josep, i la meva cosina, Montserrat. L’aprenentage per l’era de la casa de pagès no va ser massa llarg. Tan el meu pare com el meu oncle Pere s’hi van esforçar molt. I aviat esdevinguè la joguina dels amics i amigues. És veritat que la finalitat principal era la d’anar a l’escola a Moià, el poble veí que estava a 8 kms. Però força dies festius per les tardes esdevenia la joguina dels amics  i les amigues dels de Can Torres, que ens reuniem en el bosc davant de la masia i la carretera, molt poc transitada, ajudava molt a jugar amb la bicicleta. Hi havia cúa per pujar-hi i alguna baralla. Però no la vaig gaudir gaire anys perquè a l’any d’haver anat al Col·legi de Moià vaig ingressar a l’Escola Pía en l’anomenat calasanciat d’Alella. Però la bicicleta va complir la seva missió. Fou un bon instrument per reforçar la meva musculatura i sobre tot pel correcte funcionament de les articulacions dels peus. Era, si mal no recordo, l’any 1942. Fins el 1952, a Puigcerdà, no hi havia anat més. Al Pensionat d’Alta Muntanya esdevinguè un instrument esportiu i pedagògic. Les excursions més llargues foren una anada i tornada al mateix dia a la Seu d’Urgell i tornada a Puigcerdà. I una altra amb un alumne aficionat al ciclisme vam pujar la Collada de Tosses per veure la volta ciclista a Catalunya i concretament a Miquel Poblet, que a la Collada va patir tres reventons. Del cim de la Collada a Puigcerdà la carretera encara no estava asfaltada. Va ser una epopeia.

dimarts, 15 de juliol del 2014

EDUCACIÓ FÍSICA EN LA MEVA INFANTESA

Fa vuitanta cinc anys que d’aquest tema no se’n parlava però es posava en pràctica. Un servidor en sóc un beneficiat. Quan tenia quatre anys jo tenia els peus de pinya i plans. Un metge de Barcelona em va operar i va recomenar al meu pare uns exercicis de recuperació. Els primers, el meu pare amb les mans em feia fer el moviment dels peus procurant que els dits s’apropesen els més possible a la cama. Era un exercici dolorós però li he d’estar eternament agraït al meu pare. Gràcies a ell les articulacions del peus es mouen amb normalitat. Per completar la tasca i tenir continuitat i reforçar la muscularura de la planta dels peus i de les cames, tres màquines foren força importants. Una màquina de cosir, una afiladora d’eines del camp i una bicicleta. Gràcies a elles vaig reforçar la musculatura corresponent, recuperar tot el moviment de les articulacions i assolir més seguretat al caminar. Aprofitar les eines d’una casa de pagès per recuperar físicament a un nen acabat d’operar quirúrgicament demostra la qualitat mèdica i humana de les persones responsables de la salut d’aquella criatura, que era jo. Sovint quan penso el perquè sóc tan partidari de l’educació física per els infants no puc deixar de recordar els meus anys de nen, el metge que em va operar, la paciència del meu pare i les persones que em feien seure davant la màquina de cosir per exercitar els meus peus, de les que em van ensenyar a moure la pedra afiladora d’eines del camp i de les que em van ensenyar de petit a correr en bicicleta.

dijous, 10 de juliol del 2014

COM HE VISCUT L’HOQUEI SOBRE PATINS

La meva primera experiència amb l’hoquei sobre patins la vaig viure  a Puigcerdà i van ser els interns qui em van encomenar l’afició. En aquests moments no recordo exactament com va començar. Entre els pensionistes es va formar un equip i es van començar a buscar equips per jugar. Amb Ripoll, amb Vic, amb Sant Hipòlit de Voltegrà. Els primers partits es jugaven a la pista dels Escolapis i quan l’Ajuntament va construir la del costat de l’estany, allà. El que no recordo és com va començar l’amistat amb Tito Mas, una amistat entranyable que em va fer viure estones molt agradables a Puigcerdà i a Barcelona. Ell va portar, més d’una vegada, una autèntica selecció catalana que jugava contra l’equip dels escolapis. No recordo tots els noms, nomès, el d’ell, del Puigbó, del Serra, del Gonzalo. Van fer crèixer l’afició a la Cerdanya i ho va fer tant que es va formar l’AEP, que jugà la lliga de Tercera Categoria Catalana. Un equip format per jugadors de la població, com J.R.Pubuill, Antoni del Barato , Carpi, Barnola, Fernàndez, que jugava de porter i va treure la llicència federativa d’àrbitre. També hi jugaven alumnes del Pensionat, com Joan A. Roca de Vinayls, que va fitxar pel Sant Hipòlit de Voltregà, com porter de l’equip de la Divisió d’Honor .La llavor de l’hoquei sobre patins va assegurar la formació del Club Gel Puigcerdà que va tenir en J.R.Puvill el gran promotor.
Un cop a Barcelona, als Escolapis de Sant Anton, vaig intentar formar un equip infantil, que va arribar a jugar campionats escolars, però la meva relació amb l’hoquei va continuar participant amb la Federació, recordo que en un curs d’àrbitres, em van demanar unes xarles psicològiques esportives. Va ser durant la meva estada a Barcelona quan vaig gaudir al màxim d’aquest esport assistint al Palau d’Esports, convidat per la Federació, a partits internacionals i de campionats mundials. Però el record més emotiu i personal el vaig viure en l’enterrament del meu gran amic Tito Mas, presidint-lo acompanyat dels seus fills.

La tercera i darrere fase la vaig viure a Granollers. Dues vegades vaig intentar formar equips i van arribar a jugar federativament amb el nom del Sant Josep. Era l’equip de l’Associació de Pares i Exalumnes de l’Escola Pia. La seva vida va ser molt curta al secularitzar-me i deixar l’Escola Pia. Per raons alienes, vaig continuar vivint a Granollers i col·laborant amb l’esport de la ciutat. Un segon intent per fundar el club de patinatge. Em van venir a buscar, es va formar l’equip, es va jugar un any en la categoría corresponent de la lliga catalana però uns mal entesos van provocar la no continuitat de l’hoquei sobre patins. L’entitat va continuar amb el patinatge artístic, per cert amb molt d’èxit, i que mereix el meus millors aplaudiments.

 

dimecres, 9 de juliol del 2014

ESPORTS QUE VAIG CONÈIXER A PUIGCERDÀ

El Pensionat d’Alta Muntanya dels Escolapis de Puigcerdà tenia en l’esport la base del seu èxit en temps del Pare Mampel. Però, com he dit moltes vegades que els meus millors mestres han estat els alumnes, en aquesta vessant de l’esport la condició es compleix amb escreig. La varietat d’esports que practicaven els interns va ser la meva immersió en aquest tema. I a Puigcerdà vaig gaudí de l’excursionisme, de l’alpinisme, de la natació, de l’atletisme, de l’esquí, de l’hoquei sobre patins i sobre gel, del ciclisme, del motorisme, de l’equitació, del futbol, del tennis, del voleibol i de l’educació física. Fou un autèntic bany esportiu. Miquel Casas, ciclista i guanyador de la Volta a Catalunya, fill de Caldes de Montbuy i que tenia una botiga de bicicletes i motos a Puigcerdà fou més que un amic. Amb ell vam organitzar al Passeig una cursa d’eliminatòries amb la participació dels millors ciclistes de Catalunya dels anys cinquanta del segle passat. Gràcies a ell s’organitzava cada any la Volta a la Cerdanya pels alumnes de l’Escola Pia. Sempre tenia preparades bicicletes per a qualsevol activitat de la  modalitat. En la modalitat del motorisme també oferia el seu recolzament. En aquells anys estiuejava a Puigcerdà la família Sagnier. Un dels seus membres era un motorista esportivament reconegut. Un estiu, en el camp de futbol ceretà, va fer una demostració de com caure de la moto sense fer-se mal. Caigudes dels motoristes de curses. El camp de futbol de Puigcerdà era l’espai on cada any com a final de curs s’hi organitzava una gynkhana de cotxes destinada als pares dels interns. Se celebrava el darrer dia de curs i una vegada acabada la festa els interns se n’anaven a passar l’estiu amb els seus pares. I començaven les vacances d’estiu amb l’organització de campaments. Cal dir que les estades estiuenques eren la millor propaganda de l’Internat d’Alta Muntanya.