El partit de les
semifinals de la Copa del rei entre el Barça i l’Atlètic em va donà una imatge
al marge de l’esportivitat, preocupant. La Catalunya que em dibuixa la formació
de l’equip barceloní contra el bilbaí no és la Catalunya que la història
necessita i dibuixa. Ha de ser una Catalunya de tots, en la que la identitat
catalana sigui un mirall transparent i lluminós amb una convivència justa,
digna, verdadera, solidària i per damunt
de tot catalana oberta al món. No serè jo que digui que el Barça no està obert
al món, però tal vegada a aquesta apertura les portes no s’obren i es tanquen
com cal. La meva argumentació d’avui m’emmirallo en l’alineació presentada. De
sortida el Barça va començar el partit amb 9 jugadors dels onze que poden
saltar al terreny de joc. És una imatge, des de la vessant de les persones,
molt poc catalana. Entenc que el Barça treballi per ser el millor equip del
món. Entenc que la seva forma d’actuar s’adapti al model actual. No ho
comparteixo. I no ho comparteixo per dues raons: a) l’economia, b) la
pedagogia. El Barça que va guanyar el partit de semifinals no era un equip
format amb majoria de jugadors catalans, fets a Catalunya, era un equip format
a cop de talonari amb el model imperant al món,avui dia, de bastir una
convivència a cop de talonari que fa més rics als rics i més pobres al pobres.
I la lliga espanyola de Primera Divisió és una lliga amb el model de fer molt
rics a uns pocs i més pobres a la majoria. Però aquest comportament s’aplica
també en la formació de la plantilla. La necessitat de ser el millor es pot
aconseguir només a cop de talonari? Aquesta fórmula té una altra acusació: no
es treballa com cal la pedagogia de l’esport del futbol a Catalunya,
majoritàriament en els equips grans. Estic d’acord i ho conec prou bé que la
capacitat física i intel·lectiva palesa diferències que poden repercutir en
l’estil i rendiment del joc. Però s’està comprovant amb el moviment de
fitxatges que els grans clubs mundials aporten a l’estil de joc del seu país,
jugadors d’altres països amb estils diferents. També hi ha catalans jugant fora
de Catalunya, la qual demostra que la identitat catalana està molt capacitada
en el món de l’esport. I això em porta a pensar que a casa nostra no es
treballa com cal la pedagogia de l’esport perquè la incidència que hi té en la
programació escolar és mínima, insuficient i amb una pobre solidaritat amb les
altres modalitats de l’ensenyament. I al costat d’aquesta pobresa pedagògica en
la formació de l’equip de la semifinal de Copa hi he endevinat un model
econòmic de la societat injust, insolidari i classista. L’esport pateix els
mals d’una política que escolta poc o gens la veu del pobles, es mira massa el
melic i la seva dignitat la fonamenta en si l’estat és ric o pobre, no si la
ciutadania pot viure amb dignitat. Possiblement hi hagi qui em digui que
confonc la gimnàstica amb la magnèsia. Allò que defenso és que el futbol, i tot
l’esport, sigui un configurador d’una societat justa, verdadera, digna,
solidària i cívicament modèlica. El Barça per ser el millor equip del món
català hauria de començar per fomentar la tasca formativa de les escoles,
entitats esportives que treballen per amor a l’art i fer de l’esport de base
català la millor escola del món amb aules en tots els clubs de base del futbol
de Catalunya. La solidaritat ben entesa comença a casa i desprès s’exporta al
món amb els valors de casa.
L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.
dijous, 28 de gener del 2016
dimecres, 20 de gener del 2016
Dos esdeveniments que no m’agraden
Sóc l’avi que
estima l’esport i veient les notícies m’he amoïnat força. Fan referència al
Barça i a l’Espanyol. Avui l’Espanyol ha passat a mans del poder econòmic xinès
i per complicar-ho més la directiva de deu membres estarà formada per set
xinesos i tres espanyols, suposaria que tres catalans. No m’agrada gens la
notícia. Una vegada més el diner actua com a amo i senyor de la societat. Amb
quines garanties podrem afirmar que l’Espanyol, malgrat el nom, és un equip català?
I em sap molt greu perquè referent a la meva persona només li he de dir
gràcies. Vaig tenir uns anys les portes obertes i amb seient a la llotja.
Personalment m’hauria agradat el canvi de nom, però, a vegades, cal respectar
els orígens. El fundador del Barça, per exemple era suís i els fundadors del
Madrid eren catalans. La direcció xinesa, basada en la seva economia,
demostrarà la seva capacitat per convertir l’equip`en un referent mundial? Ho
dubto i em sap greu el dubte però els diners no ho són tot i massa sovint
esdevenen un destorb en les relacions humanes. Cal ser pacient, esperar per
desprès poder opinar. Però com a català, l’operació no m’agrada, malgrat la
tant recorreguda frase que estem en un món global. No hi combrego perquè la
globalitat només és econòmica i es devalua la persona.
El segon
esdeveniment em porta a una crítica amistosa a la informació. En la informació
esportiva s’ha presentat unes preguntes a aficionats de l’Atlètic
ensenyant-els-hi una fotografia de, per a mi, molt mal gust. Un Neymar que jo
no reconeixia. No es pot anar pel món amb preguntes que més aviat distorsionen
que informen. Amb l’ocasió del partit d’avui entre l’Atlètic i el Barça cal ser
més esportiu i menys manipulador. Personalment no puc aprovar la informació abans-partit
de TV3. La trobo un xic manipuladora que fa preveure un partit que hauria de
ser un model esportivament, com un partit en el que tot si valdrà, començant per
opinar més aviat negativament de l’arbitratge i sobre l’absència de dos
jugadors del trident. Ho considero una falta de respecte envers l’afició basca
i envers la plantilla dels jugadors del Barça. M’agradaria una mica més de
serietat i que desaparegués de la informació tota insinuació marginadora.
diumenge, 17 de gener del 2016
ESPANYA 32 – ALEMANYA 29
Primer partit d’Espanya
en el Campionat d’Europa 2016. Francament no em va agradar. No discuteixo la
victòria espanyola, va guanyar qui va cometre menys errades però el joc no em
va semblar propi d’una activitat internacional. D’acord amb la meva manera de
valoració el joc va presentar dues característiques peculiars: la força física
per part dels espanyols i la velocitat, pels alemanys. Però les dues característiques
van patir d’irregularitats decisives, ben aprofitades per la part hispana i
desaprofitades per la part alemanya. La força va provocar expulsions que podien
haver decantat la balança i la velocitat, errades que van fer perdre el partit.
Possiblement a la velocitat s’hi afegí la més clara jovenesa dels alemanys que
en moments clau del partit no van saber reaccionar. Cap a les darreries del
partit es produí un incident que podia haver donar la victòria als centre
europeus, però contràriament al que hauria de ser la normalitat, els espanyols
en inferioritat numèrica notable van augmentar la seva casella de gols
particular. No entenc que jugant uns moments quatre contra set, aquests no
trobessin el camí del gol, que sí van trobar els quatre. La tal diferència
numèrica la va provocar l’execució d’una falta en la que el tirador espanyol va
tombar un defensor, essent expulsat matemàticament amb la tarja vermella. Trobo
tècnicament reprovable no tenir prou domini per dirigir el tir a porta. Una
altra acció per a mi sancionable fou
quan un atacant espanyol en inferioritat va intentar provocar descaradament, se
li notava en la cara, l’expulsió d’un defensor. Aquestes dues jugades foren
simbòliques per a mi d’un handbol que no s’ha de practicar i menys en una
competició internacional que hauria de ser model d’esportivitat. I les dues jugades
les realitzaren jugadors de la selecció espanyola. Se’m dirà que l’arbitratge
no va estar al nivell adequat de la competició. No ho negaré, els àrbitres hi
tenen la seva part de culpa, però les jugades no les creen ells, les valoren i
no sancionar una jugada antiesportiva diu molt poc a favor de la qualitat
arbitral. El pitjor del partit? La valoració que l’important era guanyar. Així
va l’esport.
diumenge, 3 de gener del 2016
Jugar a futbol no és una guerra, ni un joc de nines
L’empat del partit
de futbol entre l’Espanyol i el Barça jugat a començament de 2016 em fa pensar
en el títol d’aquest comentari. No el vaig seguir per TV perquè sóc contrari
als programes de pagament i per què trobo indecent que un partit entre equips
catalans no el transmeti TV3. No són coses del futbol com s’acostuma a
escoltar. Són una befa a la societat. Però, perquè el titular? Es van enfrontar
dos sistemes de joc, un de més tècnic i virtuós i l’altre més dur i destructor.
I entre els dos focs de la batalla, perquè tinc entès que ho va ser, el jutge.
Es va endurir més del compte? Potser el responsable no gaudia de prou força per
fer sonar el xiulet. Però, penso, i fora bromes, li mancava autoritat i
capacitat per imposar-la. Però no tota la culpa és de l’àrbitre. També ho és dels
entrenadors. Al de l’equip més feble, la tècnica li donava resultat. Tenia
estudiat el de l’equip contrari com podia contrarestar al contrari? És un signe
d’incapacitat protestar a l’àrbitre quan has rebut una falta que t’ha assegut a
terra. Les filigranes són molt boniques quan el contrari se sent minimitzat.
Protestar a l’àrbitre tant per part del jugador, com de l’entrenador és un
signe d’incapacitat. El futbol es juga amb els peus però els peus els controla
el cervell. I a vegades no hi ha la coordinació que cal. És veritat que no es
pot confondre joc dur, amb joc violent i sembla ser que en el partit no n’hi va
faltar. Però tampoc joc de filigrana amb l’obligació de no impedir-lo. El
futbol no és un ball de saló, però és un ball que té les seves normes. Hi ha
normes que no estan en el reglament i són bàsiques. Són les normes que marca la
intel·ligència en cada moment i es necessita habilitat per aplicar-les. Són
aquelles normes que posen dempeus al públic i aplaudeix a rabiar. Apareix el
geni. Però el geni és efímer. I contra el geni previsiblement apareix el joc
violent. No és fàcil conjugar joc genial contra joc dur. Es imprescindible l’actuació
arbitral i la coordinació de l’entrenador. En un joc en que l’equip més virtuós
fracassa el perquè no només és culpa dels jugadors sinó dels responsables del
bon joc, els entrenadors i l’àrbitre. Senzillament penso que el fracàs esportiu
del partit, si veritablement és un fracàs, és deu a una insuficiència de
pedagogia i psicologia esportiva per part de tots els protagonistes del partit.
I possiblement l’ambient del públic també hi té la seva responsabilitat. Posar
nerviós al contrari i animar el de casa també hi juga quan no es troba la
manera de teixir el partit futbolísticament modèlic. Però al tractar-se d’una
activitat humana sempre s’ha de tenir present el moment psíquic del jugador i
el dret a equivocar-se. I aquest dret cal tractar-lo psicològicament sociable i
en un partit de futbol encès per raons vàries, no és fàcil. I un darrer apunt,
el futbol és un joc.
dissabte, 2 de gener del 2016
Per què tants jugadors estrangers?
M’agrada l’esport.
Procuro entendre’l. Però quina és la seva filosofia al segle XXI? No li negaré
el dret de ser una feina. Però què vol dir ser una feina? Gaudir d’una vida
digna perquè es poden satisfer les necessitats bàsiques del ser humà. Al ser
l’esport un instrument de subsistència afegeix a la seva definició l’adjectiu
econòmic. I aquest adjectiu pot fer saltar totes les alarmes. No correm. Quan
l’esport entra a formar part del món del treball ens enfrontem a dues maneres
diferents del seu exercici: a) per afició, l’esport dit amateur i b) per
treball, l’esport remunerat. L’esport aficionat és aquell en el que
l’esportista té la vida assegurada per una altra feina. L’esport professional
significa que la seva pràctica
proporciona al jugadors els diners per viure dignament. Però als nostres
dies, aficionat i professional estan “sub judice”. L’esport en ell mateix en
surt perjudicat. El professionalisme ha volgut dominar, sobre tot el món del futbol, de tal manera que domina
categories que només tenen raó de ser en el marc de l’afició. Que succeeix en
el món del futbol? Que en categories dites nacionals s’exigeix una dedicació
tan forta que no permet altres activitats culturals. I aquesta dedicació
condiciona. És totalment, des de la meva opinió, irregular que una tercera
divisió nacional sigui professional, com també ho són les segones A i B. La
prova massa jugadors no cobren i són mileuristes en molts equips. Però resulta
que el diner també fa estralls a Primera Divisió i aleshores els clubs no viuen
de les quotes dels socis i de les entrades, sinó que urgeixen altres formes de
guanyar diners que es mouen en marcs no gaire recomanables, com ho palesa la
Lliga Espanyola que es vanta de ser la millor del món. I el diner què hi fa?
Malifetes. Hi ha clubs que poden jugar només amb estrangers si el reglament ho
permet. No fa massa dies, l’equip inicial del Barça alineava de sortida nou
estrangers i dos nadius. Són imprescindibles tants estrangers? Per a mi és
incompatible que una lliga de futbol sigui la millor del món jugada amb majoria
de jugadors que no són nacionals. Si els jugadors estrangers de la lliga
espanyola es repartissin proporcionalment als clubs, a cadascun li’n tocarien
9. Tan dolents són els de casa? I la segona pregunta que em faig és: tan
malament és treballa el futbol de base a Espanya i a Catalunya? Penso, i crec que tinc base per fer-ho, no es
treballa bé perquè als clubs els jugadors no hi arriben amb la formació pedagògica
esportiva adequada. I no hi poden arribar per què la base formativa contemplada
esportivament no és l’adequada. L’educació física i esportiva en tots els
nivells de l’etapa formativa hispana és deficitària. Hi ha professionals de
l’educació molt capacitats però ni els subjectes, ni els mitjants els hi
ajuden. L’espai i l’esport al programa educatiu espanyol no ofereix cap
garantia i amb molta cara dura es culpa als professors que estan preparats i no
disposen de matèria adequada, ni de
mitjans necessaris. Un bon programa de formació des la base, l’escola a
tots nivells i a la universitat, és el que necessita l’esport espanyol i en
particular el futbol. Seria la solució de no haver d’anar a fitxar tan
estranger, que per altra banda, llevat de tres o quatre fenòmens, la resta són
bons jugadors i prou. La problemàtica és més àmplia i extensa. Procuraré
argumentar-hi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)