La catalanitat del Barça

El partit de les semifinals de la Copa del rei entre el Barça i l’Atlètic em va donà una imatge al marge de l’esportivitat, preocupant. La Catalunya que em dibuixa la formació de l’equip barceloní contra el bilbaí no és la Catalunya que la història necessita i dibuixa. Ha de ser una Catalunya de tots, en la que la identitat catalana sigui un mirall transparent i lluminós amb una convivència justa, digna, verdadera,  solidària i per damunt de tot catalana oberta al món. No serè jo que digui que el Barça no està obert al món, però tal vegada a aquesta apertura les portes no s’obren i es tanquen com cal. La meva argumentació d’avui m’emmirallo en l’alineació presentada. De sortida el Barça va començar el partit amb 9 jugadors dels onze que poden saltar al terreny de joc. És una imatge, des de la vessant de les persones, molt poc catalana. Entenc que el Barça treballi per ser el millor equip del món. Entenc que la seva forma d’actuar s’adapti al model actual. No ho comparteixo. I no ho comparteixo per dues raons: a) l’economia, b) la pedagogia. El Barça que va guanyar el partit de semifinals no era un equip format amb majoria de jugadors catalans, fets a Catalunya, era un equip format a cop de talonari amb el model imperant al món,avui dia, de bastir una convivència a cop de talonari que fa més rics als rics i més pobres al pobres. I la lliga espanyola de Primera Divisió és una lliga amb el model de fer molt rics a uns pocs i més pobres a la majoria. Però aquest comportament s’aplica també en la formació de la plantilla. La necessitat de ser el millor es pot aconseguir només a cop de talonari? Aquesta fórmula té una altra acusació: no es treballa com cal la pedagogia de l’esport del futbol a Catalunya, majoritàriament en els equips grans. Estic d’acord i ho conec prou bé que la capacitat física i intel·lectiva palesa diferències que poden repercutir en l’estil i rendiment del joc. Però s’està comprovant amb el moviment de fitxatges que els grans clubs mundials aporten a l’estil de joc del seu país, jugadors d’altres països amb estils diferents. També hi ha catalans jugant fora de Catalunya, la qual demostra que la identitat catalana està molt capacitada en el món de l’esport. I això em porta a pensar que a casa nostra no es treballa com cal la pedagogia de l’esport perquè la incidència que hi té en la programació escolar és mínima, insuficient i amb una pobre solidaritat amb les altres modalitats de l’ensenyament. I al costat d’aquesta pobresa pedagògica en la formació de l’equip de la semifinal de Copa hi he endevinat un model econòmic de la societat injust, insolidari i classista. L’esport pateix els mals d’una política que escolta poc o gens la veu del pobles, es mira massa el melic i la seva dignitat la fonamenta en si l’estat és ric o pobre, no si la ciutadania pot viure amb dignitat. Possiblement hi hagi qui em digui que confonc la gimnàstica amb la magnèsia. Allò que defenso és que el futbol, i tot l’esport, sigui un configurador d’una societat justa, verdadera, digna, solidària i cívicament modèlica. El Barça per ser el millor equip del món català hauria de començar per fomentar la tasca formativa de les escoles, entitats esportives que treballen per amor a l’art i fer de l’esport de base català la millor escola del món amb aules en tots els clubs de base del futbol de Catalunya. La solidaritat ben entesa comença a casa i desprès s’exporta al món amb els valors de casa.

Dos esdeveniments que no m’agraden

Sóc l’avi que estima l’esport i veient les notícies m’he amoïnat força. Fan referència al Barça i a l’Espanyol. Avui l’Espanyol ha passat a mans del poder econòmic xinès i per complicar-ho més la directiva de deu membres estarà formada per set xinesos i tres espanyols, suposaria que tres catalans. No m’agrada gens la notícia. Una vegada més el diner actua com a amo i senyor de la societat. Amb quines garanties podrem afirmar que l’Espanyol, malgrat el nom, és un equip català? I em sap molt greu perquè referent a la meva persona només li he de dir gràcies. Vaig tenir uns anys les portes obertes i amb seient a la llotja. Personalment m’hauria agradat el canvi de nom, però, a vegades, cal respectar els orígens. El fundador del Barça, per exemple era suís i els fundadors del Madrid eren catalans. La direcció xinesa, basada en la seva economia, demostrarà la seva capacitat per convertir l’equip`en un referent mundial? Ho dubto i em sap greu el dubte però els diners no ho són tot i massa sovint esdevenen un destorb en les relacions humanes. Cal ser pacient, esperar per desprès poder opinar. Però com a català, l’operació no m’agrada, malgrat la tant recorreguda frase que estem en un món global. No hi combrego perquè la globalitat només és econòmica i es devalua la persona.

El segon esdeveniment em porta a una crítica amistosa a la informació. En la informació esportiva s’ha presentat unes preguntes a aficionats de l’Atlètic ensenyant-els-hi una fotografia de, per a mi, molt mal gust. Un Neymar que jo no reconeixia. No es pot anar pel món amb preguntes que més aviat distorsionen que informen. Amb l’ocasió del partit d’avui entre l’Atlètic i el Barça cal ser més esportiu i menys manipulador. Personalment no puc aprovar la informació abans-partit de TV3. La trobo un xic manipuladora que fa preveure un partit que hauria de ser un model esportivament, com un partit en el que tot si valdrà, començant per opinar més aviat negativament de l’arbitratge i sobre l’absència de dos jugadors del trident. Ho considero una falta de respecte envers l’afició basca i envers la plantilla dels jugadors del Barça. M’agradaria una mica més de serietat i que desaparegués de la informació tota insinuació marginadora.

ESPANYA 32 – ALEMANYA 29

Primer partit d’Espanya en el Campionat d’Europa 2016. Francament no em va agradar. No discuteixo la victòria espanyola, va guanyar qui va cometre menys errades però el joc no em va semblar propi d’una activitat internacional. D’acord amb la meva manera de valoració el joc va presentar dues característiques peculiars: la força física per part dels espanyols i la velocitat, pels alemanys. Però les dues característiques van patir d’irregularitats decisives, ben aprofitades per la part hispana i desaprofitades per la part alemanya. La força va provocar expulsions que podien haver decantat la balança i la velocitat, errades que van fer perdre el partit. Possiblement a la velocitat s’hi afegí la més clara jovenesa dels alemanys que en moments clau del partit no van saber reaccionar. Cap a les darreries del partit es produí un incident que podia haver donar la victòria als centre europeus, però contràriament al que hauria de ser la normalitat, els espanyols en inferioritat numèrica notable van augmentar la seva casella de gols particular. No entenc que jugant uns moments quatre contra set, aquests no trobessin el camí del gol, que sí van trobar els quatre. La tal diferència numèrica la va provocar l’execució d’una falta en la que el tirador espanyol va tombar un defensor, essent expulsat matemàticament amb la tarja vermella. Trobo tècnicament reprovable no tenir prou domini per dirigir el tir a porta. Una altra acció per a  mi sancionable fou quan un atacant espanyol en inferioritat va intentar provocar descaradament, se li notava en la cara, l’expulsió d’un defensor. Aquestes dues jugades foren simbòliques per a mi d’un handbol que no s’ha de practicar i menys en una competició internacional que hauria de ser model d’esportivitat. I les dues jugades les realitzaren jugadors de la selecció espanyola. Se’m dirà que l’arbitratge no va estar al nivell adequat de la competició. No ho negaré, els àrbitres hi tenen la seva part de culpa, però les jugades no les creen ells, les valoren i no sancionar una jugada antiesportiva diu molt poc a favor de la qualitat arbitral. El pitjor del partit? La valoració que l’important era guanyar. Així va l’esport.

Jugar a futbol no és una guerra, ni un joc de nines

L’empat del partit de futbol entre l’Espanyol i el Barça jugat a començament de 2016 em fa pensar en el títol d’aquest comentari. No el vaig seguir per TV perquè sóc contrari als programes de pagament i per què trobo indecent que un partit entre equips catalans no el transmeti TV3. No són coses del futbol com s’acostuma a escoltar. Són una befa a la societat. Però, perquè el titular? Es van enfrontar dos sistemes de joc, un de més tècnic i virtuós i l’altre més dur i destructor. I entre els dos focs de la batalla, perquè tinc entès que ho va ser, el jutge. Es va endurir més del compte? Potser el responsable no gaudia de prou força per fer sonar el xiulet. Però, penso, i fora bromes, li mancava autoritat i capacitat per imposar-la. Però no tota la culpa és de l’àrbitre. També ho és dels entrenadors. Al de l’equip més feble, la tècnica li donava resultat. Tenia estudiat el de l’equip contrari com podia contrarestar al contrari? És un signe d’incapacitat protestar a l’àrbitre quan has rebut una falta que t’ha assegut a terra. Les filigranes són molt boniques quan el contrari se sent minimitzat. Protestar a l’àrbitre tant per part del jugador, com de l’entrenador és un signe d’incapacitat. El futbol es juga amb els peus però els peus els controla el cervell. I a vegades no hi ha la coordinació que cal. És veritat que no es pot confondre joc dur, amb joc violent i sembla ser que en el partit no n’hi va faltar. Però tampoc joc de filigrana amb l’obligació de no impedir-lo. El futbol no és un ball de saló, però és un ball que té les seves normes. Hi ha normes que no estan en el reglament i són bàsiques. Són les normes que marca la intel·ligència en cada moment i es necessita habilitat per aplicar-les. Són aquelles normes que posen dempeus al públic i aplaudeix a rabiar. Apareix el geni. Però el geni és efímer. I contra el geni previsiblement apareix el joc violent. No és fàcil conjugar joc genial contra joc dur. Es imprescindible l’actuació arbitral i la coordinació de l’entrenador. En un joc en que l’equip més virtuós fracassa el perquè no només és culpa dels jugadors sinó dels responsables del bon joc, els entrenadors i l’àrbitre. Senzillament penso que el fracàs esportiu del partit, si veritablement és un fracàs, és deu a una insuficiència de pedagogia i psicologia esportiva per part de tots els protagonistes del partit. I possiblement l’ambient del públic també hi té la seva responsabilitat. Posar nerviós al contrari i animar el de casa també hi juga quan no es troba la manera de teixir el partit futbolísticament modèlic. Però al tractar-se d’una activitat humana sempre s’ha de tenir present el moment psíquic del jugador i el dret a equivocar-se. I aquest dret cal tractar-lo psicològicament sociable i en un partit de futbol encès per raons vàries, no és fàcil. I un darrer apunt, el futbol és un joc.

Per què tants jugadors estrangers?

M’agrada l’esport. Procuro entendre’l. Però quina és la seva filosofia al segle XXI? No li negaré el dret de ser una feina. Però què vol dir ser una feina? Gaudir d’una vida digna perquè es poden satisfer les necessitats bàsiques del ser humà. Al ser l’esport un instrument de subsistència afegeix a la seva definició l’adjectiu econòmic. I aquest adjectiu pot fer saltar totes les alarmes. No correm. Quan l’esport entra a formar part del món del treball ens enfrontem a dues maneres diferents del seu exercici: a) per afició, l’esport dit amateur i b) per treball, l’esport remunerat. L’esport aficionat és aquell en el que l’esportista té la vida assegurada per una altra feina. L’esport professional significa que la seva pràctica  proporciona al jugadors els diners per viure dignament. Però als nostres dies, aficionat i professional estan “sub judice”. L’esport en ell mateix en surt perjudicat. El professionalisme ha volgut dominar, sobre tot  el món del futbol, de tal manera que domina categories que només tenen raó de ser en el marc de l’afició. Que succeeix en el món del futbol? Que en categories dites nacionals s’exigeix una dedicació tan forta que no permet altres activitats culturals. I aquesta dedicació condiciona. És totalment, des de la meva opinió, irregular que una tercera divisió nacional sigui professional, com també ho són les segones A i B. La prova massa jugadors no cobren i són mileuristes en molts equips. Però resulta que el diner també fa estralls a Primera Divisió i aleshores els clubs no viuen de les quotes dels socis i de les entrades, sinó que urgeixen altres formes de guanyar diners que es mouen en marcs no gaire recomanables, com ho palesa la Lliga Espanyola que es vanta de ser la millor del món. I el diner què hi fa? Malifetes. Hi ha clubs que poden jugar només amb estrangers si el reglament ho permet. No fa massa dies, l’equip inicial del Barça alineava de sortida nou estrangers i dos nadius. Són imprescindibles tants estrangers? Per a mi és incompatible que una lliga de futbol sigui la millor del món jugada amb majoria de jugadors que no són nacionals. Si els jugadors estrangers de la lliga espanyola es repartissin proporcionalment als clubs, a cadascun li’n tocarien 9. Tan dolents són els de casa? I la segona pregunta que em faig és: tan malament és treballa el futbol de base a Espanya i a Catalunya?  Penso, i crec que tinc base per fer-ho, no es treballa bé perquè als clubs els jugadors no hi arriben amb la formació pedagògica esportiva adequada. I no hi poden arribar per què la base formativa contemplada esportivament no és l’adequada. L’educació física i esportiva en tots els nivells de l’etapa formativa hispana és deficitària. Hi ha professionals de l’educació molt capacitats però ni els subjectes, ni els mitjants els hi ajuden. L’espai i l’esport al programa educatiu espanyol no ofereix cap garantia i amb molta cara dura es culpa als professors que estan preparats i no disposen de matèria adequada, ni de  mitjans necessaris. Un bon programa de formació des la base, l’escola a tots nivells i a la universitat, és el que necessita l’esport espanyol i en particular el futbol. Seria la solució de no haver d’anar a fitxar tan estranger, que per altra banda, llevat de tres o quatre fenòmens, la resta són bons jugadors i prou. La problemàtica és més àmplia i extensa. Procuraré argumentar-hi.