QUAN L’ESPORT CATALÀ PARLA CLAR…

La manifestació convocada per la UFEC per denunciar els greuges de l’esport català ha fet efecte i des de Madrid ja han dit la seva amb no massa fortuna convincent. Declaracions, com la que reprodueixo tot seguit, palesen amb prou claretat que la manifestació catalana de més de dos mil deportistes ha fet forat. Llegeixo: “És una pena l’us polític de l’esport que fan alguns, per què no és propi dels règims en que hi ha llibertat”. Sr.Cardenal, la seva intervencció no és una intromissió de la política en el món de l’esport? N’està segur que a la democràcia espanyola hi ha llibertat? La seva actuació és una demostració de que no n’hi ha. També acusen als polítics catalans que han recolzat, no organitzat. Una actuació molt diferent de la dels polítics centrals en relació al partit FC Barcelona- At. de Bilbao, final de la Copa del Rei. Un altre tema: hi ha afirmacions que si es poden desmentir denuncien manipulacions mal intencionades i l’UFEC encara espera la resposta d’alló que vostè explica. No fa massa dies vaig llegir una informació de les entitats desaparegudes a Andalusia per culpa de la nova legislació esportiva del govern. No només els esportistes catalans es queixen. Una pregunta, en aquest tema heu escoltat la veu del poble? Jo diría que no. No és el vostre model de fer. Sr.Cardenal, sóc força més gran que vos, m’he mogut molts anys en el món de l’esport de base i conec la seva filosofia a Catalunya. És una filosofia d’èxit. Practicant-la, dels meus esportistes escolars el FC Barcelona en va fitxar dos per el primer equip i el BM Granollers, nou per a l’equip de Divisió d’Honor. I com jo molta gent a Catalunya sense rebre cap subvenció i per amor a l’art. La política que es vol imposar és una incongruència contra el voluntariat, perquè es vol treure diners d’aquells que n’estalvien a l’estat i l’estat els hauria de compensar d’alguna manera. I elsrecompensa fent-els-hi pagar per una feina voluntària gratuita quan per altra banda ja cotitzen a la seguretat social com a treballadors, cotització que hauria de cobrir totes les seves activitats.  Podem anar més enllà: l’estat espanyol no ha valorat mai com cal el treball de Catalunya en el món de l’esport. On es va fundar el COE espanyol? En el patinatge sobre patins qui ha guanyat els Campionats Mundials? Espanya amb seleccions netament catalanes. Qui va fer possible la participació del futbol en les Olimpíades d’Amsterdam els ans 20 del segle passat? D’on era el campió d’aurigues de les olimpíades del segle I? Quans jugadors d’equips catalans hi havia a la Selecció que guanayà la Copa del Món l’any 2010? La llista de l’esport català és molt llarga i la seva filosofia molt ben pensada i escrita. Canviar-la és un error. Em sap molt de greu però les seves manifestacions  sobre la protesta de l’esport català no en tenen res de democràtiques. Les paraules poden anar molt lluny, però són els fets que convencen. Quan Catalunya es queixa cal escoltar-la. Sr. Cardenal, vos i jo parlem des de cultures força diferents i cal diàleg i no n’hi ha. Em dirà que és culpa de Catalunya per recolzar-se en la política derl “NO”. Els fets esportius catalans són molts i molt evidents i neguen el supòsit. La veritat és molt exigent i Catalunya la defensa amb treball, sacrifici i intel·ligència. Sr.Cardenal, de part d’una avi que estima l’esport, pensi més i millor de l’esport català.

  

CADET B. BM GRANOLLERS – CADET A FC BARCELONA

L’avi que estima l’esport, avui, ha pogut veure jugar l’equip del seu nét. En aquest partit alló més important era jugar-lo per aprendre i millorar perquè el Barça el tenia guanyat de sortida. Els del Granollers han perdut amb un resultat immerescut, perquè sobre la pista han demostrat que  formen un equip de futur més immediat que llunyà. Gairebé tota la primera meitat han jugat de tu a tu, però en l’esport les circumstàncies manen. Una de les circumstàncies rauia en el fet que els granollerins eren cadets de primer any i els del Barça, tots menys quatre, eren de segon any. Aquest fet implica de sortida una certa superioritat física que a l’hora de la veritat es fa dir sí senyor. Malgrat tot, els cadets del Granollers han donat la cara i la talla. Crec que la diferència de gols és desmesurada i injusta. I en aquest resultat, part de la culpa és de l’àrbitre. Enviar-ne només un en les circumstàncies esportives actuals penso que és manca de pedagogia i psicologia esportives. La forma com l’entrenador del Granollers ha dirigit el partit fent jugar a tots indpendentment del resultat és lloable de totes totes. Hi ha influit en el resultat final, és cert, però també ho és que no haurien guanyat i per contra sí han guanyat en experiència, en saber lluitar contra les dificultats, en adonar-se que el companyerisme és vital i que no sempre jugar amb el cor per sobre la intel·ligència  és rentable. L’afany de fer gol spot ser negatiu tant pel que perd com pel que en fa molts. El perdedor descobreix les seves debilitats i també com ha de corregir-les, el golejador gana perd en companyerisme per les facilitats que li dóna un equip menys fet i creix l’egoísme personal perquè com fan molts gols, es creuen molt bons. I quan s’enfronten a un equip d’igual a igual la manca de compenyerisme els crea problemes. Un notable alt a l’entrenador del cadet del Granollers perquè alló important del partit era jugar-lo per millorar i havien de sortir a la pista tots malgrat la possibilitat d’un resultat d’escàndol. El Cadet B del Granollers comparat amb el joc que feien l’any passat ha fet un pas de gegant i tècnicament està molt preparat. Pel que he vist m’ha semblat que el punt flac era el psicològic i encara que ho donaven tot es creaven situacions que només s’expliquen per una desanimació afectiva que en certa manera agarrota a l’hora del tret a porta. I de situacions d’aquesta mena se n’han donat moltes amb la consequència del contracop`del contrari que s’ha creat massa sovint.  Però aquesta situació psicològica té el seu punt positiu a l’hora d’analitzar amb l’entrenador el partit, tant alló que era bo, com  dolent. Des del meu punt de vista crec que he de felicitar l’equip, animar-lo a descobrir les seves mancances i a donar una mica més de temps a la preparació física. L’equip té una fita important, que també ho és del club, classificar-se pel Campionat d’Espanya Cadet. D’assolir-ho será la primera vegada que aconsegueix el BM Granollers col·locar-hi dos equips. Es necessari que l’equip en aquests dos partits és vegi recolzat per la Directiva. Estic convençut que ho aconseguiran. Orgull BM Granollers.

Una sorpresa i una actitud

La classificfació del Reial Madrid pels quarts de final de l Xampions ha donat una imatge esportiva pobre i els seus grans ídols, sobre tot l’ìdol, han palesat una veritable pobresa humana. No saber comportar-se davant d’una tarjeta merescuda,  immerescuda segons la seva supèrbia, és una demostració de poca qualitat humana i d’esportiva més val no parlar-ne. I avui el joc desenvolupat malgrat els dos gols assolits era per demanar-li el reemborsament dels diners. No m’ha agradat el Reial Madrid, que pel partit jugat al seu camp no mereixia classificar-se. Per altra banda no entenc que un Schalque que ha desenvolupat un futbol de qualitat, geni i clase, com va poder perdre al seu camp per 0-2. El 3-4 vist al camp del Madrid és un resultat sorpresa i una demostració que no hi ha enemic petiot. Els que esperàvem veure per televisió una gran nit de futbol, alló que em vist un partit contradictori amb la victòria més que merescuda pels alemamanys quen pels mèrits havien d’haver assolit la classificació. Per altra banda em preguntava quin dels dos era l’equip estranger, perquè el R.Madrid ha jugat amb 3 espanyols i 8 estrangers, i d’aixó en diuen un equip espanyol. Per ventura s’han nacionalitzat els 8? I per a més inri segons el govern és l’equip sde la marca Espanya. Quina pobre imatge que han donat a casa zseva davant del Scvhalque. Aquesta imatge, si és marca Espanya, deu ser símbol de quelcom important. Que es compleixi la simbologia. Malgrat tot, esportivament, una pobresa. Pobresa per actituds, pobresa pel futbol del país i pobresa d’imatge.

ÉS GLOBAL L’ESPORT DEL SEGLE XXI ?

La imatge que l’esport del segle XXI tramet a través dels seus esdeveniments genera massa contradiccions. Em refereixo a l’esport d’elite perquè el popular, com generador d’imatge, les estructures, que dominen el fenòmen mundial esportiu, amb el seu funcionament l’estan minvant i descatalogant. Els Jocs Olímpics, els Campionats Mundials, les Competicions Internacionals i la publicitat i premsa que els hi dóna suport, si bé és veritat que enlluernen, també ho és que la seva manera d’enlluernar produeix ceguesa. I l’esport popular, el bàsic perd favor popular i aquesta pèrdua de favor popular es tradueix en la formació de les plantilles dels grans clubs que es nodreixen majoritàriament d’esportistes de fora del país. Des d’una visió personal l’esport popular l’estan convertint en un miratge. Tot per la necessitat de ser el millor. Parlant amb exemples, com pot defensar l’estat espanyol la marca Espanya  deportivament, quan la nineta dels seus ulls la formen bàsicament jugadors que no són espanyols. I com a consequència els pocs jugadors d’elite de casa, per poder subsistir, la seva majoria ha d’emigrar a l’estranger. Jo em pregunto, així es construeix la globalitat esportiva? Però existeixen altres vessants negatives. Una d’elles rau en la catalogació i tractament dels esports de majories i minories quan hi ha esports de minories que són culturalment i científica superiors als de majories, però perquè són de minories pateixen discriminacions particularment en les questions crematístiques. Hi ha esports minoritaris que són una autèntica meravella demostrativa de la capacitat creativa de la persona, essent el cos el suport de la creació de l’obra d’art. Una altra vessant negativa la descobrim en la desaparició d’entitats formatives de l’esport de base. La mirada posada en l’elite ha desviat la percepció popular i com a consequència, si la línea no es corregeix, la pobresa en l’aparició de nous esportistes de nivell superior. I el fet empitjora quan les lleis d’algún país, com la pell de brau, són retrògades  pel concepte i ratificat pels fruits. Malgrat que el futur pinta negre, l’esport sempre ha gaudit d’execel·lents programadors i promotors. Persones que s’hi han dedicat exhaustivament i han generat exigències de futur per poder millorar. Actualment, a la pell de brau, la política dominant es manifesta com el risc més negatiu també  esportivament parlant. I ho és perquè les seves normes produeixen desencís i derrotes de personalitat esportiva. Urgeix una filosofia política de l’esport, que col·loqui en el centre la persona, com també una economía que no esdevingui impositiva sinò servidora. El mal de l’esport actual rau en el fet que és governat per una política i una economia que tot si val per guanyar, independentment de la dignitat de la persona. I aquesta filosofia i economia es posa de manifest quan per guanyar competicions mundials s’ofereixen quantitats de diners desorbitades, com es va viure amb la selecció espanyola de futbol del campionat mundial del 2010 i dels diners que per aquest concepte es movien en el de Katar. L’horitzó és negre, però el futur és cromàtic com l’arc de Sant Martí.

ON ES JUGARÀ LA COPA DEL REI, DE FUTBOL?

L’avi que estima l’esport mira amb ulls de desconfiança els dirigents de l’esport del futbol. I una raó d’aquesta desconfiança rau en la politització que se’n fa d’aquest esport en comparació amb els altres. I considera que una competició porti el nom del Cap d’Estat, sigui president o rei, és una politització manipuladora i molt més quan els dos partits que han de disputar el títol han de manifestar en quin camp de futbol volen jugar. Portant el nom del Cap d’Estat seria normal que se celebri a la Capital de l’Estat. Però el nom del finalistes, a la pell de  brau, pot esdevenir un problema si són els màxims representants de dues nacionalitats o nacions sense estat, com Catalunya i Euskadi. Alló que hauria de ser model de deportivitat s’enfronta a dues postures força diferents però obertament enemigues. Per una banda el camp del Reial Madrid, ben vist pels dos equips, s’oposa frontalment a la celebració. L’altre camp, el de València hi està d’acord perquè suposa una bona entrada de diners. En el primer, motius polítics, en el segon, motius econòmics, en ambdós absència d’esportivitat i germanor. Una política de l’esport amb absència del respecte humà i social. És veritat que els dos equips finalistes pertanyen a nacions sense estat amb aspiracions a la independència. I cal reconèixer que aquesta circumstàncis provoca pors de crits  i xiulets. No és la primera vegada que els dos equips juguen aquesta final. I és veritat que s’hi han  escoltat crits d’independència i vist onejar banderes de les dues nacions sense estat, que ho volen ser. En un estat veritablement democràtic s’hauria de respectar i no crear aquest clima d’enemistat i des de les màximes autoritats més aviat s’ha atiat. Quan el nacionalistes sense estat han patit en les seves carns els ultratges i les befes que els responsables de la convivència nacional no han recriminat i molt menys sancionat, amb quin dret els poden fer callar, quan el tenen tot? Es jugui on es jugui, enguany, la repressió contra la llengua i la manipulació de la representativitat tornarà a aixecar ampolles i la repressió allargarà la distància i el crit d’independència, amb tot el dret, es farà sentir a la pell de brau. És vergonyós que en un tema com l’esport que és instrument de companyonia i convivència necessiti la presència policial perquè un partit de futbol és una activitat de risc. No és gens estrany que una política que no gestiona com cal un tema com l’esportiu se senti incapaç d’assolir una bona convivència entre els diferents pobles de l’estat. Quan de camí li resta encara per fer a la democràcia per implantar un verdader model de convivència en pau! La manipulació de l’esport explica el perquè del fracàs en altres activitats culturals, econòmiques, socials, cíviques i religioses. No creu l’avi que estima l’esport que la lliçó d’un partit de futbol esdevingui tema de debat polític per a una convivència en pau. Una llàstima. I la raó continuarà sent un “no”.