Ulls humits amb la mirada perduda parlen silenciosament de
les intimitats de l’ànima en el record de l’ànima amiga. La natura, en silenci,
promou trobades transcendents en les que només els ulls parlen i les paraules
hi són sobreres. Un adèu per sempre omple ulls de llàgrimes i alimenta el desig
de futures trobades. L’amic, acomiadat d’aquest món, reposava immòbil en el
llit del repós etern amb el sublim silenci de dos rams de flors. No parlava.
Molt a prop, la familia rebia el consols dels amics i amigues. Però em va
omplir l’ànima la intensitat humida de la mirada d’un amic, que recolzat a la
paret amb l’esposa al seu costat, escoltava i vaig entendre que era més creïble
una encaixada i una abraçada que una paraula. Parlava amb els ulls i els seus
llegien els meus. Un intens missatge de l’amistat viscuda en vida. Una amistat
amb el segell de l’esport i amb l’escut d’un club que els va veure nèixer com a
jugadors de futbol i que els acomiadà a l’hora de la jubilació de la pràctica
esportiva. Dos amics fent-se companyia en el tanatòri, portal simbòlic del pas
del temps a l’eternitat, reafirmant fins sempre la seva amistat. Dos amics que
formaven part d’un grup d’exjugadors de futbol que conmpartien l’edat de la
jubilació en tertúlies de carrer
discutint la jugada i que demostraven un civisme i humanisme senzill i sincer
quan els trobaves passejant. Eren espais feliços de la seva vida, plens d’enyors
de temps viscuts i de vivències que els feren més persones. I l’esport del
futbol fou un excel·lent modelador de les seves vides. Tots ells, els del grup,
m’havien fet passar estones agradables amb les seves jugades dels últims anys
en actiu amb l’EC Granollers. I un d’ells, el del ulls humits, havia
col·laborat entrenant l’equip infantil de la meva escola, forjant l’esperit dels
aleshores infants, els dos jugadors que el CF Barcelona els va voler pels seus
equips fins arribar a l’equip gran.
El missatge d’aquella mirada humida m’obrí
els meus ulls que l’acompanyaren i em convidaren a pensar en la veritat de la
grandesa humana, encara que limitada en el temps, però infinita intensament en
la transcèndencia. En uns pocs moments, aquells ulls plorosos, del també meu
amic, m’ensenyaren que l’amistat quan és verdadera esdevè eterna i si es plora
la seva absència és perquè la companyia continua en un silenci que mantè viva l’amistat
fins al nou i feliç retrobament etern. És la fe de l’esport que ensenya a viure
i entrena la gran jugada coronada amb el llorer del jardí, camp de la vida. La
vida continúa perquè és eterna.
Reconèixer el mèrit de les persones és un deure social que
ajuda a la convivència. Però hi ha reconeixements que en les seves
consequències fomenten els demèrits i alló que estimulen és l’incivisme al més alt
nivell d’informació. És veritat que Messi i Cristiano són els millors jugadors
del món? Des d’una valoració pedagógica i social tots dos tenen molt a
desitjar. Brillen perquè juguen en equips que els fan brillar. Fer gols és el
gran mirall de l’esport. Una vergonya. Hi ha molts jugadors al món tant i
millors que ells i es queden pel camí. No crec que Cristiano es mereixi la
pilota d’or. Valorar un jugador projectat al món multimilionàriament i amb un
equip al seu servei és jugar el partit de la injustícia social a nivell
esportiu. En els equips n’hi ha molts de jugadors que controlen la pilota i la visió de joc millor i que sense
ells els guardonats no serien ningú. A l’hora de la valoració quins són els
arguments? Per què ha fet més gols que els altres? Si la majoria els hi han
posat als seus peus perquè introdueixin la pilota dintre la porteria. La
valoració esportiva que la premsa de primera línea fa dels jugadors normalment
no la comparteixo. No es valora el comportament de tot el temps de joc, només
la sort d’una o dues jugades. No és just. El millor jugador d’un equip fa més
errades que encerts i a l’hora del conjunt pot més l’amiguisme que no pas el
jugador millor situat per poder rebre el passi. No és cap mentida afirmar que
més d’un jugador, per exemple a Can Barça, pel control de la pilota, de
l’espai, de la visió del joc són mereixedors de guardons i no els reben perquè
han de fer d’escolanets del fenòmen, que a l’hora de la veritat ho deu tot als
escolanets. La supervaloració esportiva d’un jugador va lligada a la valoració
económica que és una autèntica vergonya, una befa humana i una injustícia
social. Es converteix l’esport en un desequilibrador pervertint la seva funció
educadora i social. Sóc conscient de la duresa de les meves afirmacions. Però
m’agrada valorar els jugadors per la seva qualitat i sincerament no hi veig
tanta diferència. El problema rau en el fet que la gran economia necessita el
joc de l’esport fonamentalment del futbol amb la col·laboració de la televisió,
que no és un servei al públic sinò que se serveix del públic, básicament les
teles privades. I dissortadament aquest joc li va com anell al dit a la
política malgrat faci veure el seu interés perseguint el defraudador, perquè
només l’interessen els diners i no es procupa d’un esport digne a nivell humà.
I quan afirmo digne em refereixo a l’esport com mitjà de subsistència també. Em
sap greu, per la festa de la pilota i bota d’or palesa la gran corrupció
dominant al voltant d’interessos econòmics. S’han d’atorgar premis? Sí, però
verdaders i justos.
