..
La lliga espanyola de
futbol d’enguany hauria de ser una rentada de cervell per a tots aquells equips
que es creuen que són els millors i ho han de demostrar sent campions any rere
any. Creure que s’és el millor no és només una demostració d’orgull sinó un greuge vergonyós envers els altres. Personalment m’agrada
guanyar, però cal saber perdre. La lliga de futbol espanyola és la imatge de la
humanitat. La minoria són els afavorits per la riquesa i la majoria els esclaus
de la pobresa. I aquesta imatge és un clam que demana justícia. En la seva
qualitat d’activitat humana el futbol ha de complir el seu deure de factor
social. De crear ambients de benestar en els que el guanyador se senti germà
del perdedor. Guanyar és un al·licient per millor, però perdre, també. No
sempre el guanyador és el millor. L’esport, i per tant el futbol, en la seva
condició de joc, és una activitat en la
que es palesa la capacitat creativa de la persona humana. I la capacitat
creativa en un esport de conjunt es demostra no només en el domini de la pilota
sinó en la col·locació i els moviments. Saber moure’s és un acte intel·ligent,
controlar la pilota és una tècnica. De res serveix la tècnica si no hi ha
intel·ligència. Els clubs que es creuen els millors van darrere fonamentalment
de la tècnica i la intel·ligència que li posi l’entrenador. I aquí rau el
problema. La incompatibilitat d’un entrenador amb el saber fer dels jugadors.
Amb aquestes paraules no vull dir que els entrenadors no siguin necessaris. I
tant que ho són, però amb la condició que siguin pedagogs. I un pedagog ha de
ser intel·ligent. La intel·ligència no es demostra cridant, tot el contrari,
parlant amistosament. Una bona entesa entrenador jugadors és imprescindible per
crear bon joc, guanyant o perdent. Quan es perd, es juga malament? No sempre. Guanyar, no significa sempre
ser millor. En el futbol d’alta competició hi juguen altres factors: les
directives, els arbitratges, la premsa i l’afició. Encara que sembli
impossible, hi tenen part i molta. Personalment em sembla impossible que en un
equip com el Barça les diferències de fitxatges i de sous entre els jugadors no
causin problemes. L’amor propi dels jugadors pot solucionar el problema, però
també el pot espatllar. Les preferències envers uns jugadors en relació amb els
altres, es vulgui o no, fan forat i són perjudicials. Els tractaments dels
jugadors com mercaderies per solucionar problemes d’economia forçosament són
negatius. I a Can Barça aquest tema sembla norma. Dels arbitratges i de la
premsa, millor no “meneallo”. En síntesi, en el fons, el problema principal
radica en el fet del respecte a la persona, que se senti respectada. I en el
futbol aquesta condició depèn dels gols. Molt trist.