EL FUTBOL VÍCTIMA O ALIAT DE LA PANDÈMIA ECONÒMICA

 

El futbol, l’esport rei de la humanitat, no hauria d’oblidar mai que és una activitat humana i el seu objectiu fonamental és col·laborar en fer realitat la convivència en  pau. Tots els esports per la seva condició d’activitat humana han de ser uns bons aliats de la formació integral de cada persona. I no ho compleixen. No és culpa de l’esport, es culpa dels seus manipuladors. El futbol en els nostres temps ha esdevingut un factor de riquesa. I aquesta qualitat no ha passat desapercebuda a les potències econòmiques. La capacitat d’entusiasmar ha estat captada pel gran capital que no ha dubtat gens a divinitzar futbolistes, qualificats de fenòmens genials. I han convertit allò que era un passatemps divertit en un treball dominat pel diner. I el diner s’ha convertit en el jutge qualificador del seu valor econòmic. I allò que és verdaderament greu és que massa gent ha caigut en la trampa i ja no és l’esport que els porta al camp de joc sinó el fenomen de torn. I el futbol s’ha convertit en imatge de la humanitat en la que una minoria gaudeix de milions i la majoria, treballs a viure. M’agradaria equivocar-me però els darrers moviments viscuts a Catalunya en relació a la figura més rellevant del futbol em fa pensar que aquest esport l’han convertit en una pandèmia. La primera víctima ha estat el FC Barcelona, i la següent serà el seu jugador estrella manipulat per la seva obsessió desmesurada de guanyar títols. Obsessió que pot ser justa però també ha de ser intel·ligent. L’afany de títols i els diners han estat els responsables, responsabilitat que ha estat treballada pel gran capital. Qui és el propietari del club que ha fitxat al jugador? Una autoritat molt significada de Qatar i mou les cireres en la UEFA. Aquesta pandèmia s’ha treballat uns deu anys en clau de salut esportiva fins que el fruit ha madurat. Una maduració que ha estat contaminadora per uns i els que l’han treballada pensen que els serà saludable. Fa molt temps que quan seguia els partits del Barça parava molta atenció a la manera de corre del jugador. I no m’inspira confiança. Crec que les seves cames amb els anys han rebut un càstig, que desitjaria no es produís. I al costat d’aquesta possibilitat, la genialitat no és garantia d’èxit. Tinc els meus arguments. La genialitat no fa veritat la llibertat. L’error és present també en la vida dels genis. Personalment em puc equivocar en el meu pensament, però les perspectives no son afalagadores. Sigui quin sigui el futur, la persona sempre mereix el màxim respecte.

EL FUTBOL, COM LA POLÍTICA, MANIPULADOR DE LA LLIBERTAT

La manipulació dels actius que programen la convivència social és i ha estat, al llarg de la història, norma ens les institucions de poder. Activitats, que en els seus començaments eren un servei, han estat reconvertides, per la seva acceptació social, en arguments, guarnits amb pell d’ovella,  per demostrar que la riquesa és un bé social més important que la dignitat de les persones. L’esport, en el segle XXI, en les seves modalitats preferents, ha estat transformat en un instrument manipulador de la societat. El poder econòmic se n’ha apropiat, però no de totes les especialitats, només d’aquelles que accepten la globalitat econòmica. I és precisament el futbol, l’esport preferit. Quines son les conseqüències? Les mateixes de la convivència universal. Una minoria gaudeix de la riquesa i la gran majoria en pateix les mancances. En el futbol, una minoria en gaudeix de la seva pràctica i la gran majoria pateix per sobreviure. Els jugadors preferits neden en l’abundància econòmica i la resta feines a viure, essent també professionals. La covid-19 ha actuat de mestre de cerimònies posant en evidència el futbol com epidèmia, patint de la seva prepotència.  En tenim un clar exemple en el Barça en el seu problema amb Messi. No és només Messi la causa de la feble economia blaugrana. Els jugadors no son els culpables, són la causa del problema programat per la directiva del moment. Sota l’avarícia de la fama de bastir el millor equip del món, els jugadors compliren, es creà un monstre econòmic. I aquest monstre amaga la mà i posa en evidència als jugadors i en especial al més significat. I aquest monstre encara ho complica més assolint que la política presenti una solució econòmica que farà encara més dura la dependència del futbol de l’economia. La nova directiva del Barça se n’ha adonat però no li permet comptar amb el jugador preferit. La gran economia ha barrat el pas. No culpo al jugador, culpo el poder econòmic que l’ha manipulat impedint-li ser lliure. Dissortadament la compra-venda de futbolistes juga amb la seva identitat negant la llibertat convertint-los en esclaus del diner. Esclaus aclamats per la fama. M’hauria fet feliç si algun dels jugadors més famosos haguessin fet un pas endavant allargant la mà a l’esport i al seus directius i sobre tot als seus seguidors proposant jugar un any sense cobrar per ajudar a sortir de la crisi. No son pobres i poden fer-ho. La seva dignitat de persona hauria fet més important el futbol i l’esport hauria donat una lliçó de convivència global en dignitat.