Paraules de Cristiano Ronaldo publicades a La
Vanguàrdia, el dia 28 de febrer de 2016 a la pàgina 12.És veritat que les va
pronunciar desprès de la humiliació rebuda al seu propi estadi a mans de
l’equip rival de Madrid, l’Atlético i que allunyava el seu equip dels primers
llocs de la lliga gairebé impossible d’aconseguir. Aquestes paraules són una
befa i un insult als seus companys d’equip. Malauradament la imatge del “number
one” madridista l’ha modelada la premsa i el seu president. No és la humilitat i
la senzillesa norma en el jugador madridista. Referent a les seves paraules,
tal vegada caldria recordar-li, que si ell fos més persona possiblement l’equip
rotllaria d’altra manera. No fa massa dies que en unes declaracions es mofava
de l’amistat entre els jugadors del trident barcelonista i en el seu llibre de
psicologia no s’hi llegeix aquell capítol que l’amistat viscuda dintre el camp
es crea en les relacions al marge de de
l’esport. Un sopar o un dinar d’equip organitzat pels mateixos jugadors és una
demostració de bones relacions cordials, que ell és incapaç d’entendre. Qui
només viu per la pilota, la pilota l’enterra. Allò que ha d’entendre el jugador del Real Madrid és que la
situació actual del seu equip té un culpable molt significatiu, ell mateix. Qui
s’erigeix en el millor ho ha de demostrar i els fets se li han girat en contra.
La supèrbia de viatjar amb un avió particular per motius que només ell sap
acostuma a ser auto-venjativa. Ningú amb dos dits de front nega la qualitat
esportiva de la plantilla del Madrid i de la seva capacitat. Però també és
veritat que són persones i com a tal sotmeses a les conseqüències d’enveges. I
aquesta és una imatge que en l’actualitat projecta el Real Madrid, capitanejat
per Ronaldo. L’orgull porta a l’odi i a
l’autodestrucció. Sr. Cristiano Ronaldo, una mica més d’humilitat, jo no li
nego la seva categoria esportiva és vostè mateix que la destrueix. I la destrueix jugant i de la manera com celebra
els gols i com respon a les jugades fallides. La humilitat no porta al fracàs,
no és un defecte, és la base de l’èxit que mai és excloent. Si el MADRID
enguany fracassa no és culpa dels altres, majoritàriament és seva, Sr. Ronaldo,
perquè el seu comportament en el camp és una demostració continuada d’orgull i
de falta de respecte als companys. Li dic amb tota sinceritat, allò millor que
pot fer el seu club és donar-li la baixa sense indemnitzacions perquè no se les
mereix. Sr. Cristiano Ronaldo qui no està al nivell de persona, els jugadors
són persones, en el Real Madrid, és vostè.
L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.
dilluns, 29 de febrer del 2016
dissabte, 27 de febrer del 2016
L’hoquei sobre patins a la meva vida
Va ser a Puigcerdà on vaig conèixer l’esport del
patinatge i del que em vaig enamorar. I foren precisament els alumnes que van
encendre aquest foc en la meva vida perquè la majoria sabien patinar i una de les
seves activitats era precisament el patinatge. Em va plaure molt però mai vaig
aconseguir patinar amb normalitat. Però la gran empenta va donar-me-la Tito
MAS, quan amb jugadors catalans va portar un gran equip que feu les delícies dels
alumnes i de la població. Primer al pati de l’Escola Pia malgrat les seves
minses condicions i més tard a la pista que l’ajuntament construí al costat de
l’estany en vista a l’hoquei gel. A Puigcerdà es formà l’AEP que jugà a tercera
divisió catalana i fou la base de l’equip posterior de gel. Ultra de Tito Mas,
es desplaçaran a Puigcerdà el Voltregà, el Vic i el juvenil dels claretians. Va
arrelar de tal manera que el porter de l’equip de l’Escola Pia, Joan Antoni
Roca de Vinyals va fitxar pel Club Patí Voltregà. Una vegada traslladat a Barcelona
vaig intentar formar un equip amb alumnes dels escolapis de Sant Anton però amb
poc èxit perquè no va quallar. I durant la meva estada al escolapis de
Granollers ho vaig intentar dues vegades amb poc èxit. Cal dir que a Granollers
ja hi havia hagut un primer intent. La primera vegada que ho vaig intentar fou
amb un equip de l’Escola Pia, que va jugar competicions de la Federació
Catalana i la segona, una vegada secularitzat, em van demanar la meva col.laboració,
es va fundar el club i l’equip corresponent però una sèrie de mal entesos i d’irregularitats
van posar fi a l’intent. Cal reconèixer que introduir un equip de les característiques
de l’hoquei sobre patins patia massa dificultats. De totes maneres el Club,
gràcies a l’afició, tot s’ha de dir, de les mares, va continuar amb el
patinatge artístic essent en l’actualitat una entitat molt preuada en el món
del patinatge. Personalment les meves amistats de jugadors internacionals i
federatives em van permetre gaudir de grans partits internacionals i de Campionats
del Món celebrats a Barcelona. Em sap greu, però en relació amb el patinatge
sobre rodes no vaig aconseguir els objectius desitjats. És veritat que no tots
els indrets i tots els temps són hàbils per a tot i allà on siguis comporta’t d’acord
amb el seu model de convivència a tots nivells, l’esportiu comprès. Durant la
meva estada a Barcelona en col·laboració amb el Club Barcino vaig organitzar un
torneig en el que conjuntament amb la classificació dels punts per partit, n’hi
havia una altra que puntuava per punts de deportivitat. Només se’n va jugar un
i prou. Vaig canviar de Col·legi.
dijous, 25 de febrer del 2016
mini handbol
Quan els anys seixanta va aparèixer el mini-bàsquet, el President del BM Granollers, Sr. Emili Botey va creure que era una molt bona idea i va organitzar a Granollers el "minibalonmano", quin nom i quines normes vallesanes no foren acceptades per la Federació Espanyola. Pocs anys desprès la Federació edita el reglament de l'handbol dels petits que era una còpia de l'ideat pel BM Granollers amb el nom de base de benjamins, infantils. El cartell del mini handbol d'enguany m'ha portat a la memòria aquest fet en el que el BM Granollers fou una vegada més capdavanter de l'handbol català i espanyol. Amb el Senyor Emili Botey vaig arbitrar molts partits de mini-balonmano. Recordo com alliçonava als petits jugadors quan els hi senyalava una falta. El Sr. Botey era un pedagog de l'esport. Amb ell l'esport de l'handbol va assolir valors afegits de civisme i presència del poble.
dimecres, 24 de febrer del 2016
L’esquí una pedagogia de la vida
L’esport de la neu, en els 8 anys d’estada a Puigcerdà,
esdevingué una càtedra de pedagogia i psicologia de la vida. No per possibles
lliçons teòriques, sinò per les deduccions i consequències de la pràctica. La
primera gran lliçó fou la de saber comportar-me davant l’adversitat i
posteriorment n’arribaren de noves. L’exercici de l’esquí en la temporada de la
neu es convertí en una classe setmanal més, independentment dels dissabtes i
dies de festa. Tots els alumnes interns dedicaven un matí setmanal a la
pràctica de l’esquí a la Molina. Un any van disposar d’un professor austrìac
que va revolucionar l’esquí que es practicava a la Molina. Però no nomès
l’esquí, sinò l’educació física a l’escola. El dia de la seva prsentació al
Col·legi de Puigcerdà va dirigir una classe d’educac ió física que li va donar una
nova dimensió per la seva tècnica i la seva pedagogía. I els alumnes no van
desaprofitar les seves ensenyances i a mi personalment em va obrir nous horitzons
que vaig procurar portar a la pràctica durant els anys de professor d’educació
física i promotor esportiu. La pràctica de l’esquí no es limitava nomès a les
classes matinals a la Molina sinò que es complementava amb excursions i estades
en altres estacions d’esquí, especialment franceses. Una de les estacions era
la de Puymorens, molt propera a Puigcerdà, amb unes pistes molt fàcils per els
aprenents i divertides pels experts per la seva llargada i per les figures que s’hi
podien dibuixar. Unes altres instal·lacions eren les Aix Les Thermes, molt més
tècniques i mès apropiades pels esquiadors ja formats. Les estades que vaig gaudir foren una a
Courchevel i l’altra a Alp d’Huez, als Alps francesos. De la primera recordo
que coincidia amb l’any de la seva inauguració i que els alumnes dels
escolapis mereixeren l’atenció
d’esquiadors d’alt nivell francesos, un
dels qual em va demanar d’on eren aquells joves esquiadors i tot seguit va
afegir que si fossin francesos amb tota seguretat formarien part de la selecció nacional gala. Les pistes
eren excel·lents i l’Hotel on ens hostetjavem si no recordo malament era el de la Federació
d’esquí francesa. Alp d’Huez era un altre estil, amb pistes que enllaçaven amb
pistes suïsses i que satisfeien les exigències dels bons esquiadors. En una i
altra estació les meves habilitats eren un xic limitades i la precaució molt
exigent per la responsabilitat que tenia dels alumnes. No podía corre riscos.
Però les experiències foren molt saludables. Vaig assolir una idea més universal
i social de l’esport i les seves possibilitats de configurador de convivència.
La temporada d’esquí, a l’Internat d’alta muntanya, gaudia
d’una festa de fi de curs. Eren els campionats interns que se celebraven a la
Molina i en els que els pares i familiars hi tenien les seves proves per
competir al costat dels seus fills. La festa continuava al Col·legi de
Puigcerdà amb un dinar amb professors, alumnes i familiars acabant amb
l’atorgament dels corresponents guardons. Era la gran festa de familia de
l’esport de neu. La neu em va fer conèixer millor la natura i sobre tot
estimar-la.
ARSENAL 0 – BARCELONA 2
M’esperava gaudir d’un excel·lent
espectacle futbolístic i honestament, com espectacle, em va decepcionar. I
resumint, la sort va caure del costat del Barça i en pot estar content perquè
va jugar amb foc. Penso que la victòria podia caure tant d’un costat com de
l’altre. El Barça en fou beneficiat i com l’Arsenal la va buscar. Enhorabona.
Des de la vessant del joc culè, el partit va donar dues cares. La primera part
se la va jugar i la jugada li va sortir rodona com podía haver estat quadrada.
I l’Arsenal es mereixia un gol, sense menys valorar la defensa visitant. Però
durant el primer període cap arrivada perillosa, decepcionant. Es va jugar molt
per la part dreta de l’atac i la raó no era altra que Messi per on ell es
movia. I li van posar força fàcil la defensa a l’equip anglès que recuperava
pilotes amb massa facilitat. És veritat que algunes vegades eren autèntis
regals dels blaugrana. No cal citar noms peró dominava el subconscient de la
Messi dependència, creat massa intensament per la premsa i en especial pels
perdiodistes de TV3. Entre les notes que vaig prendre em diuen que al minut 21
i alguns segons la portería del Barça va passar per un greu perill, fruit d’una
pasada a un contrari que no fou gol de miracle. Podia haver canviat el curs del
partit. Els anglesos jugaven amb un futbol molt estudiat i el Barça, és
veritat, ho donava tot per frenar-los. La millora ocasió de gol del Barça va
arribar en el minut 44, perduda per un defectuós passi curt. Primera meitat 0
-0. La segona part va presentar una altra sintonia. El joc el va dominar més el
Barcelona, el joc es repartia millor malgrat passades al contrari i el famós
trident es feu més present. Resultat el gol, 0 – 1, de Messi. Penso
sinzerament, Messi no va fer extraordinari, va complir el seu deure que
l’obligava a marcar per la forma com li arribà la pilota. Penso que el mèrit
principal es d’Iniesta que va tenir la visió de la jugada, la va iniciar, la va
cedir al trident i el trident no va fer res extraordinari, va complir amb la
seva obligació, amb unes jugades ben trenades, i poder fer arribar en bones
condicions la pilota a Messi. Tot el que no sigui trenar jugades com aquesta no
es pot considerar bon joc per part del trident. La seva reputació, la seva classe,
la seva exaltació periodística i el seu sou, els hi demanen i poden exigir que
la seva manera normal de jugar sigui aquesta, que en una altre clase de
jugadors, si la executessin, es podría valorar de matrícula d’honor. No
discuteixo el penalti, que ho va ser, però sí els comentaris que es fan quan el
crac els falla sense valorar d’execl·lent
la jugada del porter quan l’atura. I una pica en Flandes a favor de
Messi. Quan el periodista li va demanar si l’eliminatòria estava ja assegurada,
fou molt prudent i humil respectant les possibilitats del contrari de guanyar a
Barcelona. Penso que la gran genialitat de Messiés la seva senzillesa. De totes
maneres com a independentista que sóc espero que el Barça guanyi el partit de
tornada i l’eliminatòria i que en la seva cursa triomfal se n’emporti el
trofeig. Però sense jugar amb foc.
dimarts, 23 de febrer del 2016
L’esport de neu una lliçó de vida
La neu no era un element estrany
a la meva vida. De nen, a la casa de pagès dels avis, cada hivern se n’hi
posava un bon gruix. No hi jugava perquè les meves condicions físiques no m’ho
permetien. Quan de veritat vaig conèixer la vesant esportiva i pedagógica de la
neu fou amb ocasió del meu destí al Pensionat d’Alta Muntanya de l’Escola Pía
de Puigcerdà l’any 1952. Tenia 23 anys. L’esquí era l’esport insígnia de
l’internat i l’equipament per poder-lo practicar una obligació. Per a mi era
una novetat i no en tenia ni idea. Però esdevinguè un deure. Els primers passos
els vaig donar en una pista que li deien de la Font del Cúcuru, molt propera a
l’estany. Era una rampa força pendent d’uns cinquanta metres de llargada i els
dies de festa i d’esbarjo freqüentada pels interns i pels esquiadors de la població.
Recordo que no les tenia totes i per fer la primera baixada vaig suar de
valent. Desprès d’un llarguet repòs, l’ascensió es feia caminant i amb els
esquís a l’esquena, decideixo fer la segona. I fou la gran lliçó. Caiguda i un arbre
que hi havia al final va ser més fort i el fémur de la cama dreta trencat en
biaix uns quinze centímetres. Em poso la mà a la cuixa i no em podía moure. Tot
seguit un grup de joves m’envolten i amb molta cura em col·loquen en una
camilla. I a pes de braços cap a l’Hospital de Puigcerdà. Tres setmanes amb un
pes que estirava el fémur amb una mena d’argolla enganxada en el genoll i la
cama aixecada i estirada sobre una mena de trineu. Així fins que les dues parts
del fémur s’engaltaren i i el fémur tornà a ser d’una sola peça. El tracte fou
exquisit i les monges no es podien comportar millor. Una d’elles era una virago
amb una força sensacional, els seus braços eren una autèntica grua per aixecar-me
o canviar-me de cantó. De visites no m’en faltaren. Fins in tot, els primers
dies el Rector del Col·legi m’enviava els alumnes per convertir la meva estança
en una aula. Com podeu suposar no va tenir continuitat. Ni els alumnes estaven
per la classe, ni jo per impartir-la. Arribat el dia d’enguixar fou un drama.
La cama dreta totalment en guixada arribant-me per la part de davant el guix
fins a l’alçada dels pulmons. Una vegada enguixat no volia veure a ningú i em
vaig posar a plorar com una Magdalena demanant la meva mare q.e.p.r. i que no
he conegut. Un cop superat el trauma, la
inmobilitat era gaire bé absoluta. M’havien de moure. Als tres o quatre dies em
van obligar a seure sobre el llit i posar el peus a terra per intentar caminar.
Quan ja caminava amb una certa normalitat, cap a l’escola a fer vida normal. I
tornar a les clases. Aquest accident va ser per a mi una bona lliçó de civisme
i humilitat. Uns trenta cinc anys més tard, amb motiu de la celebració del
cinquanta aniversari de la fundació del Club de Gel Puigcerdà, dos senyors,
companys de taula a l’hora del dinar, em van recordar l’accident i foren del
grup que en una camilla em transportaren a l’hospital. No els havia vist més.
Unes gràcies molt tardanes. De caigudes en vaig patir moltes però no greus. Recordo
que esquiant a la Costa Rasa de la Molina vaig caure i la neu era una glacera
per la que vaig rodolar uns metres fins que emb el pal d’un esquí vaig poder
frenar. Un ensurt, fruita del temps. Parlant d’accident, un d’un alumne, bon
equiador per cert, que es va trencar la tíbia i el peroné amb fractura força
sèria com em confessà el cirurgià que el va antendre a Puigcerdà. Caigut davant meu i per sort força a prop del
telecadira. La primera preocupació era com immobilitzar-li la cama. Em vaig
treure l’anorack i el jersey i amb els pats d’esquí paral·lels a banda i banda
faig servir de bena l’anorac i el jersey, immobilitzant-li la cama per poder-lo
trasladar amb el menys de dolor possible. Durant el bendatge unes senyores m’ho
van dir tot, des de quin poca vergonya de fer patir una criatura d’aquella
manera a altres adjectius que és millor no recordar. Sort que no sabien que era
un capellà a qui maltractaven per què semblaven velles de sacristia. Un
telecadira plataforma i fins a l’estació on esperava un geep. El metge que va
atendre a l’accidentat em va felicitar per la immobilització de la cama perquè
sense la immobillització els ossos trencats podrien haver causat una carnisseria. La
recuperació fou bona i el jove esquiador a gaudir una altra vegada de l’esport
blanc. Continuarè el tema de l’esquí, però ara més esportiu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)