L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dimarts, 23 de febrer del 2016

L’esport de neu una lliçó de vida



La neu no era un element estrany a la meva vida. De nen, a la casa de pagès dels avis, cada hivern se n’hi posava un bon gruix. No hi jugava perquè les meves condicions físiques no m’ho permetien. Quan de veritat vaig conèixer la vesant esportiva i pedagógica de la neu fou amb ocasió del meu destí al Pensionat d’Alta Muntanya de l’Escola Pía de Puigcerdà l’any 1952. Tenia 23 anys. L’esquí era l’esport insígnia de l’internat i l’equipament per poder-lo practicar una obligació. Per a mi era una novetat i no en tenia ni idea. Però esdevinguè un deure. Els primers passos els vaig donar en una pista que li deien de la Font del Cúcuru, molt propera a l’estany. Era una rampa força pendent d’uns cinquanta metres de llargada i els dies de festa i d’esbarjo freqüentada pels interns i pels esquiadors de la població. Recordo que no les tenia totes i per fer la primera baixada vaig suar de valent. Desprès d’un llarguet repòs, l’ascensió es feia caminant i amb els esquís a l’esquena, decideixo fer la segona. I fou la gran lliçó. Caiguda i un arbre que hi havia al final va ser més fort i el fémur de la cama dreta trencat en biaix uns quinze centímetres. Em poso la mà a la cuixa i no em podía moure. Tot seguit un grup de joves m’envolten i amb molta cura em col·loquen en una camilla. I a pes de braços cap a l’Hospital de Puigcerdà. Tres setmanes amb un pes que estirava el fémur amb una mena d’argolla enganxada en el genoll i la cama aixecada i estirada sobre una mena de trineu. Així fins que les dues parts del fémur s’engaltaren i i el fémur tornà a ser d’una sola peça. El tracte fou exquisit i les monges no es podien comportar millor. Una d’elles era una virago amb una força sensacional, els seus braços eren una autèntica grua per aixecar-me o canviar-me de cantó. De visites no m’en faltaren. Fins in tot, els primers dies el Rector del Col·legi m’enviava els alumnes per convertir la meva estança en una aula. Com podeu suposar no va tenir continuitat. Ni els alumnes estaven per la classe, ni jo per impartir-la. Arribat el dia d’enguixar fou un drama. La cama dreta totalment en guixada arribant-me per la part de davant el guix fins a l’alçada dels pulmons. Una vegada enguixat no volia veure a ningú i em vaig posar a plorar com una Magdalena demanant la meva mare q.e.p.r. i que no he conegut. Un cop  superat el trauma, la inmobilitat era gaire bé absoluta. M’havien de moure. Als tres o quatre dies em van obligar a seure sobre el llit i posar el peus a terra per intentar caminar. Quan ja caminava amb una certa normalitat, cap a l’escola a fer vida normal. I tornar a les clases. Aquest accident va ser per a mi una bona lliçó de civisme i humilitat. Uns trenta cinc anys més tard, amb motiu de la celebració del cinquanta aniversari de la fundació del Club de Gel Puigcerdà, dos senyors, companys de taula a l’hora del dinar, em van recordar l’accident i foren del grup que en una camilla em transportaren a l’hospital. No els havia vist més. Unes gràcies molt tardanes. De caigudes en vaig patir moltes però no greus. Recordo que esquiant a la Costa Rasa de la Molina vaig caure i la neu era una glacera per la que vaig rodolar uns metres fins que emb el pal d’un esquí vaig poder frenar. Un ensurt, fruita del temps. Parlant d’accident, un d’un alumne, bon equiador per cert, que es va trencar la tíbia i el peroné amb fractura força sèria com em confessà el cirurgià que el va antendre a Puigcerdà.  Caigut davant meu i per sort força a prop del telecadira. La primera preocupació era com immobilitzar-li la cama. Em vaig treure l’anorack i el jersey i amb els pats d’esquí paral·lels a banda i banda faig servir de bena l’anorac i el jersey, immobilitzant-li la cama per poder-lo trasladar amb el menys de dolor possible. Durant el bendatge unes senyores m’ho van dir tot, des de quin poca vergonya de fer patir una criatura d’aquella manera a altres adjectius que és millor no recordar. Sort que no sabien que era un capellà a qui maltractaven per què semblaven velles de sacristia. Un telecadira plataforma i fins a l’estació on esperava un geep. El metge que va atendre a l’accidentat em va felicitar per la immobilització de la cama perquè sense la immobillització els ossos trencats  podrien haver causat una carnisseria. La recuperació fou bona i el jove esquiador a gaudir una altra vegada de l’esport blanc. Continuarè el tema de l’esquí, però ara més esportiu.         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada