Ha aixecat molt polseguera la destitució de l’entrenador del
R. Madrid. Una polseguera tan plena com plena fou la propaganda quan se’l
contractar. Dues situacions tan oposades que esdevenen signe de pobresa humana
i esportiva d’alguns clubs de futbol en relació a les directives. Fou
contractat fent un greuge considerable a la Selecció Nacional. Se l’ha
destituit amb un greuge inacceptable a l’esportivitat. El dia de la signatura
les campanes llençades al vol proclamaven futures grandeses del club sense
considerar el mal que feien a d’altres i a la seva federació. La natura no
oblida i sovint els presuposats èxits esdevenen un boomerang, com ha succeït en
el fet que comento. M’he n’alegro, de cap manera, em fa pena perquè l’esport no
és aixó. Destituir un entrenador perquè el seu equip sempre ha de guanyar, fet
que em repuga esportivament, suposa un orgull exagerat de la pròpia vàlua amb
un menyspreu prepotent contra els contraris. Òbviament que el fet de perdre
exigeix reflexionar però també respectar. I alló que hauria de ser ben vist per
palesar millores en els equips que abans sempre perdien resulta que és un
fracàs de l’equip suposadament invencible. Una pregunta, d’on surten els
jugadors que acostumen a donar tardes de glória als grans equuips, sinò dels
humils que lluitant contra els millors els autèntics craks en surten d’ells?
Per altra banda considero que és extraordinari que en una compeetició les
dierències cada dia esdevinguin menys diferències per millora dels humils que
són els que verdaderament fan triomfar l’esport. No és bo que els títols
depenguin només de dos o tres equips que esdevenen intocables i superbs. En el
rendiment d’un equip són molts els factors que cal tenir en compte des d’els psicològics,
els físics, els tècnics i l’entorn, des de els companys, passant pels tècnics,
la directiva, els socis, els aficionats i un de molt influient, la premsa. No recordo
haver lleguit mai quan perd el Madrid o el Barça que es lloi el xoc de l’equip
contrari valorant sempre com un fracàs el dels dos equips supers de la lliga
espanyola. I aixó crea ambient, genera psicosis, i sobre tot mengüa de
l’esportivitat. No oblidem que l’esport és un factor de convivència i avui dia
dissortadament és factor de discórdia. Seguint amb el tema penso que seria molt
bo que les autoritats competents sancionessin la destitució d’un entrenador amb
el pagament fins l’últim cèntim del contracte amb un percetatge de multa perquè
vulguis que no amb la desitució se’l desvalúa considerablement i possiblement
és un gran entrenador en altres circcumstàncies. En la competició espanyola hi
ha un entrenador estrella, que en el seu dia el seu club es desdí dels seus
serveis i en el meu interior vaig pensar que el club s’equivocava. En la
dimensió econòmica que s’ha situat el futbol en l’actualitat es valora poc la
part humana, encara que els directius se n’omplin la boca, i esdeven esclaus dels
èxits que depenen més dels diners que de la formació dels esportistes. Per què és
un contrasentit que en una competició nacional molts equips salten al terreny
de joc amb més jugadors estrangers que no pas de casa. Durant els meus anys
d’educador i promotor esportiu entre els escolars vaig viure moments
extraordinarisde futbol en equips infantils que no tenien res a desitjar al joc
del Barça o del Madrid. I reflexionant sobre l’ahir que vaig viure personalment
i l’avui que segueixo en la premsa escrita in audiovisual he arribat a la
conclusió de la importància que té una bona relació escola-club i pel que
dedueixo aquesta relació és gairebé inexistent. Comprar els millors no és fer
esport configurador de convivència, més aviat és sembrar deisl·lusions entre
les joves promeses. Hi ha i han existit excel·lents entrenadors, que jo recordo
dels anys seixanta del segle passat, dels que ningú en parla i foren creadors
de les estrelles dels clubs grans d’aquell temps. Un entrenador no és bo o
dolent perquè l’equip guanya o perd, hi ha altres responsables dels que ningú
en parla. No cal citar noms, ni institucions.
L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.
dimarts, 30 d’octubre de 2018
dimecres, 17 d’octubre de 2018
PAU GARCIA, DE PARETS, CAMPIÓ DEL MÓN JÚNIOR
La meva afició al patinatge es produí a Puigcerdà començant
amb el de rodes i desprès amb el de gel. Els anys 1950 vaig gaudir de
patinadors artístics de gel, catalans i suissos en el procès d’introducció del patinatge
sobre gel. L’any 1956 en un Festival organitzat al bell mig de l’estany i el
1958 en la pista anexa construída bàsicament per fomentar l’hoquei sobre gel i
el patinatge artístic. I dintre les meves possibiltats sempre he seguit aquest
esport i al relacionar-me per raons literàries amb Parets del Vallès he llegit
en la premsa èxits del Club de Patí, cridant-me l’atenció la presència de
patinadors i patinadores d’alt nivell. No fa massa dies que per televisió em
vaig assebentar del triomf d’un paretà que acfualment milita en un club de Reus
i darrerament he ampliat la notícia amb el Som Parets. Primerament felicito
cordialment al jove campió de 17 anys i l’encoratjo a esdevenir, com ell
desitja, campió del món senior. Sense una entitat que amb esforç, contància i
passió es dediqui a la promoció esportiva entre el jovent no s’assoleixen èxits
com el que comento i que més enllà de l’esport promocionen el seu país. La meva
més sincera i emotiva felicitació al Club Patí Parets pels seus èxits, però
també perquè el patinatge artístic mès enllà de ser una activitat física que té
cura del desenvolupament corporal, és també una activitat humana que ajuda a
creure en un mateix i enriqueix la persona amb els valors de l’art i de la
poesia. Una sessió de patinatge artístic és una exposició en moviment
d’escultures vives que il·luminen els ulls i esperonen el cor i al mateix temps
un poema escrit amb figures que dibuixen els versos sobre la pista. M’agradaria
poder aplaudir al campió i a les campiones de l’entitat en una festa esportiva
del patinatge. Enhorabona, Club Patí i enhorabona Parets per gaudir d’artistes
de nivell universal que passegen el nom de la població arreu del món.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)