L’equip femeni Divisió d’honor BM Granollers un poema de l’esport

Contemplar per TV el partit de la Super Copa Catalana femenina jugat pel BM. Granollers fou un veritable somni. La velocitat del joc, la intel·ligència entre les jugadores, l’entuiasme i l’esforç, els encerts i també les errades eren vibracions que em portaven a viure la veritat del ser humà quan en el que fa és ell. Jo sóc jo en cada jugada, deien des de la portera als extrems i la pilota era el pinzell que pintava el quadre o la ploma que escribia el poema. El partit d’handbol que més m’ha il·lusionat de tots els que he presenciat en la meva història esportiva. Amo i senyor de la pista i del joc, l’equip de noies del BM Granollers no va humiliar al contrari més aviat li va obligar a descobrir el seu futur d’un altre gran equip català. Dos  equips, dos estils però al  marge de les diferències grans jugadores de l’avui i del demà en els dos conjunts esportius. És innegable que el partit va presentar moments vibrants i no tan vibrants i alguns d’ells un xic decebedors no pel moviment en la pista sinò per què la pilota es negava a entrar. Cal destacar el joc de les dues porteres i precisament fou la portera de l’equip lleidetà que va aixecar la moral de les seves jugadores en el moment més crític del seu joc. Que el partit va palesar una superioritat técnica i de joc per part del BM Granollers no és cap secret, com tampoc ho és que precisament la voluntat de demostrar-la amb una intensitat sorprenent era la causa de no poder acabar la jugada com elles volien. Independentment dels primers minuts dominats per les lleidatanes, el control del partit fou sempre de les vallesanes que estan en el camí dels grans èxits esportius de l’entitat vallesana. El plaer que vaig viure contemplant el parti fou un gran regal. Gràcies, equip femeni granollerí de la Divisió d’Honor. Per cert que la TV3 a la mitja part trametè un bon reportatge de com treballa l’entitat vallesana l’handbol femení. Granollers al món amb l’esport.

El fundador GAMPER no col·locaria aquesta pancarta.

Essent suïs tenia un tarannà més català i defensor dels drets dels pobles. Tampoc la posaria el president mártir, Josep Sunyol, i d’entre els darrers presidents dubto que Agustí Muntal l’haguès permès.”Diàleg, respecte, esport” és un slogan per desenvolupar en temps de pau però en les circumstàncies actuals, Catalunya necessita unes entitats esportives amb més essència i fermesa catalana. És molt significatiu que l’ANC i ÒMNIUM CULTURAL hagin renunciat a la invitació. Estic convençut que el comportament del públic sí, honorarà als dos Presidents d’entitats civils injustament empresonats. Trista imatge de defensar el seu país als ulls del món que estaran posats en el partit i també en la situació actual de Catalunya. No vull fer d’adivinaire pensant quina serà l’actuació dels jugadors. Esportivament ho donaran tot, però tots no, alguns tindran el cor i la mirada més lluny i els seus sentiments els faran ser millors jugadors per defensar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. En el camp del Barça molts cors estaran ferits per la feblesa de la junta amb una pancarta per sortir del pas. No és just, Catalunya és mereix més, i aquesta no és l’ADN fundacional del club. Em sap molt greu escriure el que jo pensó per què encara que no sóc “culè” el club me l’estimo per català i pel nivell esportiu mundial. Però em fa por que ara el veurè tacat. I no m’agrada. Gàmper fou desterrat de Catalunya per una xiulada a l’himne d’Espanya perquè el que el públic volia era el de Catalunya. Sunyol fou afussellat en una emboscda quan anava a encoratjar les tropes de la república i va caure en la trampa de les franquistes. Muntal era una gran persona i cívicament tenia un gran concepte de la formació dels joves. Ho sé per experiència personal. M’esperava un altre comportament encoratjant en la pancarta amb els noms de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez. Són, avui, dues persones capdals en el món de la cultura i del civisme, i el que volen de la política és més humanisme. Fins i tot ho demanen des de la presó contradint les acusacions de secessionistes que els hi fan. El Barça ha de fer un futbol de categoria de primera línea col·locant Catalunya en l’elit, però el futbol sense deixar de ser elit ha de defensar amb fermesa els drets de Catalunya i la pancarta que no ha agradat ni a l’ANC, ni a ÓMNIUM és feble malgrat sigui veritat el que diu. Esperem que el futbol dels jugadors estigui a l’alçada del que es mereix Catalunya.