L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

divendres, 23 d’abril de 2021

PER SALVAR EL FUTBOL, UNA SUPERLLIGA EUROPEA.

Les idees comencen amb un desig, però el desig sense madurar enterra les idees. Que  entenc per madurar? Desenvolupar una filosofia de millora per sobreviure. Corre el   futbol algun risc? L’evolució actual del futbol pateix una saturació d’egoisme de classe. I aquesta saturació és culpable d’una desvaloració del futbol de base. S’ha convertit el futbol en un negoci, que ha perjudicat en gran manera les categories de base, fins a l’extrem que massa gent pensa fer-s’hi ric. I aquest objectiu ha portat a molts esportistes al fracàs. Evitar el fracàs del futbol fou la idea impulsora de la proposta d’una superlliga europea capitanejada pel president del Reial Madrid. Personalment penso que el temps demana una organització millor estructurada de l’esport del futbol i la idea d’una lliga europea fa temps que la reflexiono. Penso que seria l’evolució lògica d’una Europa Unida. Óbviament aquesta superlliga l’haurien de formar els vint millors equips europeus, fruit d’un estudi seriós de les federacions nacionals i de la UEFA. No és una idea descabellada des d’una mirada de millora de l’esport, sí ho és des de la visió econòmica de l’esport. L’argument fonamental del President del Reial Madrid era econòmic i l’amenaça de la UEFA contra la idea també. S’ha de donar per perduda la idea?  No. El que s’ha de fer és seure i dialogar perquè el món del futbol necessita un reciclatge en profunditat per culpa del diner, dominador de les cúpules federatives i clubs de màxima categoria. El problema més greu del futbol federat rau en la pèrdua d’interès en les categories de base. Un altre problema greu està en el fet de la compra de jugadors d’altres clubs, que no té altre objectiu que demostrar que els grans jugadors els fan els diners que es paguen per ells. No estic en contra del futbol  com mitjà de vida, però el futbol professional no serà un mitjà de vida si tots els professionals de l’esport no poden viure dignament. El futbol, mitjà de vida, necessita una nova filosofia i una nova reglamentació. I un pas molt important ha de ser la valoració de base del futbol dec competició. Una superlliga no aportarà res de bo si allò que vol són els diners per a nous multimilionaris. Comencem per dignificar el futbol dignificant les persones. Dic sí a una superlliga europea respectuosa amb les diferències de categoria. El futbol professional sense uns bons pedagogs de l’esport de base no va enlloc, continua el mon actual en el que per fer diner tot si val. La controvèrsia viscuda entre els promotors de la superlliga i les autoritats esportives palesa la prioritat econòmica davant la qualitat pedagògica. El futbol de competició necessita una bona filosofia. Els pensadors hi són, cal escoltar-los. Seurà la UEFA amb les Federacions europees per arribar a un bon acord? El primer punt ha de ser irrenunciable: la dignitat dels jugadors com persones que son

diumenge, 18 d’abril de 2021

SOMRIURES I LLÀGRIMES EN PARTITS DE FUTBOL

 


El futbol és una activitat humana en la modalitat de l’esport. I massa sovint es llegeixen comentaris que li donen a l’esport qualitats i condicions que no li pertoquen per la senzilla raó que no en té. L’esport no és un valor, és una exigència de valors perquè els valors només els gaudeix l’ésser humà. Quan la pràctica de l’esport dona més importància al guanyar que a l’exercici pedagògic regna allò que se’n diu el joc brut i la manca d’esportivitat. Son freqüents en el mon del futbol frases com “quan la pilota no vol entrar”, “son coses del futbol...” Una manera de justificar les errades humanes. Quan la pilota no entra, simplement és una errada humana. Una errada tan simple que depèn de falta d’entrament. La direcció de la pilota la condiciona l’angle del peu a l’hora del xut. No s’ha treballat prou la jugada? La sort no sempre és positiva. No es domina la mecànica de la jugada. Cal tenir molt present que fins i tot un bon entrenament a l’hora de la veritat pot desil·lusionar pel mal joc. Per què? La persona no és una màquina. La veritat matemàtica no hi té espai. És veritat que és intel·ligent però també és passional i el domini de la passió sobre la intel·ligència pot desvirtuar la veritat. I els jugadors de futbol quan salten al camp no sempre poden controlar les seves emocions i molt menys quan aquestes són negatives. El Club de Futbol Barcelona n’és un exemple. Pot un jugador rendir normalment quan el seu club no li garanteix la seva fitxa? Pot un jugador donar tot el que sap quan la premsa el posa pels núvols com si fos un déu?  Una pregunta tècnica. Pot l’equip jugar be quan es dona més importància a l’esquema de joc, que a la intel·ligència? I podríem continuar fent preguntes. Saltar al terreny de joc dominat per una passió, encara que sigui la de guanyar, sempre és negatiu, encara que sovint es guanya jugant malament i es perd jugant be. En els comentaris dels partits hi trobo a faltar massa sovint manca de respecte al contrari. La sort o la intel·ligència en aquell partit poden ser superiors al que se suposa ser millor i malgrat tot perd. Guanyar o perdre és una circumstància que no sempre es valorada racionalment. És la responsable dels somriures o llàgrimes. Somriure o plorar pot ser l’aval de perdre o guanyar. Hi ha equips que perdent somriuen perquè han jugat be i d’altres que guanyant ploren per haver jugat malament. Massa sovint en la valoració dels partits de futbol no es té en compte la realitat de la llibertat que és aquella facultat humana que garanteix el dret a equivocar-te amb el deure de corregir l’error quan se n’és conscient. L’esport, dissortadament, avui, també és un servidor de l’economia, origen dels seus mals. No és un servidor de la convivència.

dimarts, 9 de març de 2021

A L’ESTAT LI FA POR UN BARÇA CATALÀ

 


La victòria de Joan Laporta ha despertat l’alarma independentista de l’estat espanyol. Al ministre de cultura i esport li ha faltat temps per pontificar que l’esport “no pot   estar al servei de la independència”. Li pregunto al Senyor Ministre: la cultura i l’esport al servei der qui estan, de les persones o de la política? Espanya no és el territori, ho son les persones i les persones d’Espanya pertanyen a diferents pobles que la configuren. I aquests pobles tenen els seus drets que cap poder els hi pot prendre. Em pot dir el Sr. Ministre quin ha estat el poble d’Espanya capdavanter en el foment de l’esport? Des d’aquest punt de vista Catalunya té uns drets que mereixen el reconeixement que el Sr. Ministre nega. L’Estat Espanyol no és dialogant, imposa la seva voluntat. Com i on es va constituir el Comitè Olímpic Espanyol? A Catalunya. Els anys 20 del segle passat el COI va oferir a una entitat catalana formar part amb tots els drets del Comitè Olímpic Internacional. L’estat ho va impedir. Resposta: Catalunya funda el COE amb residència a Barcelona, i aquest comitè permet la presència d’Espanya en els Jocs Olímpics amb la Selecció Espanyola de Futbol d’aquell equip famós d’Alcántara, Zamora i Samitier. Quin comportament més solidari el de Catalunya! I l’Estat Espanyol s’atribueix els mèrits dels altres. Només l’olor d’independència fa saltar l’alarma. L’exercici de la llibertat horroritza a la política espanyola. Una contradicció en democràcia. I ha estat  la forma democràtica de les eleccions del nou president la guspira que ha encès el foc. El missatge va més enllà del model polític de visió esportiva. És un missatge de diàleg amb l’abraçada dels tres aspirants amb la particularitat que en aquesta abraçada s’hi acceptava una filosofia de futur innovadora. És la intel·ligència democràtica de l’esport català, que avança malgrat els entrebancs. Senyor Ministre, les amenaces amanides de llei, no deixen de ser amenaces i per tant una contradicció democràtica. La política és un servei no una imposició dictatorial en forma legal. Personalment em repugna un model polític de visió humanista com era el socialisme en els seus inicis que discrepi del dret de la llibertat dels pobles. Tem el ministre una Catalunya universal en el mon de l’esport ambaixadora de llibertat? Ho té fàcil, sigui veritablement demòcrata, i col·loqui Espanya al mateix nivell. Catalunya ho vol. Vol una Espanya capdavantera en les llibertats creant una humanitat global amb les diferències. No respectar les diferències nega la veritat de la història.  

diumenge, 7 de març de 2021

BM GRANOLLERS 22 – FC.BARCELONA 32

 

El Barcelona finalista de la Copa del Rei. Un resultat que no és cap sorpresa. És la coherència amb el temps actual del domini del diner sobre la dignitat de la persona. El resultat té una part humana que s’ha de respectar perquè des del respecte, la solució més humana és possible. Els jugadors del Barça també són humans i l’exercici de la seva llibertat s’ha de respectar. Des de la tècnica i la història de l’equip, el resultat no era cap secret. No critico els jugadors, critico el sistema. Valorant el partit des del valor humà esportiu només hi calen lloances. Si algun retret mereix, el faria a la cúpula i a l’arbitratge. Des de la meva observació el partit va tenir dos temps força significatius. Una primera part, que de bon començament semblava un desastre pel Granollers, i fou el triomf de l’esperit davant la superioritat i la segona fou el domini de la tècnica i del físic que imposà la seva llei. Res a objectar en el desenvolupament del partit i del seu resultat. Molt a reflexionar pel futur de l’esport basat en l’esperit humà. El BM Granollers va donar una lliçó de pedagogia en la primera part que li fou massa difícil de continuar en la segona. El Barcelona, en la primera part no mesurà el saber fer humà del contrari i en la segona va fer valer el poder dels valors aliens a l’esport que imposen la seva voluntat. Acuso, als jugadors? No, acuso al sistema. Se’m dirà que són els fruits del temps, no dic que no, però no m’agrada el conreu que dona fruits aliens a la pedagogia de l’esport. No estic d’acord amb l’esport controlat pel diner, vull un esport controlat pels valors humans. És una lluita, també des de l’esport, per un futur més racional i humà de les activitats humanes. Ens movem en un temps fora del temps desitjable. I l’esport, com factor de convivència, ha de col·laborar i en certa manera col·labora en l’exercici de la llibertat humana, que té dret a equivocar-se, però el deure de reciclatge quan s’adona de l’error. I el partit Granollers- Barça, de la Copa del Rei, palesa la urgència de col·laborar en la pau verdadera de la convivència humana. L’handbol de jugadors qualificats i excel·lents en té, de pensadors, penso que també però el que no té són els dirigents que el temps reclama, com els reclama també   política, l’economia, la cultura i també la religió. Al marge del resultat, que és indiscutible, del partit em quedo que fou la demostració de la lliçó d’una nova psicologia i pedagogia de convivència. Millorar l’esport, és fer més humana la convivència.

dijous, 4 de març de 2021

L’ESPORT CATALÀ CONFIGURADOR SOCIAL

La tarda-nit del dia 3 de març de 2021 la vaig viure esportivament de la mà del CF Barcelona. Tres partits que foren resposta i missatge. La foscor del poder feta llum per la gent. Fa molts anys que visc l’esport català, el Barça és català i la tarda  d’ahir la vaig llegir amb consciència de present i amb il·lusió de futur. No soc culè però estimo l’esport. Del Barça m’agrada l’esport però no la seva política. I el missatge esportiu del dia 3 de març fou directe i clar. La victòria de l’equip femení per 4-0 amb un joc il·lusionat i de futur va ser un crit d’atenció i gaire bé d’alarma al futur president. Qualitat esportiva al servei de l’entitat i qualitat humana al servei de la gent. Qualitat en la gestió era el reclam que es llegia entre línies. El futbol és un esport al servei del benestar de la gent, benestar en el treball, benestar en el temps d’esbargiment i benestar en la cultura, perquè el futbol té la seva filosofia humana. I els missatges continuaren alliçonant. Fou el torn de l’handbol. L’equip de Divisió d’Honor davant el contrincant ucraïnès. Els principis foren un xic decebedors, però la qualitat dels jugadors i la bona direcció va donar els seus fruits, victòria per 42-34. Una lliçó des de la base a la responsabilitat dels dirigents. Saviesa, il·lusió i treball. Saviesa, il·lusió i treball de la gent que han de saber gestionar els directius. I el tercer missatge arribà a altes hores de la nit enviat per l’equip de futbol de Divisió d’Honor amb una victòria per 3-0 davant el Sevilla, de suor, treball i llàgrimes, però victòria per qualitat humana en l’esforç. Lluitar contra les dificultats  sempre dona fruits positius. Les jugadores i els jugadors són  els representants de la humanitat en l’esport, els directius fan les funcions dels polítics en els estats. I el dia 3 de març de 2021 la imatge de club de la negror va passar a la blancor pel treball i amor del poble. Una gran lliçó de la gent que amb la seva qualitat renta els plats bruts dels cuiners de la convivència. Perquè l’esport, el futbol és esport, és factor de convivència. És la lliçó que vaig llegir el dia 3 de març parant esment en la base i en la convivència. Òbviament que des de la meva opinió critico el CF Barcelona per la manera de formar els equips, per l’economia deformadora social, per la interpretació de la globalització que es fa en les gestions, i per una filosofia de doble direcció quan s’analitza el club en les vessants humanes, esportives i polítiques (direcció). Al marge dels desacords, la lliçó dels tres equips, fou una lliçó de dignitat de les persones, i quan les persones defensen la seva dignitat els fruits són bons i les recompenses arriben. Vaig viure una classe de dignitat humana des de l’esport de qualitat.

dijous, 25 de febrer de 2021

LA GENT VA FER GRAN ELS ANYS 40 I 50 DEL SEGLE PASSAT AL BM GRANOLLERS

 

Un dinar de Festa Major propicià el naixement de l’handbol a Granollers. Va ser un naixement polític que una rebel·lió ciutadana el feu seu amb el nom BM GRANOLLERS. La veu del poble derrotava la veu de la política. El Front de Joventuts no estava d’acord amb la dedicació ciutadana i destituí el seu Delegat. Aquesta destitució ferí greument la sensibilitat dels homes de l’hanbol que eren membres de la Falange i es van rebel·lar. Se  n’emporten tot el material i documentació de l’equip del local del Front de Joventuts i funden el BM Granollers. El nou Delegat només pensava en política i va perdre la partida. El batlle de Granollers defensà els seus súbdits i la veu popular va derrotar la política. I el BM començà a créixer. El seu president, un gran granollerí i un excel·lent relacions públiques tenia molt clar que el nou club era de la ciutat. Era l’any 1946, el naixement del BM Granollers. Per raons alienes a l’esportivitat, l’any 1955 Lluis Sitges es destituït. El nomenament del nou president fou una demostració que primer són les persones. I aquell any, un nom destacava en el món de l’esport granollerí, però pesava sobre ell una condemna, que primer fou de mort, commutada i malgrat la llibertat inhabilitat per càrrecs públics. Els responsables del club, tots ells membres de la OJE tenien molt clar que Emili Botey seria un gran president. Havia militat a ERC i actuat de Comissari Cultural. Però les autoritats franquistes de Granollers palesaren una vegada més el valor de la persona. I fou el gran President del BM Granollers. El poble es volcà en el nou club; jugadors, directius i socis desenvoluparen un gran treball, però penso que tres noms són capdavanters: Lluis Sitges, Emili Botey i Pep Vilà. Lluis Sitges, relacions públiques; Emili Botey, esperit creatiu i filòsof de l’esport; Pep Vilà, gran entrenador i pedagog esportiu de l’handbol. I tots tres, la persona és el centre de la història en la vessant que la sort li hagi encomanat. Els tres van jugar un paper protagonista en la internalització de l’handbol espanyol. Lluis Sitges organitzava una festa popular quan un equip estranger es desplaçava a Granollers. No recordo quin equip era, que durant el sopar a l’Europa davant de l’Hotel molts granollerins celebraven un èxit esportiu. El President de l’equip visitant sortir a contemplar l’alegria de la gent i li pregunta Lluis Sitges què celebraven i sense pensar-s’hi li respon, estant celebrant la visita del teu club. La gent celebrava una victòria del Barça. El president i en Lluis foren grans amics. La relació amb l’entrenador Kempa, fou un fitxatge d’Emili Botey. Sopava amb un empresari alemany per motius comercials, i acabats els tractes, el Sr. Botey porta la conversa a l’handbol. L’industrial alemany  li va prometre que parlaria amb Kempa perquè contactés amb el BM Granollers. I d’aquesta trobada el gran progrés de l’handbol granollerí que revolucionà l’handbol espanyol. I de Pep Vilà, qué n’hem de dir. Que mai un cop de puny a un àrbitre ha estat tan esportiu. La sanció l’obligava a seguir els partits des de la grada. Els seus companys li van demanar que fes d’entrenador. I així començà qui fou l’autèntica revelació en la direcció de l’esport de l’handbol. S’ha de dir, que Pep Vilà havia demanat perdó a l’àrbitre, que influí perquè la sensació no fos massa forta. Tres exemples de ser persona. El BM Granollers, a la capital del Vallés Oriental és esport de la seva gent.

diumenge, 21 de febrer de 2021

EL BARÇA QUE JO SOMIO

 

M’agrada l’esport, ho he demostrat amb el llibre L’ESPORT EN LA GLOBALITAT HUMANA, i m’agrada el futbol pel seu poder pedagògic, com també ho palesa el meu llibre ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL on hi ha un espai dedicat al Barça. En la meva etapa d’educador i promotor de l’esport a l’escola, observadors del  Barça per descobrir futurs valors em deien “ja sabem, que no li agrada que els seus jugadors els fitxi el Barça”. La meva resposta era, el que jo vull és que hi entrin per la porta gran. I dos jugadors infantils del meu equip, el BARÇA els va fitxar. I jo no he sigut mai soci de cap equip de futbol. Hi he col·laborat, sí.  I un exalumne meu és una persona molt estimada a Can Barça en el dia d’avui, havent superat el seixanta anys. A can Barça hi tenia amics i encara n’hi tinc. I somio en el Barça que m’agradaria. El meu somni és il·lusió. Em pregunto sovint, com vol ser l’esport del futur? I penso en la filosofia de la globalització i com s’intenta programar. Cada ésser humà és un exemple de globalitat. La genialitat és una aportació d’un diferent al tot. No soc contrari a les grans figures, els fenòmens, els genis. No són la solució. També son humans. S’equivoquen. Però son  esperança d’èxit, no garantia total. I són necessaris. Tothom els desitja i els busca. Quan? Segons el meu entendre, equivocadament quan ja són genis. El cas de Messi, fou encertat. On s’han de buscar? Penso que a casa nostra. La meva experiència em diu que entre els infants que comencen s’hi mou el geni. Cal descobrir-lo. Un geni no és el nen hàbil si no dona senyals d’intel·ligència i de passió. El geni és passional perquè desconcerta. I com és intel·ligent troba com descol·locar el contrari. El nen apunta la genialitat, però necessita orientació pedagògica per dirigir els seus moviments. Se’n perden molts per mancances de pedagogia esportiva. Podria el Barça figurar entre els millors clubs del món només amb jugadors catalans? Amb una filosofia i pedagogia de l’esport desenvolupada correctament penso que sí, però la globalització no està renyida amb les bones relacions internacionals. Tot model esportiu per ser global necessita una filosofia, uns objectius, uns pensadors, uns pedagogs i són indispensables uns directius que compleixin el programa. L’esport, i el futbol ho és, el fan gran les diferències que el desenvolupen. Diferències que han de ser intel·ligents i racionals a l’hora d’activar-se. El geni és una de les diferències, però no abunda. S’ha de saber trobar i sovint salta la sorpresa.  El Barça que jo somnio és un club integrador, que gaudeixi del geni al servei del conjunt i que el seu equip sigui un model en el que el físic i el psíquic de cada jugador sigui un exemple model d’integrador en la globalitat.