Personalment no em va agradar la publicitat de la fotografia però
penso que he entès el fet. Undargarin, malgrat tot l’enrenou polític, judicial
i económic, estic segur que encara sent l’esport de l’handbol que el feu famós.
Dissortadament una altra fama li ha barrat moltes portes. Hem d’entendre la
seva situació actual a Suïssa, que penso no és on hauria d’estar, però com a
persona té tot el dret del món a defensar-se i procurar la seva llibertat, que
en l’actualitat no és justa i sí, manipulada. Té possiblement més culpa la
política i la justícia espanyoles que no pas ell i estic convençut que sense el
recolzament, que tenia per estar casat amb qui està, no hauria comès els
delictes castigats amb presó a la que no ha entrat i segurament no hi entrarà
mai. Per aquelles raons difícils d’explicar viu lliure a Suïssa. Una pregunta,
els seus amics que van a Suïssa no poden relacionar-se amb ell? Tinguem present
que en la seva etapa de jugador del FC Barcelona tenia força amics a Granollers
dintre l’handbol local. Si el BM Granollers juga a Suïssa no pot anar a veure
el partit i saludar els seus amics? Penso que humanament seria un comportament
a l’alçada de la injusticia que se li permet viure. Saludar un amic, no
significa aplaudir els errors. Si es volien fer una foto, per què no?
Publicar-la, penso que ha estat una irreflexió i un error. És el retret que jo
li faig. Però hem pensat que aquesta visita i aquesta foto el puguin haver
confortat vivint el problema que viu, que malgrat en llibeertat, està senyalat
arreu on vagi? L’humanisme no està renyit amb l’amistat i amb la comprensió. A
un amic li ha de saber molt de greu una problemàtica com la que comento i donar
la mà en temps difícils és molt important per ajudar a tornar a la nornalitat.
El BM Granollers no ha de sentir-se ofès per rebre la seva visita i acompanyament
de l’equip durant el partit. Rebre’l, allargant-li la mà fou un acte de civisme
i creatiu de bona convivència. El culpable, i ell ho és, davant de fets com el
que comento es deuen sentir més animats per recuperar la credibilitat perduda i
ajudar és humanitat. No aprobo la publicació de la foto, no per què ho trobi
malament sinó perquè s’ha de tenir cura de la imatge del club i no tothom
reacciona igual i tenir cura de reaccions culpabilitzadores és obligat. Només
afegir, que em sap greu la pèrdua del partit, però estic convençut que diumenge
superarà el BM Granollers la diferència de tres gols. La meva felicitació per
endavant. A guanyar amb el crit del club
“pit i collons”. Crit de l’etapa de Pep Vilà.
L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.
dimarts, 27 de febrer del 2018
dissabte, 24 de febrer del 2018
Adéu a la Copa de la Reina, una benvinguda a la bellesa de l’esport.
La qualitat que més em convenç der la pràctica esportiva és
la seva capacitat de configurador social. Totes aquelles altres circumstàncies
que directament o indirecta tendeixen a marcar diferències qualitatives són un llast que el bon
esportista n’ha de prescindir, oblidar i rebutjar. Guanyar o perdre no sempre
és mesura de millor o pitjor. Quan es perd amb qualitat l’esport hi guanya i la
convivència ho celebra. L’equip femení del BM Granollers palesà en el partit
d’anada de la Copa de la Reina una qualitat esportiva de matrícula d’honor
davant d’un equip de la mateixa qualitat i la diferència en el marcador feia
somiar. Somiar és sempre una empenta endavant. La empenta no va faltar però el
somni es va esfumar, i el bon gust esportiu queda. Amb tota sinceritat no m’ha
estranyat la remuntada de les gallegues i tampoc he deixat de confiar en les
granollerines. La competició es mesura pel lloc que s’ocupa en la classificació
i en poques ocasions es valora el fet de ser-hi. Personalment dóno més importància
al ser-hi que als títols, que tenen la
seva importància però també un xic de complicitat de menys-preu del
perdedor. I distingeixo molt bé qui menysté i qui no. I massa sovint el menysteniment
és una auto-acusació del perdedor. I aquesta condició condiciona massa la
psicologia del jugadoir o jugadora minvant-li facultats. I aquesta és una
lluita interior que el jugador o jugadora que la pateix veu com els seus
esforços traixen l’esforçs físic que es fa. Un exemple personal. Arbitrava un
partit d’handbol a Manlleu i dissortadament el meu arbitratge va ser força
dolent i com més procurava no equivocar-me, més errades feia. En la mitja part,
parlant amb un dels entrenadors, contesto a la seva pregunta: quan un jugador
teu s’equivoca massa, el pots fer seure al teu costat, el relaxes i pot tornar
a jugar recuperat. Però a mi no em substitueix ningú. Entenc el joc d’un equip
que lluita i s’equivoca massa sovint, perquè els sentiments poden ajudar a
guanyar però també d’acord amb les circumstàncies poden portar a a perdre. No
puc valorar el partit de les granollerines a Galizia, però estic segur, al
menys aixó he llegit, que van caure amb el cap ben alt i aixó esportivament és
una victòria. Aquestes paraules volen ser una felicitació per la campanya que
desenvolupen mantenint la categoría i lluitant entre les millors. Els títols no
trigaran. Sempre comento que la millor copa que ha guanyat l’equip senior del
BM Granollers és que no ha perdut mai la categoría a la pista. I espero poder
afirmar que aquesta és també la filosofia de l’equip femení. La qualitat és la
copa que pot assolir tothom, la copa trofeu només un equip. La competició busca
aquesta guardó. Ser esportista ho palesa la copa de la qualitat. Adéu a la Copa
de la Reina, però la primera la poden guanyar les granollerines. És una de les
facetes de l’esport.
dimecres, 21 de febrer del 2018
M’agradaria entendre la filosofia esportiva del Barça
No negarè que és un gran club en el mapa mundial del segle XXI, però cap a on camina?
És només una gran club, és un referent, és un innovador, forma part de les
entitats que fan progressar la història? Són moltes preguntes i no trobo la
resposta. I em sap molt de greu, perquè en el Barça hi tinc molts bons amics, encara que
jo no en sóc, però m’agradaria que representès millor i amb més credibilitat el
seu catalanisme. Els darrers dies he visionat tres partits, de tres esports
diferents, amb la presència del Barça. Hoquei gel, furbol i bàsquet. També la
presència d’algun atleta. L’hoquei gel és un esport minoritari a Catalunya i a
Espanya. El partit el va oferir TV3 i aixó és molt important. Però alló que no
ho és tant és perquè jugava el Barça malgrat que s’enfrontava a l’equip més
antic de Catalunya, que és el Puigcerdà. I es notava que TV3 tenia els ulls
oberts pels de la capital catalana. Però que es repeteixi la televisió entre
els dos partits i aquí cal agraír la força de convocatòria del Barça. Un altre
partit, que em va desconcertar, fou la final del Campionat de Copa de Bàsquet,
guanyada pel Barça davant del Madrid. No ho entenc. Un nou entrenador canvia la
mentalitat i el Barça torna a ser el gran equip internacional. Què fallava? No
se m’acut cap altra idea que els jugadors no s’hi trobaven bé amb l’entrenador
que tenien. Hi havia una distensió que psicològicament minvava facultats, treia
il·lusió i els resultats eren dolents. I em pregunto, el grup tècnic i directiu
del Barça, era tant cec que no s’anadonava? Hi falta filosofia de progrès?
Penso, honestament que hi sobra política de diners, de jugadors cars de fora,
oblidant la pedrera catalana que hi és. El mateix equip del Barça ho palesa amb
prou claretat. El tercer partit, ha estat amb el Chelsea i no hi vaig veure,
malgrat que va fer el gol, la veritat del millor, diuen, jugador del món. La
jugada del gol de l’empat va originar-la Iniesta i Messi només va empènyer la
pilota. De qui era el mèrit. De Messi, no. La part de partit visionada la vaig
fixar en l’actuació del geni argentí i francament em va desil·lusionar. No va
crear cap perill. El del gol el va crear un altre. És veritat que la psicología
no acaompanya sempre com ens agradaría, però hi vaig trobar a faltar més
jugadors de casa, que hi són i sé, per experiència, l’interès del Barça i em
pregunto, perquè no en treu més profit? No ho entenc. Penso que cal tornar a mirar
més els de casa que no invertir tants milions amb els de fora. En el partit
contra el Chelsea hi tenia dos jugadors punters, formats al Barça, perquè han
d’anar a l’estranger a demostrar la seva vàlua? Francament no entenc la
filosofia esportiva del Barça. I no serà per manca de recolzament popular.Falta
més presència de jugadors catalans. A la lliga de futbol espanyola hi
participen més de dos cents estrangers. És tot un símbol per preguntar-se, cap
a on va l’esport en la defensa de la identitat?
diumenge, 18 de febrer del 2018
KH7 BM Granollers, un equip amb projecció de futur.
La secció del l’handbol femení en el BM Granollers ha tingut
una trajectòria en la que ha triomfat la voluntat de ser sobre l’orgull de
figurar. Va començar amb força però les circumstàncies no foren prou favorables
i la continuitat era difícil però van sembrar la llavor. I la llavor fructifica
amb projecció de futur. I aquest futur el vaig intuir en l’espai que vaig tenir
la sort de visionar del partit KH7BM Granollers- Mecalia Atlético Guardés.
Havia llegit que el partit es presentava difícil per a les granollerines per la
millor classificació de les visitants, però més que el resultat, molt meritori
i que dóna confiança, alló que em va convèncer fou l’actitud de les jugades en
la pista de joc. No es van sentir inferiors i em trametien amb el seu joc un sentiment
de ser importants i ho van aconseguir. És un
molt bon resultat de cara al partit de tornada però millor que el
resultat, que penso molt merescut pel joc desenvoilupat, alló que és
esperançador rau en la qaulitat palesada en el joc i el control de la pilota en
moments de conmpromís. Hi vaig llegir un lliurament a l’equip per demostrar
conjunt i un tractament digne del contrari, desafiador, és veritat però no
insultant i una voluntat de ser millors. I a la seva pista ho van aconseguir.
Què succeirà en la pista contrària? Sobre la taula, tot es possible. Però aquest
possible em va semblar que manifestava una inclinació vallesana. És veritat que
els resultats són importants a l’hora de la veritat, però també ho és que
aquesta hora és molt indicadora envers el futur. Espero una victòria a Galizia,
però la victòria que més celebrarè serà la del joc amb projecció de futur. Que
el van demostrar. Em van satisfer els dos equips, però alló que em va fer més
feliç va ser contemplar un joc d’una demostració de vida. Per què la vida és veritablement
un joc. I la millor victòria és el saber jugar-lo. I les granollerines em van demostrar
que en sabien. Enhorabona per la victòria en el partit d’anada i sigui el que
sigui el resultat del partit de tornada, també enhorabona per saber-lo jugar.
dimarts, 13 de febrer del 2018
L’esport del gel enamora l’avi que estima l’esport
El cap de setmana de la segona setmana de febrer l’avi va
gaudir la sort de trobar la retransmissió del partit d’hoquei sobre gel entre
el Puigcerdà i el Barcelona. Certament que fou una estona de somnis. L’esport
del gel és un dels més estimats per l’avi. Amb ell va merèixer la medalla d’argent
de la Federació Catalana de patinatge sobre gel. L’avi el Puigcerdà el porta al
cor. Ell en va ser promotor els anys cinquanta del segle passat quan una onada
de fred va originà una capa de gel de més de mig metre de gruix, de tal manera
que la gent podia passejar-hi tranquil·lament creuant el llac en totes
direccions. Si no recordo malament era l’any 1956. I comprovà seixanta anys
desprès com familiars i amics dels iniciadors de l’esport del gel tornaven a patinar
damunt del llac gelat, desvetllà una emoció intensa. Fou una llàstima que per
segons es perdès un partit que el Puigcerdà tenia dominat. La veterania de
jugadors professionals del Barça va posar-hi la cirereta i encara que fos amb
dubtes, els àrbitres el declararen triomfador. A mi em va fer la impressió en
la repetició de la jugada per tele que el rellotge ja havia sonat quan es va
fer el gol. De totes maneres cal felicitar al Puigcerdà perquè és un model de
deportivitat i fa més de mig segle que és protagonista del gel a Catalunya i a
Espanya. El primer Campionat de Catalunya d’Hoquei sobre gel el van jugar a
Núria el Club Alpí Núria i l’Escola Pia de Puigcerdà, dirigida per Pere Dosta,
jugador i capità amb el resultat de 2-1 favorable al Núria.
L’any 1956 al bell
mig del llac es va jugar el primer partit d’hoquei sobre gel a Puigcerdà en el
marc d’una festa amb un partit, curses de patins i patinatge artístic.Viuen
jugadors d’aquest partit que eren jovenils i ara superen els setanta anys i que
estarán molt contens de contribuir en l’efemèride amb la seva presència. Era un
diumenge i unes tres mils persones segons La Vanguardia en foren testimonis. I
aquella, explicada en dos llibres de la història del club escrits pel Sr.
Busom, fou el llençament de l’actual club, que enguany celebrarà els 60 anys de
la seva fundació, recordant un torneig internacional amb el Puigcerdà,
bàsicament amb alumnes dels escolapis i jugadors de la Cerdanya, el Núria i un
equip suïs, que també portava patinadors d’artistic, Es va jugar en la pista
construida a la banda nord del llac i
fou el llençament definitiu d’aquest esport a la Cerdanya. Hi ha molts noms a
recordar i la memoria em falla però dos noms foren l’ànima, un d’ells en Joan
Ramon,q.e.p.r, i l’altre Pere Dosta, també traspassat. I en aquells anys unes
dades significatives, un dels fundadors feia els estics i un altre, feia patins
de gel. Una autèntica lliçó de com es fa més volent que podent. En el festival
de gel al bell mig de l’estany hi fou present la premsa de Barcelona i el NODO.
Fou un triomf de l’esport, Puigcerdà amb el seu capítol en el llibre de la
història de l’esport a Catalunya.dissabte, 10 de febrer del 2018
L’avi que estima l’esport comenta el diari L’Esportiu
La veritat de l’esport català no es promociona com cal en la
premsa esportiva catalana. Lector com n’és l’avi, ha dedicat un exàmen de
continguts a l’Esportiu del dia 10 de febrer de 2018. El diari constava de 24
pàgines amb un domini aclaparador del futbol. D’elles 18 estan dedicades al
futbol, en 3 es parla de bàsquet, en 2 d’handbol, en altres 2 als Jocs
Olpìmpics d’hivern i repartits en les pàgines lliures dels futbol s’hi troben
petites informacions de ciclisme, esquí, hoquei patins, golf i rugby.
Senzillament l’avi ha deixat,
desencisat, el diari sobre la taula. I es pregunta, per què tan futbol i
de molts esports ni una paraula? Òbviament que la premsa és un negoci però també
és un servei. A Catalunya existeixen més de vint federacions esportives
reconegudes per les respectives internacionals al costat de les no reconegudes
que incomprensiblement són les més celebrades. Rarament he llegit comentaris
als mèrtits esportius d’aquestes federacions catalanes que participen en
campionats mundials amb resultats excel·lents per l’esport català. I la premsa
catalana fa un trist servei a la categoria i qualitat dels esportites gairebé
oblidats. A Catalunya existeixen dues entitats dedicades plenament a l’esport
català com són l’ UFEC (unió de federacions esportives catalanes) i la
Plataforma pro seleccions catalanes. Afiliades a l’UFEC hi a 71 federacions que
donen fe de la gran capacitat d’acció de l’esport en les modalitats més
inversemblants. En el número que l’avi ha analitzat només hi figuren 9
modalitats esportives amb una abrumadora presència del futbol. La realitat de
l’esport dóna una imatge de la realitat política de la societat, perquè el
futbol és en el món de l’esport el màxim representant del domnini del diner.
L’avi defensa el futbol esport, està en contra del futbol diner. La persona
futbolista esdevé un esclau de l’economia i davant d’aquesta perspectiva l’avi
s’incomoda en gran manera quan es pretenen donar lliçons sobre els valorss
esportius del futbol. Pensa que aquests valors dels que es parla s’han de
treballar, promoure i educar els esportistes d’acord amb ells. Dissortadament
en el món del futbol els valors són els diners i aquesta política necessita un
reciclatge en benefici de la societat, perquè el futbol com esport és un
configurador social. I el que fa avui dia dissortadament, és posar-se al costat
del poder econòmic pervertint el necessari treball educatiu. És hipòcrita
parlar de valors quan els fitxatges es mesuren per milions d’euros i les clàusules
de rescissió de contracte per més de 100 milions. És una contradicció de la
pedagogia esportiva perquè les competicions no estan pensades en l’esport per
l’esport sinò per l’esport com fàbrica de guanyar diners. L’avi no té res
en contra de l’esport com un treball,
però d’un treball amb unes pagues justes i raonables, no amb pagues que
divideixen més la societat en rics i pobres. I en aquest camp, penso que la
premsa esportiva no hi juga des de la pedagogia dels valors sinò des de la
manipulació per fer diners. És molt trist que la premsa es vegi obligada a fer
aquest joc. Els aficionats de les més de setanta federacions catalanes no se
sentirien orgullosos d’una premsa que parèes d’ells, comentès les seves
competicons, donès a conèixer els seus esportistes i donaría vida al diari? És
una pregunta. L’avi pensa que
l’equilibri humà necessita la pedagogia de la formació esportiva. La
premsa hi és necessària, però des d’els valors humans, perquè l’esport no té
valors necessita i exigeix valors humans per poder ser un configurador social.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)