Que significa esport català?

L’avi que estima l’esport, aquesta pregunta se l’ha feta moltes vegades. El partit CF Barcelona- Reial Betis de final d’any li ha tornat a proposar. Ha comprovat la llista de convocats i el resultat és: 11 estrangers, 4 catalans i 2 castellans. L’alineació de sortida la formaven: 9 estrangers i 2 catalans. I es pregunta: és aquest un equip veritablement català? Qui determina la identitat d’un equip, les persones o els diners, perquè dóna la impressió que el CF Barcelona està format a cops de talonari per formar una gairebé selecció internacional. N’hi ha prou que un equip sigui català perquè el seu club pertany a Catalunya? Personalment penso que no. És veritat que la qualitat deportiva és una característica molt important en el món de l’esport. I com es guanya aquesta qualitat? Tots els mitjans són lícits mentre s’assoleixi? Aleshores ens movem en un món competitiu en el que mana el diner abans que l’esport. Penso que defensar la identitat d’una entitat esportiva catalana és un objectiu prioritari i el diner ha d’estar al servei per fer-la realitat. Però el diner ha de servir per treballar el planter català. Personalment penso que la pedrera catalana no es treballa com cal, malgrat exemples molt positius i dissortadament el FC Barcelona no és capdavanter, al marge de la seva Masia. L’esport català, respectant el treball, que s’està duent a terme i és modèlic a l’estat espanyol, està mancat de pedagogia i psicologia deportiva. El II Congrés de l’Esport català en una de les PRINCIPALS ACCIONS A DESENVOLUPAR diu: “Establir una hora de pràctica d’activitat física i esport al dia en totes les franges del sistema educatiu, també en el postobligatori i universitari”. De cara a la millora de la qualitat esportiva catalana opino que és aquesta la millor de les deu conclusions, pensa l’avi. L’avi que va dedicar a l’activitat física i esportiva la seva vida d’educador durant més de quaranta anys. I va assolir fruits molt importants però no prou satisfactoris en la millora de la qualitat. L’historial de l’avi és prou manifest en els escrits de Joan Sala Vila, ara que és avi, i quan no ho era. No cal repetir els seus esforços en favor de la qualitat deportiva dels esportistes escolars. I per aquesta raó aplaudeix la conclusió del II Congrés de l’esport català en el marc de la formació. A Catalunya es realitzen accions molt importants, però són a nivell individual i era necessària una implicació política de país. En l’actualitat jugadores joves de bàsquet de nivell estant estudiant en universitats dels Estats Units la seva carrera preferida a la vegada que practiquen el seu esport i milloren com jugadores del bàsquet. És important, però ho serà molt més quan tota aquesta tasca es desenvolupi a Catalunya. L’esport a Catalunya va créixer perquè molt abans de l’actual democràcia algunes persones hi van creure. El FC Barcelona és un exemple. A Granollers, quin esport és el que millor coneix l’avi, es podrien citar molts noms anònims i que es mereixen un reconeixement que han fet possible els èxits actuals de l’esport a tots nivells. Al treball de les persones, les entitats i les escoles hi faltava l’existència de la norma proposada pel II Congrés Català de l’Esport. Els resultats, pensa l’avi, seran brillants i no caldrà anar buscar a fora quan ho tenim a casa. La brillantor actual de l’esport català té mèrit, però li manca el principal, ser un mèrit cent per cent català. Només una educació en la que l’educació física i esportiva hi sigui integradora, ho farà possible. Un incís el valor humà pedagògic i esportiu Catalunya el té i és garantia.

El millor de tots

Les  cròniques esportives parlant de Messi, Neymar i Suàrez m’han fet pensar com es valora ser el millor jugador de futbol del món i de la història. Ser el millor no vol dir la perfecció perquè cap persona l’assoleix ja que sempre està en camí. Valorar en l’actualitat qui és el millor del món tampoc és fàcil però fer-ho del tota la història és impossible. I ho és perquè una de les circumstàncies la marquen l’espai, el temps i el progrés. No és igual controlar una pilota de cinquanta anys enrere que una d’avui. No és igual jugar amb unes botes dels nostres dies que amb unes de trenta anys enrere. Només hi hauria una manera equitativa, per exemple que un Kubala juguès amb el Barça avui per poder comprovar si el seu joc és millor que el de Messi. I qui diu Kubala pot dir Diestéfano. Però parlant el llenguatge futbolístic del segle XXI, qué vol dir ser el millor. Perquè quan es parla del millor jugador sempre hi ha condicionants. Per a  mi el millor jugador de futbol ha de ser un geni que destaqui en totes les demarcacions de l’equip. Hi ho ha de fer com a porter, com a defensa (dret, central, esquerra), com a mig campista (dret, esquerra i central si es juga amb tres) i millor davanter tant si es juga amb tres, quatre o cinc. Ha de ser el millor en totes les  demarcacions. La resposta a la meva consideració ja sé quina serà, que no entenc res, que bec a galet, que això és impossible. Amb això darrer hi estic conforme: el  millor jugador de futbol, el més complert i genial no existeix. I no existeix perquè els barems de judici són parcials. Col·loqueu al Messi de defensa i penso no equivocar-me si deixaria de ser considerat el millor jugador del món. De la manera com es valora avui dia i s’atorguen els premis, la condició primordial és fer gols. I en l’equip no tots els onze jugadors tenen la funció de golejar. I aquí comença el problema. És possible que un defensa rebi la pilota d’or? Un defensa no fa gols, però evita que el seu porter sigui golejat i llença la pilota a l’espai dels golejadors. I jugar en aquesta demarcació té tant i més mèrit que fer-ho de davanter. La pilota d’or hauria de guanyar-la el jugador que millor sap conduir-la, xutar-la i passar-la a l’espai adequat. Es fa aquesta valoració. Personalment tinc la impressió que només la sensacionalitat hi compta i la sensacionalitat rau en fer gols. Moltes aturades de porters són molt més sensacionals i quants porters han rebut la pilota d’or? Senzillament, penso que en la filosofia del futbol encara hi ha molt a desenvolupar, estudiar, meditar. Ser el millor parteix d’una condició natural del ser humà. No totes les persones són iguals, ni física, ni psíquica, existeixen les diferències. El com, quan, on, per què són preguntes amb respostes no sempre fàcils.

R.Madrid 8 – Malmoe 0

Una golejada i un partit que no fa cap favor a l’esport. No em va agradar el partit que vaig visionar només la primera part i els tres minuts finals per assabentar-me del resultat. És veritat, golejada, però curta, sí curta. Golejar no és una falta de respecte al contrari, sí, ho és un sistema de joc  que diu “ se’t passejo”. El partit va ser un passeig per l’equip de la capital. Però perquè no em va agradar? El Madrid va fer un joc de circumstàncies. Guanyar no tenia l’al·licient de quedar primer de grup o de classificar-se. El Madrid ho tenia solucionat. Hi havia un altre objectiu: assolir ser el màxim golejador de cara a la pilota d’or. És veritat, en va fer quatre, però penso que són pocs tal com va jugar el contrari. Els 8 gols van plaure a la galeria però no em va agradar la manera. No es va veure un joc ràpid descol·locant, ni de pilota, ni de jugadors. Més aviat era lent. Na va ser un partit de lluïment com podia haver estat. Per altra banda l’equip visitant va fallar totalment. Incapaç d’un marcatge que li suposés problemàtic als locals. Els atacants madrilenys van jugar a cor que vols, cor que desitges. Personalment penso que un partit de futbol de “champions” ha de tenir un altre nivell i un futbol efectiu, sí, però amb la seva aportació artística. I no hi va ser. Al menys així em sembla. Massa fàcil per uns i massa difícil pels altres. I com queda, l’esport? Pobre. Aquesta no és manera de treballar per el progrés social.

Contrast significatiu en la vida de l’esport

La 

premsa esportiva catalana no deixa de sorprendre’m pel seu model informatiu. És veritat que recalca, i s’ha d’agrair l’esport com motor de la independència, però és molt feble i gairebé nul·la la informació dels èxits esportius catalans dels esports reconeguts internacionalment amb federació pròpia amb dret a les competicions internacionals i mundials. Contrasta per exemple la quantitat de pàgines dedicades a l’empat del Barça a València i a l’eliminació de la Copa del Madrid, i l’escassa o gairebé nul·la informació de l’organització de l’Eurocopa sub 21 de Futbol Sala, a Lloret, dels èxits del físic-culturisme català amb les darreres sis medalles a la Copa d’Europa de powerlifting i benchpress i del Campionat de la Copa d’Europa de Futbol femení guanyat per l’equip de Teià. També és sorprenent, no ho he vist en la premsa escrita catalana ni en l’audiovisual, l’èxit de la Jornada de Diplomàcia Internacional i Models esportius, celebrada el 27 de novembre d’enguany al Museu Melcior Colet. Sincerament penso que l’ajornament que es fa de l’activitat esportiva catalana amb federacions reconegudes internacionalment és una greu mancança dintre de l’organigrama de l’esport català, quan és per altra banda un argument molt important en la reclamació de la independència de Catalunya. El Barcelona i el Madrid, és veritat, tenen el seu nom i el seu reconeixement i el seu poder. Però siguem sincers són el model d’una societat que es basa en el capital més que en el reconeixement de la persona. Idolatrar noms, no és reconèixer personalitats. No serè tan incívic que no reconegui la realitat dels esportivament elitistes però aquest fet no m’impedirà la crítica d’una organització social, que a nivell esportiu, considero injusta. I aquesta injustícia, també en l’esport, provoca corrupció. Amagar fets concrets és corrupció. Valorar més del que és just, és corrupció. Una pilota d’or, quan només es basa en qui fa més gols és corrupció, s’hauria de valorar qui millor la juga i la mou. Un esport en el que l’èlite esdevé multimilionària, i la resta, inclòs a divisió honor, s’hi troben sous mileuristes, és un esport corrupte. Una organització, siguin clubs, federacions, que permeten assolir fortunes milionàries és una organització corrupta. Podem parlar, a casa nostra, d’una premsa pedagògicament esportiva que informa i educa racionalment?  Sincerament acuso mancances informatives en l’extraordinari moment esportiu que està vivim Catalunya gràcies a més de vint federacions d’esports minoritaris reconegudes internacionalment i amb èxits internacionals i mundials. Aquest és un valor que és necessari promocionar i fer conèixer. La premsa esportiva catalana, penso, hauria de recolzar més la feina de l’UFEC i de la Plataforma pro seleccions catalanes.