Que significa esport català?

L’avi que estima l’esport, aquesta pregunta se l’ha feta moltes vegades. El partit CF Barcelona- Reial Betis de final d’any li ha tornat a proposar. Ha comprovat la llista de convocats i el resultat és: 11 estrangers, 4 catalans i 2 castellans. L’alineació de sortida la formaven: 9 estrangers i 2 catalans. I es pregunta: és aquest un equip veritablement català? Qui determina la identitat d’un equip, les persones o els diners, perquè dóna la impressió que el CF Barcelona està format a cops de talonari per formar una gairebé selecció internacional. N’hi ha prou que un equip sigui català perquè el seu club pertany a Catalunya? Personalment penso que no. És veritat que la qualitat deportiva és una característica molt important en el món de l’esport. I com es guanya aquesta qualitat? Tots els mitjans són lícits mentre s’assoleixi? Aleshores ens movem en un món competitiu en el que mana el diner abans que l’esport. Penso que defensar la identitat d’una entitat esportiva catalana és un objectiu prioritari i el diner ha d’estar al servei per fer-la realitat. Però el diner ha de servir per treballar el planter català. Personalment penso que la pedrera catalana no es treballa com cal, malgrat exemples molt positius i dissortadament el FC Barcelona no és capdavanter, al marge de la seva Masia. L’esport català, respectant el treball, que s’està duent a terme i és modèlic a l’estat espanyol, està mancat de pedagogia i psicologia deportiva. El II Congrés de l’Esport català en una de les PRINCIPALS ACCIONS A DESENVOLUPAR diu: “Establir una hora de pràctica d’activitat física i esport al dia en totes les franges del sistema educatiu, també en el postobligatori i universitari”. De cara a la millora de la qualitat esportiva catalana opino que és aquesta la millor de les deu conclusions, pensa l’avi. L’avi que va dedicar a l’activitat física i esportiva la seva vida d’educador durant més de quaranta anys. I va assolir fruits molt importants però no prou satisfactoris en la millora de la qualitat. L’historial de l’avi és prou manifest en els escrits de Joan Sala Vila, ara que és avi, i quan no ho era. No cal repetir els seus esforços en favor de la qualitat deportiva dels esportistes escolars. I per aquesta raó aplaudeix la conclusió del II Congrés de l’esport català en el marc de la formació. A Catalunya es realitzen accions molt importants, però són a nivell individual i era necessària una implicació política de país. En l’actualitat jugadores joves de bàsquet de nivell estant estudiant en universitats dels Estats Units la seva carrera preferida a la vegada que practiquen el seu esport i milloren com jugadores del bàsquet. És important, però ho serà molt més quan tota aquesta tasca es desenvolupi a Catalunya. L’esport a Catalunya va créixer perquè molt abans de l’actual democràcia algunes persones hi van creure. El FC Barcelona és un exemple. A Granollers, quin esport és el que millor coneix l’avi, es podrien citar molts noms anònims i que es mereixen un reconeixement que han fet possible els èxits actuals de l’esport a tots nivells. Al treball de les persones, les entitats i les escoles hi faltava l’existència de la norma proposada pel II Congrés Català de l’Esport. Els resultats, pensa l’avi, seran brillants i no caldrà anar buscar a fora quan ho tenim a casa. La brillantor actual de l’esport català té mèrit, però li manca el principal, ser un mèrit cent per cent català. Només una educació en la que l’educació física i esportiva hi sigui integradora, ho farà possible. Un incís el valor humà pedagògic i esportiu Catalunya el té i és garantia.