Sense Messi..

Les diferències són un baròmetre que ens permet valorar entre productes quin és el millor. Òbviament els resultats són fruit de les capacitats de les persones i la valoració dels fruits ens ajuda a dirimir quin és millor per a cada situació. Un equip de futbol pot tenir una valoració diferent, millor o pitjor, si juga Messi o no juga. Analitzant els partits jugant amb ell o sense podem deduir quina és la seva incidència en l’equip i que significa la seva presència o no. Però cal tenir sempre present una variant: l’estat psíquic i físic del jugador en cada partit. Per què aquesta és una variant molt important. No serè jo qui discutirà la qualitat tècnica i estratègica de l’argentí. Però em crida molt l’atenció el judici de la premsa valorant la capacitat esportiva de l’equip si juga o no, donant-li una importància tal que fa pensar que el Barça sense Messi deixa de ser un gran conjunt. Aquesta reflexió és resultat d’escoltar tertúlies televisives i radiofòniques i de la lectura d’articles de premsa. Personalment em mereix una gran credibilitat la seva capacitat esportiva. Avui, però, en el partit de xampions no pot jugar per lesió. Penso humilment que ha arribat a una etapa en la que les lesions hi seran força presents. Vaig veure la jugada de la lesió i crec que el contacte responsable no era per produir una lesió de llarga durada. Fa molt de temps, per no dir anys, que paro esment en la seva manera de córrer. Ho fa amb un taloneig ràpid i fort que amb el temps ha de debilitar la seva musculatura de tal manera que fins i tot sense contacte es produeixi la lesió. En aquest sentit hem de tenir present que el seu físic és resultat d’un tractament mèdic per desenvolupar el seu creixement. Aquesta, diguem artificialitat, no és gratuïta, a la llarga es cobra la manipulació mèdica del cos i es queixa i la queixa és una lesió. És una interpretació meva, perquè si jo camino amb normalitat és gràcies als metges, però ha arribat un moment, passats els anys, que he de vigilar certs moviments per no lesionar-me. No sóc esportista professional, ni aficionat, per tant no he obligat al meu cos a moviments violents. Però Messi, sí, parant només esment en la manera de córrer i amb les ganes que ho fa, el seu físic li ha d’exigir tenir més cura. Jo penso que Messi ha d’aportar la seva saviesa futbolística a la creació, com feia Xavi, i des d’aquesta situació no farà gols però en farà fer molts i allargarà la seva vida esportiva. No sóc ni metge, ni tècnic esportiu, però he llegit, he treballat en el camp de la pedagogia de l’esport i em penso que puc aportar algunes idees. Desitjo al Barça, que avui, sense Messi guanyi però també que tingui molta cura del seu jugador si vol la seva ajuda molts anys més.

28S 2015 dia d’arrencada de la cursa per la independència

Les votacions del 27 S han esdevingut un molt significatiu tret de sortida de la cursa per la independència. Els equips de corredors són ferms, compactes i ben entrenats i ara només falta que els relleus tècnicament siguin perfectes per no perdre el testimoni i l’atleta trepitgi victoriós la línia de la pancarta d’arribada. Els entrebancs ja han començat a ser col·locats, desacreditant els equips i dubtant de la seva qualitat política de corredors i allò que és pitjor impugnant el dret d’organitzar la prova. La quantitat de paraules sense valor literari que s’han arribat a pronunciar, tot just acabada la primera cursa que es classificava per la definitiva, denuncien mentalitats d’una esportivitat antidemocràtica en un societat de dret que no té fonament humanista basat en el respecte a les persones, en aquest cas als corredors, que són els polítics que han rebut el testimoni de la societat en el relleu per la cursa de la independència final. Abans del 27S sorgiren una plèiade increïble d’entrenadors de models de societat dictant lliçons no de com s’ha de córrer per guanyar sinó com s’ha de caure per perdre. Aconsellaven caigudes econòmiques per evitar la riquesa i continuar en la pobresa fins arribar a la misèria. Els “corralitos” preparaven les seves curses i els seus àrbitres es fregaven les mans, però sembla ser que molts corredors coneixien molt bé la tècnica i l’estratègia per fer un bon cronòmetre. A algun d’aquests entrenadors, astorat, li va caure el rellotge de les mans. Uns altres entrenadors donaven lliçons de com la ignorància era una bona assignatura per viure millor i no haver de preocupar-se de la subsistència. Hi va haver entrenadors que van ensinistrar els corredors malalts de com no havien d’acceptar els medicaments ja que així estalviarien a les arques molts diners al morir-se més aviat. També n’hi va haver que tingueren la gosadia de voler corregir la pàgina als esportistes d’elit per evitar jugar amb les seleccions nacionals en les grans competicions de la vida com són uns Jocs Olímpics o un Campionats Mundials. Però tots aquests entrenadors s’han quedat amb un pam de nas. Els esportistes que volien en els seus equips, els hi demostraren que els equips els escollien ells. Una autèntica lliçó de política esportiva, perquè l’esport de la política en mans de la societat civil és més net i elitista que no pas el manipulat pels polítics de l’esport, en resum, l’esport metaforitza la convivència, que quan no és manipulada, les persones viuen dignament i respectades. Ara ja correm la darrera i definitiva cursa, la de la victòria en els Jocs Olímpics i Campionats Mundials de la independència.

El Consell Superior de Deports fa política contra Catalunya

En el món de l’esport la presència de la política de la por contra Catalunya si s’independitza va molt més enllà de l’errada històrica per arribar a la incompetència. Quan escolto el President del CSD dir que el Barcelona i l’Espanyol, en el supòsit d’una Catalunya, serien expulsats de la competició espanyola se’m revolta la sang i m’és molt difícil no pensar en la quantitat d’odi que s’hi amaga darrere d’ aquestes paraules. I dubtar de a on jugarien aquests dos clubs és desconèixer la capacitat creadora i organitzadora dels catalans, malgrat la història que segurament distorsionaran. El COE va néixer a Catalunya i el R.Madrid fou fundat per dos catalans. No volen reconèixer que força seleccions nacionals deuen la seva força i capacitat guanyadora a esportistes catalans. No cal citar noms, són prou coneguts els d’abans i els d’ara. El President del Consell Superior d’Esports sap molt bé que seleccions netament catalanes poden aspirar, fins i tot a medalles i títols, en Jocs Olímpics i Competicions Mundials. Segons la premsa nacional espanyola qui ha estat l’artífex de l’assoliment del Campionat Europeu de bàsquet? Si fins i tot sembla ser que a Espanya no existeixen entrenadors prou qualificats per ser seleccionadors. No lliga un seleccionador estranger amb èxits nacionals o tal vegada l’entrenador hi té poc a veure i a dir? I l’entrenador, diguin el que diguin, és italià i un jugador un centreeuropeu nacionalitzat formava entre els seleccionats. No tantes campanes al vol. Precisament en l’acabat de celebrar Campionat Europeu de Bàsquet, nacions com Catalunya hi han portat la veu cantant. Sr. President del Consell Superior d’Esports volem una Catalunya Independent per demostrar quina és la seva categoria, que sense ser independent ja és present en més d’una elit. No li quedi cap dubte, ni al Barça ni a l’ Espanyol els hi mancarà una competició d’elit, ni el futbol restarà orfe d’una gran competició i el món de l’esport català encarà ressonarà més potent en el marc internacional, en els Jocs Olímpics i Campionats Mundials. Li recordo que Catalunya fou convidada a formar part del COI els anys 20 del segle passat, quan Espanya encara no somiava en un COE. I com ara, si Catalunya no té COC és per culpa de la política espanyola i de les armes. Crec que seria millor mirar de tenir relacions més cordials i més conformes amb la categoria esportiva catalana a la que Espanya li hauria d’agrair Campionats Mundials, Medalles Olímpiques i esportistes d’elit en el marc mundial de l’esport. Sr. President les amenaces no van enlloc, són signe de feblesa, de poca confiança en un mateix. No en dubti Catalunya, ja en té, tindrà totes les seves federacions reconegudes per les internacionals corresponents i amb dret a seleccions pròpies que amb tota certesa s’enfrontaran a les seleccions espanyoles. I ho faran esportivament amb respecte. (La foto que acompanya correspon a un partit internacional de la Selecció Catalana de Korfbal)

Amb l’esport cap a la independència

La qualitat de l’esport català està reconeguda internacionalment per la seva organització, per les seves federacions, pels seus clubs, pels seus esportistes, pels estudiosos de l’esport, per la medicina esportiva, pels artistes esportius i per la gran afició catalana. Però Catalunya no té reconegudes internacionalment Federacions dels Esports més multitudinaris. No pot participar amb les seves seleccions las Jocs Olímpics i en Campionats Mundials. Però allò que té Catalunya és fe en el seu futur i esperança en la internacionalització de totes les seves federacions. En l’actualitat dues entitats treballen per la internacionalització de l’esport, l’UFEC (Unió de Federacions Esportives Catalanes) i la Plataforma pro seleccions catalanes. La primera té un precedent semblant fundada l’any 1933, que per culpa de la guerra no va tenir continuïtat. Amb la nova Generalitat se li donà forma novament amb el nom actual. Plataforma pro seleccions catalanes es formà l’any 1998 i el seu objectiu és treballar per què totes les federacions catalanes puguin presentar les seves seleccions internacionals. En l’actualitat l’UFEC la configuren 68 Federacions Catalanes, estant presentes en la manifestació de l’11 de setembre. La Plataforma té reconegudes 21 federacions per les seves corresponents internacionals i participen amb les seves Seleccions Catalanes a competicions internacionals amb resultats força favorables. El futur internacional de l’esport català no pot ser millor per la categoria reconeguda  dels/ de les esportistes catalans d’hoquei sobre patins, waterpolo, hoquei herba, handbol, bàsquet, futbol, motorisme i ciclisme. Una Catalunya Independent podria participar amb garantia en Jocs Olímpics, Campionats Mundials i Competicions Internacionals. Per assolir-ho sense obstacles Catalunya ha de ser un estat independent europeu. L’esport universal estarà al costat de Catalunya. La qualitat no té fronteres. Parem esment, per adonar-nos-en en els Campionats Europeus de Bàsquet d’enguany. Lituània, finalista, Sèrvia, semifinalista, nacions no pas més grans que Catalunya. El món de l’esport és un factor molt important per assolir la independència catalana. L’UFEC i Plataforma hi treballen intensament. El programa del Festival presentat al Parc de la Trinitat de Barcelona ho palesa clarament.  

L’esport que vull per la meva Catalunya

L’esport al segle XXI és un factor necessari de configuració mundial. Un instrument imprescindible en la globalització. Un instrument que no es passi a l’enemic aliant-se amb el capital des estructurador de la societat. Un esport treballador de la justícia social. No ha de ser enemic de la riquesa, sinó enemic dels manipuladors de la riquesa. No puc acceptar la pràctica esportiva que fabrica multimilionaris col·laborant amb el gran capital i la política generadora de pobresa. L’esport és un servidor de la societat i tot allò que l’aparti d’aquest concepte no és res més que un manipulador promotor de misèria. L’esport que jo vull és un esport pedagògic, un esport amic de l’art, les lletres i la ciència, un esport que contribueix a la vida digna de les persones, un esport que del diner en fa un servidor just de la societat, un esport generador de convivència en pau. I aquest esport ha de començar a la família i a l’escola i les institucions esportives han de ser les seves continuadores. No entenc una política esportiva que no faci de l’esport una assignatura del programa educatiu. Una assignatura seria no de passar l’estona com la d’educació física d’una hora a la setmana. L’educació física i l’esport s’ha d’explicar també a les aules i no només als camps, pistes i instal·lacions esportives. Crec que l’esport escolar ha de tenir les seves competicions amb la col·laboració de les institucions esportives, clubs, delegacions i ministeris. L’assignatura d’educació física dissortadament perd tota la seva eficàcia quan en el programa escolar és una signatura de segona fila. Per la meva edat he viscut experiències de la dictadura i dels primers anys de la democràcia. I sincerament i amb pena la democràcia no ha millorat la signatura d’educació física i les competicions esportives escolars han passat a ser controlades per les federacions, que esportivament són molt bones, però pedagògicament pateixen la manca de col·laboració de les escoles, És la meva opinió fruit de la meva experiència. L’esport que desitjo és aquell esport que té una base pedagògica impecable i que els esportistes quan arriben als clubs facin de l’esport la seva vida digna en el present i en el futur. L’esport no té sentit sinó forma persones íntegres que estimen el seu esport, la cultura, el treball i del diner en fan un instrument de justícia social lluitant contra la corrupció que desequilibra la convivència social. La ciència i art de l’esport, començant en l’escola, han de formar també dirigents honestos i justos perquè la societat gaudeixi de la pràctica esportiva, la senti com un valor i no només com una distracció. L’esport català que desitjo ha de ser un servidor de Catalunya amb excel·lents dirigents i extraordinaris esportistes. I només ho serà si l’esport és un constructor de la verdadera justícia social.