L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dimarts, 29 de maig del 2018

Sergi Mingote, la muntanya és tu


Escalar és un verb molt important en la teva vida. Una activitat, que assolida és felicitat profunda, però en l’ascensió, entrebancs de tota mena la dificulten. Només els escollits per la natura els poden superar. Sergi, perdona que et tutegi. El meu primer contacte amb la teva vida fou cultural, col·laborar en la publicació del teu llibre SERGI MINGOTE L’AVENTURA. I la cultura ha estat present en totes les relacions amb tu. Personalment estic agraït perquè, al marge de les tendències polítiques força oposades, la nostra relació fou sempre de mútua comprensió encara que darrerament els deures d’un i altre ens posaren més difícils les trobades. Recordo molt les teves paraules quan vas presentar a la Plaça de la Vila el meu llibre ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL, que vas dir que jo sempre em mullo dient el que penso. La teva vocació d’escalador dels 8000 la vas canviar per la política municipal, assolint l’alcaldia, una ascensió més difícil que la pujada a l’Everest, una fita històrica en la teva vida. Per a mi, malgrat les diferències, sempre has estat Sergi Mingote, persona, i ara que tornes a la teva afició vocacional, permet que et digui, que ets el Sergi, que millor conec. Portes Parets al cor i només li porten aquelles persones capaces dels riscos més perillosos per situar la seva població a la història. Amic, Sergi, sóc molt conscient que tu i jo políticament estem molt distants però, estic convençut, que des de les diferències vivint la mateixa idea, treballar pel benestar de les persones. I aquest treball també s’asolleix escalant els cims més alts del món. Quan trepitges l’alçada de 8000 mts., no estàs sol, la teva gent és amb tu, Parets ha fet història respirant l’aire més net de la natura. Sergi, quan el 12 de juny d’enguany comecis una nova aventura, no estaràs sol, jo no sóc ningú, però el meu jo t’acompanyarà en totes i cada ascensió del nou projecte de vida que has escollit, que no és altre que convidar a les persones a fer el seu cim, cim que és pujar la muntanya de la própia dignitat. Molta sort, Sergi, i que des d'el primer cim de 8000mts, sentis l’alè de la teva gent de Parets. Aplaudirem les teves gestes perquè les considerem nostres. La felicitat és de qui la busca.Tornarè a llegir el teu llibre i el recomano.La teva vida és la muntanya.

dilluns, 21 de maig del 2018

FINAL EUROLLIGA DE BÀSQUET


No vaig veure tot el partit de la final entre el Madrid i el Feuerbache amb aquell  punt emotiu de pensar que la final podia haver estat Madrid-Barcelona. No va poder ser perquè l’esport és un joc i en el joc hi juga la sort i la psicologia. Òbviament que el meu sentit independentista desitjava presència catalana però d’alguna manera també hi va ser. TV3  va transmetre el partit i el trofeig treball d’una empresa catalana
. La meva manera d’entendre l’esport em va portar a la realitat i interiorment vaig felicitar als guanyadors. Cal reconèixer que el contrari també va fer mèrits però uns imponderables de la segona meitat del partit li van minvar molt la possibilitat malgrat que en el cinc minuts finals l’emoció guanyà intensitat i es podia haver canviat el resultat. Aixó no vol dir que el Madrid no fos un digne guanyador que ho fou. Alló que m’agradaria de la força de l’esport és que esdevingués un argument factor de democràcia, com activitat humana que és. I perquè no ho és? Senzillament perquè la política ho embolica tot. És una activitat humana que la realitzen persones, per tant les normes polítiques alló que han de fer és des de fora que sigui una activitat verdaderament humana amb unes relacions d’amistat deportiva i democrática, que vol dir de respecte mutuu sense interferències extraesportives. La part de partit que vaig veure em va mostrar un Reial Madrid més compacte, més conjuntat i més segur en els seus moviments, tot amanit amb la lluita sense defallir que tant bons resultats li ha donat i li dóna. Des del meu sentit d’una Catalunya lliure amb esperit democràtic he de reconeìxer els mèrits i felicitar-lo. Felicitació que a la propera Copa d’Europa m’agradaria tramétre-la al CF Barcelona. Amb democràcia cap a un esport verdaderament sport i factor de bona convivència.

dimecres, 16 de maig del 2018

És el futbol un esport globalitzador?


L’esport òbviament és una activitat globalitzadora a nivell individual i a nivell col·lectiu. El futbol per coherència també ho és. Però en aquest aspecte la teoria i la pràctica sembla ser que no es donen pas la mà. Però abans de fer afirmacions cal observar la realitat. Avui, els clubs de les grans lligues internacionals no estan configurats només per nadius de les federacions corresponents sinò que hi ha clubs que poden jugar un partit de futbol amb onze jugadors que no són nascuts al país de la federació corresponent. Espanya n’és un exemple. Davant la realitat, cal preguntar-se, qué  cal fer, seguir o canviar? El problema no està en els jugadors sinò en l’economia que els domina. Globalitzar no vol dir canviar d’idees sinò amb les teves idees ajudar a configurar la humanitat. I l’esport i per tant el futbol han d’aportar la seva col·laboració. Com? Aquesta resposta en l’actualitat és molt difícil. El futbol d’èlit és una professió remunerada, dominada per l’oferta i la demanda. Aquesta oferta quina llei la regula? Penso que la llei espanyola de l’esport la facilita, no la regula. Cada Club pot pagar els seus emoluments d’acord amb el seu potencial. I per a més inri, les clàusules de rescissió és una norma esportiva de fer esclaus. He llegit una nota de premsa que un club italià ha pagat la clàsula de rescissió d’un cadet. Un cadet és un noi que depen dels seus pares, no del club. És verdaderament llastimós que fins en l’edat escolar l’economia dirigeigi la vida dels jugadors de base. Des del meu punt de vista és una verdadera anomalia i una anormalitat. No és el primer cas perquè alguns pares davant el futur de fer diners ho accepten tot i fins i tot canvien de residència, que és la menara lícita de poder fer el canvi. Se’m dirà que al club la formació no li ha sortit de franc, d’acord, però la base esportiva, dissortadament, també la paguen els pares. No sé si hi ha alguna excepció. M’agradaria saber-ho. Penso que en aquest tema, el vist i plau i els beneficis els han de donar i rebre els pares. No podem oblidar que la possibilitat de ser milionari amb el futbol és una idea obsessionant i no és d’ara, ja la vaig viure els anys seixanta del segle passat. Em pregunto i m’agradaria trobar la resposta, quina orientació económica s’ha de donar a l’esport que sigui justa i raonable? Per què els milions que s’hi mouen avui dia no són ni justos, ni raonables. I aleshores l’esport passa de ser un configurador social a un manipulador per causar desequilibris. Cal seguir amb la línea actual en el futbol d’elit? La meva idea és que necessita un reciclatge just i humà afavorint a la humanitat, a tota, no a uns pocs. I no fuijo de les diferències, que són necessàries, però han de ser raonables, racionals, justes i solidàries. El jugador té dret a viure en dignitat d’acord amb la seva vàlua, però també té el deure de contribuir a la dignitat de la humanitat. No nego que els jugadors poden ser bones persones, però el sistema els devora, absorbeix i el concepte de bona vida els porta, a vegades, a l’escàndol. És una llàstima. També és veritat que alguns creen fundacions, però la finalitat és solidària o per estalviar-se impostos. El problema és de fons. Ha de conrtinuar l’organització actual o cal reciclar-la? I a un tema en el reciclatge, que potser s’hauria d’exigir als màxims mandataris. És una idea. El procès social hi té molt a dir en el món de l’esport i a exigir.