Escalar és un verb molt important en la teva vida. Una
activitat, que assolida és felicitat profunda, però en l’ascensió, entrebancs
de tota mena la dificulten. Només els escollits per la natura els poden superar.
Sergi, perdona que et tutegi. El meu primer contacte amb la teva vida fou
cultural, col·laborar en la publicació del teu llibre SERGI MINGOTE L’AVENTURA. I la cultura ha estat present en totes les relacions amb tu.
Personalment estic agraït perquè, al marge de les tendències polítiques força
oposades, la nostra relació fou sempre de mútua comprensió encara que
darrerament els deures d’un i altre ens posaren més difícils les trobades.
Recordo molt les teves paraules quan vas presentar a la Plaça de la Vila el meu
llibre ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL, que vas dir que jo sempre em mullo dient el
que penso. La teva vocació d’escalador dels 8000 la vas canviar per la política
municipal, assolint l’alcaldia, una ascensió més difícil que la pujada a
l’Everest, una fita històrica en la teva vida. Per a mi, malgrat les diferències,
sempre has estat Sergi Mingote, persona, i ara que tornes a la teva afició
vocacional, permet que et digui, que ets el Sergi, que millor conec. Portes
Parets al cor i només li porten aquelles persones capaces dels riscos més perillosos
per situar la seva població a la història. Amic, Sergi, sóc molt conscient que
tu i jo políticament estem molt distants però, estic convençut, que des de les
diferències vivint la mateixa idea, treballar pel benestar de les persones. I
aquest treball també s’asolleix escalant els cims més alts del món. Quan
trepitges l’alçada de 8000 mts., no estàs sol, la teva gent és amb tu, Parets
ha fet història respirant l’aire més net de la natura. Sergi, quan el 12 de
juny d’enguany comecis una nova aventura, no estaràs sol, jo no sóc ningú,
però el meu jo t’acompanyarà en totes i cada ascensió del nou projecte de vida
que has escollit, que no és altre que convidar a les persones a fer el seu cim,
cim que és pujar la muntanya de la própia dignitat. Molta sort, Sergi, i que des d'el primer cim de
8000mts, sentis l’alè de la teva gent de Parets. Aplaudirem les teves gestes
perquè les considerem nostres. La felicitat és de qui la busca.Tornarè a llegir
el teu llibre i el recomano.La teva vida és la muntanya.
L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.
dimarts, 29 de maig del 2018
dilluns, 21 de maig del 2018
FINAL EUROLLIGA DE BÀSQUET
No vaig veure tot el partit de la final entre el Madrid i el
Feuerbache amb aquell punt emotiu de
pensar que la final podia haver estat Madrid-Barcelona. No va poder ser perquè
l’esport és un joc i en el joc hi juga la sort i la psicologia. Òbviament que
el meu sentit independentista desitjava presència catalana però d’alguna manera
també hi va ser. TV3 va transmetre el
partit i el trofeig treball d’una empresa catalana
. La meva manera d’entendre l’esport
em va portar a la realitat i interiorment vaig felicitar als guanyadors. Cal
reconèixer que el contrari també va fer mèrits però uns imponderables de la
segona meitat del partit li van minvar molt la possibilitat malgrat que en el
cinc minuts finals l’emoció guanyà intensitat i es podia haver canviat el
resultat. Aixó no vol dir que el Madrid no fos un digne guanyador que ho fou.
Alló que m’agradaria de la força de l’esport és que esdevingués un argument
factor de democràcia, com activitat humana que és. I perquè no ho és?
Senzillament perquè la política ho embolica tot. És una activitat humana que la
realitzen persones, per tant les normes polítiques alló que han de fer és des
de fora que sigui una activitat verdaderament humana amb unes relacions d’amistat
deportiva i democrática, que vol dir de respecte mutuu sense interferències
extraesportives. La part de partit que vaig veure em va mostrar un Reial Madrid
més compacte, més conjuntat i més segur en els seus moviments, tot amanit amb
la lluita sense defallir que tant bons resultats li ha donat i li dóna. Des del
meu sentit d’una Catalunya lliure amb esperit democràtic he de reconeìxer els
mèrits i felicitar-lo. Felicitació que a la propera Copa d’Europa m’agradaria
tramétre-la al CF Barcelona. Amb democràcia cap a un esport verdaderament sport
i factor de bona convivència.dimecres, 16 de maig del 2018
És el futbol un esport globalitzador?
L’esport òbviament és una activitat globalitzadora a nivell individual
i a nivell col·lectiu. El futbol per coherència també ho és. Però en aquest aspecte
la teoria i la pràctica sembla ser que no es donen pas la mà. Però abans de fer
afirmacions cal observar la realitat. Avui, els clubs de les grans lligues
internacionals no estan configurats només per nadius de les federacions
corresponents sinò que hi ha clubs que poden jugar un partit de futbol amb onze
jugadors que no són nascuts al país de la federació corresponent. Espanya n’és
un exemple. Davant la realitat, cal preguntar-se, qué cal fer, seguir o canviar? El problema no
està en els jugadors sinò en l’economia que els domina. Globalitzar no vol dir
canviar d’idees sinò amb les teves idees ajudar a configurar la humanitat. I l’esport
i per tant el futbol han d’aportar la seva col·laboració. Com? Aquesta resposta
en l’actualitat és molt difícil. El futbol d’èlit és una professió remunerada,
dominada per l’oferta i la demanda. Aquesta oferta quina llei la regula? Penso
que la llei espanyola de l’esport la facilita, no la regula. Cada Club pot
pagar els seus emoluments d’acord amb el seu potencial. I per a més inri, les
clàusules de rescissió és una norma esportiva de fer esclaus. He llegit una
nota de premsa que un club italià ha pagat la clàsula de rescissió d’un cadet.
Un cadet és un noi que depen dels seus pares, no del club. És verdaderament
llastimós que fins en l’edat escolar l’economia dirigeigi la vida dels jugadors
de base. Des del meu punt de vista és una verdadera anomalia i una anormalitat.
No és el primer cas perquè alguns pares davant el futur de fer diners ho
accepten tot i fins i tot canvien de residència, que és la menara lícita de
poder fer el canvi. Se’m dirà que al club la formació no li ha sortit de franc,
d’acord, però la base esportiva, dissortadament, també la paguen els pares. No
sé si hi ha alguna excepció. M’agradaria saber-ho. Penso que en aquest tema, el
vist i plau i els beneficis els han de donar i rebre els pares. No podem
oblidar que la possibilitat de ser milionari amb el futbol és una idea
obsessionant i no és d’ara, ja la vaig viure els anys seixanta del segle
passat. Em pregunto i m’agradaria trobar la resposta, quina orientació
económica s’ha de donar a l’esport que sigui justa i raonable? Per què els
milions que s’hi mouen avui dia no són ni justos, ni raonables. I aleshores l’esport
passa de ser un configurador social a un manipulador per causar desequilibris.
Cal seguir amb la línea actual en el futbol d’elit? La meva idea és que necessita
un reciclatge just i humà afavorint a la humanitat, a tota, no a uns pocs. I no
fuijo de les diferències, que són necessàries, però han de ser raonables,
racionals, justes i solidàries. El jugador té dret a viure en dignitat d’acord
amb la seva vàlua, però també té el deure de contribuir a la dignitat de la
humanitat. No nego que els jugadors poden ser bones persones, però el sistema
els devora, absorbeix i el concepte de bona vida els porta, a vegades, a l’escàndol.
És una llàstima. També és veritat que alguns creen fundacions, però la
finalitat és solidària o per estalviar-se impostos. El problema és de fons. Ha
de conrtinuar l’organització actual o cal reciclar-la? I a un tema en el
reciclatge, que potser s’hauria d’exigir als màxims mandataris. És una idea. El
procès social hi té molt a dir en el món de l’esport i a exigir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)