Des d'els temps
prehistòrics que l'activitat esportiva actúa de configuradora de la
convivència humana i d'educadora de la persona. Òbviament que no es
coneixia el seu nom, però els efectes de l'exercici físic es
notaven. Desplaçaments per indrets difícils per la configuració o
la temperatura obligaven a moviments més o menys sofisticats per
raons de vida, de veinatge o de necessitat. No tenien la qualificació
actual però els efectes eren parells als de l'esport actual. La caça
i la pesca eren necessitats, esdevingudes segles desprès activitats
de lleure esportives; els desplaçaments, en particular d'indrets
nevats, exigien un calçat més protector, com per exemple el patí
de gel fet d'un os que es conserva en un museu; els troncs de defensa
i atac que donaren pas a les espases per atacar i defensar'se. Una
necessitat històrica convertida en acció d'esbargiment ha
desembocat amb l'exercici que avui en diem esport en l'aparició de
moltes varietats de moviments. L'esport configurador social ha passat
de ser una necessitat de subsistència a una diversió i en
l'actualitat, la diversió en més d'un esport, ha tornat a ser un
mitjà de subsistència amb condicions molt millorades. Però com
totes les activitats humanes estan sotmeses a l'us de la llibertat,
que els humans en fan, per conèixer si és en bé o en mal. I per
aquesta raó, seguint el procés mundial dels esports, cal
preguntar-se cap a on ens porta l'esport? I la problemàtica esdevé
preocupant quan hom se n'adona que està dominat pel capital, que ha
convertit algues modalitats esportives en les seves esclaves de luxe
per fer nous rics en detriment de més pobres. I el problema més
patent i poderós el planteja el futbol i aquells esports dominats
per les televisions nacionals amb incidències mundials que amb
facilitat l'esport esdevé un reclam configurador d'una humanitat més
injusta. Vaig visionar el lliurament de la sisena pilota d'or a Messi
amb una gran festa del futbol mundial, en la que les figures
masculines particularment brillaren més perquè són les més riques
i milionàries, donant-els-hi un espai protagonista al costat de
l'atorgat a les dones, que no va passar desapercebut però no massa
brillant Està molt bé aquesta festa però perquè de veritat sigui
un servei a la societat ha de tenir més incidència en que l'esport
sigui un mitjà de vida digna per a tots els esportistes i no només
per a una minoria. Cal més exercici de dignitat humana i de rebre la
corona de llorer, que atorgaven els Jocs Olímpics Grecs a
esportistes dignes en la seva integritat. No em queixo dels
esportistes, em queixo del model, perquè crec i en algun cas n'estic
segur, que hi ha esportistes que són campions també de dignitat
humana.L'exemple d'individualitats és d'aplaudir però prefereixo
que la dignitat es practiqui des d'el poder, en aquest tema,
esportiu. Penso que s'hi camina, peró massa lentament. Crec que en
el lliurament darrer de la pilota d'or, d'exemples n'hi havia més
d'un. I aixó és bo per a la humanitat. El diner hi és, en l'acte
de referència es veia amb prou claretat, ara només falta complir-hi
la filosofia. I en aquesta questió i estem tots implicats, perquè
si no en som tots conscients, el camí serà en va, i la humanitat mo
s'ho mereix, ha de ser en positiu. De diner, n'hi ha;
d'intel·ligència social esportiva, també; que falta?, que la
religió marqui el camí de l'amor universal i que la política sigui
de veritat un servei a la humanitat. On hi ha el problema? Només en
les persones amb capacitat de decidir. Si no s'avança en aquest camí
és per manca de voluntat i per orgull de sentir-se déu, encara que
sigui en minúscula.
L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.
dimarts, 3 de desembre de 2019
diumenge, 1 de setembre de 2019
FUTBOL PROFESSIONAL UNA IMATGE DE LA POLÍTICA ECONÒMICA
La importància de l'esport en la
convivència humana palesa un progrès significatiu en la història
de la humanitat. Però tot progrès està controlat per l'economia i
la política. I en el gran marc de les manifestacions esportives,
algunes modalitats tenen més presència, ja sigui per la seva
espectacularitat, ja sigui per la seva incidència en la configuració
de la imatge humana, ja sigui per la seva força en el moviment dels
aficionats i sobre tot per la seva capacitat de moure diners com es
palesa en la professionalitat del futbol, que essent un avenç, no
deixa de crear problemes. La gran professionalitat ha convertit el
futbol en un manipulador de les persones. I el boom professional
desperta passions. Però volent remarcar el valor futbolístic,
converteix l'esportista en moneda de canvi. Un greuge inacceptable de
la dignitat humana. S'ha transformat en un fenònem mercantil de
convertir esclaus en multimilionaris. El mercadeix, que s'està
vivint en l'espai hàbil de contractar futbolistes, posa en evidència
que les campanyes de l'esport promotor de valors, són un embolcall
per tenir pas lliure a un real, encara que camuflat, canvi d'esclaus.
I el greuge és més indignant quan
el pagament de contracte de X millions,
una part es fa amb diners i l'altra amb jugadors d'acord amb el preu
que tenen en el mercat. I no em digueu que aixó no és un tracte
d'esclaus. No sóc contrari a que el futbolistes professionals siguin
remunerats d'acord amb les seves qualitats personals, que creen
diferències, però sempre dintre del barem de la dignitat. Les
clàusules de rescissió de contracte de 200, 500 o 800 milions
d'euros son un insult davant la professionalitat de moltíssims
jugadors mileuristes amb problemes de cobrament. On està la defena
dels valors de l'esport en aquesta filosofia que avui dia talla el
bacallà? Tothom té dret a guanyar-se la vida, però les formes són
ls formes i en els traspassos de jugadors hi ha molt a dir. Els
representants de jugadors que s'hi guanyen la vida poden explicar
moltes anècdotes. El boom de la premsa al voltant d'un jugador
multimilionari per tornar al seu ex-club és molt significatiu i per
a mi amb l'ètica esportiva dels valors que ens volen fer creure
encara més. I el que més em decepciona és la tranquil·litat de
fet normal amb que es gestiona. A l'analitzar els resultats negatius
d'algun partit dels intocables, em pregunto quina incidència té en
els companys d'equip quan escolten les gestions multimilionàries per
recuperar el jugador, incloint en el pagament els traspàs de
jugadors que hauran de marxar a un altre club
. Amb tota franquesa en
aquest mercadeix es juga amb la dignitat de les persones lliures que
se senten tractades com esclaus. Aquest mercadeix és possible en un
país, encara que sigui demòcrata, quan per guanyuar diners tot si
val. En el cas que commento, el guanyar diners , digui el que es
digui, és la raó més important, malgrat l'argument dels valors que
massa vegades és una tapadora. La dignitat d'una persona no té
preu, no hi ha prous diners al món. Senzillament, agradant-me com
m'agrada l'esport, m'esgarrifo davant d'actituds esclavitzadores. I
m'esgarrifo per que a nivell d'infantils ho he viscut en el tracte
d'exalumnes, verdaderes promeses del futbol i alguns d'ells fitxats
per clubs de divisió d'honor. No ho accepto, lluito en contra, però
mentre el món no gaudeixi d'una classe política digna que compleixi
els seus deures de defensora de la llibertat i dignitat de les
persones i dels pobles, el futbol professional farà els honors a
aquesta política. És molt trist que l'esport esdevingui un factor
negatiu en la convivència en pau de la humanitat. Però l'esperança
no es pot perdre perquè hi ha exemples d'esportistes de tots
nivells, encara que pocs els dels nivells superioros,, defensors dels
drets naturals de les persones.dimarts, 20 d’agost de 2019
MENYS-TENIMENTS A LA DIGNITAT HUMANA EN EL FUTBOL PROFESSIONAL
dimarts, 9 de juliol de 2019
EL PATINATGE UN ESPORT IMPORTANT A LA MEVA VIDA
En la meva vida la importància
d’un esport no està basada en el seu exercici sinó en el valor pedagògic en la
vida de les persones. Els patins sobre rodes em feren molt feliç passant el
relleu al patinatge sobre gel. No he estat un bon patinador, malgrat haver-ho
intentat, però la Fecderació Catalana de Patinatge m’honorà amb la Medalla
d’Argent per la meva tasca en el patinatge de base i el seu valor social.
Partits d’hoquei de patins de rodes em feren gaudir la bellesa del patinatge i
el valor pedagògic d’aquest esport. Eren els primers anys del 1960 quan
l’hoquei sobre patins em feu molt feliç. Concretament una partit Espanya-Itàlia
jugat al Palau d’Esports de Barcelona. No recordo l’alineació però un palau ple
de gom a gom d’empeus aplaudint una jugada, enviava un missatge transcendent,
transcendent perquè l’endemà el mateix jugador fou xiulat. Aquest fet em va fer
reflexionar sobre el valor dels jugadors genials. No citarè el nom per respecte
al jugador que de veritat era excepcional. Peró l’excepcionalitat no sempre té
continuitat, és intermitent. I curiosament, el 8 del 07 del 2019 un Espanya –
Itàlia de la WRG em fa retornar més de cinquanta anys enrere gaudint d’un altre
partit d’hoquei sobre patins. Per atzar i curiositat el vaig trobar a la
televisió catalana Esport3 i no em va saber greu haber-lo visionat, tot el
contrari em va rejovenir més de cinquanta anys. Vaig gaudir d’un hoquei sobre
patins amb més rapidesa de moviments i amb el desafiaments de més perills de
caure i amb una tècnica molt més automatitzada per exigències de la velocitat
que demana més rapidesa d’inspiració d’idees i amb unes dianes artísticament
més expressives i efectives. Vaig gaudir d’un Espanya-Itàlia, que per a mi era
un Cataluya-Itàlia, amb els meus respectes a la política espanyola, un partit
físicament inspirat, psíquicament creatiu i humanament amb la dignitat d’un tu
a tu globalitzador. La grandesa de l’esport es valora molt per tot el que
representa de solidaritat humana però, a la vegada, per la transcendència que
comporta la seva pedagogía de formació que de les caigudes, fruit del voler més
i més, representen la qualitat esportiva i humana del jugador. A tothom li
agrada la victòria i l’Espanya - Itàlia la van perseguir amb esforç, lluita,
idees i solidaritat. L’emoció d’una títol mundial hi afegeix el valor afegit de
sentir-te més global en la imatge mundial del civisme esportiu, i millorant
l’esportivitat, enriquint la dignitat personal. I en aquest aspecte cal adonar-se
que el fet de perdre també significa ascendir en l’escala de valors humans. La
técnica de la televisió em va fer reviure un ahir esportiu molt estimat amb un
avui artísticament dissenyant un futur.
I mentre contemplava el partit, un nom
molt estimat em feia companyia, el molt bon amic Tito Mas que al seu costat
vaig gaudir de l’esport i d’alló que l’esport aporta pel benestar de les
persones. La genialitat del seu joc definia la genialitat d’una persona digna.
I parlant amb ell en familia m’ho va demostrar. El patinatge, de rodes i sobre
gel, és art de dignitat humana i global. Defensant un títol sempre, la corona
de llorer serà per l’esportista de cor. He complert els noranta anys i l’esport
encara em fa viure el nen que he estat i sóc.Tito Mas portava l'esportivitat en la sang amb una exigència que no entenia la passivitat, sempre alerta, tant en l'espor i millor en la vida.
dimecres, 8 de maig de 2019
EM PREGUNTO, PERQUÈ FOU ELIMINAT EL BARÇA?
La meva postura en el camp de l’esport és la mateixa que en
la de la política, la filosofia primer i abans que les institucions. Òbviament
que com tota persona que estima l’esport desitjo el bo i millor pels de casa.
Certament que desitjava la victòria del Barça davant del Liverpool, però
preferia la victòria de l’esport amb un bon partit. No nego la confiança que
desperten alguns jugadors, encara que jo pensi que un fenòmen no és garantia de
victòria, ni de bon joc. I el patit Liverpool-Barça m’ho va confirmar. Sobre el
paper les ventatges eren pels catalans, però una de les condicions humanes rau
en el fet de conjugar la passió amb la tècnica. I en el parttit de referència
aquesta coordinació no va existir. Amb tota sinceritat i sense voler ofendre a
ningú en el partit en questió hi mancà intel·ligènia emocional. He buscat
culpables. Desprès del 3-0 assolit en el camp del Barça, l’eufòria es disparà.
El camí que faltava fer estava sembrat de flors i violes i la victòria era
cantada perquè el Barça era superior i no podia repetir el resultat negatiu de
Roma. I es va repetir. I no culpo a la falta d’interès i de voluntat per part
dels jugadors i dels tècnics, com tampoc de la bona voluntat de la prensa, però
aconsellaria a tots una profunda reflexió i penso que trobarien en ells
mateixos la responsabilitat. Recordem que el dret a equivocar-se és una
realitat humana i que aquest dret quan està dominat més per la passió que per
la raó porta a resultats no desitjats. És veritat que la passió és creativitat
però la raó li dóna carta de naturalesa. I en el partit de referència hi faltà
intel·ligència. I aquesta circumstància fou provocada des de la premsa oral i
escrita. La propaganda televisiva va donar més ales als contraris que no pas
als del Barça. La passió crea situacions sovint incontrolables de jugades que
tenen tot el caràcter d’extraordinàries i la pilota se’n va als núvols, no
entre els pals. No es gens bo saltar al terreny de joc amb una auto-confiança
passional que mai és prou controlable. En el partit de referència es confiava
incondicionalment en un jugador i aquest jugador no fou decissiu. No ho fou
perquè les seves condicions psíquiques estaven agarrotades per una
auto-confiança esperançada i provocada des de l’exterior i el contrari sense
els super-classe i amb el temor, van saber raonar la por de perdre amb la tècnica
i amb la resposta a la superioritat del contrari que amb la serenor necessària
va donar els seus fruits. No el vaig veure el partit, el vaig seguir per
Esport3. I em vaig reafirmar en la meva opinió. És va passar de l’eufòria
confiada a la desil·lusió sense resposta. Sincerament em va fer la impressió
que el desenvolupament del partit i el seu seguiment televisiu de TV3 palesava
un deficitari plantejament del coneixement de la realitat del ser humà. La
persona en totes les situacions de la vida, i jugar un partit de futbol n’és
una, està subjecte al domini de la seva llibertat que coordina els moviments
mitjançant la força de la passió i l’ajuda de la raó. I sincerament, al partit
que comento li sobrava passió i li faltava intel·ligència. El Liverpool va fer
alló que havia de fer, plantejar el partit amb intel·ligència malgrat les
adversitats de no poder comptar amb els millors i el Barça va saltar al camp
amb la seguretat que tenia guanyada l’eliminatòria. Aquesta fou la impressió
que em va donar la informació televisiva rebuda. I la meva reacció fou: un acte
d’humilitat, sovint, és més fructífer que una victòria. Penso que el partit fou
una bona lliçó per valorar positivament l’esport. La foto és prou significativa per entendre millor el partit.
dimarts, 29 de gener de 2019
JOAN CASTILLO, PRESIDENT DE L’ESPORT CLUB GRANOLLERS
El 3 de març de 2019 el club de futbol granollerí complirà
cent sis anys. El seu primer president fou una personalitat en el camp de la
medecina i una personalitat en el món del civisme treballant per la dignitat de
la seva ciutat i de Catalunya. Perseguit per la política però estimat per la
seva gent i coneixedor dels valors del futbol per portar arreu el nom de la
seva ciutat. La trajectòria del club ha estat marcada pel canvi de nom. Esport
Club Granollers va passar a Granollers Esport Club. Acabada la incivil guerra, s’obligà
el canvi de nom a Club Deportivo Granollers per retornar a inicis dels anys
1980 al nom d’orígen. Des de la seva fundació fins avui té l’honor d’haver
estat una entitat esportiva capdavantera en el camp i en la formació. I la história
té cops amagats. El president elegit el 2019 és una persona esportiva en el
camp de joc i en l’aula formativa. És una persona que farà brillar el club,
obedient a la lletra de l’himne de l’entitat que la tornada de cada estrofa
repeteix: “Endavant,Granollers, amb futbol pioners”. El meu coneixement del nou
president em porta a l’etapa formativa. El Joan Castillo que vaig conèixer era
un esportista de base i més de quaranta anys desprès conec el Joan Castillo,
president. La personalitat que em va fer conèixer el seu comportament en
l’etapa formativa humana i esportiva em dóna prou credibilitat per afirmar que
des de l’autoritat que li pertoca en l’actual configuració esportiva de
l’entitat, actuarà eficaçment perquè estima l’esport i estima Granollers. I la
seva estimació en l’etapa formativa no tot foren flors i violes, encara que les
flors feren gaudir del flaire de les seves essències atlètiques, tècniques i
futbolístiques. Era un jugador que en el camp cridava l’atenció per les seves
respostes físiques. En un partit, una persona que seia al meu costat em va dir:
Com és que remata tant bé de cap amb els salts que fa? La meva resposta fou:
per què també és un bon gimnasta. Una persona que de jove va saber escollir bé.
I aquesta capacitat d’escollir no es perd. I amb els companys de junta que té,
estic segur que l’Esport Club Granollers pot recuperar l’afició dels seus anys
més brillants. I la meva opinió es basa amb una dada que, massa sovint no es
compleix, és una persona amb un gran respecte a la gent. I quan l’he felicitat pel
nomenament m’ho ha demostrat amb alguna cita d’estudiosos de l’esport i de la psicologia
humana. Només demano a l’afició un recolçament total al nou president i a la
seva junta. Des de la responsabilitat social de la presidència la junta que
presideix Joan Castillo aconseguirà de l’Esport Club una nova etapa de bon
futbol i bon esport a dintre i fora del camp. Una etapa que els jugadors del
Granollers, eixits de la pedrera siguin desitjats pels clubs de primera línea i
els aficionats repeteixin els dos primers versos del l’himne “un equip de
futbol amb identitat / és aquest nostre i tant estimat”.
divendres, 4 de gener de 2019
KÉDOUGOU , POBLE AMIC DE GRANOLLERS
El BM Granollers des de la seva fundació ha estat una entitat
que la germanor en les seves relacions esportives ha estat una constant a
Espanya, Europa, el Japó i ara al Senegal (África). La implantació de l’hanbol
al Vallès Oriental tè en l’entitat granollerina un gran pedagog que amb la
paraula i la pràctica portava a diferents pobles el nou esport per fer-lo
desitjable. I la resposta són els clubs d’handbol importants, a tots nivells,
al Vallès Oriental. En tinc una experiència agradable que ha estat mollt enriquidora culturalment i esportiva que em
fou guardonada amb la Medalla d’Argent de la Federació Catalana. I aquesta ADN
de l’handbol granollerí ha estat l’abraçada germana amb l’handbol de Kédougou,
una abraçada que per a mí esportivament em produeix una gran alegria, per què
l’esport femení estava ofegat per la famosa cistella de “los labores” i jo
havia defensat en els meus escrits la necessitat de l’esport femení i
sortosament l’handbol femení granollerí s’ha situat a primera línea nacional i
en un futur molt proper també si situarà internacionalment. És veritat que en
els dos equips, masculí i femení, de la Divisió d’Honor hi tenen fitxa un
jugador i una jugadora de Kédougou que han estat les persones responsables de
la nova relació. La representació granollerina estava formada per jugadores
juvenils i júniors que han desenvolupat un bon hándbol assolint la victòria del
TORNEIG DE L’AMISTAT DE KÉDOUGOU, jugat per cinc equips senagalesos i el BM
Granollers. Però més important que el joc desenvolupat ha estat l’empremta de
les relacions humanes que amb l’esport han obert els braços d’una germanor, en
la que perdent i guanyant les jugadores africanes i granollerines, han viscut i
segons les declaracions llegides a la premsa tindran continuitat perquè en
l’actual 2019 volen que equips de Kédougou participin en la GRANOLLERS CUP del
més de juny. Són molt significatives les paraules de la jove jugadora
granollerian de 16 anys, Carla Hinojosa, que defineixen amb veu de maduresa
juvenil l’objectiu de l’esport. Transcric amb el seu permís:”Abans de marxar,
el viatge ens feia respecte per l’aspecte cultural però hem pogut veure que
anar al Senegal no és gens perillós. Hem fet amistat amb les jugadores
senegaleses i ens hem sentit molt unides a elles tot i ser rivals, un ambient
que trobo a faltar a les competicions. Dinàvem amb elles, passaven nits juntes
i, malgrat barreres com l’idioma i la llunyania, hi mantenim el contacte”.
Des
de la meva filosofia política, les relacions humanes a través de l’esport són
indispensables per configuarar una humanitat en pau i aquesta contesa esportiva
femenina de noies joves m’ha confirmat la idea que tinc del futur democràtic de
la humanitat i no és altre que “tinguem fe en els joves exemple de dignitat
humana”, d’aquesta dignitat que han passejat pel Senegal les joves jugadores
del BM Granollers. Una vegada més estic molt content perquè l’equip de
Granollers confirma el títol del meu llibre BM. GRANOLLERS, CAMÍ D’UNA
FILOSOFIA.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)