L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dilluns, 27 de febrer del 2017

L’esport de la vida




El dilluns és un bon dia per a la premsa esportiva. Un repàs de la setmana amb el cim esportiu dels diumenges hi aporta molt a les pàgines dels mitjans esportius. Però com en la història de la vida no totes les modalitats esportives mereixen la mateixa atenció i totes són efectives per crear la globalitat de l’esport en la imatge universal de la humanitat. Personalment em sento decebut quan fullejant el diari esportiu dels dilluns i de la setmana la majoria de pàgines les omple el futbol i esports que també fant país no hi mereixen ni una ratlla. La realitat esportiva de Catalanya representada per setanta i escaig de federacions no té una premsa en que s’hi comenti la vitalitat dels esports de cada federació. La vida és un esport i el subjecte de l’esport és la persona, home i dona, que en la seva integritat és model global que explica el seu funcionament. És veritat que en el cos humà no totes les parts tenen la mateixa visibilitat, però totes tenen el seu valor insustituible i quan una part del cos hi manca, la imatge del tot se’n resent i malgrat viure i, viure també en plenitud, la persona pateix la manca de col·laboració de la part malalta o perduda. Per què aquest cos visqui en plenitud, malgrat les mancances, és necessari gaudir d’un bon funcionament i manteniment de les parts vives existents. I en el cos social de l’esport una de les condicions de sentir-lo viu plenament rau en el coneixement amb l’objectiu que la seva aportació sigui bona per a la salut. Molts dels esports que es practiquen a Catalunya són uns verdaders desconeguts per a la majoria. I aquesta és una mancança per a mi greu en el marc d’una imatge rica i plena de Catalunya. La imatge esportiva del mapa de Catalunya no és només futbol, bàsquet, automobilisme, motorisme, handbol, atlletisme, ciclism, tennis pista sinò també el tennis taula, l’esquí, els esports del gel, la gimnàstica en totes les seves modalitats, el senderisme, el muntanyisme, el golf, el patinatge, l’hoquei herba, les arts marcials,  l’hoquei patins, els esports de l’aigua en totes les seves modalitats, i d’altres que en aquest moment la meva memòria no recorda. Però setanta i escaig de federacions  esportives dóna per molt. A Catalunya hi aporta molt a l’esport de la vida però no nomès en l’exercici de l’esport, sinò també en l’estudi i desenvolupament de la seva pedagogía, en la investigació sanitària, en la filosofia de les seves relacions a tots nivells, socials, polítiques, econòmiques i religioses i no oblidem la base cultural que l’esport exigeix per a la seva pràctica.
La implicació de l’esport en la vida té una gran capacitat de projecció de les vides dels esportistes en tots els camps indispensables per la vida digna. I en la veritat d’aquesta projecció hi cal una condició bàsica i fonamental, l’excel·lència íntegra del ser humà. Sense aquesta base l’esport perd la seva capacitat formativa i configuradora de la societat i es converteix en un objecte manipulador. Sense persones íntegres, no hi ha esport constructiu d’una societat justa i verdadera. La premsa no ha de jugar només el paper d’informador, sinò també el d’informador de la pedagogia, de la psicologia i de la sanitat i del comerç i de la indústria perquè la pràctica esportiva esdevingui un servei integrament social. I en aquesta funció de la premsa no pot oblidar la vessant política i religiosa indispensables per a un bon funcionament de la societat. I quan dic política i religiosa no em refereixo a les institucions sinò a la seva filosofia humana que hi aporten o han d’aportar a l’esport.

dilluns, 20 de febrer del 2017

Poema inacabat del BM. Granollers




La vida de les persones com la vida de les entitatsés un poema per la senzilla raó da la potent presència dels sentiments en el seu devenir. Sentiments de tot l’ampli ventall de l’emotivitat. I el BM Granollers n’és una mostra qualitativament transcendent. Transcendeix de l’esport a l’esperit i es manifesta en els ulls que llagrimegen d’alegria o de tristor. Els sentiments no es manifesten nomès en els càntics i  crits durant un partit, en la il·lusió o desencís d’uns resultats, en l’alegria d’una victòria. Existeix un sentiment més profund que s’arrela en els temps i es projecta cap el futur. El per què, en el dóna la història. El BM Granollers va gestar-se en el plaer d’un dinar de festa, és va constitució amb la il·lusió d’uns joves que el nou esport enamorar, es va consolidar amb la fe de les persones que es feren càrrec de les regnes, s’enfortir amb l’entusiasme de la gent quan omplien els carrers celebran victòries o donant benvingudes a equips estrangers, i s’ha consolidat amb un treball sacrificat, a vegades dolorós. Amb llàgrimes i somriures la seva història l’han escrit els fundadors, els continuadors i els actuals directius, jugadors, socis i afició. El BM Granollers té gravada en la seva corona una perla encrustada per la premsa central els anys cinquanta i seixanta del segle passat que no entenien i es meravellaven que una ciutat d’uns vint-mil habitants gaudís d’una entitat esportiva de la qualitat del BM Granollers jugant en la máxima categoría del seu esport. El BM Granollers no ha perdut mai la categoria en la pista de joc. I aquest club que ha celebrat i superat els setanta anys dels seu neixament continua amb llàgrimes i somriures escribint el seu poema. I l’escriu amb majúscules i estil de qualitat. És l’únic club de la pell de brau que té dos equips a la Divisió d’Honor, els masculí i el femení. Dos equips que aquest mes de febrer han fet vibrar enffolint-la amb la classificació de les noies per jugar la Copa de la Reina i amb els resultats dels nois en el campionat europeu que estant jugant. El mèrit d’aquest poema inacabat rau en el fet que no s’escriu bàsicament amb diners, sinò amb la fe d’uns gestors, amb la il·lusió d’una ciutat, amb l’esforç i sacrifici de jugadores i jugadors i amb l’entusiasme de les gent que els recolza. Però el poema té altres capítols molt importants. Les dues competicions esportives, una dedicada a les escoles de Granollers i comarca i la més gran per universal la Granollers CUP. Una història d’”ORGULL BM GRANOLLERS”, slogan d’una entitat que té la seva força en la fe de la seva gent. Ahir i avui amb projecció ferma al demà.

dimecres, 15 de febrer del 2017

PSG – FC Barcelona




Amb tota franquesa, la decepció fou total, no per la pèrdua del partit sinó per la forma com es va perdre. Sincerament no crec que la culpa sigui tota dels jugadors, en tenen, però també cal que reflexionin la premsa i els tècnics quina part  en tenen. Els jugadors actuaven amb una gran càrrega psicológica que els impedia rendir al màxim. És per aixó que penso que estaven mancats de capacitat d’auto-imposar-se a les contrarietats i se sentien impotents a l’hora de solucionar el problema que els hi va caure a sobre. I en aquest punt hi jugava la feble psicologia personal, la càrrega dels millors escampada per la premsa i una manca d’intervencions lògiques per part dels tècnics. Amb tota sinceritat, he escoltat com l’entrenador es feia responsable de la derrota i estic convençut que ho és a tots nivells. Fou incomprensible l’estona de Reymar refesent-se sense cap intervenció des de la banda per aturar el joc i atendre al jugador, amb el greuge que es produí el primer gol i tal vegada una ràpida intervenció hauria aturat la jugada. Tota la culpa dels tècnics de la banqueta. Incomprensible l’actuació del trident, particularment de Messi i de Suàrez amb una xic més de valoració per a Reymar. Els tècnics no van saber respondre a la tàctica dels contraris per anul·lar el trident, anul·lant Messsi era suficient i la golejada el seu resultat. Vaig seguir per tele tot el partit i no vaig veure cap moviment al respecte. És molt significatiu que anul·lat un jugador, el Barça minvi tant, esportivament. Si d’atacant tenia més d’un jugador que li barrava el pas i la possibilitat de controlar la pilota,  no hi havia cap altra moviment per desplaçar el marcatge i obrir per a altres jugadors la possibilitat d’atacar. Si trist era el joc, amb tota franquesa decepcionant eren les intervencions dels periodistes de la tele. A l’escoltar-los jo em preguntava, per què no treuen el carnet i es dediquen a entrenar? La primera gran errada era pensar que el trident és imparable i que amb una genialitat hon solucionaran tot i per aquesta raó continuaren jugant i la continuitat quan és una errada rere l’altra, alguna solució demana. No em van convèncer els canvis i no em va convèncer l’alineació de sortida. I sobre tot no saber arriscar. Si no funcionava, per què no es canviava? Un canvi pedagògic i psicològic no és una sanció, és una lliçó. Potser el que hi mancava era el mestre per impartir la lliçó corresponent a la classe. El Barça està ja eliminat? Malgrat tot, no. La classe hi és, el geni també, però classe i geni sense pedagogia i psicologia no funciona per què la técnica resta trabada. Una altra probabilitat és l’estat de geni en que es trobi en el pròxim partit. I quan dic geni, no em refereixo a força o mala llet, em refereixo a inspiració que fa marcar la diferència. La lliçó rebuda a París amb el 4-0 pot ser el referent que de la humiltat en surt la força i la fe en un mateix de cada jugador esdevingui íntegra i convincent. A París no es comportaren ni íntegres, ni convincents. Estaven massa tocats i el contrari va saber acabar de desanimar-los.