El dilluns és un bon dia per a la premsa esportiva. Un repàs
de la setmana amb el cim esportiu dels diumenges hi aporta molt a les pàgines
dels mitjans esportius. Però com en la història de la vida no totes les
modalitats esportives mereixen la mateixa atenció i totes són efectives per
crear la globalitat de l’esport en la imatge universal de la humanitat.
Personalment em sento decebut quan fullejant el diari esportiu dels dilluns i
de la setmana la majoria de pàgines les omple el futbol i esports que també
fant país no hi mereixen ni una ratlla. La realitat esportiva de Catalanya
representada per setanta i escaig de federacions no té una premsa en que s’hi
comenti la vitalitat dels esports de cada federació. La vida és un esport i el subjecte
de l’esport és la persona, home i dona, que en la seva integritat és model
global que explica el seu funcionament. És veritat que en el cos humà no totes
les parts tenen la mateixa visibilitat, però totes tenen el seu valor
insustituible i quan una part del cos hi manca, la imatge del tot se’n resent i
malgrat viure i, viure també en plenitud, la persona pateix la manca de
col·laboració de la part malalta o perduda. Per què aquest cos visqui en
plenitud, malgrat les mancances, és necessari gaudir d’un bon funcionament i
manteniment de les parts vives existents. I en el cos social de l’esport una de
les condicions de sentir-lo viu plenament rau en el coneixement amb l’objectiu
que la seva aportació sigui bona per a la salut. Molts dels esports que es
practiquen a Catalunya són uns verdaders desconeguts per a la majoria. I
aquesta és una mancança per a mi greu en el marc d’una imatge rica i plena de
Catalunya. La imatge esportiva del mapa de Catalunya no és només futbol,
bàsquet, automobilisme, motorisme, handbol, atlletisme, ciclism, tennis pista
sinò també el tennis taula, l’esquí, els esports del gel, la gimnàstica en
totes les seves modalitats, el senderisme, el muntanyisme, el golf, el
patinatge, l’hoquei herba, les arts marcials,
l’hoquei patins, els esports de l’aigua en totes les seves modalitats, i
d’altres que en aquest moment la meva memòria no recorda. Però setanta i escaig
de federacions esportives dóna per molt.
A Catalunya hi aporta molt a l’esport de la vida però no nomès en l’exercici de
l’esport, sinò també en l’estudi i desenvolupament de la seva pedagogía, en la
investigació sanitària, en la filosofia de les seves relacions a tots nivells,
socials, polítiques, econòmiques i religioses i no oblidem la base cultural que
l’esport exigeix per a la seva pràctica.
La implicació de l’esport en la vida
té una gran capacitat de projecció de les vides dels esportistes en tots els
camps indispensables per la vida digna. I en la veritat d’aquesta projecció hi
cal una condició bàsica i fonamental, l’excel·lència íntegra del ser humà.
Sense aquesta base l’esport perd la seva capacitat formativa i configuradora de
la societat i es converteix en un objecte manipulador. Sense persones íntegres,
no hi ha esport constructiu d’una societat justa i verdadera. La premsa no ha
de jugar només el paper d’informador, sinò també el d’informador de la pedagogia,
de la psicologia i de la sanitat i del comerç i de la indústria perquè la
pràctica esportiva esdevingui un servei integrament social. I en aquesta funció
de la premsa no pot oblidar la vessant política i religiosa indispensables per
a un bon funcionament de la societat. I quan dic política i religiosa no em
refereixo a les institucions sinò a la seva filosofia humana que hi aporten o
han d’aportar a l’esport.
L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.
dilluns, 27 de febrer del 2017
dilluns, 20 de febrer del 2017
Poema inacabat del BM. Granollers
La vida de les persones com la vida de les entitatsés un
poema per la senzilla raó da la potent presència dels sentiments en el seu
devenir. Sentiments de tot l’ampli ventall de l’emotivitat. I el BM Granollers
n’és una mostra qualitativament transcendent. Transcendeix de l’esport a
l’esperit i es manifesta en els ulls que llagrimegen d’alegria o de tristor.
Els sentiments no es manifesten nomès en els càntics i crits durant un partit, en la il·lusió o
desencís d’uns resultats, en l’alegria d’una victòria. Existeix un sentiment
més profund que s’arrela en els temps i es projecta cap el futur. El per què,
en el dóna la història. El BM Granollers va gestar-se en el plaer d’un dinar de
festa, és va constitució amb la il·lusió d’uns joves que el nou esport
enamorar, es va consolidar amb la fe de les persones que es feren càrrec de les
regnes, s’enfortir amb l’entusiasme de la gent quan omplien els carrers
celebran victòries o donant benvingudes a equips estrangers, i s’ha consolidat
amb un treball sacrificat, a vegades dolorós. Amb llàgrimes i somriures la seva
història l’han escrit els fundadors, els continuadors i els actuals directius,
jugadors, socis i afició. El BM Granollers té gravada en la seva corona una
perla encrustada per la premsa central els anys cinquanta i seixanta del segle
passat que no entenien i es meravellaven que una ciutat d’uns vint-mil
habitants gaudís d’una entitat esportiva de la qualitat del BM Granollers
jugant en la máxima categoría del seu esport. El BM Granollers no ha perdut mai
la categoria en la pista de joc. I aquest club que ha celebrat i superat els
setanta anys dels seu neixament continua amb llàgrimes i somriures escribint el
seu poema. I l’escriu amb majúscules i estil de qualitat. És l’únic club de la
pell de brau que té dos equips a la Divisió d’Honor, els masculí i el femení.
Dos equips que aquest mes de febrer han fet vibrar enffolint-la amb la
classificació de les noies per jugar la Copa de la Reina i amb els resultats
dels nois en el campionat europeu que estant jugant. El mèrit d’aquest poema
inacabat rau en el fet que no s’escriu bàsicament amb diners, sinò amb la fe
d’uns gestors, amb la il·lusió d’una ciutat, amb l’esforç i sacrifici de
jugadores i jugadors i amb l’entusiasme de les gent que els recolza. Però el
poema té altres capítols molt importants. Les dues competicions esportives, una
dedicada a les escoles de Granollers i comarca i la més gran per universal la
Granollers CUP. Una història d’”ORGULL BM GRANOLLERS”, slogan d’una entitat que
té la seva força en la fe de la seva gent. Ahir i avui amb projecció ferma al
demà.
dimecres, 15 de febrer del 2017
PSG – FC Barcelona
Amb tota franquesa, la decepció fou total, no per la pèrdua
del partit sinó per la forma com es va perdre. Sincerament no crec que la culpa
sigui tota dels jugadors, en tenen, però també cal que reflexionin la premsa i
els tècnics quina part en tenen. Els
jugadors actuaven amb una gran càrrega psicológica que els impedia rendir al
màxim. És per aixó que penso que estaven mancats de capacitat d’auto-imposar-se
a les contrarietats i se sentien impotents a l’hora de solucionar el problema
que els hi va caure a sobre. I en aquest punt hi jugava la feble psicologia personal,
la càrrega dels millors escampada per la premsa i una manca d’intervencions
lògiques per part dels tècnics. Amb tota sinceritat, he escoltat com l’entrenador
es feia responsable de la derrota i estic convençut que ho és a tots nivells.
Fou incomprensible l’estona de Reymar refesent-se sense cap intervenció des de
la banda per aturar el joc i atendre al jugador, amb el greuge que es produí el
primer gol i tal vegada una ràpida intervenció hauria aturat la jugada. Tota la
culpa dels tècnics de la banqueta. Incomprensible l’actuació del trident,
particularment de Messi i de Suàrez amb una xic més de valoració per a Reymar.
Els tècnics no van saber respondre a la tàctica dels contraris per anul·lar el trident,
anul·lant Messsi era suficient i la golejada el seu resultat. Vaig seguir per
tele tot el partit i no vaig veure cap moviment al respecte. És molt
significatiu que anul·lat un jugador, el Barça minvi tant, esportivament. Si d’atacant
tenia més d’un jugador que li barrava el pas i la possibilitat de controlar la
pilota, no hi havia cap altra moviment
per desplaçar el marcatge i obrir per a altres jugadors la possibilitat d’atacar.
Si trist era el joc, amb tota franquesa decepcionant eren les intervencions
dels periodistes de la tele. A l’escoltar-los jo em preguntava, per què no
treuen el carnet i es dediquen a entrenar? La primera gran errada era pensar
que el trident és imparable i que amb una genialitat hon solucionaran tot i per
aquesta raó continuaren jugant i la continuitat quan és una errada rere l’altra,
alguna solució demana. No em van convèncer els canvis i no em va convèncer l’alineació
de sortida. I sobre tot no saber arriscar. Si no funcionava, per què no es
canviava? Un canvi pedagògic i psicològic no és una sanció, és una lliçó.
Potser el que hi mancava era el mestre per impartir la lliçó corresponent a la classe.
El Barça està ja eliminat? Malgrat tot, no. La classe hi és, el geni també,
però classe i geni sense pedagogia i psicologia no funciona per què la técnica resta
trabada. Una altra probabilitat és l’estat de geni en que es trobi en el pròxim
partit. I quan dic geni, no em refereixo a força o mala llet, em refereixo a
inspiració que fa marcar la diferència. La lliçó rebuda a París amb el 4-0 pot
ser el referent que de la humiltat en surt la força i la fe en un mateix de
cada jugador esdevingui íntegra i convincent. A París no es comportaren ni
íntegres, ni convincents. Estaven massa tocats i el contrari va saber acabar de
desanimar-los.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)