El dilluns és un bon dia per a la premsa esportiva. Un repàs
de la setmana amb el cim esportiu dels diumenges hi aporta molt a les pàgines
dels mitjans esportius. Però com en la història de la vida no totes les
modalitats esportives mereixen la mateixa atenció i totes són efectives per
crear la globalitat de l’esport en la imatge universal de la humanitat.
Personalment em sento decebut quan fullejant el diari esportiu dels dilluns i
de la setmana la majoria de pàgines les omple el futbol i esports que també
fant país no hi mereixen ni una ratlla. La realitat esportiva de Catalanya
representada per setanta i escaig de federacions no té una premsa en que s’hi
comenti la vitalitat dels esports de cada federació. La vida és un esport i el subjecte
de l’esport és la persona, home i dona, que en la seva integritat és model
global que explica el seu funcionament. És veritat que en el cos humà no totes
les parts tenen la mateixa visibilitat, però totes tenen el seu valor
insustituible i quan una part del cos hi manca, la imatge del tot se’n resent i
malgrat viure i, viure també en plenitud, la persona pateix la manca de
col·laboració de la part malalta o perduda. Per què aquest cos visqui en
plenitud, malgrat les mancances, és necessari gaudir d’un bon funcionament i
manteniment de les parts vives existents. I en el cos social de l’esport una de
les condicions de sentir-lo viu plenament rau en el coneixement amb l’objectiu
que la seva aportació sigui bona per a la salut. Molts dels esports que es
practiquen a Catalunya són uns verdaders desconeguts per a la majoria. I
aquesta és una mancança per a mi greu en el marc d’una imatge rica i plena de
Catalunya. La imatge esportiva del mapa de Catalunya no és només futbol,
bàsquet, automobilisme, motorisme, handbol, atlletisme, ciclism, tennis pista
sinò també el tennis taula, l’esquí, els esports del gel, la gimnàstica en
totes les seves modalitats, el senderisme, el muntanyisme, el golf, el
patinatge, l’hoquei herba, les arts marcials,
l’hoquei patins, els esports de l’aigua en totes les seves modalitats, i
d’altres que en aquest moment la meva memòria no recorda. Però setanta i escaig
de federacions esportives dóna per molt.
A Catalunya hi aporta molt a l’esport de la vida però no nomès en l’exercici de
l’esport, sinò també en l’estudi i desenvolupament de la seva pedagogía, en la
investigació sanitària, en la filosofia de les seves relacions a tots nivells,
socials, polítiques, econòmiques i religioses i no oblidem la base cultural que
l’esport exigeix per a la seva pràctica.
La implicació de l’esport en la vida
té una gran capacitat de projecció de les vides dels esportistes en tots els
camps indispensables per la vida digna. I en la veritat d’aquesta projecció hi
cal una condició bàsica i fonamental, l’excel·lència íntegra del ser humà.
Sense aquesta base l’esport perd la seva capacitat formativa i configuradora de
la societat i es converteix en un objecte manipulador. Sense persones íntegres,
no hi ha esport constructiu d’una societat justa i verdadera. La premsa no ha
de jugar només el paper d’informador, sinò també el d’informador de la pedagogia,
de la psicologia i de la sanitat i del comerç i de la indústria perquè la
pràctica esportiva esdevingui un servei integrament social. I en aquesta funció
de la premsa no pot oblidar la vessant política i religiosa indispensables per
a un bon funcionament de la societat. I quan dic política i religiosa no em
refereixo a les institucions sinò a la seva filosofia humana que hi aporten o
han d’aportar a l’esport.
El dilluns és un bon dia per a la premsa esportiva. Un repàs
de la setmana amb el cim esportiu dels diumenges hi aporta molt a les pàgines
dels mitjans esportius. Però com en la història de la vida no totes les
modalitats esportives mereixen la mateixa atenció i totes són efectives per
crear la globalitat de l’esport en la imatge universal de la humanitat.
Personalment em sento decebut quan fullejant el diari esportiu dels dilluns i
de la setmana la majoria de pàgines les omple el futbol i esports que també
fant país no hi mereixen ni una ratlla. La realitat esportiva de Catalanya
representada per setanta i escaig de federacions no té una premsa en que s’hi
comenti la vitalitat dels esports de cada federació. La vida és un esport i el subjecte
de l’esport és la persona, home i dona, que en la seva integritat és model
global que explica el seu funcionament. És veritat que en el cos humà no totes
les parts tenen la mateixa visibilitat, però totes tenen el seu valor
insustituible i quan una part del cos hi manca, la imatge del tot se’n resent i
malgrat viure i, viure també en plenitud, la persona pateix la manca de
col·laboració de la part malalta o perduda. Per què aquest cos visqui en
plenitud, malgrat les mancances, és necessari gaudir d’un bon funcionament i
manteniment de les parts vives existents. I en el cos social de l’esport una de
les condicions de sentir-lo viu plenament rau en el coneixement amb l’objectiu
que la seva aportació sigui bona per a la salut. Molts dels esports que es
practiquen a Catalunya són uns verdaders desconeguts per a la majoria. I
aquesta és una mancança per a mi greu en el marc d’una imatge rica i plena de
Catalunya. La imatge esportiva del mapa de Catalunya no és només futbol,
bàsquet, automobilisme, motorisme, handbol, atlletisme, ciclism, tennis pista
sinò també el tennis taula, l’esquí, els esports del gel, la gimnàstica en
totes les seves modalitats, el senderisme, el muntanyisme, el golf, el
patinatge, l’hoquei herba, les arts marcials,
l’hoquei patins, els esports de l’aigua en totes les seves modalitats, i
d’altres que en aquest moment la meva memòria no recorda. Però setanta i escaig
de federacions esportives dóna per molt.
A Catalunya hi aporta molt a l’esport de la vida però no nomès en l’exercici de
l’esport, sinò també en l’estudi i desenvolupament de la seva pedagogía, en la
investigació sanitària, en la filosofia de les seves relacions a tots nivells,
socials, polítiques, econòmiques i religioses i no oblidem la base cultural que
l’esport exigeix per a la seva pràctica.
