Nou llibre de l'avi que estima l'esport

REFLEXIÓ SOBRE EL CAMPIONAT MUNDIAL DE BÀSQUET

Dues circumstàncies han fet reflexionar a l’avi que estima l’esport, sobre el Campionat del Món de bàsquet celebrat a Espanya. A) el partit de la final i B) l’eliminació de l’equip espanyol. En ambdós esdeveniments hi endevina posicionaments anquilosats i possible projecció de futur.

El significat del partit finalista, pensa l’avi que estima l’esport, és prou eloquent i el resultat final pot ser-ne el missatge. Si els dos equips finalistes són, sobre el paper, els millors del món, ens denuncien dues filosofies molt distaciades l’una de l’altra sobre el concepte esportiu. Entre Nord-Amèrica i Europa la distància és acusadora. Però alló que no s’enten és com són possibles quan força jugadors europeus, presents en els quarts de final, no han estat capaços d’equilibrar la balança de la diferència. No ha vist per televisió massa partits, però els pocs li han donat idees. Tal vegada la diferència no està en la técnica sinò en el seu concepte i domini. Sèrvia, en principi el millor europeu, fou dominat a plaer fins que l’equip americà en el darrer quart li permetè escurçar distàncies. En el joc americà hi havia el concepte de passar-ho bé jugant tant en els moments d’imposar el seu domini quan en els moments de demostrar que no era la seva voluntat avasallar per avasallar. Darrere l’alegria del joc hi havia un missatge d’estudi i de treball conscient i desitjat sense pors a l’esforç i sacrifici. Pensa l’avi, que el bàsquet americà és més el bàsquet de l’alegria que el de la competició i que aquesta arriba quan l’alegria del joc s’imposa sobre l’obligació de guanyar. Creu l’avi que alló que necessita un reciclatge són els sistemes d’entrenament i adoctrinament.

Referent a l’eliminació d’Espanya no ho enten. No enten com un equip ple de jugadors que han militat en la millor competició de bàsquet del món van tenir un paper tan irregular. No va veure el França-Espanya, però sí el França-Sèrvia i la confusió encara fou més gran. Alló que sobre el paper periodístic havia de ser un passeig triomfal esdevinguè un fracàs difícil de païr. Per què aquest resultat?  L’avi pensa que un excès d’auto-contemplació en la seva seguretat i una manca d’humilitat sobre la pista al no reconèixer la seva pèrdua de control, pèrdua tant a la pista com a la banqueta de direcció. S’ arribà al campionat sense forces psíquiques i morals per demostrar la suposada superioritat. I aquesta vessant psicològica és importantíssima per creure en el relleu de la joventut quan l’experiència no funciona. Per creure en les pròpies forces massa sovint hi manca intel·ligència i creativitat i l’una i l’altra, com demostren els resultats, foren exents. Resumint la filosofía de l’alegria del joc fou molt superior a l’autoconvenciment de que es jugarà la final. Els fets són el que compten.

L’esport català no es mereix el mal tractament polític

L’avi que estima l’esport quan ha llegit la imposició contributiva a l’esport aficionat català que l’estat ha decidit, ha respós amb una rápida “quan més aviat declarem la independència millor. Comtinuar formant part de l’estat espanyol és condemnar-se a la misèria.” I a continuació ha escrit. “Tot el que vaig fer per l’esport en temps de la dictadura, ara em seria impossible.” Ell recorda que en la seva etapa de Granollers va arribar a tenir 8 equips federats, de futbol i handbol. I en el món escolar també atletisme, bàsquet i gimnàstica. I tot gràcies a la col·laboració de voluntaris que actuaven per amor a l’art. Prou feines hi havia per pagar els arbitratges. I de l’etapa granollerina, dos infantils van fitxar pel FC Barcelona i vuit van arribar al primer equip del BM Granollers. L’avi va tenir molts contactes amb clubs de la comarca i també de Barcelona en els que els seus dirigents i tècnics eren netament aficionats. No s’amaga d’afirmar que tractar l’esport aficionat igual que al professional és propi de paísos que  no mesuren l’esforç de la gent. Obligar per unes hores a inscriure’s a l’ Assegurança Social quan ja hi hauria d’estar pel seu treball és menys-tenir el voluntariat que tant li deu l’estat pels diners que s’estalvia. La dedicació a l’esport aficionat és un voluntariat que dóna i  no rep i, gaire bé sempre, nomès té l’agraïment dels seus jugadors. Aquesta imposició no és nomès condemnar a mort a milers de clubs catalans sinò que és un incompliment de la Constitució que en el seu preàmbul diu explícitament que es tindrà cura de la cultura i de les institucions. Avui que contra Catalunya es parla tant des d’el centre de complir la llei potser seria hora que des de Catalunya és presentès judicialment un detallat informe dels incompliments polítics i legals que pateix. I si s’escau denunciar-los als poders de la Unió Europea. Legislar secant les arels és matar l’arbre. L’esport català triomfarà internacionalment amb Catalunya. L’avi n’està convençut.

LA FORÇA DE L’ESPORT GRANOLLERÍ

Celebrar una efemèrides esportiva de convivència sempre és una injecció d’optimisme per l’avi que estima l’esport. La presentació de tres clubs representatius de la ciutat en un ambient d’amistat i bona companyonia il·lusiona i aixeca l’esperança de la capacitat creadora de l’esport en la configuració de la convivència ciutadana. L’esport, com tot el que és cultura, no hauria de ser aliè a cap granollerí, sigui de naixement o d’adopció. Darrerement hi troba a faltar aquella intensitat dels anys seixanta que ell va viure i desitjaria que la ciutat recuperès aquell caliu que la premsa nacional catalana i espanyola admirava i proclamava en el seus diaris. Troba a faltar aquella personalitat directiva d’un Pitu Boix, d’un  Isidre Botey , també del Sr.Novoa i dels presidents d’atletisme Srs. Garrell i Garriga. Demostrar a la població una bona convivència entre entitats deportives és un signe per a l’avi de no deixar perdre aquest patrimoni que defineix Granollers com ciutat esportiva. L’acte dels tres clubs l’ha fet pensar en la possibilitat d’omplir el Palau d’Esports amb un homenatge públic, institucional i cívic a totes les entitats esportives de Granollers que si no va mal informat gira al voltant de la seixantena. Imagina el Palau d’Esports ple d’esportistes i dels seus directius en una vetllada literària-musical, amb ball inclòs, demostrant com és Granollers, ciutat esportiva. Qui ho hauria d’organitzar? Senzillament pensa que la Regidoria de Cultura i Esports de l’Ajuntament.

COM VA VIURE L’AVI EL BARÇA-GRANOLLERS SUPERCOPA ASSOBAL

Una vegada acabat el partit es fregava les mans, tot content, perquè en el Granollers que jugà a Tarragona hi va descobrir el Granollers dels bons temps. Per ell, el resultat de 32 a 28 no és just, no correspon al nivell de joc del BM Granollers. És prou conegut que l’avi és un enamorat del seu Granollers en el que hi veu totes les virtuts però també defectes que no li deixen ser el Granollers que ell vol. La primera part, els vallesans van estar a l’alçada dels millors equips europeus i, a la segona, va tenir uns minuts inicials massa dolents. Es va deixar distanciar i a l’hora de reduir distàncies no hi va ser a temps. Del partit no està d’acord amb la valoració del joc del Barça, l’equip pot ser espectacular però el seu joc a Tarragona no ho va ser. El contrari li va posar en evidència les seves debilitats. Però va guanyar, em direu, no faltaria més. Abans de començar el partit l’avi va pronosticar la victòria barcelonista per uns cinc o sis gols de diferència. Van ser quatre, que el resutat més just hauria estat d’un o dos. Com va veure el seu Granollers? Molt millorat en relació amb el partit de la super catalana. Pensa que a la plantilla actual només li falta més autoconvenciment, menyes respecte a la fama del contrari, més velocitat en moure la pilota, i treballar més el saber estar en el lloc adequat en el moment necessari. Al començament de la segona part hi va haver uns contra-atacs que no es tenien d’haver produit mai. En un esport com l’handbol no es pot mai deixar un home sense ser controlat. I l’augment de la diferència va venir per aquest descontrol. Troba que l’atac va millorar molt, com la defensa, però encara s’hi produeixen situacions embarrassades que facilitaren les inflitracions i els trets a porta del contrari i inutilitzaren els propis. Eren situacions en que cal recordar que són un conjunt, les jugades individuals han de ser molt clares i molt convençudes. De totes maneres l’avi està convençut que el campió moral va ser el seu Granollers. No li va agradar l’arbitratge i tampoc alguns gestos dels jugadors contraris. Ja es va veure que el Granollers els va fer patir molt, perquè es creuen que ho han de guanyar tot. Una vegada més dues filosofies davant per davant i la pobra trepitjant els talons de la rica. Amb els mateixos jugadors i direcció técnica, el Granbollers, la temporada 2015-16, aspirarà al títol.