QUIN ÉS L’ESPORT QUE NECESSITEM?

Amb l’adeusiau de les vacances d’estiu les competicions esportives comencen una nova temporada. Catalunya necessita un esport competitiu noble i modèlic en la configuració del nou estat europeu que serà. L’esport hi té molt a dir, a jugar i a configurar. Necessitem un esport social, defensor i configurador dels drets de les persones, tant en el professional com en l’aficionat. L’esport no pot ser de cap manera un instrument dominat pel gran capital que enriqueix a uns pocs i empobreix a la majoria. L’esport ha de ser un treballador de la dignitat de la gent a tots nivells i ho pot ser. Ho pot ser per la seva capacitat de mobilització i el seu poder de crear riquesa amb empreses que viuen de l’esport. Però aquestes empreses han de repercutir en el benestar de les persones. Una empresa és també un servei públic, no només una màquina de fer diners que no es reparteixen com cal. L’esport ha de desenvolupar la seva filosofia del treball i la  de la seva funció en la configuració de l’ordre social. I en aquest aspecte la formació és bàsica i essencial. I ho és perquè pot esdevenir el modus vivendi de molta gent, industrial, comercial, treballador i aficionat. L’esport des de la  vessant industrial i comercial pot ser un configurador modèlic de la societat. Però allò que primer és indispensables són les persones veritablement convençudes de com poden actuar amb justícia i veritat en aquest món esportiu. La justícia i la veritat són dues condicions indispensables per poder treballar socialment i cívica. És necessària en el món dels nostres dies la col·laboració esportiva de la gent. I en el capítol de la formació hi juguen un paper fonamental els mitjans de premsa esportiva escrita i audiovisual. És urgent una premsa equànime, creïble, objectiva i racional. Alimentar les passions pot ser una manera però si no és justa i racional no forma, deforma. La premsa, al menys com jo la conec, ha de diversificar més la seva informació,no dedicant el major nombre de pàgines a un esport i oblidar-se dels minoritaris, que acostumen a ser més pedagògics que els majoritaris. És injust que un esport actuï d’acord al model capitalista oblidant la verdadera funció de l’esport com activitat humana. Penso que l’esport a tots nivells, mundial, internacional, nacional, comarcal i local necessita com el pa que menja un reciclatge i una filosofia moderna que respongui a la realitat actual del segle XXI si de veritat desitgem un món verdaderament global. I per aconseguir-ho al costat de l’acció educativa de les persones esdevé imprescindible la humanització de l’esport com a resposta urgent a la capitalització. I en aquesta tasca l’esport ha d’esdevenir un franctirador infalible contra la corrupció, perquè l’esport mundial pateix aquesta epidèmia, és corrupte. El món millor i la justícia social que les mobilitzacions d’arreu del món demanen tenen en l’esport un molt important aliat i pareu esment en la seva importància quan els països més rics del món lluiten per organitzar les grans competicions mundials i així presentar-se com benefactors de la humanitat. Una verdadera hipocresia mundial aplaudida per la vessant corrupta de l’esport mundial. A casa nostra, en el camí cap a la independència hem d’exigir un esport net, solidari, just, creïble, útil a totes les persones en l’assoliment d’una vida digna. L’esport no pot ser una empresa només de fer diners, ha de seu l’empresa de les persones de cada col·lectivitat per la configuració global de la seva convivència.

La “Vuelta ciclista a España” una curiositat de l’avi

Avui, 22 d’agost de 2015 ha començat la VUELTA. La primera curiositat ha estat una ullada sobre el mapa del recorregut i la segona que 4kms. de la primera etapa s’han marcat sobre la platja. El recorregut sobre el mapa és força curiós. M’ha fet la impressió com si es tractés d’una sèrie de desfilades de models, avui aquí, demà allà sense continuïtat en la carretera. Per altra banda aquestes desfilades s’han agrupat en tres sectors, essent el primer i més interessant l’andalús, com si es tractés de la volta a Andalusia. Un altre segon sector també circular, bàsicament a Castella i un tercer sector en línia el Nord de la Península i com una carícia perquè estiguis content, tres desfilades lineals, València, Catalunya, Aragó i una etapa Andorra, suposo que per donar-li un valor afegit d’internacionalitat per mor del seu itinerari. Francament des d’un concepte global, i respectant els dissenys que se li vulguin donar, parant esment en el dibuix ho trobo senzillament infantil. És una “vuelta” clarament separatista. Des d’aquesta vessant, perfecte, però des de la vessant d’imatge d’una volta a un estat em sembla francament poc respectuós. La cursa té 21 etapes. 8 totalment andaluses, 2 Múrcia-València, 1 catalana,1  andorrana, 1 aragonesa, 3 nord i la resta centrals. Sóc conscient que l’economia hi té molt a dir a l’hora de programar però malgrat totes les meves bones intencions no puc deixar de pensar que és una volta per arraconar Catalunya totalment d’acord amb la política estatal. Però, també és veritat que Catalunya amb la seva volta, la primera de la Península Ibèrica, continuarà capdavantera amb la seva internacionalitat en el món de esport. La Volta a Catalunya s’inicià l’any 1911 i la “Vuelta a España”, el 1935. Entre  mig el Gran Premi de la República, el 1931 fins el 1936. En la “Vuelta” d’enguany, una novetat mal rebuda pels ciclistes. L’etapa inicial tenia una part del recorregut sobre la platja. Ràpidament he pensat, ciclisme platja, una idea innovadora de la Federació Espanyola de Ciclisme. Espero que sigui un èxit en el futur, seria innovador una “Vuelta a Espanya” marcada sobre les platges. Una volta veritablement global, però amb un inconvenient, que segurament els experts cervells pensants solucionarien convertint la capital de l’estat en una ciutat marinera. De totes maneres, comentaris a part, per a mi allò veritablement important és l’esport i el treball dels esportistes i per aquesta raó faré el corresponent seguiment. Desitjo els millors èxits a tots els ciclistes. Els mèrits els assoleixen les persones, no les institucions.

Declaracions d’esportistes que fan pensar

L’Esportiu del dia 21 d’agost de 2015 reproduïa aquestes paraules de Pedro acabat d’arribar al seu nou club el Chelsea  Football Club: “És genial poder estar aquí. Sóc feliç”. Possiblement més d’un lector comentarà, què havia de dir! Però en el “què havia de dir”, penso que en aquest cas, hi ha quelcom més, no amagat, sinó ben obert. És veritat que agraeix al Barça haver-li possibilitat arribar-hi. Però entre un agraïment i una felicitat s’hi descobreixen altres interioritats. I és curiós que aquesta satisfacció que va de la genialitat del fet a la felicitat  personal s’hagi produït deixant el millor equip del món per anar a un equip anglès dirigit per un entrenador, a primer cop d’ull, tan enemistat amb el Barça. Les paraules fan pensar que Pedro la felicitat era el seu estat anímic que tenia un objectiu molt clar, ser una figura de màxim nivell en el futbol. És veritat que en el Barça assolí un nivell molt alt però ell notava la seva cursa truncada. I Pedro no és un jugador de mitjanies i en conseqüència darrerament no se sentia feliç a Cal Barça, no pel club, sinó perquè veia travat el seu objectiu. I davant la realitat de jugar en un gran club amb projecció mundial amb la seguretat de jugar més  minuts dels que jugava a Cal Barça és lògic que exclamés és genial i sóc feliç. Els clubs són entitats amb uns objectius determinats i psicològicament la felicitat del jugadors està sotmesa a les finalitats esportives de guanyar i és precisament aquesta circumstància la causant, massa sovint, de la baixa forma i pèrdua de lideratge de jugadors que han promès molt i per decisions crematístiques s’han vist relegats a segon terme. Possiblement un dels errors d’alguns entrenadors rau en el fet de no tenir en compte la psicologia. El progrés qualitatiu de l’esportista està íntimament lligat a la seva personalitat i dissortadament es donen massa casos en els que el jugador se sent cohibit i per manca de recolzament propi i aliè veu truncada la seva carrera. No tots els jugadors tenen la sort que ha tingut Pedro, però és un exemple a tenir, en compte, la importància que té enfrontar-se amb el propi infortuni amb fermesa perquè és possible continuar i derrotar els problemes. Segurament molta gent dirà que s’ha equivocat al marxar del millor club del món, jo personalment penso que l’errada l’ha comesa el CF Barcelona. El temps ho dirà. Però continuarà el CF Barcelona la línia ascendent? És un interrogant, que analitzant els fets, a mi personalment em preocupa i no sóc culè però sí defensor de les entitats netament catalanes i penso que el Barça per la seva història ho és.  

Psicologia en les sancions esportives

La sanció imposada a Piqué fa córrer rius de tinta i de comentaris. Havia de ser sancionat el jugador del Barça? Fredament, penso, i només amb el testimoni televisiu de l’enfrontament del jugador amb l’àrbitre suplent, que es mereixia ser sancionat. Com, ho veurem. És proporcionat el càstig en relació amb la falta? Parem esment en el jugador. Sóc conscient que no som perfectes amb dret a equivocar-nos. Però hi ha una altra vessant: la qualitat de la persona en relació amb la seva situació social. El dret a equivocar-se minva a mesura que qualitativament la societat la col·loca en l’elit. No ens movem del futbol. Un infantil té més raons per equivocar-se que un campió del món. El jugador que s’ha guanyat la internacionalitat i ha esdevingut una figura mundial, està més obligat a la perfecció futbolística i la perfecció és exigible en el joc, en el coneixement de les normes i en el respecte als companys, l’àrbitre esportivament és un company. Si el jugador té dret a equivocar-se, també el té l’àrbitre. Tant el jugador com l’àrbitre quan més categoria assoleixen, menys dret tenen a equivocar-se en l’exercici de la seva tasca. La gravetat d’una falta la valora l’àrbitre d’acord amb el reglament. Penso que cal tenir en compte que un àrbitre el coneix millor que un jugador. No vull negar-li al jugador el dret a dissentir, però dissentir no significa cap mena de violència. No sempre les paraules impliquen culpabilitat, culpabilitat que, tal vegada, mereixen els gestos. El meu criteri sobre la sanció de Piqué es basa en els gestos. Des d’aquest punt de vista crec que quatre partits és una sanció injusta i molt més encara amb l’afegit de la multa al jugador i al club. És veritat que se sanciona d’acord amb l’acta arbitral, que fa constar una frase injuriosa. Jo diria que no la va dir, perquè els gestos i els moviments dels llavis no gaudien de prou de temps per pronunciar-la. Dissortadament aquesta sanció va precedida d’altres fets entre el jugador i el mateix àrbitre. Penso que el Comitè d’àrbitres hauria de mesurar les raons per nomenar un jutge madrileny per dirigir un partit de dos equips de dues nacions molt diferenciades i marcades per una identitat definida. La sanció imposada a Piqué fa olor de sanció política. I aquestes connotacions, que hi són, les entitats responsables del futbol han de tenir-les molt present a l’hora de demostrar imparcialitat i honestedat en les seves manifestacions de l’ordre que siguin. Dissortadament la política vol fer-se valer on només hauria d’actuar promocionant en benefici dels ciutadans. I aquesta sanció també desprèn olors polítiques.

A l’avi no li agrada el traspàs de Pedro

La trajectòria esportiva a Cal Barça del jugador canari format a la Masia no ha estat valorada d’acord amb els mèrits palesats. La seva ascensió fou truncada amb l’entrada de l’entrenador, substitut de Vilanova, Luis Enrique. “Cada maestrillo tiene su librillo” però en el món de la direcció de qualsevol entitat “el maestrillo” no pot canviar la filosofia posada a les seves mans. Però parlem de Pedro. No podrem oblidar l’entrenador. Amb la pujada de Guardiola a la direcció del Barça, Pedro va aportar un joc efectiu i a l’alça que no ha tingut continuïtat. Penso sincerament que no hi havia cap necessitat de fitxar l’internacional xilè Suàrez quan el canari demostrava qualitat i eficàcia. Li van tallar les ales de cop. Personalment penso que les suplències són desequilibrants i font de malestar esportiu. Opino que ni la directiva, ni el departament tècnic han estat a l’alçada corresponent amb aquest jugador. És curiós que s’afirmés que no se li barraria la sortida però complint la totalitat de la clàusula de rescissió de contracte. Era una manifestació d’agraïment, com semblava que deien afegint-hi que no el volien vendre, o una oportunitat de fer diners? Considero incoherent la literatura feta al voltant d’aquest tema. El llenguatge calia ser clar i contundent, no enigmàtic, com ha resultat amb el fitxatge del jugador, finalment, pel Chelsea amb una variant econòmica que no correspon a la manifestada públicament. Suposo que Pedro ha defensat amb fermesa la seva qualitat i s’ha imposat el seu criteri. Pedro no tenia de ser un suplent de luxe de les variables del trident, perquè mereixia ser trident. És la meva opinió. El canari amb la seva fermesa ha defensat la qualitat de la Masia que ha de ser valorada per la seva tècnica, tàctica i filosofia. Curiosament aquesta qualitat ha estat reconeguda per l’entrenador de l’equip anglès que més s’ha distingit amb un comportament poc esportiu contra el Barça. Una lliçó a tenir en compte. I una lliçó que reclama ser atesa és la davallada qualitativa manifestada darrerament  pels jugadors base del club. La pedagogia i psicologia de l’esport no resulten gaire ben tractades amb fets com aquest de Pedro.