Amb l’adeusiau de les vacances d’estiu les
competicions esportives comencen una nova temporada. Catalunya necessita un
esport competitiu noble i modèlic en la configuració del nou estat europeu que
serà. L’esport hi té molt a dir, a jugar i a configurar. Necessitem un esport social,
defensor i configurador dels drets de les persones, tant en el professional com
en l’aficionat. L’esport no pot ser de cap manera un instrument dominat pel
gran capital que enriqueix a uns pocs i empobreix a la majoria. L’esport ha de
ser un treballador de la dignitat de la gent a tots nivells i ho pot ser. Ho
pot ser per la seva capacitat de mobilització i el seu poder de crear riquesa
amb empreses que viuen de l’esport. Però aquestes empreses han de repercutir en
el benestar de les persones. Una empresa és també un servei públic, no només una
màquina de fer diners que no es reparteixen com cal. L’esport ha de
desenvolupar la seva filosofia del treball i la
de la seva funció en la configuració de l’ordre social. I en aquest aspecte
la formació és bàsica i essencial. I ho és perquè pot esdevenir el modus
vivendi de molta gent, industrial, comercial, treballador i aficionat. L’esport
des de la vessant industrial i comercial
pot ser un configurador modèlic de la societat. Però allò que primer és
indispensables són les persones veritablement convençudes de com poden actuar
amb justícia i veritat en aquest món esportiu. La justícia i la veritat són
dues condicions indispensables per poder treballar socialment i cívica. És
necessària en el món dels nostres dies la col·laboració esportiva de la gent. I
en el capítol de la formació hi juguen un paper fonamental els mitjans de
premsa esportiva escrita i audiovisual. És urgent una premsa equànime, creïble,
objectiva i racional. Alimentar les passions pot ser una manera però si no és
justa i racional no forma, deforma. La premsa, al menys com jo la conec, ha de
diversificar més la seva informació,no dedicant el major nombre de pàgines a un
esport i oblidar-se dels minoritaris, que acostumen a ser més pedagògics que
els majoritaris. És injust que un esport actuï d’acord al model capitalista
oblidant la verdadera funció de l’esport com activitat humana. Penso que l’esport
a tots nivells, mundial, internacional, nacional, comarcal i local necessita
com el pa que menja un reciclatge i una filosofia moderna que respongui a la
realitat actual del segle XXI si de veritat desitgem un món verdaderament
global. I per aconseguir-ho al costat de l’acció educativa de les persones
esdevé imprescindible la humanització de l’esport com a resposta urgent a la
capitalització. I en aquesta tasca l’esport ha d’esdevenir un franctirador
infalible contra la corrupció, perquè l’esport mundial pateix aquesta epidèmia,
és corrupte. El món millor i la justícia social que les mobilitzacions d’arreu
del món demanen tenen en l’esport un molt important aliat i pareu esment en la
seva importància quan els països més rics del món lluiten per organitzar les
grans competicions mundials i així presentar-se com benefactors de la humanitat.
Una verdadera hipocresia mundial aplaudida per la vessant corrupta de l’esport
mundial. A casa nostra, en el camí cap a la independència hem d’exigir un
esport net, solidari, just, creïble, útil a totes les persones en l’assoliment
d’una vida digna. L’esport no pot ser una empresa només de fer diners, ha de
seu l’empresa de les persones de cada col·lectivitat per la configuració global
de la seva convivència.
L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.
dilluns, 31 d’agost de 2015
dissabte, 22 d’agost de 2015
La “Vuelta ciclista a España” una curiositat de l’avi
Avui, 22 d’agost de 2015 ha començat la VUELTA. La
primera curiositat ha estat una ullada sobre el mapa del recorregut i la segona
que 4kms. de la primera etapa s’han marcat sobre la platja. El recorregut sobre
el mapa és força curiós. M’ha fet la impressió com si es tractés d’una sèrie de
desfilades de models, avui aquí, demà allà sense continuïtat en la carretera.
Per altra banda aquestes desfilades s’han agrupat en tres sectors, essent el primer
i més interessant l’andalús, com si es tractés de la volta a Andalusia. Un
altre segon sector també circular, bàsicament a Castella i un tercer sector en
línia el Nord de la Península i com una carícia perquè estiguis content, tres
desfilades lineals, València, Catalunya, Aragó i una etapa Andorra, suposo que
per donar-li un valor afegit d’internacionalitat per mor del seu itinerari.
Francament des d’un concepte global, i respectant els dissenys que se li
vulguin donar, parant esment en el dibuix ho trobo senzillament infantil. És
una “vuelta” clarament separatista. Des d’aquesta vessant, perfecte, però des
de la vessant d’imatge d’una volta a un estat em sembla francament poc
respectuós. La cursa té 21 etapes. 8 totalment andaluses, 2 Múrcia-València, 1 catalana,1 andorrana, 1 aragonesa, 3 nord i la resta
centrals. Sóc conscient que l’economia hi té molt a dir a l’hora de programar
però malgrat totes les meves bones intencions no puc deixar de pensar que és
una volta per arraconar Catalunya totalment d’acord amb la política estatal.
Però, també és veritat que Catalunya amb la seva volta, la primera de la
Península Ibèrica, continuarà capdavantera amb la seva internacionalitat en el
món de esport. La Volta a Catalunya s’inicià l’any 1911 i la “Vuelta a España”,
el 1935. Entre mig el Gran Premi de la
República, el 1931 fins el 1936. En la “Vuelta” d’enguany, una novetat mal
rebuda pels ciclistes. L’etapa inicial tenia una part del recorregut sobre la
platja. Ràpidament he pensat, ciclisme platja, una idea innovadora de la
Federació Espanyola de Ciclisme. Espero que sigui un èxit en el futur, seria
innovador una “Vuelta a Espanya” marcada sobre les platges. Una volta
veritablement global, però amb un inconvenient, que segurament els experts
cervells pensants solucionarien convertint la capital de l’estat en una ciutat
marinera. De totes maneres, comentaris a part, per a mi allò veritablement
important és l’esport i el treball dels esportistes i per aquesta raó faré el
corresponent seguiment. Desitjo els millors èxits a tots els ciclistes. Els
mèrits els assoleixen les persones, no les institucions.
divendres, 21 d’agost de 2015
Declaracions d’esportistes que fan pensar
L’Esportiu del dia 21 d’agost de 2015 reproduïa
aquestes paraules de Pedro acabat d’arribar al seu nou club el Chelsea Football Club: “És genial poder estar aquí.
Sóc feliç”. Possiblement més d’un lector comentarà, què havia de dir! Però en
el “què havia de dir”, penso que en aquest cas, hi ha quelcom més, no amagat,
sinó ben obert. És veritat que agraeix al Barça haver-li possibilitat
arribar-hi. Però entre un agraïment i una felicitat s’hi descobreixen altres
interioritats. I és curiós que aquesta satisfacció que va de la genialitat del
fet a la felicitat personal s’hagi
produït deixant el millor equip del món per anar a un equip anglès dirigit per
un entrenador, a primer cop d’ull, tan enemistat amb el Barça. Les paraules fan
pensar que Pedro la felicitat era el seu estat anímic que tenia un objectiu
molt clar, ser una figura de màxim nivell en el futbol. És veritat que en el Barça
assolí un nivell molt alt però ell notava la seva cursa truncada. I Pedro no és
un jugador de mitjanies i en conseqüència darrerament no se sentia feliç a Cal
Barça, no pel club, sinó perquè veia travat el seu objectiu. I davant la
realitat de jugar en un gran club amb projecció mundial amb la seguretat de
jugar més minuts dels que jugava a Cal
Barça és lògic que exclamés és genial i sóc feliç. Els clubs són entitats amb
uns objectius determinats i psicològicament la felicitat del jugadors està
sotmesa a les finalitats esportives de guanyar i és precisament aquesta
circumstància la causant, massa sovint, de la baixa forma i pèrdua de lideratge
de jugadors que han promès molt i per decisions crematístiques s’han vist
relegats a segon terme. Possiblement un dels errors d’alguns entrenadors rau en
el fet de no tenir en compte la psicologia. El progrés qualitatiu de
l’esportista està íntimament lligat a la seva personalitat i dissortadament es
donen massa casos en els que el jugador se sent cohibit i per manca de
recolzament propi i aliè veu truncada la seva carrera. No tots els jugadors
tenen la sort que ha tingut Pedro, però és un exemple a tenir, en compte, la
importància que té enfrontar-se amb el propi infortuni amb fermesa perquè és
possible continuar i derrotar els problemes. Segurament molta gent dirà que
s’ha equivocat al marxar del millor club del món, jo personalment penso que
l’errada l’ha comesa el CF Barcelona. El temps ho dirà. Però continuarà el CF
Barcelona la línia ascendent? És un interrogant, que analitzant els fets, a mi
personalment em preocupa i no sóc culè però sí defensor de les entitats
netament catalanes i penso que el Barça per la seva història ho és.
dijous, 20 d’agost de 2015
Psicologia en les sancions esportives
La sanció imposada a Piqué fa córrer rius de tinta i
de comentaris. Havia de ser sancionat el jugador del Barça? Fredament, penso, i
només amb el testimoni televisiu de l’enfrontament del jugador amb l’àrbitre suplent,
que es mereixia ser sancionat. Com, ho veurem. És proporcionat el càstig en
relació amb la falta? Parem esment en el jugador. Sóc conscient que no som
perfectes amb dret a equivocar-nos. Però hi ha una altra vessant: la qualitat
de la persona en relació amb la seva situació social. El dret a equivocar-se
minva a mesura que qualitativament la societat la col·loca en l’elit. No ens
movem del futbol. Un infantil té més raons per equivocar-se que un campió del
món. El jugador que s’ha guanyat la internacionalitat i ha esdevingut una
figura mundial, està més obligat a la perfecció futbolística i la perfecció és
exigible en el joc, en el coneixement de les normes i en el respecte als
companys, l’àrbitre esportivament és un company. Si el jugador té dret a
equivocar-se, també el té l’àrbitre. Tant el jugador com l’àrbitre quan més
categoria assoleixen, menys dret tenen a equivocar-se en l’exercici de la seva
tasca. La gravetat d’una falta la valora l’àrbitre d’acord amb el reglament.
Penso que cal tenir en compte que un àrbitre el coneix millor que un jugador.
No vull negar-li al jugador el dret a dissentir, però dissentir no significa
cap mena de violència. No sempre les paraules impliquen culpabilitat,
culpabilitat que, tal vegada, mereixen els gestos. El meu criteri sobre la
sanció de Piqué es basa en els gestos. Des d’aquest punt de vista crec que
quatre partits és una sanció injusta i molt més encara amb l’afegit de la multa
al jugador i al club. És veritat que se sanciona d’acord amb l’acta arbitral, que
fa constar una frase injuriosa. Jo diria que no la va dir, perquè els gestos i
els moviments dels llavis no gaudien de prou de temps per pronunciar-la.
Dissortadament aquesta sanció va precedida d’altres fets entre el jugador i el
mateix àrbitre. Penso que el Comitè d’àrbitres hauria de mesurar les raons per
nomenar un jutge madrileny per dirigir un partit de dos equips de dues nacions
molt diferenciades i marcades per una identitat definida. La sanció imposada a
Piqué fa olor de sanció política. I aquestes connotacions, que hi són, les
entitats responsables del futbol han de tenir-les molt present a l’hora de
demostrar imparcialitat i honestedat en les seves manifestacions de l’ordre que
siguin. Dissortadament la política vol fer-se valer on només hauria d’actuar
promocionant en benefici dels ciutadans. I aquesta sanció també desprèn olors
polítiques.
dimecres, 19 d’agost de 2015
A l’avi no li agrada el traspàs de Pedro
La trajectòria esportiva a Cal Barça del jugador
canari format a la Masia no ha estat valorada d’acord amb els mèrits palesats.
La seva ascensió fou truncada amb l’entrada de l’entrenador, substitut de
Vilanova, Luis Enrique. “Cada maestrillo tiene su librillo” però en el món de
la direcció de qualsevol entitat “el maestrillo” no pot canviar la filosofia
posada a les seves mans. Però parlem de Pedro. No podrem oblidar l’entrenador.
Amb la pujada de Guardiola a la direcció del Barça, Pedro va aportar un joc efectiu
i a l’alça que no ha tingut continuïtat. Penso sincerament que no hi havia cap
necessitat de fitxar l’internacional xilè Suàrez quan el canari demostrava
qualitat i eficàcia. Li van tallar les ales de cop. Personalment penso que les
suplències són desequilibrants i font de malestar esportiu. Opino que ni la
directiva, ni el departament tècnic han estat a l’alçada corresponent amb
aquest jugador. És curiós que s’afirmés que no se li barraria la sortida però
complint la totalitat de la clàusula de rescissió de contracte. Era una
manifestació d’agraïment, com semblava que deien afegint-hi que no el volien
vendre, o una oportunitat de fer diners? Considero incoherent la literatura
feta al voltant d’aquest tema. El llenguatge calia ser clar i contundent, no
enigmàtic, com ha resultat amb el fitxatge del jugador, finalment, pel Chelsea
amb una variant econòmica que no correspon a la manifestada públicament. Suposo
que Pedro ha defensat amb fermesa la seva qualitat i s’ha imposat el seu
criteri. Pedro no tenia de ser un suplent de luxe de les variables del trident,
perquè mereixia ser trident. És la meva opinió. El canari amb la seva fermesa
ha defensat la qualitat de la Masia que ha de ser valorada per la seva tècnica,
tàctica i filosofia. Curiosament aquesta qualitat ha estat reconeguda per
l’entrenador de l’equip anglès que més s’ha distingit amb un comportament poc
esportiu contra el Barça. Una lliçó a tenir en compte. I una lliçó que reclama
ser atesa és la davallada qualitativa manifestada darrerament pels jugadors base del club. La pedagogia i
psicologia de l’esport no resulten gaire ben tractades amb fets com aquest de
Pedro.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)