Per molts anys a l’Atlètic de Bilbao

Un títol guanyat merescudament per l’Atlètic però em queda el dubte de si era correcte jugar-lo quan suposava l’enfrontament entre el guanyador de la Lliga i de la Copa espanyoles, quins trofeus estan en les vitrines del Barça. Coses de la, penso, no lògica esportiva. Ho programen així i ho respectarem.

Hem vaig equivocar. Estava convençut que el Barça remuntaria l’eliminatòria i, sobre tot pel joc de la primera meitat semblava factible. Però quan als deu minuts de partit encara no havia foradat la porteria bilbaïna vaig canviar d’opinió. L’Atlètic serà campió. L’equip basc li va guanyar la partida al català. Els jugadors del Barça jugaven psicològicament agarrotats, malgrat físicament ho donaven tot. Però sobre tot en la part final dels seus moviments, quan era hora de do de pit, no hi era i la pilota equivocava els camins. Les ocasions de remuntar hi van ser, però hi va faltar intel·ligència i serenitat. Mentre avançava el partit em preguntava si els titulars, perquè l’equip presentat segon la premsa era el titular, sabrien corregir la pàgina  dels suplents que havien perdut el primer partit de l’eliminatòria. Però no fou així. És veritat que el gol fou una filigrana, però no se’n va veure cap més. Dintre de les possibilitats d’una transmissió impossible de TV3, al menys en l’aparell modern en que la visionava, em portaren a Tele 5, que en els minuts finals tampoc oferia bones imatges. L’Atlètic de Bilbao va donar una lliçó de com es defensa un títol i el Barça no va tenir idees només en una ocasió. Per altra banda es van visionar actuacions totalment reprovables. Els jugadors tenen l’obligació de jugar i davant una errada arbitral han de callar que els jugadors s’equivoquen molt més que els àrbitres. El partit d’ahir, ho palesà. L’enfrontament és tècnica de violència verbal que no aporta res positiu. I el Barça ho va pagar molt car. Em sap greu, però la qualitat es demostra jugant, no parlant i menys insultant. El Bilbao tingué durant força temps un jugador lliure i un contrari menys en la defensa. I amb el gol molt avançat el partit, el Barça havia de guanyar per 8 a 5 i restaven menys de 15 minuts. Malgrat tot, penso, que l’equip tècnic ha d’analitzar bé la ineficàcia golejadora i quines són les seves causes. Per a mi, en el partit jugat al camp nou foren psicològiques. I la incidència psicològica actua en l’interior del jugador i també des de fora, de la forma de plantejar el partit els tècnics, de les interpretacions i anàlisis de la premsa i d’una intel·ligentment poc controlada autoconfiança que acostuma a produir efectes contraris. La influència del psíquic en el físic és més forta del que sovint pensem. I no hi ha res pitjor que  creure’s massa segur en els moviments físics si psicològicament no estan controlats. Penso que la causa de la derrota barcelonista ha de buscar-se en el sector psicològic, tant en els jugadors, con els tècnics, també els directius sense oblidar la premsa i el públic. De totes maneres perdre un títol no significa perdre qualitat, sovint la millora.