La meva postura en el camp de l’esport és la mateixa que en
la de la política, la filosofia primer i abans que les institucions. Òbviament
que com tota persona que estima l’esport desitjo el bo i millor pels de casa.
Certament que desitjava la victòria del Barça davant del Liverpool, però
preferia la victòria de l’esport amb un bon partit. No nego la confiança que
desperten alguns jugadors, encara que jo pensi que un fenòmen no és garantia de
victòria, ni de bon joc. I el patit Liverpool-Barça m’ho va confirmar. Sobre el
paper les ventatges eren pels catalans, però una de les condicions humanes rau
en el fet de conjugar la passió amb la tècnica. I en el parttit de referència
aquesta coordinació no va existir. Amb tota sinceritat i sense voler ofendre a
ningú en el partit en questió hi mancà intel·ligènia emocional. He buscat
culpables. Desprès del 3-0 assolit en el camp del Barça, l’eufòria es disparà.
El camí que faltava fer estava sembrat de flors i violes i la victòria era
cantada perquè el Barça era superior i no podia repetir el resultat negatiu de
Roma. I es va repetir. I no culpo a la falta d’interès i de voluntat per part
dels jugadors i dels tècnics, com tampoc de la bona voluntat de la prensa, però
aconsellaria a tots una profunda reflexió i penso que trobarien en ells
mateixos la responsabilitat. Recordem que el dret a equivocar-se és una
realitat humana i que aquest dret quan està dominat més per la passió que per
la raó porta a resultats no desitjats. És veritat que la passió és creativitat
però la raó li dóna carta de naturalesa. I en el partit de referència hi faltà
intel·ligència. I aquesta circumstància fou provocada des de la premsa oral i
escrita. La propaganda televisiva va donar més ales als contraris que no pas
als del Barça. La passió crea situacions sovint incontrolables de jugades que
tenen tot el caràcter d’extraordinàries i la pilota se’n va als núvols, no
entre els pals. No es gens bo saltar al terreny de joc amb una auto-confiança
passional que mai és prou controlable. En el partit de referència es confiava
incondicionalment en un jugador i aquest jugador no fou decissiu. No ho fou
perquè les seves condicions psíquiques estaven agarrotades per una
auto-confiança esperançada i provocada des de l’exterior i el contrari sense
els super-classe i amb el temor, van saber raonar la por de perdre amb la tècnica
i amb la resposta a la superioritat del contrari que amb la serenor necessària
va donar els seus fruits. No el vaig veure el partit, el vaig seguir per
Esport3. I em vaig reafirmar en la meva opinió. És va passar de l’eufòria
confiada a la desil·lusió sense resposta. Sincerament em va fer la impressió
que el desenvolupament del partit i el seu seguiment televisiu de TV3 palesava
un deficitari plantejament del coneixement de la realitat del ser humà. La
persona en totes les situacions de la vida, i jugar un partit de futbol n’és
una, està subjecte al domini de la seva llibertat que coordina els moviments
mitjançant la força de la passió i l’ajuda de la raó. I sincerament, al partit
que comento li sobrava passió i li faltava intel·ligència. El Liverpool va fer
alló que havia de fer, plantejar el partit amb intel·ligència malgrat les
adversitats de no poder comptar amb els millors i el Barça va saltar al camp
amb la seguretat que tenia guanyada l’eliminatòria. Aquesta fou la impressió
que em va donar la informació televisiva rebuda. I la meva reacció fou: un acte
d’humilitat, sovint, és més fructífer que una victòria. Penso que el partit fou
una bona lliçó per valorar positivament l’esport. La foto és prou significativa per entendre millor el partit.
