Guanyar o perdre un partit és accidental, particularment quan
els dos equips militen en la mateixa categoria i, més encara, en l’èlite. Que
el BM Granollers perdès a casa contra l’equip de primera categoria alemany no
em desmereix gens la qualitat de l’equip granollerí. Que la diferència sigui
curta o àmplia hi juguen moltes circumstàncies que condicionen el bon joc i la
qualitat dels jugadors. És inquestionable que les diferències hi són i que
marquen. Són les físiques i les tècniques que, a vegades, no reben el suport
degut de les psíquiques. Alló veritablement important és ser-hi i el Granollers
des de la seva fundació hi és. No negarè que l’actual no és la gran etapa dels
anys cinquanta i seixanta del segle passat, però les circumstàncies han canviat
i força i malgrat tot el BM Granollers hi és. I aquest mèrit té molt de valor,
i no em canso d’afirmar que és el seu millor guardó. No és una copa però és
capítol important de la història. La presència del BM Granollers en el grup
europeu revela garantía de futur perquè es treballa bé i com cal amb projecció
de ser gran. Penso, i n’estic convençut, que el club granollerí, encara, hi té
molt a dir i a aportar a l’esport de l’handbol. No oblidem, que el capítol de
les relacions internacionals de l’equip vallesà, pesa molt en la història de l’handbol
nacional. Ningú li pot negar que fou un històric i encara ho és en la projecció
internacional de l’handbol de la pell de brau, encara que avui no es recordi i
el Granollers actuà en el camp del coneixement, en el camp d’una filosofia pròpia
i en la pràctica. Més de setanta anys d’història ho avalen. En la competició
europea en la que milita, quin paper hi desenvoluparà? Arribarà als quarts de
final? Personalment penso que sí. Però si per alguna raó es quedès en el camí,
el mèrit hi és, la qualitat gran, força i present, i la història continua. El
primer equip del BM Granollers empeny i és recolzat. Empeny la extraordinària
pedrera i la pedrera el recolza. I aquest exercici mutu és una condició molt
interessant per la continuitat de ser un dels grans i estar en les grans
competicions. I en aquesta situació, sovint, una derrota esdevè el leimotiv
necessari per superar-se. I jo hi crec. Hi crec perquè, penso que conec la
filofia del club, perquè he gaudit de vivències molt emotives de l’esport
granollerí de l’handbol i malgrat per circumstàncies personals no poder visionar
directament els partits dels equips del BM Granollers, la meva absència esdevé
una companya virtual que hi aporta el seu petit gra de sorra. No perdo la fe en
l’equip i espero confiat gaudir del bon hanbol que el Granollers jugarà en els
partits de quarts de final de la seva competició europea.
L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.
dilluns, 27 de març del 2017
dilluns, 20 de març del 2017
No sóc del Barça, sóc del futbol català
Fa força temps que em pregunto, cap a on vol anar el futbol?
La pregunta me la faig perquè estic convençut que l’esport és un excel·lent
configurador social i en el temps actual que tan es parla de globalitzador, el
futbol, com esport, hauria de ser-ne amb excel·lència. I dissortadament no em
convenç ni la filosofia, ni la pedagogía del futbol actual. Pateix el mateix
mal que la política. El seu moderador és el diner. Actúa com el gran capital,
enriquint a uns pocs i emprobrint a molts. Una invitació. S’omplen els camps de
futbol dels pobles? Un exemple, els anys seixanta quan vaig arribar a
Granollers, els dies de partit el camp s’omplia. Avui, socis amics em diuen que
fa pena per la poca assistència i si coincideix amb l’horari del Barça, encara
pitjor. Senzillament opino que s’està matant la gallina dels ous d’or. I la
maten els grans clubs. Fem un petit repàs. A la lliga espanyola de Primera
Divisió, formada per 20 equips hi juguen segons les dades de la Federació 255
jugadors estrangers. Repartits equitativament resulta que es podría jugar tota
sencera només amb estrangers. La
distribució per clubs és força desigual i nomès el Bilbao juga amb nadius d’Euskera.
Hi ha un club amb 24 estrangers, un amb 21, un amb 19, un amb 18, un amb
16, un amb 15, tres amb 14, dos amb 13,
1 amb 11, tres amb 9, un amb 7, un amb 6,
un amb 5, un amb 4 i un amb 0. No conec el nombre de jugadors per plantila,
però intueixo que al menys la meitat, si no més, dels jugadors de la Lliga
espanyola són estrangers. Hi havia un temps que el nombre era molt limitat amb
l’argument que alló que calia era portar grans jugadors perquè col·aboraven a
la millora del futbol espanyol. Cas Kubala i Diestéfano. De veritat és aquesta
la raó d’avui dia? Si els estrangers
fossin tots tan bons, existiría la diferència tan gran entre els tres o quatre
primers de la classificació i la resta? Seria el títol cosa de dos a tres? La
imatge del futbol espanyol en la seva divisió d’honor és una triste imatge. Per
què? Senzillament, i crec no equivocar-me, perquè quan el diner no és un
col·laborador sinò un gestor de l’esport, el desequilibri és el primer
resultat. Penso humilment que el món del futbol necessita un reciclatge en
profunditat. És incoherent que un jugador de futbol de primera divisió pugui disposar
d’un milió d’euros al dia i d’altres es moguin gairebé entre mileuristes. I
aixó en divisió d’honor. Si fem una ullada a les categories inferiors el
panorama és decepcionant. I em sap greu, però el Barça es mou entre el club
dels desequilibradors. Dóna la impressió que la pedrera catalana no figura en
la seva agenda. No és el club que té més estrangers, però en el primer equip n’hi
figuren catorce. Però també, en equips de categories inferiors i de base.
Quants catalans juguen en el primer equip? Per què no són majoria? Una vegada
una persona del club em va confessar que li sortia més econòmic comprar que no
pas crear. La Masia, aleshores, a què juga? Un club no és català perquè porta
el nom i està afincat a Catalunya.
La identitat la crea la gent i els diners en
són els seus servidors. Crec que entre l’afició i la realitat no existeix un
equilibri de correspondència. Òbviament que desitjo un Barça el millor del món.
Però també el desitjo més català. Amb més catalans en les seves plantiles. És
trist que jugadors que porten anys amb el Barça no parlin la nostra llengua. No
és la cultura catalana alló que volen. És trist però cal saber esperar en el
reciclatge esportiu d’una Catalunya independent que sap allargar la mà a tothom
sense renunciar a la seva filosofia de convivència. Algun lector pot pensar que no m'agrada el futbol del Barça. Per què m'agrada hi penso i desitjo que cal descobrir el veritable camí del futbol en una societat verdaderament globalitzada. I el Barça hi té molt a dir i més perquè la seva imatge és un mirall. Aquest mirall el vull més sublim encara.
diumenge, 12 de març del 2017
Una gran tarda del BM Granollers
Una victòria important per alló que significa i per la manera
com s’ha aconseguit. He seguit el partit davant del televisor i francament he
gaudit amb el joc de l’equip de Granollers. I he gaudit perquè en el partit
contra l’Oporto indirectament m’hi sentía implicat. El porter Àlamo era el
porter de l’equip cadet de l’Escola Muniucipal de Treball que guanyà el
Campionat Escolar d’Espanya, dirigit per l’amic i company César Conde i que es
classificat pel Campionat del Món celebrat a França on es classificà sisè.
Àlamo, m’ha recordat aquell jovenet esportista, tot il·lusió i entusiasmne i
una garantía en la portería. Però també un trocet de la meva ànima se
l’emportava EL President del BM Granollers, Josep Pujadas, exalumne dels
escolapis i un gran jugador de futbol que podía haver arribat lluny, component
d’aquell equip del Sant Josep que jugà la final del Campionat de Futbol cadet
contra la Dam. Dos molt bons esportistes que un dirigint, i l’altre jugant i
entrenador de porters continúen fent una realitat la fama de Granollers, ciutat
xde l’esport. Perdoneu l’incís, però porto el Granollers en el cor per les
hores que li vaig dedicar, pels jugadors,exalumnes, que han defensat i defensen
els seus colors i perquè el meu nèt juga en un juvenil. I el partit contra
l’IOporto, guanyat amb l’autoritat dels grans campions m’ha fet sentir més
feliç de formar part de la gran familia del BM Granollers. L’hora del partit se
m’ha fet curta, perquè les jugades dels atacants i dels defensors vallesans
m’ha regalat, parlat literàriament, un veritable poema de l’esport. És veritat
que algunes jugades no quallaven al costat de jugades excel·lents però no hi ha
cap activitat en la que els entrebancs no fassin brillar més els resultats. He
gaudit amb jugades de conjunt, amb aturades del porter, amb contraatacs i sobre
tot amb l’afició dintre la pista i l’entusiasme a les graderies. Un resultat
ben treballat i que fa honor a la confiança que l’afició tenia en el seu equip.
Continúa viu en la Copa, demostra que està entre els millors i una
circumstància molt especial, ajuda als equips de base a estimar el club i
desitjar formar part de l’equip de Divisió d’Honor. Un club amb dos equips a la
Divisió d’Honor, el masculí i el femení, i una pederera sensacional, la millor
del país, és un regal per als ciutadans i un orgull per a la ciutat. Gràcies BM
Granollers pel poema esccrit amb jugades i gols que m’ha regalat.
dilluns, 6 de març del 2017
L’esport és patrimoni de les persones, no de l’estat.
La manipulació de les activitats humanes per part de la
política és una irregularitat que no educa, no aporta benestar i massa sovint
genera desequilibris personals i socials. Les institucions polítiques de tots
nivells tenen l’obligació de recolzar l’esport en totes les seves vessants,
però les institucions no han de ser factores de l’activitat esportiva. Tant que
es parla de no barrejar i en aquesta activitat és tal vegada on la política vol
ser-ne massa la protagonista. L’autèntic protagonista és l’esportista, que com
en les altres activitats de la societat, té tot el dret de gaudir d’un camí
apropiat per desenvolupar la seva activitat i només amb la sodidaritat de les
altres vessants de la societat és possible desenvolupar-la correctament. I en
aquest cas la política és un servidor de l’esport. I com no és el protagonista
els mèrits assolits no són seus, són de la persona o del conjunt. La setmana
primera de març d’enguany ha estat testimoni de dos esdeveniments molt
significatius. A Lleida se celebrà el Campionat d’Espanya de patinatge artístic
de grups de xou
grans i grups petits. Els resultat final ha estat un triomf esclatant
de Catalunya. Els tres primers classificats de cada modalitat han estat grups
catalans. Però la premsa central s’ha apresurat a informar que són equips
espanyols, perquè també s’han classificat pels campionats mundials i la marca s’havia de
fer present.. No tenen ni l’educació de dir que els protagonistes del Campionat
i els millors d’Espanya han estat equips de Catalunya. D’aquesta manera
treballa Espanya per allargar la mà estesa. No l’allarga, la tanca. Òbviament
una molt dolenta política. Un altre esdeveniment més sonat, encara. El
Campionat del Món de raquetes de neu celebrat als EEUU. La Federació Catalana
d’aquesta modalitat està reconeguda per la Federació Internacional i per
coherència la seva selecció podia participar-hi per dret reglamentari. Però existia
una circumstància que Espanya no podía acceptar. Una esportista de la Selecció
Catalana era la màxima candidata al títol mundial. I aquest honor Catalunya no
el podia gaudir. Només Espanya. I havia d’evitar-se. La Federació Espanyola
forçà la no presència de Catalunya per evitar el risc de conflictes polítics.
Però la resposta no la donà la Federació Catalana sinò l’equip que es negà a
participar representant a Espanya.
Però, mira per on, es proclamà campiona del
Món, una esortista de la Federació Catalana que participà en el Campionat
representant a Holanda. Les imposicions i
les il·legalitats esportives tenen respostes sorprenents. I aquesta
prohibició era una il·legalitat per part de la Federació Internacional i per
part de l’Espanyola. Les persones tenen el dret de canvi de nacionalitat i
canvi de federacions. Una catalana, esportista independentista, resident a
Xerta, Campiona del Món, perquè els drets i els mèrits són de les persones i
les institucions ho han de tenir clar. És per aquesta raó quen tinc molt clar
que la independència de Catalunya la decidiran les persones i la política haurà
d’esdevenir el seu servidor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)