L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

diumenge, 29 de juny del 2014

PUIGCERDÀ, LA MEVA IMMERSIÓ ESPORTIVA

El juliol de 1952 vaig ser destinat al Pensionat d’Alta Muntanya de l’Escola Pia, a la Cerdanya. Tania 23 anys i era un jove inexpert. El Director del Col·legi, el P.Pere Mampel, tenia un do de gent especial per guanyar-se els interns. Durant l’estiu, temps de vacances, l’internat esdevenia una mena de campus escolar per recuperar i passar-ho bé. Sobre tot aixó segon. La meva estada prevista era de quinze dies i es convertí en vuit anys. Un dia el P.Rector em crida i em demana si m’agradaria quedar-me a Puigcerdà. Em va sorpendre. Com me l’havia guanyat? I gairebé sense esperar resposta em comunica que els superiors m’havian destinat pel curs 1952-53 a Puigcerdà. I a fe que m’hi vaig integrar.
Què tenia el Col·legi dels Escolapis de Puigcerdà perquè l’Internat, estiu i hivern, estiguès al complert? Els meus anys d’estada m’ho van demostrar. Un equip pedagògic que es preocupava dels alumnes com a persones amb tres finalitats per passar-ho bé: a) una  bona convivència interior i exterior en la que hi jugava un rol molt important: l’alimentació. b) gaudir de moments d’un bon esbargiment amb la col·laboració de l’esport. c) l’estudi, per superar el millor possible els problmes de cada alumne. Treballar bé aquests tres camps era garantía d’èxit per part de l’escola perquè l’èxit humà acompanyava als alumnes.
Aquestes conclusions m’han acompanyat fins avui amb tres de pedagògiques que considero cabdals: a) l’alumne vol ser tractat com a persona b) no accepta ser enganyat i c) que quan se’l castigui la sanció sigui justa.
Aquesta filosofía vaig aprendre a Puigcerdà. No tot va ser fácil però els mals moments també foren productius. I en el camp de la pedagogía de l’esport molt rendibles. Vaig entendre el gran valor de l’esport com factor educacional a tots nivells. I encara, avui, junbilat i amb més de vuitanta anys continuo meditant sobre la filosofía i pedagogía de l’esport en el camp que tinc a l’abast: escribint.

dimecres, 25 de juny del 2014

ELS MEUS PRIMERS PASSOS EN EL MÓN DE L’ESPORT

La primera vegada que vaig veure un partit de futbol fou transcorreguts,  un o dos anys, una vegada acabada la guerra civil. Vivia en una casa de pagès de Collsuspina, coneguda per Can Torres, i el meu pare no feia pas massa que havia estat alliberat del camp de concentració. Era per la festa major del poble. Un dels actes, un partit de futbol entre solters i casats. El meu pare el va jugar amb els casats. El camp, una era amb clapes d’herba, que més aviat servia per pasturar el bestiar que no pas per jugar. L’afició pot amb tot i troba solucions. D’aquest partit només recordo dos fets. 1.- un cop de pilota a la meva cara, que em va fer plorar una estona i 2.- l’alegria de tots els jugadors cantant, al voltant del meu pare que aixecava un ampolla de cognac, alló de “a beber, a beber i apurar, una copa de cognac.” Van passar molts anys perquè l’esport signifiquès alguna cosa. És veritat que tenia una bicicleta, però per a  mi no era fer esport sinó un vehicle per anar de casa al poble. Quan als dotze anys vaig ingresar al Calasantciat de l’Escola Pia a Alella a l’hora del pati jugava però era molt patós. El joc que millor m’anava era el d’escacs. Va ser una vegada acabats els estudis i destinat a Puigcerdà que m’hi vaig implicar de ple. Era l’any 1952. El del meu bateig esportiu per immersió.

dilluns, 23 de juny del 2014

dissabte, 21 de juny del 2014

Diada castellera a Europa pel dret a decidir.


LLEGEIXO EN L’ESPORT LA LLIBERTAT

Recordant la meva vida he arribat a la conclusió que l’educació física, i conseqüentment l’esport, han forjat i  modelat el meu esperit independentista. M’agrada l’esport  perquè col·labora a donar sentit a la llibertat de les persones. De naixement estava condemnat a una cadira de rodes i gràcies al miracle de la ciència i a la recuperació que aconsellaren al meu pare, he gaudit de les bondats de l’exercici físic. No he practicat l’esport federat però m’ha acompanyat sempre. He pujat muntanyes, he esquiat, he intentat patinar sobre rodes i sobre gel, la bicicleta va ser la meva companya per anar a l’escola a 8 kms. de casa, he pilotat motos, i sobre tot he ensenyat a fer esport i educació física. En una paraula l’esport m’ha fet més lliure i m’ha ajudat a entendre la independència dels pobles. Independència del meu país, Catalunya, que he defensat per escrit d’una manera especial a partir de finals dels anys 80 del segle passat amb motiu del  mil·lenari de Catalunya i dels Jocs Olímpics de 1992.Dintre de les meves possibilitats vaig fer campanya pel COC. Fruit del meu pensament ha estat la meva afilicació a Òmnium Cultural i a la Plataforma Proseleccions esportives catalanes. Consequència d’aquesta mentalitat vaig escriure un llibret d’unes vint pàgines SÍ, A LES SELECCIONS CATALANES i una xerrada AMB L’ESPORT CAP A LA INDEPENDÈNCIA. Coherent amb el meu pensament en aquest bloc hi tindran el seu espai informacions i comentaris de les federacions catalanes reconegudes internacionalment connectant amb la web de la Plataforma proseleccions catalanes.

 

divendres, 20 de juny del 2014

A TALL DE PRESENTACIÓ

L’avi que estima l’esport ha complert vuitanta cinc anys. Amb la perspectiva del temps mira enrere i enten que la seva dedicació pedagógica esportiva fou una autèntica immersió. Actualment, a les seves velleses, és més un pensador de l’esport i un promotor literari. Podem dividir la seva vida esportiva en dues grans etapes. La primera comença l’any 1952 i acaba el 1969 i a partir d’aquest any ha esdevingut un pedagog de l’esport desde premsa, com aficionat, i la literatura.
L’etapa 1952-1968 es divideix en tres. Cal advertir que durant aquests anys l’avi era un religiós escolapi. I els tres blocs corresponen a tres estades en tres col·legis: Pensionat d’Alta Muntanya de Puigcerdà dels Escolapis, (1952-1960); Escoles Pies de Sant Anton (Barcelona)(1960-1964) i Escola Pia de Granollers (1964-1969). L’any 1970 Roma accepta la seva secularització i continua la nova etapa a Granollers on encara resideix.
Aquest bloc explicarà la trajectòria  de l’avi en el món de l’esport i publicarà comentaris, esdeveniments i entitats esportives com també esportistes que tinguin relació amb l’esport català.