La primera vegada que vaig veure un partit de futbol fou
transcorreguts, un o dos anys, una
vegada acabada la guerra civil. Vivia en una casa de pagès de Collsuspina,
coneguda per Can Torres, i el meu pare no feia pas massa que havia estat
alliberat del camp de concentració. Era per la festa major del poble. Un dels
actes, un partit de futbol entre solters i casats. El meu pare el va jugar amb
els casats. El camp, una era amb clapes d’herba, que més aviat servia per
pasturar el bestiar que no pas per jugar. L’afició pot amb tot i troba
solucions. D’aquest partit només recordo dos fets. 1.- un cop de pilota a la
meva cara, que em va fer plorar una estona i 2.- l’alegria de tots els jugadors
cantant, al voltant del meu pare que aixecava un ampolla de cognac, alló de “a
beber, a beber i apurar, una copa de cognac.” Van passar molts anys perquè
l’esport signifiquès alguna cosa. És veritat que tenia una bicicleta, però per
a mi no era fer esport sinó un vehicle
per anar de casa al poble. Quan als dotze anys vaig ingresar al Calasantciat de
l’Escola Pia a Alella a l’hora del pati jugava però era molt patós. El joc que
millor m’anava era el d’escacs. Va ser una vegada acabats els estudis i
destinat a Puigcerdà que m’hi vaig implicar de ple. Era l’any 1952. El del meu
bateig esportiu per immersió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada