JOAN ANTONI SAMARANCH

He llegit amb atenció la columna de l’ESPORTIU, Barcelona, l’olimpisme i Samaranch signada pel periodista Jordi Camps. Hi estic d’acord i la meva més cordial felicitació. S’haurien celebrat uns JOCS OLIMPICS a Barcelona sense Samaranch? Penso senzillament que sí però reconec que circumstàncies històriques hi ajuden. No sóc un admirador de Samaranch, malgrat haver rebut de les seves mans la Medalla de Bronze de l’Amjuntament de  Barcelona al mèrit esportiu, per què, si Catalunya no té el seu propi Comitè Olímpic, ell li barrà al pas. Samaranch era l’ovella negra de la família i l’esport fou la seva bona estrella fins al nomenament de President del Comitè Olímpic Internacional. Malgrat les meves poques simpaties he de reconèixer que fou una persona intel·ligent a l’hora de fer realitat els seus somnis. I ho és pel camí recorregut. Pregunto, com s’explica que un Delagat Nacional d’Esports de l’etapa franquista sigui nomenat embaixador a Rússia? Era l’inici del camí que ell havia intuit. I la jugada li va sortir bé i la sort es decantà per Catalunya. Barcelona no era la ciutat espanyola pensada per una celebració dels Jocs, sinò Madrid. Però l’Ajuntament de Madrid es va adormir a l’hora de presentar la seva candidatura, desil·lusionant al mateix President del Comitè Olímpic Internacional i Barcelona havia fet la seva oferta. Concidir els Jocs a Barcelona fou una decissió obligada que no podía oblidar-se perquè els Jocs d’acord amb els estatuts reformats del COI havien d’atorgar-se a un estat i Catalunya no ho era. I Samaranch amb la seva proclamació assolia dos objectius. A) Catapultar Espanya i B) rentar-se la cara palesant la seva catalanitat. Però si Catalunya no va aconseguir el COC abans dels JOCS OLÍMPICS de Barcelona, la culpa és de Samaranch. Catalunya es va moure i molt, els anys vuitanta amb l’ADOC i el COC i la demostració de que aquest moviment molestava a la política espanyola és la persecució dels catalans empressonats pel jutge Garzón i la persecució que es feia de la bandera catalana per impedir la seva presència en l’acte inaugural. Demostració de la il·legalitat dels empressonaments és la sanció que el Triubunal de Justícia Internacional va imposar al Govern d’Espanya. La història tè els seus cops amagats i alló que no agradava a Madrid s’atorgà a Catalunya mitjançant un alt càrrec internacional promogut per la política centralista de l’estat. Barcelona va viure i gaudir d’una gran projecció internacional però manipulada com ciutat espanyola, no com capital de Catalunya. I el Jocs van arribar a Espanya perquè Barcelona era una ciutat espanyola, no catalana, políticament parlant. És sorprenent com la història mou els seus fils. L’esport és un factor responsable i els JOCS DE BARCELONA  van posar Catalunya encara més al món. I aquest encara més profetitza que els propers JOCS OLIMPICS de Barcelona seran els primers JOCS OLIMPICS de Catalunya. És una profecia que Barcino, el segle I de la nostra història, va celebrar la victòria d’un ciutadà en els Jocs Olímpics de Grècia? Joan Antoni Samaranch, gràcies pels Jocs que en certa manera no eren els que havies previst. La intel·ligència de la història fou superior a la teva. 

Esportivitat de la gent

La celebració del partit LEGENDES DEL C.F. BARCELONA- LEGENDES MANCHESTER UNITED  m’ha portat a pensar en el sentit de l’esportivitat dels espectadors. I ha estat la presència del públic que oscilava entre els cinquanta mil espectadors, quan el Camp Nou té un aforament de gairebè cent mil. Sóc conscient que no sempre s’omple i que els motius són diversos. Però aquest partit presentava una motivació extra-esportiva amb objectius de salut per el tractament de malalties causants d’una gran mortalitat també en el món infantil. Era un partit benèfic per a l’Hospital de Sant Joan de Déu. Que la salut pública i en particular el tractament del càncer infantil no hagi estat una raó prou convincent entre els aficionats al futbol i en concret entre els socis i afins al C-F.Barcelona per omplir el camp és una demostració d’una feblesa esportiva incapaç de reaccionar amb l’esport al servei de la salut pública i només ho fa dominat per la passió d’uns colors, passió que no hi té res a veure amb l’esportivitat. El ventall de l’activitat esportiva es deu a tota la humanitat perquè l’esport és un configurador social. Òbviament que la passió hi aporta molt a les relacions esportives, però l’esport no és només passió. És un factor de relacions socials que des d’una faceta lúdica obliga a la posada en pràctica dels anomenats valors de l’esport, com el companyerisme, la solidaritat, la germanor, l’esforç, l’amistat, la comprensió i un de molt important el respecte a la persona. La llista és molt més llarga, però l’esport essent un joc ultrapassa la condició lúdica per esdevenir un psicòleg del coneixement de les qualitats de les persones, un pedagog per orientar la seva vida, un conseller per obrir els ulls fent adonar-se dels propis errors o de les pròpies veritats. Amb el respecte màxim a la llibertat de les persones alló que em va cridar l’atenció és que la promesa d’un gran espectacle esportiu, ofert per jugadors que foren legendaris, no hagi tingut una resposta més vibrant i explossiva. I aquesta observació em fa preguntar, què fan malament els responsables de l’esport? Només hi trobo una resposta. Una massa generalitzada manca d’equilibri entre l’apassionament i la veritat. La passió és necessària però amb el control de la intel·ligència i aquest control aconsegueix que la felicitat de l’espectacle esportiu esdevingui més intens perquè esdevé més humà. És cert que l’esport s’ha convertit en ànima, però encara li falta molt per assolir la llibertat d’una convivència en pau. Que els aficionats del CF Barcelona no omplissin el camp en l’espectacle futbolístic benèfic amb una programa excepcional és una prova de les mancances de l’efectivitat de l’esport com a configurador social. El avenços tècnics i crematístics han superat les exigències humanes. Senzillament a l’esport, i en especial al futbol, ha de treballar-se encara molt l’humanisme esportiu, que es treballa, el partit que comento ho demostra, però encara resta molt camí a fer. L’Everest de l’esport necessita escaladors d’excepció. N’hi ha, però no són suficients.