AMICS MEUS DEL MÓN DE L’ESPORT

Quan miro enrere, en la meva activitat pedagógica-esportiva hi ha records que m’emocionen i em neguen els ulls. Són amics i exalumnes que han brillat com esportistes d’elit. TITO MAS, jugador  d’hoquei sobre patins, internacional i campió del món, em demostrà una amistat, que no sé com explicar, ni agraïr, obrint-me les portes de casa seva i convidant-me a passar uns dies de vancances a Salàs, on hi tenia una torre. Ell em va obrir les portes de la Federació de Patinatge i m’empeltà l’afició envers aquest esport, que a Puigcerdà es traduí en el Club de Gel. Un dels jugadors d’hoquei sobre patins, alumne meu de Puigcerdà, JOAN ANTONI ROCA DE NINYALS, va fitxar pel primer equip del Voltregà en l’etapa daurada d’aquest club. MARCELINO,jugador del Vic i del Voltregà, que actualment viu a Puigcerdà fou un gran col·laborador per la introducció de l’hoquei a la capital ceretana. Dos alumnes formaren en els equips nacionals d’esquí d’Andorra i d’Espanya, JOSEP VILANOVA i FRANCESC PRAT. En el món del futbol fou amic, el davanter del Barça i gran golejador, MARTIN, amb qui compartia seient en el camp del RCD Espanyol. Un altre bon amic i excel·lent alumne, RAMON ALFONSEDA, jugador del Barça i actualmente President de l’Associació de Jugadors del CF Barcelona. Alumnes meus que van fitxar pel Barça són ENRIC MORET i EUDALD DURAN. En la meva etapa de Barcelona i Granollers, els responsables del futbol base del Barça, Srs. TORT i BENAGES em demostraren la seva amistat i simpatía. Al món amistós de l’handbol li dedicarè un altre apartat.

L’ESPORT EN LA GLOBALITAT HUMANA

És un llibre meu publicat per TEMENOS EDICIONS i en certa manera seguidor de la filosofia globalista de Lluis M.Xirinacs. Té un objectiu central d’explicar com totes les activitats humanes tenen aquesta capacitat globalitzadora. L’esport és una de les activitats humanes amb més nombre de seguidors i amb una incidència molt directa en la sociabilitat, la cultura, l’art, l’economia, la política i també en la religió. No és un assaig d’investigació sinò de reflexió sobre les meves relacions amb el món de l’esport. La relació més important ha estat pedagógica, de tal manera que fins a cert punt també ha incidit en el camp de l’ensenyament, però principalment en el de la formació integral dels alumnes. L’esport té la qualitat, que ben treballada, incideix i arriba a molta gent. Però alló veritablement important és que pot i ha d’ajudar a les persones a assolir ser persones integrals en la seva condició física i psíquica. L’esport treballa bàsicament el cos, però no pot prescindir ni de la intel·ligència, ni de la passió perquè està directament relacionat amb la ciència i l’art. L’esport en mans d’un bon  pedagog pot fins i tot orientar el futur dels alumnes. I una condició molt important enriquir el desig de millorar. Ser el millor, no només com esportista, sinò com a persona. Ser una persona integral és la fita principal de l’educació. I l’esport és un dels mestres.

EL MEU LLIBRE “ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL”

Amic lector perdona el meu orgull, però sento una necessitat d’explicar-me. Per començar el tema central no són ni tècniques, ni història, ni partits, l’objectiu, basant-me en els valors de l’esport, vol descobrir, encara que metafòricament, que un partit de futbol, no tot l’entorn d’aquest esport, pot molt be definir un model de societat. Dividit en tres parts, la primera és la més filosófica perquè la dedico a desvetllar valors socials que en un partit de futbol es practiquen. I també un model polític democràtic fonamentat en el respecte de les individualitats, la necessitat d’aquestes, i com a partir d’aquest principi és possible una globalitat pacífica i constructiva.Aquesta idea es desenvolupa en la tercera part amb   un títol que possiblement sorpendrà sobre la meva interpretació de La Roja en els campionats del món de 2010. I la segona part, el tema central es basa en els anys que Pep Guardiola va entrenar el Barça i en la vessant histórica del catalanisme del club des de la seva fundació. L’esport és un tema que m’ha acompanyat, gairebé, tota la meva vida i ara a les meves velleses em dedico a pensar-hi. Estic convençut que aquest llibre que encara s’ha de presentar a diferents poblacions com Parets del Vallès, Sant Celoni, La Roca del Vallès, Lliçà de Vall, Lliçà d’Amunt i Olot pateix d’alguns punts foscos que cal explicar millor, en particular al tractar-lo com una religió i al no abastar un camp més ampli. És veritat que nomès m’he dedicat a la vessant positiva perquè penso que la mirada positiva és més creativa i socialment més efectiva. Però a partir d’aquest treball n’estic plantejant un de nou més ampli amb el títol “DIMONIS EN EL FUTBOL”. El llibre l’ha publicat TEMENOS EDICIONS.

ALEGRIA DEPORTIVA-RELIGIOSA

L’avi de més de vuitanta anys de jove era religiós esccolapi i es va dedicar amb molt d’entusiasme a l’esport entre els alumnes. Aleshores per a ell no era una filosofía, era una vivència que ajudava als nois i una vegada jubilat també en les seves aules hi havia noies. L’esport sempre va ser important . La filosofía l’ha pensada i reflexionada més tard, bàsicament desprès de la jubilació. I l’està encara meditant escribint les seves memòries esportives. Sempre ha pensat les relacions excel·lents entre religió i esport i les qualitats d’aquest que li donen un carácter de religiositat. I a les seves velleses l’alegria és doble quan s’assebenta que el Papa Francesc impulsa un partit de futbol basat en l’espiritualitat, la fraternitat i l’excel·lència esportiva. El partit de futbol que jugaran estrelles del futbol mundial coincideix amb la primera reunió de religions en una trobada a Roma. És molt important per a la convivència mundial que el futbol, reunint jugadors d’elit de diverses creences, s’uneixi a Roma i a l’ensems exemplaritzi al món que la germanor universal és possible i que el camins que porten a la globalitat verdadera són molts, només cal conèixer-los, pensar-hi, meditar-hi i practicar les seves ensenyances. És una alegría per a ell comprovar com el seu treball en el món de l’esport no va ser un trist passatemps sinó una pedagogía que feia més forta la personalitat dels alumnes. I força d’ells li han agraït. Només li faltava aquest gest del Papa Francesc quan el seu darrer llibre es titula ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL. L’ha editat TEMENOS EDICIONS.

CAMPIONAT DE CATALUNYA A NÚRIA

No em voldria equivocar, escric de memòria,es tracta del primer partit oficial d’hoquei sobre gel jugat per un equip de Puigcerdà, el de les Escoles Pies. Va ser un partit força desigual per l’edat dels components però a l’hora de la veritat molt disputat perquè el jove equip, format majoritàriament per nois de tretze, catorze i quinze anys, capitanejat per Pere Dosta, entrenador, es va avançar en el marcador i només la veterania del Núria i la seva millor tècnica van assolir la victòria per un resultat molt igualat 2-1 si la memòria  no m’enganya. La premsa especialitzada va valorar molt positivament la gesta dels joveníssims jugadors de la Cerdanya, concretament per part de Mercè Varela que s’hi desfè en lloances. Però alló, que és molt important, es reforçà l’amistat amb els jugadors del Núria que van col·laborar generosament en la implantació d’aquest esport en la Capital de la Cerdanya. Era el primer Campionat d’Hoquei sobre Gel català. Unes jornades esportives en les que els interns  del pensionat van gaudir intensament no nomès del patinatge sobre gel sinó també de l’esport de l’esquí, que podem afirmar era l’esport rei del Pensionat.

BÀSQUET

A les Escoles Pies de Puigcerdà el bàsquet era un esport per esdeveniments socials amb la participació de l’equip de la població, de l’exèrcit i del pensionat. Certament en els anys cinquanta del segle passat la bona harmonia entre els tres estaments de la ciutat era una norma de bona convivència. Recordo un festival de bàsquet presidit pel Capità General de Catalunya, Joan Baptista Sànchez, i penso que se celebrava en honor seu. A la pista, formats, els tres equips. No em pregunteu els resultats, però sí recordo una gran lliçó de ciutadania quan se li demana al General permís per començar el torneig i ell amb una senzillesa exemplar contesta que allà l’autoritat no era ell sinó el Superior del Col·legi i li tocava a n’ell donar autorització. En les diferents manifestacions esportives que s’organitzaven l’objectiu primer era sempre una bona relació de convivència.

En una altra vessant, fou al pati dels escolapis on vaig gaudir d’un partit entre un equip de Puigcerdà i un altre d’un poble francés veí, amb la particularitat que en aquest hi jugaven homes i dones amb tota normalitat. Una lliçó de bones relacions humanes.

LA PRIMERA I ÚNICA BICICLETA

Era molt nen encara. Els meus progressos en el procès de recuperació física aconsellaren al meu pare la compra d’una bici. A casa dels avis, a Can Torres de Collsuspina, no n’hi havia cap. Va ser una joguina també per al meu germà, Josep, i la meva cosina, Montserrat. L’aprenentage per l’era de la casa de pagès no va ser massa llarg. Tan el meu pare com el meu oncle Pere s’hi van esforçar molt. I aviat esdevinguè la joguina dels amics i amigues. És veritat que la finalitat principal era la d’anar a l’escola a Moià, el poble veí que estava a 8 kms. Però força dies festius per les tardes esdevenia la joguina dels amics  i les amigues dels de Can Torres, que ens reuniem en el bosc davant de la masia i la carretera, molt poc transitada, ajudava molt a jugar amb la bicicleta. Hi havia cúa per pujar-hi i alguna baralla. Però no la vaig gaudir gaire anys perquè a l’any d’haver anat al Col·legi de Moià vaig ingressar a l’Escola Pía en l’anomenat calasanciat d’Alella. Però la bicicleta va complir la seva missió. Fou un bon instrument per reforçar la meva musculatura i sobre tot pel correcte funcionament de les articulacions dels peus. Era, si mal no recordo, l’any 1942. Fins el 1952, a Puigcerdà, no hi havia anat més. Al Pensionat d’Alta Muntanya esdevinguè un instrument esportiu i pedagògic. Les excursions més llargues foren una anada i tornada al mateix dia a la Seu d’Urgell i tornada a Puigcerdà. I una altra amb un alumne aficionat al ciclisme vam pujar la Collada de Tosses per veure la volta ciclista a Catalunya i concretament a Miquel Poblet, que a la Collada va patir tres reventons. Del cim de la Collada a Puigcerdà la carretera encara no estava asfaltada. Va ser una epopeia.

EDUCACIÓ FÍSICA EN LA MEVA INFANTESA

Fa vuitanta cinc anys que d’aquest tema no se’n parlava però es posava en pràctica. Un servidor en sóc un beneficiat. Quan tenia quatre anys jo tenia els peus de pinya i plans. Un metge de Barcelona em va operar i va recomenar al meu pare uns exercicis de recuperació. Els primers, el meu pare amb les mans em feia fer el moviment dels peus procurant que els dits s’apropesen els més possible a la cama. Era un exercici dolorós però li he d’estar eternament agraït al meu pare. Gràcies a ell les articulacions del peus es mouen amb normalitat. Per completar la tasca i tenir continuitat i reforçar la muscularura de la planta dels peus i de les cames, tres màquines foren força importants. Una màquina de cosir, una afiladora d’eines del camp i una bicicleta. Gràcies a elles vaig reforçar la musculatura corresponent, recuperar tot el moviment de les articulacions i assolir més seguretat al caminar. Aprofitar les eines d’una casa de pagès per recuperar físicament a un nen acabat d’operar quirúrgicament demostra la qualitat mèdica i humana de les persones responsables de la salut d’aquella criatura, que era jo. Sovint quan penso el perquè sóc tan partidari de l’educació física per els infants no puc deixar de recordar els meus anys de nen, el metge que em va operar, la paciència del meu pare i les persones que em feien seure davant la màquina de cosir per exercitar els meus peus, de les que em van ensenyar a moure la pedra afiladora d’eines del camp i de les que em van ensenyar de petit a correr en bicicleta.

COM HE VISCUT L’HOQUEI SOBRE PATINS

La meva primera experiència amb l’hoquei sobre patins la vaig viure  a Puigcerdà i van ser els interns qui em van encomenar l’afició. En aquests moments no recordo exactament com va començar. Entre els pensionistes es va formar un equip i es van començar a buscar equips per jugar. Amb Ripoll, amb Vic, amb Sant Hipòlit de Voltegrà. Els primers partits es jugaven a la pista dels Escolapis i quan l’Ajuntament va construir la del costat de l’estany, allà. El que no recordo és com va començar l’amistat amb Tito Mas, una amistat entranyable que em va fer viure estones molt agradables a Puigcerdà i a Barcelona. Ell va portar, més d’una vegada, una autèntica selecció catalana que jugava contra l’equip dels escolapis. No recordo tots els noms, nomès, el d’ell, del Puigbó, del Serra, del Gonzalo. Van fer crèixer l’afició a la Cerdanya i ho va fer tant que es va formar l’AEP, que jugà la lliga de Tercera Categoria Catalana. Un equip format per jugadors de la població, com J.R.Pubuill, Antoni del Barato , Carpi, Barnola, Fernàndez, que jugava de porter i va treure la llicència federativa d’àrbitre. També hi jugaven alumnes del Pensionat, com Joan A. Roca de Vinayls, que va fitxar pel Sant Hipòlit de Voltregà, com porter de l’equip de la Divisió d’Honor .La llavor de l’hoquei sobre patins va assegurar la formació del Club Gel Puigcerdà que va tenir en J.R.Puvill el gran promotor.

Un cop a Barcelona, als Escolapis de Sant Anton, vaig intentar formar un equip infantil, que va arribar a jugar campionats escolars, però la meva relació amb l’hoquei va continuar participant amb la Federació, recordo que en un curs d’àrbitres, em van demanar unes xarles psicològiques esportives. Va ser durant la meva estada a Barcelona quan vaig gaudir al màxim d’aquest esport assistint al Palau d’Esports, convidat per la Federació, a partits internacionals i de campionats mundials. Però el record més emotiu i personal el vaig viure en l’enterrament del meu gran amic Tito Mas, presidint-lo acompanyat dels seus fills.

La tercera i darrere fase la vaig viure a Granollers. Dues vegades vaig intentar formar equips i van arribar a jugar federativament amb el nom del Sant Josep. Era l’equip de l’Associació de Pares i Exalumnes de l’Escola Pia. La seva vida va ser molt curta al secularitzar-me i deixar l’Escola Pia. Per raons alienes, vaig continuar vivint a Granollers i col·laborant amb l’esport de la ciutat. Un segon intent per fundar el club de patinatge. Em van venir a buscar, es va formar l’equip, es va jugar un any en la categoría corresponent de la lliga catalana però uns mal entesos van provocar la no continuitat de l’hoquei sobre patins. L’entitat va continuar amb el patinatge artístic, per cert amb molt d’èxit, i que mereix el meus millors aplaudiments.

 

ESPORTS QUE VAIG CONÈIXER A PUIGCERDÀ

El Pensionat d’Alta Muntanya dels Escolapis de Puigcerdà tenia en l’esport la base del seu èxit en temps del Pare Mampel. Però, com he dit moltes vegades que els meus millors mestres han estat els alumnes, en aquesta vessant de l’esport la condició es compleix amb escreig. La varietat d’esports que practicaven els interns va ser la meva immersió en aquest tema. I a Puigcerdà vaig gaudí de l’excursionisme, de l’alpinisme, de la natació, de l’atletisme, de l’esquí, de l’hoquei sobre patins i sobre gel, del ciclisme, del motorisme, de l’equitació, del futbol, del tennis, del voleibol i de l’educació física. Fou un autèntic bany esportiu. Miquel Casas, ciclista i guanyador de la Volta a Catalunya, fill de Caldes de Montbuy i que tenia una botiga de bicicletes i motos a Puigcerdà fou més que un amic. Amb ell vam organitzar al Passeig una cursa d’eliminatòries amb la participació dels millors ciclistes de Catalunya dels anys cinquanta del segle passat. Gràcies a ell s’organitzava cada any la Volta a la Cerdanya pels alumnes de l’Escola Pia. Sempre tenia preparades bicicletes per a qualsevol activitat de la  modalitat. En la modalitat del motorisme també oferia el seu recolzament. En aquells anys estiuejava a Puigcerdà la família Sagnier. Un dels seus membres era un motorista esportivament reconegut. Un estiu, en el camp de futbol ceretà, va fer una demostració de com caure de la moto sense fer-se mal. Caigudes dels motoristes de curses. El camp de futbol de Puigcerdà era l’espai on cada any com a final de curs s’hi organitzava una gynkhana de cotxes destinada als pares dels interns. Se celebrava el darrer dia de curs i una vegada acabada la festa els interns se n’anaven a passar l’estiu amb els seus pares. I començaven les vacances d’estiu amb l’organització de campaments. Cal dir que les estades estiuenques eren la millor propaganda de l’Internat d’Alta Muntanya.

YANNICK ESCOBAR SALA

Sóc un avi feliç. El meu nét estima l’esport. Aquest any 2014 ha jugat amb l’equip Infantil A. del BM Granollers. Ha fet una bona companya i l’avi se l’imagina jugant en el primer equip. Té una condició indispensable, ho viu. A l’estiu, en temps de vacances, juga en un equip d’Handbol Platja. La foto que acompanya aquestes paraules és força significativa de la seva classe i del seu futur. Estic molt orgullós d’ell.

http://filosofiaipensaments.blogspot.com.es/2014/07/dues-lesions-dues-filosofies.html

EL DARRER GOL D’ALFREDO DI STEFANO

Llegenda del futbol ha entrat en la eternitat. Fora ja les diferències per raons antideportives, Di Stèfano será sempre un mag del futbol. Dissortadament quan la política s’implica en questions esportives crea sempre discrepàncies, discòrdies i enfrontaments. Però, al marge de la política, Di Stèfano será sempre un model extraordinari de futbolista. Valorem la seva manera de jugar, la seva tècnica controlant la pilota, els seus desmarcatges, els seus passis i la tècnica del seu xut. Millorant el futbol va crear la seva identitat. El color de la seva samarreta és una circumstància, el seu futbol fou la seva vida. Amb 88 anys ha fet el gol més important de la seva vida. Aquella edat en la que els avis expliquen contes als seus néts. Com els explicava Di Stèfano. Seria educatiu un conte futbolístic escrit per ell. Me l’imagino.

 

LA PRIMERA GRAN FESTA DEL GEL A PUIGCERDÀ

Un partit d’hoquei gel, patinatge artístic i curses de velocitat en el marc de l’estany amb una capa de glaç de més d’un metre de gruix. Era l’any 1956. La temperatura havia superat el vint graus sota zero. La festa fou preparada i organitzada per  l’Escola Pia amb el recolzament de l’Ajuntanment de la Ciutat. Tres mil persones en van ser testimoni. No hi faltà ni el NODO, que va patir un petit ensurt. Havia preparat la càmera en una cantonada del llac per controlar millor tots els  moviments. Poc abans de començar el gel va cruixir.Havien arribat els dies de bonança. L’ensurt va ser de campionat. Els dol NODO van seguir el festival des de terra ferma. La premsa de Barcelona estava representada per Carles Pardo i el seu germà Joan, Mercè Varela, el fotògraf Postius. El partit d’hoquei gel el van jugar el Núria i les Escoles Pies Puigcerdà, l’exhibició de curses, un patinador català que vivía a Noruega, les curses de patins, alumnes de les Escoles Pies i el patinatge artístic a càrrec dels campions i campiones catalanes. La Vanguàrdia va presentar Puigcerdà, el futur del Patinatge sobre Gel a Espanya. Avui 7 de juliol de 2014, amb cinquanta vuit anys d’història, el Club Gel Puigcerdà continua fent de la Cerdanya el centre dels esports del gel.

CAMPIONATS DEL MÓN DE FUTBOL-BRASIL-2014

Els esdeveniments esportius mundials tenen el seu interés perquè em porten a conclusions i em confirmen idees, sovint, preconcebudes. El campionat 2014 no em desperta massa entusiasme, no perquè estava convençut que la Selecció Espanyola no superaria els quarts de final, va caure abans, sinò per altres idees relacionades amb  la convivència universal i perquè el futbol professional per una banda és l’opi del poble i per l’altra un negoci desigual fomentador d’enriquiments injustos. Aquest és un tema que mereix un estudi ben aprofundit. El tema central del meu escàs entusiasme rau en el fet que el futbol professional internacionalitzat és l’enemic més poderós de l’esport aficionat, de l’esport dels pobles. L’efecte opi i l’efecte enriquiment están actuant agafadets de la mà i assoleixen els seus objectius. No puc entendre de cap manera el comportament dels clubs modestos davant la seva submissió dels poderosos. Tal vegada s’està perdent la verdadera passió de l’esport per l’esport. En aquest punt hi té molta responsabilitat la tendència actual dels ídols esportius, fins convertir-los irresponsablement en divinitats del segle XXI. En aquest apartat els Campionats Mundials del Brasil, en els partits jugats fins avui, 6 de juliol de 2014, em demostren alló de que tot si val per guanyar amb maneres que d’esportives no en tenen res, tant desde la vessant del jugador com dels àrbitres. La violència física és prioritària a la salut física de l’esportista. Arbitratges netament negatius palesen una filosofía de desconfiança perquè denuncien indirectament una voluntat programada d’afavorir. Personalment, els partits que he visionat m’han decepcionat i el efectes negatius que s’estan produint demostren una necessitat urgent d’una nova filosofía esportiva en la que el diner estigui al servei de les persones, no el diner al servei d’alguns pocs, siguin jugadors, directius o manipuladors socials de l’esport. Aquesta meva concepció dels actuals campionats em posicionen obertament a favor d’un equip europeu. Es vislumbra una debacle si el campionat no el guanya una selecció sudmaricana. Penso, honestament, que aquesta debacle seria bona pel bé del futbol a tots nivells. Em direu que sóc derrotista. Derrotista és aquella persona que no diu el que pensa. Estic convençut que el futbol necessita un aprofundit reciclatge mundial, començant pels directius, continuant pels esponsors i els aficionats i acabant pels tècnics i jugadors. La centralitat té dos noms: persona i diner i una filosofía, la prioritat.

 

ESCRIURE SOBRE ESPORT

Faig un parèntesi en la meva actuació a Puigcerdà per presentar la meva activitat literària en el camp de la premsa esportiva, de l’assaig i de la història. En aquest apartat em limitarè només al tema esportiu.

FAMÍLIA I COLEGIO, era una revista pedagògica  que l’equip literari de l’Escola Pia amb seu a Madrid publicava mensualment. El seu Director, el P. Ramon Castelltort, extraordinari poeta i narrador, em convidà a col·laborar-hi amb una secció de pedagogía de l’esport. El tema bàsic era l’esport com element educactiu i perquè els nens havien de fer educació física i esport. Va ser el meu bateig literari esportiu.

4-2-4, era un diari esportiu del periòdic Telexprès. Vaig  col·laborar com a corresponsal de l’handbol, bàsquet i atletisme de Granollers. La meva col·laboració no va ser massa llarga perquè dissortadament va deixar de publicar-se.

COMARCA DEPORTIVA, revista comarcal amb seu a Granollers. Vaig col·laborar-hi pràcticament des de la meva arribada a Granollers l’any 1964 fins la meva secularització el 1969. Hi publicava articles d’opinió, entrevistes i cròniques esportives amb una dedicació especial a l’esport infantil.

EL GOL, la meva col·laboració no era continuada i no fou  massa llarga. Era un setmanari esportiu comarcal. Bàsicament hi publicava articles d’opinió. Hi vaig començar a publicar articles sobre les seleccions catalanes i el comité olímpic català.

He col·laborat en altres revistes comarcals en les que hi barrejava de tant en tant articles d’esport. A vegades he pensat col·leccionar-los i publicar-los en un volum. Però m’és força difícil poder-ho compaginar. Són: Revista del Vallès, Publijordi, Comarca al dia, Actualitat i el Tot Granollers.

En l’actualitat tinc dos blocs, un LLIBRES, ARTS I ESPORT i el darrer UN AVI QUE ESTIMA L’ESPORT.

Llibres de tema esportiu:

Sí, a les seleccions catalanes, un llibret d’unes vint pàgines.

BM GRANOLLERS, ESPORT I CIVISME

L’ESPORT EN LA GLOBALITAT HUMANA

ELS  ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL

I preparat per ésser publicat amb motiu del 70 aniversari del BM Granollers

BM GRANOLLERS, CAMÍ D’UNA FILOSOFIA.