CAMPIONATS DEL MÓN DE FUTBOL-BRASIL-2014

Els esdeveniments esportius mundials tenen el seu interés perquè em porten a conclusions i em confirmen idees, sovint, preconcebudes. El campionat 2014 no em desperta massa entusiasme, no perquè estava convençut que la Selecció Espanyola no superaria els quarts de final, va caure abans, sinò per altres idees relacionades amb  la convivència universal i perquè el futbol professional per una banda és l’opi del poble i per l’altra un negoci desigual fomentador d’enriquiments injustos. Aquest és un tema que mereix un estudi ben aprofundit. El tema central del meu escàs entusiasme rau en el fet que el futbol professional internacionalitzat és l’enemic més poderós de l’esport aficionat, de l’esport dels pobles. L’efecte opi i l’efecte enriquiment están actuant agafadets de la mà i assoleixen els seus objectius. No puc entendre de cap manera el comportament dels clubs modestos davant la seva submissió dels poderosos. Tal vegada s’està perdent la verdadera passió de l’esport per l’esport. En aquest punt hi té molta responsabilitat la tendència actual dels ídols esportius, fins convertir-los irresponsablement en divinitats del segle XXI. En aquest apartat els Campionats Mundials del Brasil, en els partits jugats fins avui, 6 de juliol de 2014, em demostren alló de que tot si val per guanyar amb maneres que d’esportives no en tenen res, tant desde la vessant del jugador com dels àrbitres. La violència física és prioritària a la salut física de l’esportista. Arbitratges netament negatius palesen una filosofía de desconfiança perquè denuncien indirectament una voluntat programada d’afavorir. Personalment, els partits que he visionat m’han decepcionat i el efectes negatius que s’estan produint demostren una necessitat urgent d’una nova filosofía esportiva en la que el diner estigui al servei de les persones, no el diner al servei d’alguns pocs, siguin jugadors, directius o manipuladors socials de l’esport. Aquesta meva concepció dels actuals campionats em posicionen obertament a favor d’un equip europeu. Es vislumbra una debacle si el campionat no el guanya una selecció sudmaricana. Penso, honestament, que aquesta debacle seria bona pel bé del futbol a tots nivells. Em direu que sóc derrotista. Derrotista és aquella persona que no diu el que pensa. Estic convençut que el futbol necessita un aprofundit reciclatge mundial, començant pels directius, continuant pels esponsors i els aficionats i acabant pels tècnics i jugadors. La centralitat té dos noms: persona i diner i una filosofía, la prioritat.