Era molt nen encara. Els meus progressos en el procès de
recuperació física aconsellaren al meu pare la compra d’una bici. A casa dels
avis, a Can Torres de Collsuspina, no n’hi havia cap. Va ser una joguina també
per al meu germà, Josep, i la meva cosina, Montserrat. L’aprenentage per l’era
de la casa de pagès no va ser massa llarg. Tan el meu pare com el meu oncle
Pere s’hi van esforçar molt. I aviat esdevinguè la joguina dels amics i
amigues. És veritat que la finalitat principal era la d’anar a l’escola a Moià,
el poble veí que estava a 8 kms. Però força dies festius per les tardes
esdevenia la joguina dels amics i les
amigues dels de Can Torres, que ens reuniem en el bosc davant de la masia i la
carretera, molt poc transitada, ajudava molt a jugar amb la bicicleta. Hi havia
cúa per pujar-hi i alguna baralla. Però no la vaig gaudir gaire anys perquè a
l’any d’haver anat al Col·legi de Moià vaig ingressar a l’Escola Pía en
l’anomenat calasanciat d’Alella. Però la bicicleta va complir la seva missió.
Fou un bon instrument per reforçar la meva musculatura i sobre tot pel correcte
funcionament de les articulacions dels peus. Era, si mal no recordo, l’any
1942. Fins el 1952, a Puigcerdà, no hi havia anat més. Al Pensionat d’Alta Muntanya
esdevinguè un instrument esportiu i pedagògic. Les excursions més llargues
foren una anada i tornada al mateix dia a la Seu d’Urgell i tornada a
Puigcerdà. I una altra amb un alumne aficionat al ciclisme vam pujar la Collada
de Tosses per veure la volta ciclista a Catalunya i concretament a Miquel
Poblet, que a la Collada va patir tres reventons. Del cim de la Collada a
Puigcerdà la carretera encara no estava asfaltada. Va ser una epopeia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada