La dignificació de l’ésser humà ha patit al llarg de la història una formació espiritualista obviant la veritat corporal com integradora de la realitat de persona. Sense cos no hi ha persona i sense esperit, tampoc. La integració cos i esperit configuren la veritat del ser humà. Els Olímpics de l’etapa grega conjugaven aquesta veritat quan els inauguraven amb una acte religiós demanant la protecció dels seus déus i divinitzant els guanyadors. El fet que els esportistes i les esportistes, que també celebraven els seus jocs, hi participessin nus, feu que en els principis del cristianisme es prohibís la seva celebració. El procés progressista de la cultura ha fet entendre la qualitat de l’esport en la seva funció educadora convertint el culte al cos en una pedagogia creativa dels seus valors humans. Evidentment que el seu concepte té diferents punts de vista d’acord amb l’objectiu, però no podem oblidar que la salut corporal és bàsica per un correcte desenvolupament de la vida de cada persona. I en aquest tema el desig artístic hi juga un paper definidor. Assolir un cos físicament artístic i desitjable no és contradictori amb l’agermanament d’una formació psíquica configurant físic i psíquic l’ésser humà, masculí o femení. No podem oblidar que hi juga un paper fonamental la llibertat que pot inclinar-se a diferents objectius de veritat o mentida, de bé o del mal. La intel·ligència i la racionalitzat són les facultats humanes per assolir la veritat dels seus fets. Normalitzar les relacions humanes en les diferents situacions en que es troben les persones és un objectiu de progrés en l’evolució de la convivència i l’esport hi incideix. El respecte a la imatge corporal nua, vestida esportivament o socialment és una exigència que valora la dignitat o denuncia la indignitat. En aquesta valoració hi juga molt la capacitat intel·lectual i racional. L’exercici físic i l’exercici intel·lectual i racional han de desenvolupar una pedagogia de valors conjunta perquè la imatge de l’ésser humà sigui una obra d’art en els diferents moments de la vida. La nuesa és la imatge natural, el vestit és la creació d’una imatge més agradable i visualment més artística. L’esport en totes les seves modalitats palesa diferents formes de la imatge de l’esportista. No és la mateixa la d’un esquiador, que la d’un nedador o d’un jugador en pista o camp obert. I el ser home o dona també hi juga el seu paper. Sintetitzant, l’esport és un pedagog molt important en l’educació de l’ésser humà en les seves diferències i a la vegada dicta una valuosa pedagogia de les diferències. L’esport és exigent en l’adequada orientació de les diferències físiques i psíquiques dels humans i una demostració de la necessitat d’un programa plural. Una pregunta: quin paper hi tenen les religions. Tema per un altre capítol.
