L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dilluns, 25 de juliol del 2016

En el camí dels Jocs Olímpics



Estem a les portes dels Jocs Olímpics del Brasil que han fet un camí ple d’espines. A Grècia eren un clam per la pau. Avui són un desig dominat per la corrupció. No són un mirall contra la guerra, són una pell d’ovella manipulada. I dissortadament són punt de mira de terrorismes. Els Jocs Olímpics moderns han passat a ser plat desitjat del banquet del diner. L’alegria del guanyador que es penja una medalla, dissortadament, no sempre és guardó de mèrits justos i verídics sinó conseqüència d’urgències manipulades de victòria, que no respecten el joc net i s’estudia controlar la fatiga del cos humà químicament. Les víctimes acostumen a ser els atletes però els responsables són dirigents olímpics sense escrúpols que la dignitat de l’autoritat que ostenten rau en el poder pel poder no en la manera com cal exercir-lo. I setmanes abans de la inauguració del Jocs d’enguany la hipocresia del control de la dignitat esportiva ha planat sobre el món de l’esport amb l’amenaça de castigar una Federació, amenaça que a l’empara de la política ha desembocat en una solució de rentar-se les mans com Pons Pilat. L’existència d’ajudes químiques als esportistes d’elit és una realitat històrica, darrera la qual sempre hi ha una urgència de salvar l’honor del campió i tot si val. I la corrupció de laboratori actua a cor que vols i amb l’habilitat d’enganyar vestint-se amb pell d’ovella. La lluita per un esport digne que porten a terme les Societats Nacionals de la medecina de l’esport és veu burlada massa sovint fins i tot per alts estaments socials com fa pensar la campanya per sancionar Rússia tancant-li les portes dels Jocs del Brasil. La campanya que ha estat més publicitària que efectiva ha posat en evidència on rau el veritable problema. Però quan el responsable és corrupte, els resultats són evidents. La subtilesa de les manipulacions del poder del diner per aconseguir títols que esdevenen fonts de riquesa s’instal·la on calgui i per a més inri amb el missatge de salvadors de la pàtria. Que la manipulació ha estat evident ens ho demostra el fet de que les estrelles de la gimnàstica del món comunista fa anys que no creen un cel estrellat. Però pregunto, perquè el COI, volia castigar Rússia i s’ha quedat a mig camí? No serà que no és del tot net? Perquè si ho fos hauria de complir a la perfecció el deure de vetllar per la dignitat de l’esport i dels seus esportistes. I l’amenaça no hauria de ser un avís sinó el resultat d’una veritat? La té aquesta veritat el COI? Hauria de tenir-la. És evident que la dignitat de la persona esportista depèn només d’ella mateixa i que la política, l’economia i dissortadament també la religió són els responsables de la presència del dopatge. Sense capacitat de fer diners i assolir poder el dopatge no existiria. Coneix el COI les fonts veritables del dopatge? Hauria. Des d’una òptica de model social de convivència el dopatge en l’esport és la constatació de la urgència de crear un model social en el que la dignitat de les persones depengui de la seva veritat i justícia i no dels seus càrrecs i victòries. Per uns Jocs Olímpics, promotors de la pau, els jocs han de ser imatge mundial d’una humanitat globalment feliç. I de moment no ho és, però l’esport hi té molt a dir i a fer. És un gran constructor de convivència. Que els Jocs del Brasil hi donin un pas important.

dimarts, 5 de juliol del 2016

Per vacances, el futbol, centre del món



Entenc molt bé que en època de vacances esportives els periodistes de l’esport han de fer la seva feina. Escoltava un programa televisiu i en ell hi veia reflectida la imatge del món actual amb la centralitat del futbol. Per omplir l’espai si no existeixen s’han de crear situacions creïbles d’actuacions d’avui per programar el demà. I La centralitat se l’emporten els fitxatges de jugadors i entrenadors. Però de determinats jugadors i entrenadors per a determinats clubs, com si la globalitat futbolística de la competició es reduís a un grup d’equips comptats amb els dits de la mà. El ball econòmic d’euros a l’entorn de certs noms és un ball que denuncia la corrupció del món actual. És un ball de números que considerat sota la mirada de la injustícia desequilibradora de la societat del segle XXI causa repugnància i la ment es rebel·la pensant com una activitat humana quins objectius han de ser la germanor i la convivència s’ha convertit en un desequilibrador social. La persona s’ha convertit en material de mercat, s’ha mercantilitzat la dignitat humana, i esborrona contemplar amb la naturalitat que des de mitjans de premsa és considera una normalitat. Verdaderament la mercantilització dels esportistes, perquè són les persones que es compren i es venen, no se la considera una vergonya de la societat i dóna la impressió que els agents mercantils del gènere esportiu persona són considerats descobridors de nous valors de solidaritat, que s’amaga de mil maneres, una d’elles amb fundacions. És la finalitat principal la que per a mi no té justificació. Que un esportista esdevingut multimilionari amb el futbol creï una fundació benèfica no em sembla malament, però no és ni equitatiu, ni solidari que serveixi per desviar impostos, com tampoc em sembla correcte que una vegada creada i sortit a la foto, es demani diners a la gent sota una bondat que és enganyosa. És ell qui ha de defensar la seva dignitat donant vida a la seva fundació. L’economia que  es belluga a l’entorn dels futbolistes d’elit és una injustícia d’abast mundial com ho és la riquesa mundial en mans de l’ u per cent           de la humanitat. El tema econòmic de les fitxes d’uns pocs jugadors, que el mercat justifica per la diferència de qualitat que sovint no és tanta, és un tema que escapa de les mans de la política i també de la religió. No negaré jo la realitat de les diferències. Però sí criticaré el tracte desigual del repartiment de la riquesa entre les persones. Quina diferència hi ha, i perdoneu si cito noms, entre el que cobren Messi i Neymar i un exalumne meu, investigador conegut mundialment pels seus treballs sobre el càncer, Xavier Castellsaguer, traspassat fa poques setmanes? No em negareu que el treball del Xavier que no es valorava com un xut d’un futbolista, era molt més solidari per a la societat que no pas un gol d’un diuen superfenòmen. Perquè hi ha diners per pagar fitxes milionàries i TV3 ha d’organitzar una Marató per recaudar diners destinats a investigar nous medicaments per tenir cura de la societat? I el que recauda es considera, i ho és, un mèrit de la solidaritat de la gent. No critico que el futbol esdevingui un mitjà de vida per a molta gent, quanta més millor, critico la manipulació del futbol per enriquir un pocs. És just que una firma de material esportiu pugui espontsoritzar un club amb una xifra multimilionària perquè comercialitza la samarreta d’aquella entitat? Com viuen els seus treballadors? Quants nens i nenes són explotats com a mà d’obra barata i l’empresa que els paga una misèria pot vantar-se d’espontsoritzar multimilionàriament un club d’elit? No es tracta d’eliminar el futbol, ni d’eliminar les empreses de material esportiu, ni de no tenir en consideració les diferències entre jugadors, es tracta senzillament de solidaritzar els esdeveniments, les persones, les empreses i en una paraula que la solidaritat ajudi a viure dignament a tota la humanitat. No a uns pocs.
El futbol pot continuar sent l’esport més seguit i admirat però amb la condició que sigui un instrument de solidaritat humana en benefici de la dignitat de les persones. Els investigadors de l’esport, els seus filòsofs, els seus sanitaris, els seus economistes, els seus directius, els seus practicants i els seus fans tenen tot el dret de sentir-lo, aplaudir-lo, seguir-lo amb la condició que per damunt de tot hi ha la dignitat humana per a una convivència universal en pau. Permeteu-me acabar amb una reflexió de Ramon Llull sobre el motor de les activitats humanes amb la imatge d'un ocell: "Cantava l'ocell en el jardí de l'Amat. Arriba l'amic i li diu: Si no ens entenem amb les paraules, entenem-nos per amor, perquè el teu cant presenta las meus ulls l'Amat". És fàcil de canviar noms i entendre el com i el perquè. Amic = esportista; amat=el futbol; motiu: l'amor.