Estem a les portes dels Jocs Olímpics del Brasil que
han fet un camí ple d’espines. A Grècia eren un clam per la pau. Avui són un
desig dominat per la corrupció. No són un mirall contra la guerra, són una pell
d’ovella manipulada. I dissortadament són punt de mira de terrorismes. Els Jocs
Olímpics moderns han passat a ser plat desitjat del banquet del diner.
L’alegria del guanyador que es penja una medalla, dissortadament, no sempre és
guardó de mèrits justos i verídics sinó conseqüència d’urgències manipulades de
victòria, que no respecten el joc net i s’estudia controlar la fatiga del cos
humà químicament. Les víctimes acostumen a ser els atletes però els
responsables són dirigents olímpics sense escrúpols que la dignitat de
l’autoritat que ostenten rau en el poder pel poder no en la manera com cal
exercir-lo. I setmanes abans de la inauguració del Jocs d’enguany la hipocresia
del control de la dignitat esportiva ha planat sobre el món de l’esport amb
l’amenaça de castigar una Federació, amenaça que a l’empara de la política ha
desembocat en una solució de rentar-se les mans com Pons Pilat. L’existència
d’ajudes químiques als esportistes d’elit és una realitat històrica, darrera la
qual sempre hi ha una urgència de salvar l’honor del campió i tot si val. I la
corrupció de laboratori actua a cor que vols i amb l’habilitat d’enganyar
vestint-se amb pell d’ovella. La lluita per un esport digne que porten a terme
les Societats Nacionals de la medecina de l’esport és veu burlada massa sovint
fins i tot per alts estaments socials com fa pensar la campanya per sancionar
Rússia tancant-li les portes dels Jocs del Brasil. La campanya que ha estat més
publicitària que efectiva ha posat en evidència on rau el veritable problema.
Però quan el responsable és corrupte, els resultats són evidents. La subtilesa
de les manipulacions del poder del diner per aconseguir títols que esdevenen
fonts de riquesa s’instal·la on calgui i per a més inri amb el missatge de
salvadors de la pàtria. Que la manipulació ha estat evident ens ho demostra el
fet de que les estrelles de la gimnàstica del món comunista fa anys que no
creen un cel estrellat. Però pregunto, perquè el COI, volia castigar Rússia i
s’ha quedat a mig camí? No serà que no és del tot net? Perquè si ho fos hauria
de complir a la perfecció el deure de vetllar per la dignitat de l’esport i
dels seus esportistes. I l’amenaça no hauria de ser un avís sinó el resultat
d’una veritat? La té aquesta veritat el COI? Hauria de tenir-la. És evident que
la dignitat de la persona esportista depèn només d’ella mateixa i que la
política, l’economia i dissortadament també la religió són els responsables de
la presència del dopatge. Sense capacitat de fer diners i assolir poder el
dopatge no existiria. Coneix el COI les fonts veritables del dopatge? Hauria.
Des d’una òptica de model social de convivència el dopatge en l’esport és la
constatació de la urgència de crear un model social en el que la dignitat de
les persones depengui de la seva veritat i justícia i no dels seus càrrecs i
victòries. Per uns Jocs Olímpics, promotors de la pau, els jocs han de ser
imatge mundial d’una humanitat globalment feliç. I de moment no ho és, però
l’esport hi té molt a dir i a fer. És un gran constructor de convivència. Que els
Jocs del Brasil hi donin un pas important.
L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.
dilluns, 25 de juliol del 2016
dimarts, 5 de juliol del 2016
Per vacances, el futbol, centre del món
Entenc molt bé que en època de vacances esportives els
periodistes de l’esport han de fer la seva feina. Escoltava un programa
televisiu i en ell hi veia reflectida la imatge del món actual amb la
centralitat del futbol. Per omplir l’espai si no existeixen s’han de crear
situacions creïbles d’actuacions d’avui per programar el demà. I La centralitat
se l’emporten els fitxatges de jugadors i entrenadors. Però de determinats
jugadors i entrenadors per a determinats clubs, com si la globalitat
futbolística de la competició es reduís a un grup d’equips comptats amb els
dits de la mà. El ball econòmic d’euros a l’entorn de certs noms és un ball que
denuncia la corrupció del món actual. És un ball de números que considerat sota
la mirada de la injustícia desequilibradora de la societat del segle XXI causa
repugnància i la ment es rebel·la pensant com una activitat humana quins
objectius han de ser la germanor i la convivència s’ha convertit en un
desequilibrador social. La persona s’ha convertit en material de mercat, s’ha
mercantilitzat la dignitat humana, i esborrona contemplar amb la naturalitat
que des de mitjans de premsa és considera una normalitat. Verdaderament la
mercantilització dels esportistes, perquè són les persones que es compren i es
venen, no se la considera una vergonya de la societat i dóna la impressió que
els agents mercantils del gènere esportiu persona són considerats descobridors
de nous valors de solidaritat, que s’amaga de mil maneres, una d’elles amb
fundacions. És la finalitat principal la que per a mi no té justificació. Que
un esportista esdevingut multimilionari amb el futbol creï una fundació
benèfica no em sembla malament, però no és ni equitatiu, ni solidari que
serveixi per desviar impostos, com tampoc em sembla correcte que una vegada creada
i sortit a la foto, es demani diners a la gent sota una bondat que és
enganyosa. És ell qui ha de defensar la seva dignitat donant vida a la seva
fundació. L’economia que es belluga a
l’entorn dels futbolistes d’elit és una injustícia d’abast mundial com ho és la
riquesa mundial en mans de l’ u per cent de
la humanitat. El tema econòmic de les fitxes d’uns pocs jugadors, que el mercat
justifica per la diferència de qualitat que sovint no és tanta, és un tema que
escapa de les mans de la política i també de la religió. No negaré jo la
realitat de les diferències. Però sí criticaré el tracte desigual del
repartiment de la riquesa entre les persones. Quina diferència hi ha, i
perdoneu si cito noms, entre el que cobren Messi i Neymar i un exalumne meu,
investigador conegut mundialment pels seus treballs sobre el càncer, Xavier
Castellsaguer, traspassat fa poques setmanes? No em negareu que el treball del
Xavier que no es valorava com un xut d’un futbolista, era molt més solidari per
a la societat que no pas un gol d’un diuen superfenòmen. Perquè hi ha diners
per pagar fitxes milionàries i TV3 ha d’organitzar una Marató per recaudar
diners destinats a investigar nous medicaments per tenir cura de la societat? I
el que recauda es considera, i ho és, un mèrit de la solidaritat de la gent. No
critico que el futbol esdevingui un mitjà de vida per a molta gent, quanta més
millor, critico la manipulació del futbol per enriquir un pocs. És just que una
firma de material esportiu pugui espontsoritzar un club amb una xifra
multimilionària perquè comercialitza la samarreta d’aquella entitat? Com viuen
els seus treballadors? Quants nens i nenes són explotats com a mà d’obra barata
i l’empresa que els paga una misèria pot vantar-se d’espontsoritzar
multimilionàriament un club d’elit? No es tracta d’eliminar el futbol, ni
d’eliminar les empreses de material esportiu, ni de no tenir en consideració
les diferències entre jugadors, es tracta senzillament de solidaritzar els esdeveniments,
les persones, les empreses i en una paraula que la solidaritat ajudi a viure
dignament a tota la humanitat. No a uns pocs.
El futbol pot continuar sent
l’esport més seguit i admirat però amb la condició que sigui un instrument de
solidaritat humana en benefici de la dignitat de les persones. Els
investigadors de l’esport, els seus filòsofs, els seus sanitaris, els seus
economistes, els seus directius, els seus practicants i els seus fans tenen tot
el dret de sentir-lo, aplaudir-lo, seguir-lo amb la condició que per damunt de
tot hi ha la dignitat humana per a una convivència universal en pau. Permeteu-me acabar amb una reflexió de Ramon Llull sobre el motor de les activitats humanes amb la imatge d'un ocell: "Cantava l'ocell en el jardí de l'Amat. Arriba l'amic i li diu: Si no ens entenem amb les paraules, entenem-nos per amor, perquè el teu cant presenta las meus ulls l'Amat". És fàcil de canviar noms i entendre el com i el perquè. Amic = esportista; amat=el futbol; motiu: l'amor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)