Per vacances, el futbol, centre del món

Entenc molt bé que en època de vacances esportives els periodistes de l’esport han de fer la seva feina. Escoltava un programa televisiu i en ell hi veia reflectida la imatge del món actual amb la centralitat del futbol. Per omplir l’espai si no existeixen s’han de crear situacions creïbles d’actuacions d’avui per programar el demà. I La centralitat se l’emporten els fitxatges de jugadors i entrenadors. Però de determinats jugadors i entrenadors per a determinats clubs, com si la globalitat futbolística de la competició es reduís a un grup d’equips comptats amb els dits de la mà. El ball econòmic d’euros a l’entorn de certs noms és un ball que denuncia la corrupció del món actual. És un ball de números que considerat sota la mirada de la injustícia desequilibradora de la societat del segle XXI causa repugnància i la ment es rebel·la pensant com una activitat humana quins objectius han de ser la germanor i la convivència s’ha convertit en un desequilibrador social. La persona s’ha convertit en material de mercat, s’ha mercantilitzat la dignitat humana, i esborrona contemplar amb la naturalitat que des de mitjans de premsa és considera una normalitat. Verdaderament la mercantilització dels esportistes, perquè són les persones que es compren i es venen, no se la considera una vergonya de la societat i dóna la impressió que els agents mercantils del gènere esportiu persona són considerats descobridors de nous valors de solidaritat, que s’amaga de mil maneres, una d’elles amb fundacions. És la finalitat principal la que per a mi no té justificació. Que un esportista esdevingut multimilionari amb el futbol creï una fundació benèfica no em sembla malament, però no és ni equitatiu, ni solidari que serveixi per desviar impostos, com tampoc em sembla correcte que una vegada creada i sortit a la foto, es demani diners a la gent sota una bondat que és enganyosa. És ell qui ha de defensar la seva dignitat donant vida a la seva fundació. L’economia que  es belluga a l’entorn dels futbolistes d’elit és una injustícia d’abast mundial com ho és la riquesa mundial en mans de l’ u per cent           de la humanitat. El tema econòmic de les fitxes d’uns pocs jugadors, que el mercat justifica per la diferència de qualitat que sovint no és tanta, és un tema que escapa de les mans de la política i també de la religió. No negaré jo la realitat de les diferències. Però sí criticaré el tracte desigual del repartiment de la riquesa entre les persones. Quina diferència hi ha, i perdoneu si cito noms, entre el que cobren Messi i Neymar i un exalumne meu, investigador conegut mundialment pels seus treballs sobre el càncer, Xavier Castellsaguer, traspassat fa poques setmanes? No em negareu que el treball del Xavier que no es valorava com un xut d’un futbolista, era molt més solidari per a la societat que no pas un gol d’un diuen superfenòmen. Perquè hi ha diners per pagar fitxes milionàries i TV3 ha d’organitzar una Marató per recaudar diners destinats a investigar nous medicaments per tenir cura de la societat? I el que recauda es considera, i ho és, un mèrit de la solidaritat de la gent. No critico que el futbol esdevingui un mitjà de vida per a molta gent, quanta més millor, critico la manipulació del futbol per enriquir un pocs. És just que una firma de material esportiu pugui espontsoritzar un club amb una xifra multimilionària perquè comercialitza la samarreta d’aquella entitat? Com viuen els seus treballadors? Quants nens i nenes són explotats com a mà d’obra barata i l’empresa que els paga una misèria pot vantar-se d’espontsoritzar multimilionàriament un club d’elit? No es tracta d’eliminar el futbol, ni d’eliminar les empreses de material esportiu, ni de no tenir en consideració les diferències entre jugadors, es tracta senzillament de solidaritzar els esdeveniments, les persones, les empreses i en una paraula que la solidaritat ajudi a viure dignament a tota la humanitat. No a uns pocs.

El futbol pot continuar sent l’esport més seguit i admirat però amb la condició que sigui un instrument de solidaritat humana en benefici de la dignitat de les persones. Els investigadors de l’esport, els seus filòsofs, els seus sanitaris, els seus economistes, els seus directius, els seus practicants i els seus fans tenen tot el dret de sentir-lo, aplaudir-lo, seguir-lo amb la condició que per damunt de tot hi ha la dignitat humana per a una convivència universal en pau. Permeteu-me acabar amb una reflexió de Ramon Llull sobre el motor de les activitats humanes amb la imatge d'un ocell: "Cantava l'ocell en el jardí de l'Amat. Arriba l'amic i li diu: Si no ens entenem amb les paraules, entenem-nos per amor, perquè el teu cant presenta las meus ulls l'Amat". És fàcil de canviar noms i entendre el com i el perquè. Amic = esportista; amat=el futbol; motiu: l'amor.