L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dimarts, 23 d’agost del 2016

Els Jocs Olímpics m’han fet pensar





Les persones que em coneixen saben què representa l’esport en la meva vida. La pedagogia esportiva l’he apresa practicant-la, observant i llegint. I manta vegades arriscant. Ara, els anys no m’ho permeten però em deixen llegir, observar i opinar. Honestament penso que la base de l’esport d’un país està en l’escola. Si en la programació l’esport hi té les hores adequades que la formació física del jovent necessita, el futur esportiu està assegurat. La millor garantia de l’esport d’un país la dóna la programació escolar i universitària. Sortosament s’ha superat la idea que l’esport era un destorb pels estudis. La gran diferència de les seleccions nacionals de bàsquet dels EEUU d’Amèrica amb les dels altres països ha refermat el meu convenciment. Em direu que les seleccions espanyoles no desentonaven tant al seu costat. Primerament, penso que desentonaven força. La que menys la de les noies, però cal tenir present que algunes seleccionades espanyoles actualment estudien en universitats americanes amb una beca esportiva de bàsquet, que la perden si no aproven el curs de l’assignatura que estudien. Però hi estudien per millorar el seu bàsquet i veritablement que en la selecció s’hi notava la seva presència i malgrat tot els dos partits jugats entre elles la victòria per diferència fou de les americanes. Francament, fa uns quants anys que estic jubilat, però, desprès dels Jocs de Rio, continuo pensant que el gran handicap de l’esport espanyol està en la base, en l’escola i la universitat. Vaig ser força anys professor d’Educació Física, he estat promotor d’esports i amb l’equip de gimnàstica esportiva d’una escola se’m va permetre participar en les finals del Campionat Escolar que es celebrava a Madrid i hi vaig viure l’entrellat i les manipulacions però l’equip que hi presentava assolí la segona plaça. També vaig conèixer una mica l’esport internacional en la inauguració de l’Institut Nacional d’Educació Física i esports celebrada a Madrid on vaig fer amistat amb el delegat nacional d’Esports d’Hongria. La meva història en el món de la pedagogia és força llarga i intensa. Durant la competició dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro no vaig dubtar mai de cap deportista espanyol, em vaig adonar que les deficiències venien de la base. L’esport de base espanyol té un defecte espectacular, li importen més les victòries dels equips que no pas la formació. I d’aquesta circumstància en puc donar fe i més encara la programació de l’educació física i de l’esport en l’època de formació es deficitària en el programa i en el temps. I en puc donar fe basat en la meva dedicació de més de vint anys en els que no podia fer allò que creia necessari sinó allò que m’imposaven per la necessitat d’aprovar una assignatura que els alumnes no gaudien de prou hores de pràctica i d’estudi. Fa vint-i-dos anys que estic jubilat i per allò que llegeixo i observo les deficiències continuen. Hi falta al país una verdadera  educació física de base malgrat als instituts d’Educació Física i Esport que no reben prou ben preparats els futurs capdavanters de l’esport nacional a tots nivells, esportistes, tècnics i directius. Ho veig així i el Jocs del Brasil, m’ho han confirmat. Humilment hi aporto la meva senzilla experiència.

dilluns, 22 d’agost del 2016

Espanya en les XXXI Olimpíades de Rio de Janeiro



La participació espanyola, si parem esment en el nombre d’esportistes i en les modalitats  esportives en que ha participat, penso honestament que no es mereix gaire més que un aprovat i gràcies. Cal tenir present el nombre d’esportistes per Comitè Olímpic, el nombre d’esports en que ha pres part i en quins esports no es va classificar. Pel nombre d’esportistes cal situar-la en el grup capdavanter, superat només per quatre on cinc Comitès Olímpics. De les vint i buit modalitats esportives no s’ha inscrit en esgrima, futbol, pentatló modern i en les  modalitats de ciclisme BMX, gimnàstica de trampolí, salts de natació i voleibol pista. Entre les vint-i-buit modalitats ha aconseguit medalles només en deu amb un total de disset i en el medaller està situada Espanya en el catorzè lloc, superada per EEUU amb 121, Gran Bretanya amb 67, Xina amb 70, Rússia amb 56, Alemanya amb 42, Japó amb 41, França amb 42, Corea Sud amb 21, Itàlia amb 28, Austràlia amb 29,i Brasil amb 19. Els esport en els que ha assolit medalles són, atletisme 2, bàdminton 1, bàsquet 2, ciclisme muntanya 1, gimnàstica rítmica 1, halterofília 1, natació 2, piragüisme 4, taekwondo 2 i tennis 1. No discutiré la importància de les medalles que sempre són un indicador, com ho es també només la presència en una competició de nivell mundial com són un Jocs Olímpics. Estar entre els millors és un grau però allò que no és correcte és atribuir mèrits per sobre de les seves realitats. És veritat que Espanya ha estat una de les representacions més nombroses i aquesta circumstància cal tenir-la molt present a l’hora de valorar adequadament. Però també cal valorar certes absències. L’absència del futbol espanyol que es creu una de les millors lligues del món hi aporta un grau negatiu força important, com també la de l’handbol masculí. Parant esment en els esports individuals, en atletisme la participació espanyola fou de 30 atletes i només s’assoliren dues medalles i en modalitats atlètiques prou significatives com els relleus no hi havia cap participant; referent a la natació s’hi inscrigueren 23 participants i només aportaren 2 medalles. Si parem esment en les medalles és veritat que de les 14 són d’or, que hi dóna un valor de categoria excel·lent, però entre 300 participants només 7.  Entre els esports amb  medalla, només dos mereixen l’atenció de la premsa quotidiana, bàsquet i tennis quan els altres si vols seguir-los  els has de buscar amb lupa per trobar-los. També és veritat que algunes presències amb medalla han estat un regal de la sort, si bé és veritat que la sort s’ha de perseguir i el bàsquet femení  ho feu. A quatre segons d’acabar el partir per jugar la final el marcador marcava un empat i el geni i la búsqueda de la sort donà la cistella classificatòria que de no aconseguir-se l’equip hauria pogut quedar fora de les medalles i la sort també acompanyà al bàsquet masculí que podia molt bé haver perdut a pocs segons del final, el partit. No els hi nego el mèrit, allò que sí critico és una valoració desmesurada, com també critico el poc valor que es dóna a la presència i periodísticament allò més important és la medalla. Molts esportistes s’han vist apartats d’elles havent aportat mèrits suficients. Per a mi Espanya ha competit dignament i els mèrits assolits fan pensar sobre la realitat de l’esport espanyol. Hi ha resultats que palesen una superioritat ofensiva en el resultat final i en la forma. Per acabar, el programa educatiu espanyol és adequat a nivell esportiu? Penso, que no i que hi ha molt a desitjar. És un altre tema.

dissabte, 20 d’agost del 2016

Alè religiós de les Olimpíades de Rio de Janeiro



No és cap secret que els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro han patit tota mena de contradiccions, algunes massa negatives però per sort, força de positives. Però m’agradaria ser capaç avui de glossar la presència del sentiment religiós als jocs en una ciutat que és famosa pel seu carnaval. Però no hi falta l’alè religiós. Els Jocs Olímpics de Grècia sempre s’inauguraven amb una acte religiós, tant els dels homes com els de les dones. Sortosament en l’actualitat homes i dones lluiten en el mateix esdeveniment esportiu. El sentit religiós dels jocs de Grècia anava estretament relacionat amb la pau, els Jocs Olímpics eren un instrument pacificador. Els Jocs Olímpics moderns han oblidat els dos objectius, no s’inauguren amb un acte religiós i se celebren sense garantir la  pau. Però se celebren i aquest fet és important perquè en el fons l’objectiu principal rau en la convivència. Les Olimpíades de Rio de Janeiro, sortosament, respiren alè religiós. I a ple segle XXI aquesta circumstància és molt important. En el turó Corcovado, a 710 metres sobre el nivell del mar, del Parc Nacional de Tijuca, la estàtua del Crist Redemptor o Crist de Corcovado amb el  braços oberts no és aliè a l’esdeveniment esportiu i els hi dona la  seva benedicció i benvinguda sense distinció de races, ni de religions. A Rio hi comparteixen esport cristians, catòlics, protestants, jueus, musulmans, hindús, sintoistes, budistes i de religions africanes. I des de l’estàtua en els seus braços oberts hi caben tots sense diferències. I una altra circumstància que ja he esmentat, el Carnaval. És veritat que es tracta d’una estàtua però el silenci o el mutisme de la matèria no fa callar el missatge evangèlic que representa. La presència d’aquest símbol religiós li dóna als Jocs de Rio de Janeiro aquella dimensió de la globalitat que es treballa en el temps  i en l’espai. En la celebració dels jocs he observat el sentit cristià d’alguns i algunes esportistes fent la senyal de la creu. Un indici del substrat religiós del ser humà recolzat pel signe d’altres esportistes que desprès de la seva actuació aixequen el seus braços vers el cel. En certa manera, enguany que celebrem els set cents anys de la mort de Ramon Llull podem treure metafòricament la lliçó de la mística aplicada a la convivència. Malgrat les distàncies tots els esportistes presents a Rio estimen l’esport. Ells són els amics i l’esport és el seu estimat. S’esforcen per conèixer millor cada dia i no estalvien sacrificis i esforços per esdevenir esportista d’elit. En el món de l’esport practiquen el model místic. No crec que l’estàtua de Corcovado influís en el Comitè Olímpic Internacional a l’hora d’escollir Rio de Janeiro, per l’atzar, un gran col·laborador de la història, hi va tenir la seva part. I li va tenir perquè Rio de Janeiro amb el seu monument al Crist de Corcovado, que és una de les set meravelles modernes i un motiu d’atracció turística, amb silenci recorda als participants del Carnaval i dels Jocs Olímpics que primer de tot són persones i que en la festa i els jocs si són persones en veritat i justícia també són filles  de Déu, d’aquell que en la Creu també amb els braços oberts com el de Corcovado  convida a tothom a formar part del regne del cel. Els missatges hi són. Cal llegir-los. I a Rio, diferents però un mateix objectiu. En el món, diferents però l’objectiu és el mateix per a tothom. És per pensar-hi. I el Crist Redemptor del Parc Nacional de Tijuca, de Rio de Janeiro ens hi convida. Els esdeveniments de tota mena, mundials, internacionals, nacionals, comarcals o locals sempre envien un missatge que té per objectiu la pau. I allò que és transcendent rau en el fet que els organitzadors no ho tenien en el seu programa. La natura és sàvia i la gran doctora de la universitat del món. Els Jocs de Rio, calladament recorden a la humanitat que la religiositat li és essencial en la seva integritat.

dimecres, 17 d’agost del 2016

Brasil 6 – Honduras 0



Francament no té sentit que en unes semifinals d’uns Jocs Olímpics hi arribin equips esportius qualitativament tan distants. Òbviament que s’ha de felicitar l’equip més feble per haver assolir la classificació. Aquesta circumstància em fa pensar que en l’esport hi ha mancances organitzatives massa defectuoses amb una filosofia no gaire ben argumentada. El partit no podia començar millor per les intencions brasileres però amb el risc de perdre el seu ídol, que marca el gol als quinze segons de la xiulada de l’àrbitre. Amb tota sinceritat, els jugadors hondurenys van perdre les meves simpaties per la seva deficitària esportivitat amb faltes que no només destruïen sinó que eren força perilloses pel risc de lesió. Però dissortadament alguns jugadors brasilers no s’ho pensaven prou a l’hora d’aturar el contrari. Òbviament que el Brasil dominava el partit com volia sense que els contraris trenessin jugades de perill no donant gaire feina al porter del Brasil. Personalment el partit no m’ha satisfet massa per la seva vistositat i per la factura de jugades de mèrit extraordinari. Si el Brasil aspira a la medalla d’or i el seu adversari en la final serà Alemanya com sembla, molt haurà de millorar el seu joc d’equip i arriscar un bon xic més en la creativitat futbolística per desestabilitzar el contrari. I en aquest sentit alguns dels seus jugadors apuren massa la retenció de la pilota facilitant al contrari el sistema defensiu. Les individualitats són vàlides per l’espectacle però no massa bones companyes de viatge. I aquest aspecte denuncia a massa jugadors atacants del Brasil. No crec que partits com aquests facin història de futbol creatiu i obsequien a l’espectador amb un futbol que arrenca fàcilment els aplaudiments. En el futbol s’aplaudeix més el gol que el joc artístic. Massa sovint s’amaga amb l’expressió que el futbol és cosa d’homes. Hi estic d’acord però no per justificar la violència sinó per oferir un espectacle que ho fassi passar bé al públic per què es juga amb intel·ligència i amb el cor. I de bon començament em donava la impressió que a la primera part la duresa  seria norma. Sortosament no fou així, penso que l’arbitratge hi incidí positivament i la marxa del resultat també.

dilluns, 15 d’agost del 2016

Rafel Nadal, olímpic



M’agrada l’esport i considero que és un factor amb una gran capacitat pedagògica de formació. Sincerament no sóc cap entusiasta del tenista mallorquí, reconec que és una figura internacional, però alguns condicionants decanten l’estima. Malgrat tot, m’agrada l’esport, i he seguit la trajectòria de Nadal en els jocs de Rio i amb tota honestedat exclamo “chapeau”. Ha donat una lliçó d’esportivitat, d’amor a l’esport i de dignitat esportiva, que ho és també de dignitat humana. Guerrer del tennis i treballador del seu caràcter. Òbviament no totes les circumstàncies són favorables però en Nadal totes són bones per defensar-hi el seu honor esportiu. En una trajectòria llarga plena d’èxits hem de ser conscients que en la vida arriba un moment que el jove que jo era ahir avui és una persona gran que els joves d’avui li recorden amb victòries els seus èxits d’avui. El treball seriós de l’edat madura davant el treball entusiasta dels joves genera situacions en les que la millor medalla és l’exemple de la deportivitat. La medalla d’or individual la va perdre en mans d’un nou valor i la bronze també. Però hi ha detalls en aquesta lluita que mereixen atenció. La sort i les errades. De la mateixa manera que la medalla d’or en el concurs de dobles li va arribar amb la darrera jugada de mala sort del contrari per un doble servei errat, en la pèrdua de les medalles individuals, errades personals donaren la victòria al contrari. La sort és un jugador que sovint guardona el risc i sovint el castiga. Però allò veritablement important és desafiar el risc de guanyar o perdre perquè és el camí més segur de l’exit i  definidor de l’esportivitat. I aquest risc Rafel Nadal l’ha desafiat conjuntament amb una gran fe en el seu treball i una dedicació d’un autèntic guerrer. Els anys no perdonen però en el torneig de Rio s’hi afegeix a exigències extres de participació que li causaren una fatiga i un cansament que li restaren facultats, però ell ho desafià i s’hi lliurà fins i tot amb desmesura. No ha conquerit la segona medalla d’or individual en uns Jocs Olímpics, però n’ha assolit una de més important, la medalla de l’esportivitat generosa. Dos tenistes del futur li van demanar pas.