Amb la Constitució a la mà ningú em pot obligar parlar castellà

Article 3.

1.-El castellà és la llengua espanyola oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.

2.-Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.

3.-La riquesa de les diferents modalitats liunguístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Conèixer i parlar idiomes que no són els propis és una riquesa cultural innegable i que tots els catalans no nomès ho reconeixem sinò que en parlem. Vaig aprendre el castellà per immersió i n’esticc orgullós. Òbviament que amb la lectura i la pràctica l’he millorat i enriquit culturalment. No tinc cap necessitat d’agraïr-ho a la Constitució. Alló que sí li agraeixo, que no m’obligui a emprar-lo. Prefereixo més emprar-lo amb llibertat. I la llei de les lleis, la Constitució, em diu que és un dret, no un deure. Conseqüentment amb la Constitució a la mà puc contestar en català arreu, fins i tot als jutjats. Però no nomès de paraula sinò també per escrit. I si la Constitució és la llei voluntat dels ciutadans, cap altra llei la pot contradir. I si repassem els fets trobarem que qui imcompleix més aquest punt de la Constitució són els estaments estatals i d’una manera especial la policia. Contestar a un policia i a un jutge i a un governant en català és un dret constitucional quan ens diu que l’us del castellà no és un deure. Per altra banda el castellà no és la única llengua espanyola i quan un policia em diu que li parli en espanyol  està faltant a la Constitució. Massa vegades s’ha multat per aquest motiu i dissortadament ho fan desobeïnt la llei de lleis.

Si en la meva autonomia el català és també oficial, qué m’obliga a contestaar en castellà? És el meu interrogador qui ha de dirigir-se a mi en català i si no en sap, que per deure hauria de conèixer, als menys ser respectuós i amb humilitat demanar-ne la traducció. Si com reconeix el punt tercer de l’article l’existència de diferents modalitats linguïstiques és una riquesa que es mereix un especial respecte i protección, que es compleixi aquest punt quan a Catalunya un jutge i un policia m’interroga. Em pot demanar que per educació li par-li en castellà, però amb educació i no enmanillar i portar a comissaria com ha succeït manta vegades. La llei està al servei dels ciutadans i els governants i els seus assistents ho han de tenir en compte. Són ells els serviddors de la llei, no els ciutadans.

La Constitució té molts cops amagats, que cal conèixer. Saber llegir no vol dir interpretar. Jo em penso que en sé de llegir, però a lo millor… encara se me’n pot ensenyar.

Alè religiós de les Olimpíades de Rio de Janeiro

No és cap secret que els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro han patit tota mena de contradiccions, algunes massa negatives però per sort, força de positives. Però m’agradaria ser capaç avui de glossar la presència del sentiment religiós als jocs en una ciutat que és famosa pel seu carnaval. Però no hi falta l’alè religiós. Els Jocs Olímpics de Grècia sempre s’inauguraven amb una acte religiós, tant els dels homes com els de les dones. Sortosament en l’actualitat homes i dones lluiten en el mateix esdeveniment esportiu. El sentit religiós dels jocs de Grècia anava estretament relacionat amb la pau, els Jocs Olímpics eren un instrument pacificador. Els Jocs Olímpics moderns han oblidat els dos objectius, no s’inauguren amb un acte religiós i se celebren sense garantir la  pau. Però se celebren i aquest fet és important perquè en el fons l’objectiu principal rau en la convivència. Les Olimpíades de Rio de Janeiro, sortosament, respiren alè religiós. I a ple segle XXI aquesta circumstància és molt important. En el turó Corcovado, a 710 metres sobre el nivell del mar, del Parc Nacional de Tijuca, la estàtua del Crist Redemptor o Crist de Corcovado amb el  braços oberts no és aliè a l’esdeveniment esportiu i els hi dona la  seva benedicció i benvinguda sense distinció de races, ni de religions. A Rio hi comparteixen esport cristians, catòlics, protestants, jueus, musulmans, hindús, sintoistes, budistes i de religions africanes. I des de l’estàtua en els seus braços oberts hi caben tots sense diferències. I una altra circumstància que ja he esmentat, el Carnaval. És veritat que es tracta d’una estàtua però el silenci o el mutisme de la matèria no fa callar el missatge evangèlic que representa. La presència d’aquest símbol religiós li dóna als Jocs de Rio de Janeiro aquella dimensió de la globalitat que es treballa en el temps  i en l’espai. En la celebració dels jocs he observat el sentit cristià d’alguns i algunes esportistes fent la senyal de la creu. Un indici del substrat religiós del ser humà recolzat pel signe d’altres esportistes que desprès de la seva actuació aixequen el seus braços vers el cel. En certa manera, enguany que celebrem els set cents anys de la mort de Ramon Llull podem treure metafòricament la lliçó de la mística aplicada a la convivència. Malgrat les distàncies tots els esportistes presents a Rio estimen l’esport. Ells són els amics i l’esport és el seu estimat. S’esforcen per conèixer millor cada dia i no estalvien sacrificis i esforços per esdevenir esportista d’elit. En el món de l’esport practiquen el model místic. No crec que l’estàtua de Corcovado influís en el Comitè Olímpic Internacional a l’hora d’escollir Rio de Janeiro, per l’atzar, un gran col·laborador de la història, hi va tenir la seva part. I li va tenir perquè Rio de Janeiro amb el seu monument al Crist de Corcovado, que és una de les set meravelles modernes i un motiu d’atracció turística, amb silenci recorda als participants del Carnaval i dels Jocs Olímpics que primer de tot són persones i que en la festa i els jocs si són persones en veritat i justícia també són filles  de Déu, d’aquell que en la Creu també amb els braços oberts com el de Corcovado  convida a tothom a formar part del regne del cel. Els missatges hi són. Cal llegir-los. I a Rio, diferents però un mateix objectiu. En el món, diferents però l’objectiu és el mateix per a tothom. És per pensar-hi. I el Crist Redemptor del Parc Nacional de Tijuca, de Rio de Janeiro ens hi convida. Els esdeveniments de tota mena, mundials, internacionals, nacionals, comarcals o locals sempre envien un missatge que té per objectiu la pau. I allò que és transcendent rau en el fet que els organitzadors no ho tenien en el seu programa. La natura és sàvia i la gran doctora de la universitat del món. Els Jocs de Rio, calladament recorden a la humanitat que la religiositat li és essencial en la seva integritat.

L’esport actual defineix una filosofia global de la humanitat?

No sóc cap especialista del globalisme filosòfic però  em penso que entenc prou bé què significa globalització i globalitat. L’esport com esport hi ha de jugar o, tal vegada, el joc n’està al marge? La globalitat vol ser una imatge total i completa de la humanitat en cada moment de la història. Les bases filosòfiques d’aquest fet tenen molt dissenyades les normes de la globalitat en un món en formació i d’un món quan hagi assolit la seva perfeció total i absoluta invariable. On rau la problemàtica en la concepció filosófica global del món? Penso que en dilema individu-col·lectivitat. En donar a cada part tot el seu protagonisme, que comença per assolir la globalitat individual per poder construir la globalitat col·lectiva. I el primer pas exigeix un respecte màxim a la persona perquè només les persones poden crear la globalitat de la humanitat. Quan, la globalització es desplaça a una activitat que està al servei dels humans i se la col·loca davant de les persones, es tergiversa el concepte filosòfic i els seus objectius construint una col·lectivitat des de la materia, no des de la persona. Un objecte sempre estarà al servei de la humanitat, mai la humanitat al servei d’un objecte. I el diner és un objecte, no una persona. I presentar el diner com el dissenyador d’un model de societat significa atribuir el poder de l’ordre públic, de l’ordenament polític, a aquelles persones que acaparen el diner, posant l’economia com model globalitzador de la societat. I és aquest precisament el problema que està propiciant que la crisi económica sia per a un grup pobresa al límit i per a uns pocs motiu d’enriquiment desproporcionat. I en aquest joc de l’ordre social i del poder del diner quin paper hi juga l’esport? Senzillament que en el món de l’esport es pateixen els efectes de la crisi com en la societat en general. Uns pocs esdevenen riquíssims i la majoria feina a viure. I aleshores quina és l’orientació social i humana de l’esport? Ho estem vivint aquest més de gener del 2015 amb ocasió dels Campionats Mundials d’handbol? El diner fa i desfà. És tot dolent alló que fa el diner? Evidentment que no, però el que deixa de fer sí que ho és. El diner ha fet l’equip de Qatar competitiu amb una majoria clara de jugadors, que al fitxar han assolit una nova nacionalitat, i també ha intentat omplir les grades dels pavellons amb aficionats d’arreu del món. Amb el diner s’ha procurat donar una brillantor que no es tenia i col·locar l’handbol a un nivell superior al guanyat en la feina del dia a dia. Hi ha un punt que considero molt important globalment i és la formació dels equips dintre les federacions pròpies i dintre de les seleccions. I em pregunto, les competicions qui les organitza, la federació internacional o la política? Perquè són les federacions les que aporten els equips. Per què per exemple Espanya no ha pogut anar a Qatar amb els jugadors  estrangers que juguen la seva competició? Quina és la filosofia de l’esport? Fa la sensació que és aquella que primer imposa el diner, segon la política (amb treball de tapadora) i amb el xaiet les federacions. És aquesta la manera de treballar, globalment, l’esport? Si aquesta és la direcció que imposa el progrès històric i social actual que es fassi d’acord amb els avenços filosòfics i científics actuals respectant el protagonisme integral de les persones. Que la política, l’economia, la cultura, la ciència, la religió (sí, també) respectin aquesta centralitat, que elles estiguin clarament al servei de les persones i que les competicions mundials trobin un model social que els hi respecti el protagonisme i la dignitat que per naturalesa tenen i els hi pertoca. Que les institucions estiguin al servei de les persones i les ciències, les arts, les lletres, les tecnologies esdevinguin veritables servidores de la humanitat. De tota la humanitat, no d’uns pocs. Que els grans directius no estiguin cofois com en els darrers campionats mundials de futbol del Brasil perquè mil milions d’habitants del planeta havien gaudit televisament de l’esdeveniment esportiu? Els sis mil milions restants no hi tenien també dret. Mentre l’esport no comnpleixi el repte d’arribar a tothom, no complirà la seva funció social i histórica si no hi treballa i guanya dia a dia terreny. L’esport també està en deute amb la humanitat.