L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.

dimarts, 26 d’abril del 2022

EL FUTBOL CATALÀ UNA IMATGE DEL TEMPS

Ser líder de convivència defineix capacitat i voluntat de l’exercici de la llibertat. L’esport és una activitat de relacions humanes sota el control de la intel·ligència impregnada per la passió. L’esport és tan antic com la humanitat perquè el moviment i la força sempre han estat competitius. L’esport explica el procés del progrés humà i de les relacions de convivència que poden començar per una urgència vital esdevenint un desig de satisfacció demostrant superioritat. Existeixen uns patins per desplaçar-se  sobre gel en la prehistòria. La caça, un medi de subsistència, en temps molt antics fou objecte artístic en coves prehistòriques esdevenint esport. L’esforç de superació, de millora i de competició és inherent en l’ésser humà. En els seus inicis era un treball per viure, al segle XXI té un doble funció: divertiment i treball. Una demostració de la veritat humana. I en el segle XXI l’esport palesa les grandeses i les misèries de la història. Grandeses de l’home i de la dona assolint objectius que semblen impossibles. Catalunya és capdavantera en la pràctica esportiva però, a la vegada, pateix la tirania de l’esport per l’esport. Dissortadament un dels esports més controvertits és el futbol. Si fóssim capaços d’entendre la seva imatge de factor de convivència ens adonaríem que aquesta imatge té una entitat, el FC Barcelona. La imatge del futbol d’elit és paral·lela a la imatge de l’economia. I en el Club de Futbol Barcelona, com segurament també la dels grans clubs, l’economia distorsiona l’esportivitat. He fet una ullada als valors de mercat dels jugadors del FC Barcelona i les diferències són forçosament element distorsionador a l’hora dels rendiments. En un club d’elit mundial el valor dels seus jugadors hauria de reflectir equilibris. Per exemple, i permeteu-me no dir noms, el màxim valor de mercat és de 80 milions d’euros i el mínim de 2 milions. Quin rendiment han de donar els més infravalorats? En la plantilla del 2022 hi he trobat les valoracions següents:  80 milions (1), 70 (1), 60 (1), 45 (2), 40 (1) 30 (1), 18 (2), 14 (1),  12 (1), 9 (2),  7’5 (1), 5 (1), 4 (1), 2 (1). Aquesta relació l’he treta de les pàgines web del club. I entre els menys valorats hi figuren jugadors imprescindibles. Jo em pregunto amb quina autoritat pot l’entrenador exigir un gran rendiment a tots els jugadors. I això en un club considerat el millor del món. De moment no he buscat informació d’altres clubs de Primera Divisió. Però no em sorprendria si existissin valoracions de mil euros. L’economia en el futbol i en l’esport en general exigeix un canvi radical en el que la dignitat de la persona sigui la raó valorativa tenint present les diferències esportives, com existeixen en l’art, per exemple. Que el futbol sigui el treball del mitjà de vida, excel·lent, però en el marc de la justícia distributiva.