FINAL DE COPA DEL REI, UN MOTIU PER PODER XIULAR

Des d’una òptica de la distància, sóc un avi de 85 anys, la politització del futbol és una demostració de la continuïtat de la dictadura a la pell de brau. Que una competició esportiva porti el nom de la màxima representació política d’un estat, no és un reconeixement als mèrits sinó una manipulació del poder per fer callar el poble. No hi assistiré a la final entre el Barça i l’Atlètic però en el meu interior xiularé d’alegria perquè en un estat, que es creu democràtic, la torxa del futbol la porten dues nacions que volen ser lliures, Catalunya i Euskadi. Xiularé, protestant, perquè sóc enemic de la demagògia que es fa servir, una demostració n’és la provocació que suposa fer-la jugar en un camp dels dos equips finalistes. Políticament i esportiva incorrecte, demagògic i mal intencionat. Una pregunta, qui és el responsable de l’esdeveniment durant el partit?  Segons el reglament la Federació Espanyola de Futbol. És a ella que s’ha de dirigir Antiviolència i sancionar-la si no actua com cal. Precisament aquest és un motiu per xiular. Des de la bona voluntat d’un independentista com sóc, el procés periodístic i polític abans partit , mereix un forta condemna per mala fe, predisposició i provocació i per imposicions antidemocràtiques. Els pobles tenen dret a manifestar-se i per fer-ho han d’aprofitar tots els esdeveniments que són altaveu divulgadora de la seva voluntat. I un partit de la projecció nacional i internacional d’un Barça- Atlètic ofereix garantia de fer escoltar la veu. I és demagògic intentar amagar les vergonyes i corrupcions polítiques fent callar als ciutadans. I per això és reprovable el fet de demanar al CF Barcelona que eviti la xiulada fent-lo responsable, quan en realitat no ho és perquè la instal·lació en aquest partit la gestiona la Federació. I les autoritats polítiques i esportives han de ser coherents amb els seus actes i respectuoses amb la gent. La responsabilitat de la xiulada, que hi serà, només cau sobre l’Estat a través de la Delegació Nacional d’Esports i la Federació Espanyola de Futbol. Sancionar a la gent i als Clubs català i basc seria una demostració de la corrupció que regna en la política espanyola. Perquè en el cas de referència els problemes neixen de la politització de l’esport i un exemple rau en el fet de portar el nom d’una personalitat política. La xiulada és una xiulada de la llibertat dels pobles, Espanya inclosa.

XIULADA A LA FINAL DE LA COPA DEL REI

És molt significatiu que el finalistes de la Copa del rei siguin els equips més representatius de dues nacions que reclamen el seus drets, el FC Barcelona i l’Atlètic de Bilbao. La consciència de país existint en les dues, per ara, autonomies, és molt normal que expressi, davant d’un esdeveniment important, les seves preferències en forma de xiulada a qui no els hi reconeix els seus drets. Per altra banda els dos clubs, punters en la història del futbol espanyol, es mereixen un tractament de reconeixement de mèrits que no se’ls hi dóna. Una de les formes podria ser deixar sonar els dos himnes, el de Catalunya i Euskadi. Però vivim en un estat tan compromès que davant d’un esdeveniment protagonitzat per Barcelona i Euskadi, en allò que primer es pensa, és com castigar una segura xiulada. Si les autoritats d’una nació són incapaces d’entendre i acceptar un fet com aquest, em demostren un sentit de la democràcia molt feble. La dignitat no la donen els càrrecs, es mereix i és inherent a la persona. Una persona indigna no ho serà mai malgrat la seva posició social, política o religiosa. En una democràcia, el rei que no és elegit, no és anormal que no sigui ben acceptat per tothom. I això ho han d’entendre les autoritats democràtiques per enzimballades que estiguin. I si no ho entenen fan un pobre servei a la democràcia. És veritat que no seria aquesta la primera xiulada. Precisament aquest fet encara esdevé més acusatori per preguntar: s’ha fet una anàlisi com cal dels per què i quina responsabilitat hi tenen les autoritats esportives i polítiques estatals? La filosofia, que estan manifestant sobre el tema, demostra una gran falta de respecte a les persones que pensen en la independència de la nació que elles no reconeixen, per què encara són espanyoles i estan emparades per la Constitució que castigant-les incompleixen. El partit finalista de la Copa del Rei, disputat deportivament pels clubs de les dues autonomies més independentistes porta un missatge democràtic de la urgència d’un diàleg per trobar el model més favorable als ciutadans. És significatiu que aquest diàleg el demani un partit de l’esport que arrossega més passió al món. Cal saber llegir els missatges de la naturalesa i aquest essent esportiu, també ho és. I no és un missatge d’odis, és un missatge d’amistat i en defensa de la dignitat de les persones. I una de les característiques rau en els orígens, que al prohibir-se, es despersonalitza perquè a Euskadi, una persona serà basca, i a Catalunya, catalana, despersonalització que comporta l’obligar a ser espanyola. Estic convençut que el partit serà una festa de l’esport i el comportament del públic defensant els seus drets un advertiment a una política que no és massa democràtica. No hauria de ser cap deshonor nacional que el Campió i els sots-campió siguin  equips capdavanters de Catalunya i Euskadi i curiosament també d’Espanya. Menys estudis de sancions i més política de solidaritat. M’agrada molt l’esport, sóc avi, tinc 85 anys i, sincerament, la política dels partits estatals la considero perjudicial per a Espanya i els pobles que la configuren. L’esport hi té molt a dir i espero que es faci sentir. Abans d’acabar. Em sembla una provocació fer jugar a final al camp del CF Barcelona, a Catalunya, com si maquiavèlicament es desitgés un desordre públic o una xiulada. Penso humilment que la responsabilitat dels possibles esdeveniments cau únicament i exclusiva en les autoritats esportives i polítiques que no ho han organitzat en un camp neutral. Honestament un suspens en política esportiva. I d’acord amb això, per què no, una xiulada?

La independència és el partit més important en la meva vida

La independència de Catalunya és un esport transcendent en la meva vida i a la meva edat de més de vuitanta anys seria un regal poder celebrar amb un brindis el dret del meu país a ser independent i un estat nou en el mapa de la Unió Europea. El dia 24 de maig hem d'aconseguir que una majoria absulta dels Ajuntaments estigui formada per alcaldes i regidors favorables al dret a decidir i a la independència. Catalunya és una nació per dret propi natural, històric i cultural.

LA MEVA OPINIÓ DEL BAYERN-BARÇA

La meva reflexió de la presència del Barça en les competicions internacionals i nacionals es basa en dos apartats. A) l’esportiu i B) en l’identitari. Penso que per valorar la qualitat esportiva d’un equip català cal tenir presents els dos apartats. Si només analitzo l’eliminatòria contra el Bayern des de la qualitat esportiva, amb tota franquesa he de reconèixer que el Barça fou superior i es mereixia la classificació per jugar la final. Però el Barça és un equip català. Manté la catalanitat un equip que salta al terreny de joc només amb tres catalans i set estrangers i un castellà? Sempre he pensat que la identitat la palesen les persones que formen les entitats, en aquest cas els equips de futbol. Una presència massiva de jugadors que no són del país fa un trist favor a l’esport català. I encara s’agreuja més el tema quan els jugadors de fora no s’esforcen per aprendre la nostra llengua. Personalment m’entristeixo quan escolto que Barcelona té el millor jugador del món i mai l’he sentit parlar català. Que s’aixoplugui darrere un “visca Catalunya” m’agrada però nom em satisfà. Se’m dirà que el seu llenguatge és el futbol. D’acord, en el camp, però al carrer, no. I quan intento entendre aquest problema, em pregunto, cap a on va el futbol? És aquest el camí de la verdadera globalització? La globalització d’un jugador estranger serà vertadera quan sota la bandera del futbol s’integri al seu nou país amb tots els drets i deures. Potser, l’orientació globalitzadora de l’esport planteja un nou model de convivència en el que l’esport sia la centralitat i les identitats parts bastides en base a diferents nacionalitats. Aleshores quin nom li donem a una entitat catalana que fa esport? Òbviament l’organització haurà de tenir un caire mundial i com a conseqüència dividirem l’esport, encara que dissortadament ja n’està de dividit, perquè l’esport és la imatge d’una societat desequilibrada i injusta. I l’esport com activitat humana que és no hauria de ser col·laborador d’injustícies socials. És desconcertant escoltar en el camp del Barça en un moment símbol el crit d’independència. Aquest crit afalaga i palesa una contradicció posant la identitat al servei de l’esport, quan l’esport ha d’estar al servei de la identitat. Ens trobem en la cruïlla d’un nou concepte de l’esport global? Intentaré entendre el missatge, perquè hi és. Però una activitat humana no pot ser mai més important que el ser humà. M’agradaria entendre l’evolució progressiva de l’esport en la millora de la convivència universal. El FC Barcelona està en aquest camí? M’agradaria entendre-ho però de moment no em convenç.

L’ESPORT PER LA INDEPENDÈNCIA: SELECCIONS CATALANES

És el somni de més de trenta anys de l’avi que estima l’esport. I pensa que l’esport pot ser fonamental a l’hora de declarar la independència de Catalunya. La presència de l’esport en l’actual món globalitzat hi juga una activitat integradora de magnitud, podem dir, infinita. La manera com en l’actualitat la societat viu l’activitat deportiva exigeix una nova filosofia del comportament humà que facilitarà en gran manera la veritat de la globalització. La globalització és l’activitat de tots els factors humans perquè la humanitat es pugui reconèixer com a globalitat. I l’esport gaudeix d’una potencialitat d’eficàcia assegurada per què la seva base és la persona. En un autèntic deportista allò que l’identifica és el ser persona i quan és persona íntegra i totalment, la relació amb l’altre és una exigència indispensable per aconseguir la societat global. Senzillament la filosofia globalística parteix de la necessitat de la persona integral per poder crear la societat global. I l’esport defineix molt bé aquest procés perquè, si falla la individualitat, la col·lectivitat se’n va en orris i no es compleix la globalització social. I el joc individual de la persona íntegra és necessari i imprescindible perquè sense una capacitat total de les facultats de la persona serà impossible una imatge digna de la col·lectivitat i de la suma de les diferents col·lectivitats. Uns campionats del món de futbol, per exemple, seran més excel·lents, més perfectes, quan més ho siguin les seleccions participants i aquestes quan més perfectes siguin els seus esportistes. Per això l’avi pensa que un esport català d’alt nivell serà molt útil a l’hora de la decisió política del reconeixement internacional de la nació catalana. Per aquesta raó, l’avi se sent extraordinàriament feliç quan els clubs dels seus amors lluiten en els espais d’honor de l’esport nacional i internacional. Per això celebra els èxits del Club de Gel de Puigcerdà i dels equips del BM Granollers, de Divisió d’Honor masculí i femení i dels equips de categories inferiors. Creen una imatge impactant i mereixen un reconeixement. És molt important ser-hi i amb aquestes senzilles ratlles encoratja l’equip d’Hoquei Gel de Puigcerdà i els dos equips de Divisió d’Honor del BM Granollers. La seva imatge nacional i internacional fa país, dibuixa una imatge d’una potència esportiva que mereix les seves Seleccions Nacionals.

ELS ESPORTS QUE MÉS CONEC I PER QUÈ

L’esport ha estat en la meva vida un factor força important i ara que sóc avi havent superat els vuitanta m’agrada recordar-los. L’esport m’agrada molt i cada vegada estic més convençut de l’extraordinari paper que ha jugar en la configuració de la futura societat, i penso que serà un factor determinant, a tots nivells. Si de veritat l’esperit de l’esport n’és el conductor la futura societat serà eminentment creativa per humana. En la meva vida hi ha influït molt en tots sentits i ara que sóc gran opino que encara puc ser un xic útil aportant la meva filosofia de l’esport.

Em vaig enamorar de l’esport per immersió. Tenia 23 anys, quan, religiós escolapi com era em van destinar al Col·legi d’Alta Muntanya de l’Escola Pia. I l’esport en aquesta escola era un element fonamental i imprescindible d’una manera especial en la formació dels interns. I en aquest internat, l’esport em va enamorar. A la població el que més es practicava, aleshores, era el futbol, però l’Escola Pia va fer una gran tasca esportiva de tal manera que esdevingué un centre molt important. En la seva pista s’hi practicaven esports, aleshores minoritaris, i el Col·legi hi organitzava partits amistosos i alguna competició local, principalment de bàsquet i patins sobre rodes. I en aquesta pista vaig començar a escriure els noms dels esports, que d’una manera o altra m’han influenciat.

BÀSQUET.- s’organitzaven partits i competicions amb els tres equips de la ciutat: l’equip local, el dels soldats i el de l’Escola Pia. Algun d’ells presidit pel Capità General de Catalunya, que hi tenia el seu fill internat. Era una persona extraordinària que estimava molt Catalunya. Ara no és moment d’explicar-ho. Per a mi una gran persona.

VOLEIBOL.- aquest el vaig conèixer perquè es va jugar un partit de presentació a la pista de l’Escola entre un equip francès i un del poble. Em va cridar l’atenció que l’equip gal amb tota normalitat era mixta.

CICLISME.- la bicicleta era un element indispensable per els interns perquè s’organitzaven sortides i la volta a la Cerdanya. Era una autèntica joguina a les hores de pati. Amb el ciclista Miquel Casas, guanyador d’una Volta a Catalunya, vam organitzar al passeig davant la Parròquia una cursa ciclista de persecució en la que hi participaren els millors ciclistes de Catalunya de l’època.

NATACIÓ.- bàsicament a l’estiu els alumnes es banyaven al riu i també a la piscina d’Alp. A Puigcerdà encara no n’hi havia de pública.

PATINATGE SOBRE RODES: gairebé tots els interns en tenien i l’afició pel patinatge i l’hoquei sobre patins formà un equip que feia partits amb equips de Barcelona, Vic, Ripoll i aquests partits van facilitar l’amistat amb Tito Mas, jugador internacional i component de l’equip nacional que va guanyar el primer campionat del món.

PATINATGE SOBRE GEL: fou el fruit del de rodes en un any que va fer molt fred i el llac de Puigcerdà fou la primera pista on s’hi organitzà un festival de Patinatge en presència del NODO i la premsa de Barcelona. Resultat, uns anys més tard, el Club de Gel Puigcerdà.

ESQUÍ: era l’esport oficial de l’Internat amb les classes setmanals a la Molina amb professors professionals i excursions a les pistes del Puimorén i Aix les Termes i als Alps Francesos.

EQUITACIÓ: les classes les donava un capità de l’exèrcit i els cavalls també ho eren. Es feien competicions.

MOTORISME: algun alumne tenia una mobylette o Guzzi i a Puigcerdà hi estiuejava un corredor, de nom Sagnier,i un dia va donar una lliçó per saber caure de la moto. Una lliçó pràctica molt ben seguida pels alumnes i assistents. Ensenyar a caure sense fer-se mal.

AUTOMOBILISME: era tradicional per fi de curs organitzar una gymkana en la que hi participaven els pares amb un alumne de copilot. Se celebrava en el camp de futbol de Puigcerdà. Als Escolapis de Granollers es va formar la secció d’automobilisme que es dedicava a gymgames i a una prova d’ “Orientació desconeguda”, un sobre a la sortida ajudava a trobar el començament de la segona etapa i així fins el final. Le secció passa a ser un Club de la Ciutat.

FUTBOL: aquest esport ser primer a Barcelona i desprès a Granollers on em va convèncer. A Granollers tenia equips infantils federats i del Sant Josep, era dels Escolapis, dos jugadors van fitxar pel Barça. L’any 1969 l’equip infantil Sant Josep fou sots campió de la federació de Barcelona.

TIR DE PRECISIÓ: amb armes d’aire comprimit amb la col·laboració de la casa Gamo. Algun alumne participà en els campionats d’Espanya.

HANDBOL: el primer equip el vaig tenir a Barcelona però fou a Granollers on l’handbol em captivar i la meva col·laboració amb el club fou intensa. Nou jugadors del Sant Josep, dels escolapis, van ser jugadors del primer equip del BM Granollers.

ATLETISME: fou a Barcelona i Granollers on més vaig intervenir en l’atletisme, col·laborant amb el club atlètic de la ciutat i participant en els campionats locals.

GIMNÀSTICA ESPORTIVA: va ser a Barcelona on amb aquest esport vam arribar més lluny, participant en la final dels Campionats Escolars d’Espanya en qualitat de convidats. A Granollers els escolapis van tenir un equip infantil amb la celebració d’algunes competicions amb participació d’equips de Barcelona i Mataró.

La meva dedicació a l’esport de base fou guardonada amb la Medalla d’Argent, de la Federació Catalana de Patinatge de Gel, i la de plata també de la Federació d’Handbol i l’Ajuntament de Barcelona em guardonà amb la Medalla de Bronze, me la donà J.A. Samaranch, per el meu treball en el món escolar. La meva dedicació literària a l’esport serà tema d’un altre article.