És molt significatiu que el finalistes de la Copa del
rei siguin els equips més representatius de dues nacions que reclamen el seus
drets, el FC Barcelona i l’Atlètic de Bilbao. La consciència de país existint
en les dues, per ara, autonomies, és molt normal que expressi, davant d’un
esdeveniment important, les seves preferències en forma de xiulada a qui no els
hi reconeix els seus drets. Per altra banda els dos clubs, punters en la
història del futbol espanyol, es mereixen un tractament de reconeixement de
mèrits que no se’ls hi dóna. Una de les formes podria ser deixar sonar els dos
himnes, el de Catalunya i Euskadi. Però vivim en un estat tan compromès que
davant d’un esdeveniment protagonitzat per Barcelona i Euskadi, en allò que
primer es pensa, és com castigar una segura xiulada. Si les autoritats d’una
nació són incapaces d’entendre i acceptar un fet com aquest, em demostren un
sentit de la democràcia molt feble. La dignitat no la donen els càrrecs, es
mereix i és inherent a la persona. Una persona indigna no ho serà mai malgrat
la seva posició social, política o religiosa. En una democràcia, el rei que no
és elegit, no és anormal que no sigui ben acceptat per tothom. I això ho han
d’entendre les autoritats democràtiques per enzimballades que estiguin. I si no
ho entenen fan un pobre servei a la democràcia. És veritat que no seria aquesta
la primera xiulada. Precisament aquest fet encara esdevé més acusatori per
preguntar: s’ha fet una anàlisi com cal dels per què i quina responsabilitat hi
tenen les autoritats esportives i polítiques estatals? La filosofia, que estan
manifestant sobre el tema, demostra una gran falta de respecte a les persones
que pensen en la independència de la nació que elles no reconeixen, per què
encara són espanyoles i estan emparades per la Constitució que castigant-les
incompleixen. El partit finalista de la Copa del Rei, disputat deportivament
pels clubs de les dues autonomies més independentistes porta un missatge
democràtic de la urgència d’un diàleg per trobar el model més favorable als
ciutadans. És significatiu que aquest diàleg el demani un partit de l’esport
que arrossega més passió al món. Cal saber llegir els missatges de la
naturalesa i aquest essent esportiu, també ho és. I no és un missatge d’odis,
és un missatge d’amistat i en defensa de la dignitat de les persones. I una de
les característiques rau en els orígens, que al prohibir-se, es despersonalitza
perquè a Euskadi, una persona serà basca, i a Catalunya, catalana,
despersonalització que comporta l’obligar a ser espanyola. Estic convençut que
el partit serà una festa de l’esport i el comportament del públic defensant els
seus drets un advertiment a una política que no és massa democràtica. No hauria
de ser cap deshonor nacional que el Campió i els sots-campió siguin equips capdavanters de Catalunya i Euskadi i
curiosament també d’Espanya. Menys estudis de sancions i més política de
solidaritat. M’agrada molt l’esport, sóc avi, tinc 85 anys i, sincerament, la
política dels partits estatals la considero perjudicial per a Espanya i els
pobles que la configuren. L’esport hi té molt a dir i espero que es faci
sentir. Abans d’acabar. Em sembla una provocació fer jugar a final al camp del
CF Barcelona, a Catalunya, com si maquiavèlicament es desitgés un desordre
públic o una xiulada. Penso humilment que la responsabilitat dels possibles
esdeveniments cau únicament i exclusiva en les autoritats esportives i
polítiques que no ho han organitzat en un camp neutral. Honestament un suspens
en política esportiva. I d’acord amb això, per què no, una xiulada?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada