EL FUTBOL TAMBÉ ALLIÇONA

El futbol més que un esport està esdevenit una mena de drogadicció que necessita tenir-ne cura. I amb no massa frequència, el mateix futbol esdevè metge o infermer i recepta un bon remei. No és altre que també s’ha de perdre i sobre tot saber-ne, és a dir, no regalar el partit sino acceptar la derrota amb el respecte que es mereix el contrari. A tothom li agrada guanyar, a mi també, però per saber èticament guanyar s’ha de saber perdre dignament. Curiosament en la jornada del 26-09-2018 de la lliga espanyola, els dos grans que jugaven en camp contrari van perdre. Personalment penso que aquestes derrotes les necessita el futbol més sovintejades pel bé del mateix futbol i de l’esport en general. És il·lògic que de bon començament d’una competició siguin només dos o tres els clubs amb possibilitats de guanyar i ho és perquè el futbol no depen només de la capacitat de generar jugadors l’entitat, sinò de la seva capacitat económica per comprar-ne. És moralment inacceptable que la qualitat d’una manifestació esportiva estigui a l’albur del qui té més diners. No critico les diferències, però davant d’una contesa, que se suposa és de relacions amistoses, no puc acceptar que les diferències no depenguin només de les persones sinò dels diners per comprar jugadors. Convertir un esport en un mercat, quan la mercaderia és una persona, és una indignitat i encara ho és més quan en aquest mercat la capacitat econòmica segueix la política de fer més rics a uns pocs i força pobres als més. Per què en el deport del futbol hi ha diferències astronómiques entre els jugadors rics i els pobres. I aixó és una greu injusticia societal, que en termes populars, clama venjança al cel. Però si només parem esment en l’esport, el fet que el Barça i el Madrid perdessin en els seus desplaçaments és una lliçò de la deportivitat, que sembla hi és per part dels perdedors, però no tant per part dels aficionats dels clubs respectius i, perdó, sobre tot de la premsa. L’esport que és en principi una activitat creadora d’amistat i solidaritat no pot ser mai motiu d’una nena de catàstrofe perquè la normnalitat hauria de ser que tots els participants gaudissin de les mateixes possibilitats. Els clubs tenen tot el dret de gaudir dels millors jugadors, però els han de generar ells o no. Si és no, no fem esport, fem mercat. I aquests mercadeix ha tingut, té i tindrà consequències negatives en els clubs més senzills i humils. I és on veritablement hi els autèntics creadors de bons jugadors.

He conegut i conec persones, que estimen l’esport amb bogeria, dedicar les seves hores de lleure a la formació de jugadors, persones amb un mèrit extraordinari perquè encara no existia l’Institut Nacional d’Educació Física i Esport,a quina inauguració vaig assistir, i les normes que aplicaven eren les que el cor els hi dictava. Benvinguda la llicenciatura dels esports, però no deixem de tenir present la gran lliçó dels autèntics i grans esportistes que dedicaven la seva vida a estudiar en el seu cor la millor pedagogia per fer jugadors pel seu club i pel seu país. Una de les lliçons molt important per a ells era la de saber perdre, perquè perdre és la base per poder arribar a ser guanyador. I per aquesta raó m’agrada que el Barça i el Madrid no guanyin sempre i esdevinguin catedràtics de la lliçó de l’esportivitat que en esport significa amistat, solidaritat, comprensió i respecte.

L’amistat companya sempre en l’alegria i el dolor

La mort d’un familiar o d’un amic i molt més quan es pot dir, jo ho era d’ell, sempre desperta els sentiments més íntims i aflora les emocions del cor més  doloroses. Quatre amics que viatjaven en cordial amistat com la festa personal de poder gaudir de vells moments de la vida i particularment quan qui els promocionava era l’esport de la seva ànima, l’handbol. Com a membre de la família de l’handbol granollerí el més cordial condol per què és en la mort on es palesa la veritable realitat de la vida i també del joc. Dos dels quatre amics se’ls emportà l’accident de cotxe, els altres dos ferits, estic convençut que en un primer moment haurien preferit ser companys dels dos amics en l’altre vida. Al dos ferits la força de l’amistat esdevindrà una medecina, que en el record els farà companys en la lluita de l’esport per la vida. Martí Batallè i Xavier Pocurull l’ùltim gol us ha fet eterns. Pau Navarro i Òscar Ollé per formar part del nou club dels vostres amics n’heu de fer més de gols en el partit de la vida. Però els vostres gols, com els dels vostres amics, portaven en la pilota, una paraula:amistat. És el que dóna un valor afegit de dignitat. A les famílies dels quatre amics valor en el joc de la vida, una lliçó d’humanisme al vostre poble i als pares, encara que amb llàgrimes als ulls, no dubtin mai del poder sublim d’una verdadera amistat, apresa segurament en la intimitat de la llar. La gran familia de l’handol Granollers, torna a estar de dol. La mort és germana de la vida que acompanya als homes i dones fins a l’assoliment del seu destí definitiu, aquell destí que en el fons de l’ànima tothom desitja. La mort és l’àrbitre del joc de la vida i quan el reglament de l’existència senyala el final del partit l’àrbitre ha de pitar el final. Alegria dels que han guanyat, el Martí i el Xavier i l’alegria dels que han d’assolir encara la victòria, el Pau i l’Òscar.

I tota la familia de l’handbol Granollers, amb llàgrimes als ulls però aplaudint el mèrit del seu joc. Un detall, l’handbol feu que els quatre jugadors descobrissin el seu jo. És el millor mèrit de l’esport. Des de la meva fe, que repossin en pau el Martí i el Xavier i que juguin l’esport de la vida esperançats el Pau i l’Ôscar. I que el BM Granollers continui la seva extraordinària tasca de formar excel·lents jugadors de l’esport de la vida. Saber plorar aquells que ens han deixat, recordar-los i homenatjar-los en els seus partits i activitats és medalla d'or de la dignitat històrica i un trofeu que tots elss socis els hi agrada fer present en el seu cor en les festes esportives. La mort no és enemiga de l'esport, és standart de la seva grandesa humana.És l'ahir d'un avui per ser gran demà.

MUNDIALITZAR LA LLIGA DE FUTBOL ESPANYOLA

La promoció de la Marca Espanya necessita amb urgència una nova imatge i en aquesta epopeia el futbol n’ha estat escollit com el millor missatger. Però la posada en marxa d’aquesta empresa és una clara contradicció i desmenteix que el paper de Catalunya trenca la societat quan dos equips catalans han estat els escollits en aquesta primera aventura: FC Barcelona i el CF Girona. Una curiositat en aquesta promoció ens la dóna el nom del màxim avalador, Javier Tebas, ex-militant de Fuerza Nueva i President de la Lliga de Futbol Professional. I, coses de la vida, aquest personatge fou que va dir que si Catalunya esdevenia independent el CF. Barcelona no tindria lloc a la Lliga Espanyola. Políticament no el volen, promocionalment és imprescindible, però no sol, sinò acompanyat d’un altre equip català. Que la Marca Espanya necessita un reciclatge urgent de cara el món, no és cap secret. Però què pensarà Junker quan s’assebenti que Espanya necessita Catalunya per promocionar-se i precisament en l’etapa en que  mundialment la independència va guanayant terreny? El poder del futbol, li contestaran. Personalment penso que l’esport és un poderós avalador i lògicament s’ha d’aprofitar. I m’agradaria molt que aquest partit posès al primer pla internacional Espanya i Catalunya. En una etapa política de la pell de brau d’una forta feblesa democràtica, demanar a Catalunya que esportivament promocioni la seva imatge al món, penso que és un d’aquells miracles de la naturalesa i de la història que reordena la convivència mundial de la humanitat. L’ humanisme, base essencial, de la conviència, reclama el reconeixement mundial dels drets naturals de les persones i un d’ells és el dret a decidir. I en aquesta circumstància es donen la mà, dos drets el d’Espanya i el de Catalunya. Portar a Amèrica un partit de Lliga suposa l’alicient del deure de guanyar, que no té un partit que no és de competició. Però darrere de la promoció de la Marca Espanya no s’hi amaga res més? Penso que sí. Espanya necessita molts diners perquè les seves arques estant en bancarrota i el futbol és una excel·lent fàbrica de fer­-ne.

I em fa pensar en una altre idea, la possibilitat de convèncer a la FIFA d’organitzar una lliga mundial que seria un bon reclam per les inversions de les multinacionals. I  precisament aquesta idea és la que em fa pensar que sense una reglamentació reciclada de l’esport, també econòmicament, aquesta mena de partits no ajudarien a la pau mundial. Futbol mundial, sí, però un futbol econòmicament humanista que treballi pel respecte de la dignitat humana de tots els ciutadans sense exclusions. Estic convençut que l’esport, i concretament el futbol, pot aportar una gran tasca, però per començar s’ha de reciclar humanament a Europa. Si és així, endavant la idea. Si no ho és, ella, tota sola, es desintegrarà. Personalment defenso un esport per un món millor. Però el primer pas és que totes les persones tinguin consciència que també els afecta a elles. Hi ha un greu fenòmen que ho demana. El camvi climàtic. Podrà el futbol conscienciar-ne tota la humanitat?. Si és així, mans a la feina.