EL FUTBOL TAMBÉ ALLIÇONA

El futbol més que un esport està esdevenit una mena de drogadicció que necessita tenir-ne cura. I amb no massa frequència, el mateix futbol esdevè metge o infermer i recepta un bon remei. No és altre que també s’ha de perdre i sobre tot saber-ne, és a dir, no regalar el partit sino acceptar la derrota amb el respecte que es mereix el contrari. A tothom li agrada guanyar, a mi també, però per saber èticament guanyar s’ha de saber perdre dignament. Curiosament en la jornada del 26-09-2018 de la lliga espanyola, els dos grans que jugaven en camp contrari van perdre. Personalment penso que aquestes derrotes les necessita el futbol més sovintejades pel bé del mateix futbol i de l’esport en general. És il·lògic que de bon començament d’una competició siguin només dos o tres els clubs amb possibilitats de guanyar i ho és perquè el futbol no depen només de la capacitat de generar jugadors l’entitat, sinò de la seva capacitat económica per comprar-ne. És moralment inacceptable que la qualitat d’una manifestació esportiva estigui a l’albur del qui té més diners. No critico les diferències, però davant d’una contesa, que se suposa és de relacions amistoses, no puc acceptar que les diferències no depenguin només de les persones sinò dels diners per comprar jugadors. Convertir un esport en un mercat, quan la mercaderia és una persona, és una indignitat i encara ho és més quan en aquest mercat la capacitat econòmica segueix la política de fer més rics a uns pocs i força pobres als més. Per què en el deport del futbol hi ha diferències astronómiques entre els jugadors rics i els pobres. I aixó és una greu injusticia societal, que en termes populars, clama venjança al cel. Però si només parem esment en l’esport, el fet que el Barça i el Madrid perdessin en els seus desplaçaments és una lliçò de la deportivitat, que sembla hi és per part dels perdedors, però no tant per part dels aficionats dels clubs respectius i, perdó, sobre tot de la premsa. L’esport que és en principi una activitat creadora d’amistat i solidaritat no pot ser mai motiu d’una nena de catàstrofe perquè la normnalitat hauria de ser que tots els participants gaudissin de les mateixes possibilitats. Els clubs tenen tot el dret de gaudir dels millors jugadors, però els han de generar ells o no. Si és no, no fem esport, fem mercat. I aquests mercadeix ha tingut, té i tindrà consequències negatives en els clubs més senzills i humils. I és on veritablement hi els autèntics creadors de bons jugadors.

He conegut i conec persones, que estimen l’esport amb bogeria, dedicar les seves hores de lleure a la formació de jugadors, persones amb un mèrit extraordinari perquè encara no existia l’Institut Nacional d’Educació Física i Esport,a quina inauguració vaig assistir, i les normes que aplicaven eren les que el cor els hi dictava. Benvinguda la llicenciatura dels esports, però no deixem de tenir present la gran lliçó dels autèntics i grans esportistes que dedicaven la seva vida a estudiar en el seu cor la millor pedagogia per fer jugadors pel seu club i pel seu país. Una de les lliçons molt important per a ells era la de saber perdre, perquè perdre és la base per poder arribar a ser guanyador. I per aquesta raó m’agrada que el Barça i el Madrid no guanyin sempre i esdevinguin catedràtics de la lliçó de l’esportivitat que en esport significa amistat, solidaritat, comprensió i respecte.