L’acte inaugural dels Jocs Mediterranis 2018 ens convida a
lectures contradictòries que evidencien la veritat desitjada de l’esport i la
manipulació que en fa la política espanyola. El desenvolupament de la festa
inaugural denuncia, acusa i manifesta. L’esport per l’esport era un desig,
l’esport per a la política espanyola una manipulació. Sincerament considero una
provocació contra Catalunya que els esportistes espanyols, dels quals cent eren
catalans, desfilessin onejant banderins espanyols. La presència a les grades de
banderes espanyoles no era un signe de germanor sinó de venjança com ho
demostraren els xiulets contra el President Torra al ser nominat i felicitat
pel Batlle de Tarragona. La dignitat, seriositat, respecte del President Torra
palesà la voluntat de Catalunya per la pau, en particular quan obsequià al
monarca espanyol amb dos llibres sobre el dia 1 d’octubre. Fermesa en la
defensa, dignitat en la presència i Catalunya en el cor. La bellesa de la festa
en ella mateixa, denunciava la feble presència, en les paraules, en la música i
els artistes, d’una cultura catalana que l’estat no reconeix, però que malgrat
la feblesa pretesa, la dignitat la va fer brillar. I foren els nens i nenes que
amb els seus moviments li donaren un aire d’universalitat i globalitat que les
paraules d’inauguració del Rei donava la impressió que feien trontollar. La
presidència donava més la impressió d’una festa no volguda que una mà estesa a
un poble que treballa, col·labora, vol ser lliure i és solidari. No era
l’actitud d’una festa sinó d’un deure que la llei obligava però no es
desitjava. Contrastava amb la presència estrangera. Malgrat el missatge que
vaig interpretar de la presència política de l’estat, espero que en els
terrenys esportius regni la deportivitat i l’esport esdevingui un configurador
social donant una lliçó a la política. La qualitat esportiva catalana
institucional, que del silenci a la que se l’obligava oblidant les seves
federacions, encengué la torxa de l’esportivitat, serà la verdadera llum dels
Jocs del Mediterrani 2018. Hi ho serà perquè els esportistes catalans són
primer persones, a continuació demòcrates i sobre tot solidaris en l’exercici
de la seva llibertat. Desitjo i espero que els Jocs Mediterranis de Tarragona,
com en el seu dia els Jocs Olímpics de Barcelona, siguin un model esportiu
desitjat per tot el món. I ho seran perquè el sacrifici en l’exercici de la
llibertat és la llum més brillant de la veritat. La veritat dels jocs, desitjo
que sigui el boomerang del títol d’aquest article.La història de l’esport ens
posa davant dels ulls la diferent manera de celebrar-los des de la política. El
Olímpics grecs se celebraven amb la pau i aturant les guerres, els actuals de
Tarragona se celebren amb polítics i ciutadans empressonats perquè defensen la
llibertat.
L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.
dissabte, 23 de juny del 2018
dimecres, 13 de juny del 2018
Jugada bruta d’Espanya als mundials de futbol
La intencionalitat de certes accions que, a primer cop d’ull,
poden semblar una jugada brillant, fa que esdevingui bruta. Poder dir que en el
meu club hi treballa el que serà el millor entrenador del món és una temptació
difícil de resistir i molt més quan competint amb un altre club li vols
arrabassar la llum de la seva imatge. He escoltat una estona les paraules del
President de la Federació Espanyola, que està en el seu dret, la defensa dels
seus interessos però m’ha semblat que les seves paraules patien la hipoteca d’un
altre personatge tant o més representatiu, no federativament, en el món del
futbol. L’estona que he seguit l’entrevista no ha pronunciat nom quan es referia als responsables. La defensa d’uns drets no s’ha de fer a la
televisió sinó en un despatx amb un cara a cara amb l’actor principal. I no he
llegit ni escoltat enlloc que amb motiu d’aquest escàndol s’hagin reunit el
President de la Federació i el President del Club que ha comés l’acció. Crec
que a l’instant de conèixer el fet el President de la Federació havia de moure
fitxa per solucionar el problema a les bones i no deixar a l’estacada la
Seleccio dos dies abans de començar el Campionat Mundial. En aquest problema hi
juga molt la llibertat de cada actor i no s’ha respectat en públic aquesta
condició, al marge del deure que és cert i obligatori de comunicar-ho primer al
President que el tenia contractat. Però en el món de la fama hi ha situacions
que juguen males passades a l’ambició i orgull dels responsables. Els jugadors,
davant de la immediatesa també havien de ser consultats i perquè no s’ha fet?
És un exemple de com no han d’actuar les autoritats. M’agrada l’esport i tinc
la meva filosofia de la seva condició de configurador social. I en la ralització d’aquest concepte hi tenen part, els directius, els jugadors, els
tècnics, els socis, la premsa i els aficionats. I aquesta condició no s’ha
tingut en compte, només una norma molt pròpia dels governants d’imposar la seva
autoritat i la millor manera d’imposar-la és dialogant amb els que hi tenen
part en el problema. Un bon diàleg soluciona la immediatesa. I una veritat
desagradable és la taca al futbol espanyol que coneix el món sencer. Aquest és
el fruit de la immediatesa que no s’ha tingut en compte. Com es pot esborrar aquesta taca? La millor
manera seria proclamant-se campions del món. Suposem que el joc de la Selecció
no convenç. Uns dirant, la Federació tenia raó i va actuar molt bé, altres, donaran
la culpa a la destitució de l’entrenador. Qui hi sortirà perdent?
Dissortadament el futbol. I aquesta vegada el culpable directe no seran els
diners, encara que en els tractes se n’hi movien molts. Personalment penso que
el futbol espanyol està de dol. Cal esperar que la competició superi els
desitjos.
dimarts, 12 de juny del 2018
Carta oberta al granollerí Víctor Font
Víctor, felicitats i enhorabona per presentar una nova
filosofia esportiva del C.F.Barcelona i amb ella presentar-se per presidir-lo.
Són molt alliçonadors els tres punts programàtics per potenciar encara més la imatge
del CF.Barcelona al món. La dignitat esportiva no pot minvar i han de desenvolupar-se
noves idees i iniciatives per continuar millorant i ser present no només pel
potencial econòmic sinó fundamentalment per la seva filosofia esportiva basada
en el saber de les persones. És molt important la idea del que ha de ser i
significar la Masia per potenciar el club. La Masia no és només una escola de
futbolistes sinò que hauria de ser també una escola d’estudiosos de l’esport i
en particular del futbol. Per què el futbol com activitat humana és un
generador de convivència i aquesta condició és básica per assolir el millor
nivell. Societat i esport són dos conceptes que es donen la mà i aquest fet tan
senzill i tan humà és imprescindible i bàsic per assolir esdevenir elit. Sr.
Víctor Font, vos baseu la vostra doctrina esportiva en tres capítols, que
personalment penso que són essencials i necessaris. Però cada capítol necessita
els seus especialistes des de la vessant esporiva. Els capítols són: a)
modernitzar el club en l’àmbit financer. b) apropar els socis i c) deixar la
tasca esportiva en mans d’exfutbolistes. En relació a la part económica vos sou
un especialista i jo no hi entenc, però m’ha cridat l’atenció d’humanitzar-la i
donar més protagonisme als socis. Una idea fundamental en l’organització d’una
societat en un món democratitzat. El segon punt és imprescindible perquè els
socis són sobirans en l’organitzación de les entitats i la seva presència és
básica per desenvolupar la filosofia d’un club esportiu i molt més quan es
tracta d’un club amb una imatge mundial com el Barça. Però aquest punt encara
és més necessari par millorar la seva projecció. Amb el tercer punt hi estic
d’acord però amb un incís que considero important. Exfutbolistes capaços de
cobrir dos aspectes: 1) el joc i 2) la filosofia del joc. Calen exfutbolistes o
persones especialitzades que es dediquin a una o altra modalitat o a les dues.
Personalment penso que els exfutbolistes poden ser més efectius i decissius en
la part tècnica i en la part de la filosofia
esportiva no ho són tant, encara que sortosament, com em comentava el
meu amic Alfonseda, avui, són molts els jugadors amb estudis universitaris.
Crec que aquest tercer punt és bàsic i imprescindible per potenciar la imatge
del club que us agradaria presidir. Des de la meva humilitat, endavant, són
necessaris en la societat del segle XXI persones amb visió de futur.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)