Amb el panorama futbolístic de Divisió d’Honor en les
darreries d’una de les lligues més importants del món, el darrer partit Reial
Madrid-FC Barcelona (2-3) guanyat en temps afegit pels visitants i en la Diada
per a Catalunya de la rosa i el llibre, ha esdevingut, possiblement per la
sort, una lliçó magistral per a tothom. La primera part de la lliçó es basa en
el procès futbolístic a partir del primer partit de lliga per arribar a la
classificació abans partit. Al Barça per tenir opcions a la victòria final no
podía ni empatar, ni perdre, havia de guanyar. El Madrid empatant o guanyant
tenia el camí lliure. Però el resultat d’ahir deixà les opcions dels dos equips
gairebé en igualtat d’oportunitats, amb la condició que tant l’un com l’altre
han de guanyar tots esl partits que els hi resten. De quina banda caurà la
sort? Per què cal contar-hi. Una circumstància, el Barça va guanyar en temps de
descompte i el Madrid i té la mà trencada en aquesta condició. La sort
esdevindrà l’àrbitre en la jugada final. Com? Valorant el partit d’ahir, els
arbitratges seran força decissius en tots els partits que resten de tots els
equips en competició. El dau de la sort pot caure en el partit menys imaginat.
Pel que he vist i he llegit l’arbitratge d’ahir no estava a l’alçada del
partit. Es diu molt sovint que el futbol és (era) un esport d’homes,
justificant la violència.
I en el partit en questió n’hi va haver i no gaire
ben resolta. Serà la violència la mà del dau de la sort? Podria ser. De quin
partit? Possiblement d’un dels de la darrera jornada. Però de mans del dau de
la sort n’hi ha d’altres. Els mateixos jugadors amb el seu estat anímic creat
per múltiples raons i no necessàriament esportives. Ambients, per exemple, de
persecucions judicials contra jugadors importants. Davant dels fets viscuts a
llarg de la lliga amb la doble bara de medir, es pot pensar tot. I no ho
descarto. Una altra mà pot venir de la manipulació de l’ambient polític que es
fa de certes autonomies generant males convivències. Diuen que no s’ha de
barrejar esport i política però la
política espanyola actual aprofita, fent veure que allarga la mà al diàleg,
totes les vies per sembrar marors. I sembrar marors esportives contra equips
catalans és una possibilitat que ha tingut ja realitats clares. I en aquest
capítol nom podem oblidar la premsa oral i escrita. És una altra mà del dau.
Quina és la gran lliçó del partit darrer Madrid-Barça? Que la victòria final
d’un dels dos està sub judicie, i el judice és la sort que per bé o per mal
existeixen massa mans per decantar-la. I una lliçó molt important, que en les
grans festes culturals Catalunya sempre hi és i és capdavantera.
L’esport en la vida d’aquest avi és cultura i art amb una filosofía i pedagogía pròpia. I l’estima perquè és configurador social i definidor de paísos. L’esport català ho palesa a bastament. No ha fet esport, aquest avi, però l’ha viscut intensament. Ho explicarà també en aquesta bloc que dedicarà a l’esport català.
dilluns, 24 d’abril del 2017
dimarts, 18 d’abril del 2017
Amb la Constitució a la mà ningú em pot obligar parlar castellà
Article 3.
1.-El castellà és la
llengua espanyola oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de
conèixer-la i el dret d’usar-la.
2.-Les altres llengües
espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord
amb els seus estatuts.
3.-La riquesa de les
diferents modalitats liunguístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà
objecte d’especial respecte i protecció.
Conèixer i parlar idiomes que no són els propis és una
riquesa cultural innegable i que tots els catalans no nomès ho reconeixem sinò
que en parlem. Vaig aprendre el castellà per immersió i n’esticc orgullós.
Òbviament que amb la lectura i la pràctica l’he millorat i enriquit
culturalment. No tinc cap necessitat d’agraïr-ho a la Constitució. Alló que sí
li agraeixo, que no m’obligui a emprar-lo. Prefereixo més emprar-lo amb
llibertat. I la llei de les lleis, la Constitució, em diu que és un dret, no un
deure. Conseqüentment amb la Constitució a la mà puc contestar en català arreu,
fins i tot als jutjats. Però no nomès de paraula sinò també per escrit. I si la
Constitució és la llei voluntat dels ciutadans, cap altra llei la pot
contradir. I si repassem els fets trobarem que qui imcompleix més aquest punt
de la Constitució són els estaments estatals i d’una manera especial la
policia. Contestar a un policia i a un jutge i a un governant en català és un
dret constitucional quan ens diu que l’us del castellà no és un deure. Per
altra banda el castellà no és la única llengua espanyola i quan un policia em
diu que li parli en espanyol està
faltant a la Constitució. Massa vegades s’ha multat per aquest motiu i dissortadament
ho fan desobeïnt la llei de lleis.
Si en la meva autonomia el català és també oficial, qué
m’obliga a contestaar en castellà? És el meu interrogador qui ha de dirigir-se
a mi en català i si no en sap, que per deure hauria de conèixer, als menys ser
respectuós i amb humilitat demanar-ne la traducció. Si com reconeix el punt tercer
de l’article l’existència de diferents modalitats linguïstiques és una riquesa
que es mereix un especial respecte i protección, que es compleixi aquest punt
quan a Catalunya un jutge i un policia m’interroga. Em pot demanar que per educació
li par-li en castellà, però amb educació i no enmanillar i portar a comissaria
com ha succeït manta vegades. La llei està al servei dels ciutadans i els
governants i els seus assistents ho han de tenir en compte. Són ells els
serviddors de la llei, no els ciutadans.
La Constitució té molts cops amagats, que cal conèixer. Saber
llegir no vol dir interpretar. Jo em penso que en sé de llegir, però a lo
millor… encara se me’n pot ensenyar.
dilluns, 17 d’abril del 2017
Valors i contravalors de l’esport
Vivim una etapa de la història en la que una de les constants
és queixar-se de la pèrdua de valors. Personalment penso que el problema rau en
la deshumanització del ser humà. La valoració s’ha centrat en la dita
castellana “tanto vales, tanto tienes” perjudicant notablement la vida
passional. Dissortadament a la passió se la manipula contemplant
prioritàriament la incidència material del desig corporal. Dóna la impressió
que la història de la humanitat ha perdut el nord. Per sort la natura actúa i
desperta la ment. De la valoració del mal porta a la necessitat del reciclatge
i d’un treball per entendre quins són els valors que la humanitat del segle XXI
ha d’integrar en la seva imatge. Hi ha un valor que no és perd mai perquè és
imprescindible: el ser humà. La persona per ella mateixa és el gran valor de la
història. Per una raó molt senzilla: és el subjecte i objectiu dels seus actes.
Pensa i el pensament millora la seva imatge. Treballa i el fruit del treball
repercuteix en la seva subsistència. Es relaciona i el contacte amb els altres
crea convivència.
L’esport és una activitat humana fàcil de comprovar com
incideix en el seu desenvolupament. La pràctica esportiva urgeix unes qualitats
que sense elles no és possible gaudir-ne però a la vegada fer esport col·labora
en la formació integral del ser humà. Desenvolupa la intel·ligència, regula la
passió i aporta salut. La pèrdua de valors es manifesta en la manipulació de
l’esportista en benefici dels seus egoïmes personals. La guerra dels
contravalors. I dissortadament l’exèrcit dels contravalors és molt poderós, té
l’arma atómica del diner. El contravalor no és el diner sinò la manipulació que
l’ésser humà en fa. A l’hora de parlar dels valors de l’esport se citen
qualitats, com la solidaritat, la companyonia, el respecte, l’amistat,
qualitats que massa sovint fluixeigen per culpa dels diners. En l’esport, sobre
tot en el futbol, es produeix la circumstància que s’exigeix el màxim rendiment a tots els jugadors malgrat
les diferències de sous siguin sovint astronòmiques. No cal donar noms. Les
diferències han de ser equitatives i l’equitat és enemiga de les injustícies.
Aquest detall, malgrat es digui el contrari, mossega el subconscient amb els
coherents efectes en el rendiment. I es produeix una injusticia que no es té
per tal: s’obliga al jugador a sobreposar-se al seu estat psíquic. No tothom ho
aconsegueix. En aquest aspecte també existeix el geni i és aquest geni el que
sovint salva a l’altre geni fenòmen. I aquest valor no es contempla i sovint ni
es coneix. Dissortadament la guerra entre valors i contravalors és un
espantall, que en futbol té el seu advocat, el gol. El gol ho justifica tot.
Una pregunta, a qui es dóna el mèrit del gol? És una reflexió per no oblidar.
Fer un gol quan el company te’l posa a l’abast no és una genialitat. Fer gol no
és un valor és un deure que sense valors és molt difícil de complir. Amb la
máxima humilitat, l’enfrontament valors contravalors pot esdevenir un exercici
positiu favorable a la convivència esportiva i ciutadana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)