Brasil 6 – Honduras 0

Francament no té sentit que en unes semifinals d’uns Jocs Olímpics hi arribin equips esportius qualitativament tan distants. Òbviament que s’ha de felicitar l’equip més feble per haver assolir la classificació. Aquesta circumstància em fa pensar que en l’esport hi ha mancances organitzatives massa defectuoses amb una filosofia no gaire ben argumentada. El partit no podia començar millor per les intencions brasileres però amb el risc de perdre el seu ídol, que marca el gol als quinze segons de la xiulada de l’àrbitre. Amb tota sinceritat, els jugadors hondurenys van perdre les meves simpaties per la seva deficitària esportivitat amb faltes que no només destruïen sinó que eren força perilloses pel risc de lesió. Però dissortadament alguns jugadors brasilers no s’ho pensaven prou a l’hora d’aturar el contrari. Òbviament que el Brasil dominava el partit com volia sense que els contraris trenessin jugades de perill no donant gaire feina al porter del Brasil. Personalment el partit no m’ha satisfet massa per la seva vistositat i per la factura de jugades de mèrit extraordinari. Si el Brasil aspira a la medalla d’or i el seu adversari en la final serà Alemanya com sembla, molt haurà de millorar el seu joc d’equip i arriscar un bon xic més en la creativitat futbolística per desestabilitzar el contrari. I en aquest sentit alguns dels seus jugadors apuren massa la retenció de la pilota facilitant al contrari el sistema defensiu. Les individualitats són vàlides per l’espectacle però no massa bones companyes de viatge. I aquest aspecte denuncia a massa jugadors atacants del Brasil. No crec que partits com aquests facin història de futbol creatiu i obsequien a l’espectador amb un futbol que arrenca fàcilment els aplaudiments. En el futbol s’aplaudeix més el gol que el joc artístic. Massa sovint s’amaga amb l’expressió que el futbol és cosa d’homes. Hi estic d’acord però no per justificar la violència sinó per oferir un espectacle que ho fassi passar bé al públic per què es juga amb intel·ligència i amb el cor. I de bon començament em donava la impressió que a la primera part la duresa  seria norma. Sortosament no fou així, penso que l’arbitratge hi incidí positivament i la marxa del resultat també.