La participació espanyola, si parem esment en el
nombre d’esportistes i en les modalitats
esportives en que ha participat, penso honestament que no es mereix
gaire més que un aprovat i gràcies. Cal tenir present el nombre d’esportistes
per Comitè Olímpic, el nombre d’esports en que ha pres part i en quins esports
no es va classificar. Pel nombre d’esportistes cal situar-la en el grup
capdavanter, superat només per quatre on cinc Comitès Olímpics. De les vint i
buit modalitats esportives no s’ha inscrit en esgrima, futbol, pentatló modern
i en les modalitats de ciclisme BMX,
gimnàstica de trampolí, salts de natació i voleibol pista. Entre les
vint-i-buit modalitats ha aconseguit medalles només en deu amb un total de
disset i en el medaller està situada Espanya en el catorzè lloc, superada per
EEUU amb 121, Gran Bretanya amb 67, Xina amb 70, Rússia amb 56, Alemanya amb
42, Japó amb 41, França amb 42, Corea Sud amb 21, Itàlia amb 28, Austràlia amb 29,i
Brasil amb 19. Els esport en els que ha assolit medalles són, atletisme 2, bàdminton
1, bàsquet 2, ciclisme muntanya 1, gimnàstica rítmica 1, halterofília 1,
natació 2, piragüisme 4, taekwondo 2 i tennis 1. No discutiré la importància de
les medalles que sempre són un indicador, com ho es també només la presència en
una competició de nivell mundial com són un Jocs Olímpics. Estar entre els
millors és un grau però allò que no és correcte és atribuir mèrits per sobre de
les seves realitats. És veritat que Espanya ha estat una de les representacions
més nombroses i aquesta circumstància cal tenir-la molt present a l’hora de
valorar adequadament. Però també cal valorar certes absències. L’absència del
futbol espanyol que es creu una de les millors lligues del món hi aporta un
grau negatiu força important, com també la de l’handbol masculí. Parant esment
en els esports individuals, en atletisme la participació espanyola fou de 30
atletes i només s’assoliren dues medalles i en modalitats atlètiques prou
significatives com els relleus no hi havia cap participant; referent a la natació
s’hi inscrigueren 23 participants i només aportaren 2 medalles. Si parem esment
en les medalles és veritat que de les 14 són d’or, que hi dóna un valor de
categoria excel·lent, però entre 300 participants només 7. Entre els esports amb medalla, només dos mereixen l’atenció de la
premsa quotidiana, bàsquet i tennis quan els altres si vols seguir-los els has de buscar amb lupa per trobar-los.
També és veritat que algunes presències amb medalla han estat un regal de la
sort, si bé és veritat que la sort s’ha de perseguir i el bàsquet femení ho feu. A quatre segons d’acabar el partir per
jugar la final el marcador marcava un empat i el geni i la búsqueda de la sort
donà la cistella classificatòria que de no aconseguir-se l’equip hauria pogut
quedar fora de les medalles i la sort també acompanyà al bàsquet masculí que
podia molt bé haver perdut a pocs segons del final, el partit. No els hi nego
el mèrit, allò que sí critico és una valoració desmesurada, com també critico
el poc valor que es dóna a la presència i periodísticament allò més important és
la medalla. Molts esportistes s’han vist apartats d’elles havent aportat mèrits
suficients. Per a mi Espanya ha competit dignament i els mèrits assolits fan
pensar sobre la realitat de l’esport espanyol. Hi ha resultats que palesen una
superioritat ofensiva en el resultat final i en la forma. Per acabar, el
programa educatiu espanyol és adequat a nivell esportiu? Penso, que no i que hi
ha molt a desitjar. És un altre tema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada