Les
persones que em coneixen saben què representa l’esport en la meva vida. La
pedagogia esportiva l’he apresa practicant-la, observant i llegint. I manta vegades
arriscant. Ara, els anys no m’ho permeten però em deixen llegir, observar i
opinar. Honestament penso que la base de l’esport d’un país està en l’escola.
Si en la programació l’esport hi té les hores adequades que la formació física
del jovent necessita, el futur esportiu està assegurat. La millor garantia de l’esport
d’un país la dóna la programació escolar i universitària. Sortosament s’ha
superat la idea que l’esport era un destorb pels estudis. La gran diferència de
les seleccions nacionals de bàsquet dels EEUU d’Amèrica amb les dels altres països
ha refermat el meu convenciment. Em direu que les seleccions espanyoles no desentonaven
tant al seu costat. Primerament, penso que desentonaven força. La que menys la
de les noies, però cal tenir present que algunes seleccionades espanyoles actualment
estudien en universitats americanes amb una beca esportiva de bàsquet, que la
perden si no aproven el curs de l’assignatura que estudien. Però hi estudien
per millorar el seu bàsquet i veritablement que en la selecció s’hi notava la
seva presència i malgrat tot els dos partits jugats entre elles la victòria per
diferència fou de les americanes. Francament, fa uns quants anys que estic
jubilat, però, desprès dels Jocs de Rio, continuo pensant que el gran handicap
de l’esport espanyol està en la base, en l’escola i la universitat. Vaig ser
força anys professor d’Educació Física, he estat promotor d’esports i amb l’equip
de gimnàstica esportiva d’una escola se’m va permetre participar en les finals
del Campionat Escolar que es celebrava a Madrid i hi vaig viure l’entrellat i
les manipulacions però l’equip que hi presentava assolí la segona plaça. També
vaig conèixer una mica l’esport internacional en la inauguració de l’Institut
Nacional d’Educació Física i esports celebrada a Madrid on vaig fer amistat amb
el delegat nacional d’Esports d’Hongria. La meva història en el món de la
pedagogia és força llarga i intensa. Durant la competició dels Jocs Olímpics de
Rio de Janeiro no vaig dubtar mai de cap deportista espanyol, em vaig adonar
que les deficiències venien de la base. L’esport de base espanyol té un defecte
espectacular, li importen més les victòries dels equips que no pas la formació.
I d’aquesta circumstància en puc donar fe i més encara la programació de l’educació
física i de l’esport en l’època de formació es deficitària en el programa i en
el temps. I en puc donar fe basat en la meva dedicació de més de vint anys en
els que no podia fer allò que creia necessari sinó allò que m’imposaven per la
necessitat d’aprovar una assignatura que els alumnes no gaudien de prou hores de
pràctica i d’estudi. Fa vint-i-dos anys que estic jubilat i per allò que
llegeixo i observo les deficiències continuen. Hi falta al país una
verdadera educació física de base
malgrat als instituts d’Educació Física i Esport que no reben prou ben
preparats els futurs capdavanters de l’esport nacional a tots nivells,
esportistes, tècnics i directius. Ho veig així i el Jocs del Brasil, m’ho han
confirmat. Humilment hi aporto la meva senzilla experiència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada