L’essència de l’esport, tant el col·lectiu com l’individual,
rau en la perfecció física de l’individuo que coordina amb la psíquica amb l’objectiu
de la persona íntegra. I en aquest procés hi juga un paper molt important la
llibertat. La llibertat no és enemiga de tal o qual posició, ni de complir les
obligacions que imposa la pràctica de l’esport preferit. És un reforçament
perquè fa l’esportista més persona i per tant més lliure. En aquesta qüestió no
sóc contrari al compartir amb esportistes d’altres cultures però sí que ho sóc
al fet de que certs clubs prohibeixen, per exemple, parlar el propi idioma, com
és el cas del català. Però sí que considero convenient que un club que fitxa un
estranger procuri la seva màxima integració que comporta l’aprenentatge de la
llengua. És un enriquiment cultural. Podríem trobar altres raons per
incompatibilitats que dificultessin la
convivència. La pràctica esportiva gaudeix d’un llenguatge universal que pot
aportar moltes raons per la convivència i ajudar a enriquir socialment la identitat
del club pel que ha fitxat. Fitxar per un club català ha d’esdevenir un motiu d’orgull
humà, no només per motius econòmics. Personalment em causen malestar els clubs
que formen les seves plantilles a base de diners. Ho trobo una intromissió poc
respectuosa que pot distorsionar l’humanisme
natural del jugador. I no m’agrada des d’una vessant de llibertat del país per
què se’l pot considerar incapaç de formar jugadors de talla internacional. Sé
que no és aquesta la realitat catalana, però un equip bàsicament de jugadors
estrangers pot ser català? Per què penso i defenso que la identitat la defensen
les persones. És compatible una pràctica esportiva d’aquesta condició amb la independència
del país que el fitxa, Catalunya per exemple. Si en els Campionats del Món i en
els Jocs Olímpics només hi poden participar esportistes nadius, com es conjuga
amb la pràctica tan generalitzada de fitxar estrangers per jugar els campionats
nacionals?
Quan penso en aquest tema esportiu relacionat amb la llibertat dels
pobles em pregunto si el món de l’esport està marcant una nova configuració social de convivència
més social i més humana per més global?
Però també penso que l’esport ha de treballar més per les persones en favor de
la igualtat i la dignitat no creant diferències socials econòmicament
estratosfèriques, com esdevé en l’actualitat. Per altra banda l’organització
social la porten a terme les persones i l’esport pot ajudar internacionalitzant
la identitat dels pobles on juguen. Catalunya té el poder de captivar i
convèncer pel seu civisme, la seva cultura i l’esport és cultura també
catalana. És una temàtica que em fascina i personalment estic convençut des de
l’esport del dret d’una Catalunya independent. Però no podem deslligar l’esport
del procés polític d’esdevenir una nació lliure, nou estat europeu. Internacionalitzem
l’esport català arreu del món i fem-lo simpàtic i desitjable. És un company de
llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada