L’esport en el camí de la llibertat

L’essència de l’esport, tant el col·lectiu com l’individual, rau en la perfecció física de l’individuo que coordina amb la psíquica amb l’objectiu de la persona íntegra. I en aquest procés hi juga un paper molt important la llibertat. La llibertat no és enemiga de  tal o qual posició, ni de complir les obligacions que imposa la pràctica de l’esport preferit. És un reforçament perquè fa l’esportista més persona i per tant més lliure. En aquesta qüestió no sóc contrari al compartir amb esportistes d’altres cultures però sí que ho sóc al fet de que certs clubs prohibeixen, per exemple, parlar el propi idioma, com és el cas del català. Però sí que considero convenient que un club que fitxa un estranger procuri la seva màxima integració que comporta l’aprenentatge de la llengua. És un enriquiment cultural. Podríem trobar altres raons per incompatibilitats  que dificultessin la convivència. La pràctica esportiva gaudeix d’un llenguatge universal que pot aportar moltes raons per la convivència i ajudar a enriquir socialment la identitat del club pel que ha fitxat. Fitxar per un club català ha d’esdevenir un motiu d’orgull humà, no només per motius econòmics. Personalment em causen malestar els clubs que formen les seves plantilles a base de diners. Ho trobo una intromissió poc respectuosa  que pot distorsionar l’humanisme natural del jugador. I no m’agrada des d’una vessant de llibertat del país per què se’l pot considerar incapaç de formar jugadors de talla internacional. Sé que no és aquesta la realitat catalana, però un equip bàsicament de jugadors estrangers pot ser català? Per què penso i defenso que la identitat la defensen les persones. És compatible una pràctica esportiva d’aquesta condició amb la independència del país que el fitxa, Catalunya per exemple. Si en els Campionats del Món i en els Jocs Olímpics només hi poden participar esportistes nadius, com es conjuga amb la pràctica tan generalitzada de fitxar estrangers per jugar els campionats nacionals?

Quan penso en aquest tema esportiu relacionat amb la llibertat dels pobles em pregunto si el món de l’esport està marcant  una nova configuració social de convivència més social i més humana  per més global? Però també penso que l’esport ha de treballar més per les persones en favor de la igualtat i la dignitat no creant diferències socials econòmicament estratosfèriques, com esdevé en l’actualitat. Per altra banda l’organització social la porten a terme les persones i l’esport pot ajudar internacionalitzant la identitat dels pobles on juguen. Catalunya té el poder de captivar i convèncer pel seu civisme, la seva cultura i l’esport és cultura també catalana. És una temàtica que em fascina i personalment estic convençut des de l’esport del dret d’una Catalunya independent. Però no podem deslligar l’esport del procés polític d’esdevenir una nació lliure, nou estat europeu. Internacionalitzem l’esport català arreu del món i fem-lo simpàtic i desitjable. És un company de llibertat.