Discriminar pel sexe, també en l’esport, una injustícia social.

L’homosexualitat és una realitat natural que mereix tot el respecte del món perquè són persones intel·lectualment i passional amb drets i deures. I des de la meva fe religiosa són també fills i filles de Déu. Un altre aspecte és com es viu en la societat actual i la tendència cívica i cultural que se li dóna. Però la seva centralitat és la mateixa de tothom i com tothom són humanitat. El tractament d’aquest tema és una demostració de la feblesa cultural quan a un gay o una lesbiana se les menys prea com si fossin l’escòria social. Dissortadament en el món de l’esport, amb un rerefons masclista massa pronunciat, que sortosament camina cap a la normalitat, encara l’insult al que es creu diferent és massa freqüent. Jo mateix arbitrant un partit d’handbol en una pista catalana ho vaig patí ficant-se en la meva vida. Per què escric aquestes ratlles?

Senzillament per donar suport des de la distància a l’àrbitre de futbol JOSÉ TOMILLERO, que necessita protecció policial per haver estat valent sortint de l’armari i reconeixent públicament la seva tendència sexual. És llastimós que per aquest motiu persones del públic l’insultin i l’amenacin i encara s’agreuja més quan amenaça un àrbitre, pare d’un nen, que jugava el partit arbitrat per José Tomillero. Quan el vaig veure per TV3 explicant el seu cas públicament vaig pensar que era una persona íntegra, com cal, defensora dels seus drets i m’ha satisfet molt que un dels llocs on ha trobat més comprensió i s’ha sentit comprès hagi estat Catalunya i un dels Clubs que li ha fet costat ha estat el FC Barcelona. Amenaçar de mort, com ell ha manifestat, a un jove gay demostra el greu desconeixement de l’ésser humà que es pateix a casa nostra i de la discriminació que es fa de les persones d’acord amb la seva condició social. Són prou coneguts els polítics gay de casa nostra, persones reconegudes per la seva vàlua social i política, que independentment de la seva tendència sexual són competents i valuosos en el desenvolupament dels seus deures i drets socials. És curiós que en països que es creuen democràtics i sexualment lliures, sigui precisament per raó del sexe que més s’insulta i amenaça. Sóc conscient que algú em pot dir que és incomprensible que per la meva formació els defensi. Precisament per la meva formació i amb l’evangeli a la mà. Una relació humana digna s’ha de tenir amb tothom i l’evangeli m’ensenya com Jesucrist dialogava cordialment amb la Samaritana i amb Maria Magdalena. Conec les deduccions que alguns basats en el seu egoisme personal n’han fet d’aquestes relacions. Sóc conscient de la influència que hi ha tingut el catolicisme en aquest problema. I també sé que la ciència i la fe no són contradictoris i la ciència m’ensenya que l’homosexualitat és una realitat natural. Sortosament l’esport ha donat un gran pas endavant amb la presència femenina en tots els seus aspectes, també en l’arbitratge.

Marta Galego és una àrbitre catalana que en un partit es va sentir “ves a rentar plats”. També va ser valenta, l’insultador hagué d’abandonar el camp de futbol i el públic aplaudí l’arbitratge. Dissortadament la mal educada és la que fa més soroll tot i essent minoria, minoria que fa molt malt. Però comportaments com el de José i el de la Marta fan avançar cap a la normalitat. Permeteu-me que acabi amb una reflexió de Ramon Llull que ens parla dels problemes del camí cap a la felicitat. L’amic a gaudir de l’amat. El José i la Marta són feliços arbitrant però lluitant. Diu Ramon Llull: “Els camins pels que l’amic va en busca del seu Amat, són llargs, perillosos, plens d’entrebancs, de sospirs i de plors, però il·luminats d’amor”. Estimar la teva afició és el camí de l’èxit.