Llegint l’ ESPORTIU aquest matí

M’agraden tots els esports però amb una predilecció envers alguns i no són precisament els més famosos. Que un diari esportiu català, un dilluns, informi abastament del futbol ho trobo correcte, però allò que no m’agrada tant és com es dissenya l’espai informatiu donant una importància exagerada al futbol i en particular a un equip. Dóna la impressió que l’esport a Catalunya el protagonitza només el FC Barcelona. No li vull treure mèrits però algunes informacions sobre el club les trobo   exagerades i fins i tot contraproduents. Per exemple, avui dilluns 3-octubre-2016. La portada la monopolitzava el Barça tot i haver perdut i a peu de pàgina, mig amagada, una notícia que penso es mereix més ressò, la victòria en el Campionat del Món d’hoquei sobre patins femení de la Selecció Espanyola en la que hi jugaven set catalanes i una catalana donà amb el seu gol, la victòria. Que es tracta d’un esport minoritari, pot ser veritat, però no del tot i a Catalunya és força important. I una segona raó, els èxits internacionals dels equips femenins mereixen més portades pel que significa l’esport en la configuració de la convivència i molt més quan aquest esport es femení. No ho defenso perquè l’esport femení està de moda, encara que informativament no ho sembla, fa molts anys, quan amb prou feines existien esportistes femenines que ja defensava que en l’escola es substituís la famosa cistella de manualitats per la pràctica esportiva. I ho faig perquè penso que les dones li poden donar en l’organigrama mundial una imatge més humana i més cívica situant el diner en el lloc que socialment li pertany. Ja sé que en el món econòmic de l’esport també hi ha dones però tot i així la seva mirada és més esperançadora, malgrat la realitat, per exemple de la Directora del Fons Monetari Internacional. L’us de la llibertat quan s’esgarria no té sexe. Però tornem a la lectura. És bo que es dediquin tantes pàgines a un club per important que sigui? No les he contades, però del Campionat del Món d’Hoquei patins només n’hi havia amb prou feines tres quarts de pàgina. Tornem a la pregunta: hi ha un adagi que diu que encara que es parli malament d’algú és bo perquè allò important és que se’n parli. Des de cert punt sí, perquè es reconeix que existeix. I ho és quan es parla d’una fet negatiu, com perdre un partit? Depèn. Quan es carreguen les culpes acusant d’un mal joc per part del perdedor penso que és injust perquè a la vegada es minimitza el contrari i se’l ninguneja per no dir menys-prea. No he llegit gairebé mai que quan el Barça perd sigui per mèrits del contrari en la lliga espanyola. I això és negatiu per l’esport i contraproduent pels dos equips. Negar mèrits al contrari afirmant que la culpa del resultat és del perdedor perquè en la consciència esportiva ha de ser sempre guanyador, suposa un insult a la convivència humana i una negació de l’esport per poder contribuir a configurar-la. Guanyar o perdre són accidents d’una realitat que és la important, jugar. Es pot perdre jugant bé i guanyar fent-ho malament. I en aquest punt hi rau la contradicció. Personalment m’és molt difícil entendre la follia popular del futbol quan a casa nostra existeixen molts esports minoritaris molts potents humanament i cívicament i esdevenen desconeguts per una raó massa prepotent els interessos del capital. L’esport que interessa i es popularitzi és aquell que fa guanyar diners i s’afilia al gran capital col·laborant en la idea de tots si val per ser ric. I és molt trist que davant d’exemples d’esportistes que es poden permetre el luxe de gaudir d’avions particulars pels seus desplaçaments, existeixin molts d’altres esportistes que viuen com els mileuristes. És vergonyós que el futbol jugui al costat d’aquesta dicotomia d’una banda els multimilionaris i de l’altre la resta de ciutadans que cada dia esdevenen més pobres. I allò més trist és que la premsa, que mantenen els ciutadans que s’empobreixen, hi facin el joc. La premsa és un servei i desprès un mitjà per viure dignament. I és l’adjectiu digna la frontera. Dissortadament des de la defensa de la dignitat del ser humà, i l’esport el practiquen humans, s’ha de lluitar contra la corrupció i en l’esport és corrupció el fet dels fitxatges multimilionaris. I la premsa escrita i audiovisual hi té molt a dir i a fer. O tal vegada, com allò important és vendre diaris i fer diners, no l’importa res la dignitat de les persones?. L’esport també és un factor de convivència. Per què se li posen pals a les rodes? (Pintura de Lluis Capçada "Amb els ulls astorats")