El COC en el camí de la independència i de la pau.

Quan vaig llegir a la premsa que l’UFEC i Pro seleccions catalanes ha ressuscitat el Comitè Olímpic Català vaig sentir un rejoveniment de més de vint anys. Als finals dels anys 80 del segle passat vaig arribar a creure que el COC seria una realitat a Catalunya perquè la seva trajectòria esportiva es mereixia aquest reconeixement. Però malauradament les il·lusions se n’anaren en orris per culpa d’una política que no coneix el valor de les entranyes dels pobles. Els primers anys del segle XX l’Agrupació Atlètica de  Barcelona fou convidada a formar part amb tots els drets del COI. La política s’hi creuà. Dissortadament mai Espanya ha fet cap pas important per agrair   allò que ha fet Catalunya en el món de l’esport i ha beneficiat a l’estat. Però dissortadament va ser un català que va tancar les portes al COC per ser reconegut internacionalment. És veritat que JA. Samaranch a les darreries de la seva vida va dir que en el món de l’esport seria allò que Catalunya volgués. Però de moment li va tancar les portes amb la modificació del reglament amb l’article que només en podien formar part els Comitès Olímpics dels estats. Jo, pobre de mi, pensava que es tindria en consideració l’oferta del COI de principis del segle XX. Espanya no ha considerat mai com agrair Catalunya quan foren catalans els fundador del Comitè Olímpic Espanyol, que tenia la seva seu a Barcelona i gràcies a aquesta iniciativa la Selecció Espanyola de futbol va poder participar en els Jocs Olímpics d’Amsterdam. Dissortadament la política espanyola no ha conegut mai la importància dels sentiments en l’assoliment de grans empreses, en el cas nostre, esportives. Pobre de mi.

Els treballs de l’ADOC malgrat ser positius, esdevingueren estèrils. I només faltava l’actuació del jutge Garzon fent empresonar un nombre considerable d’independentistes, tractats com a terroristes i de requisar les banderes catalanes barrant el seu pas als terrenys esportius en la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Una demostració de la justícia al servei de la política. És veritat que Europa donà la raó als empresonats condemnant Espanya a indemnitzar-los. Però la política espanyola va imposar la llei del silenci. Sortosament la història avança i estic convençut que l’esport català serà una força molt important en el camí cap a la independència.

El món reconeix el potencial de l’esport català i quina és la seva filosofia que té la seva qualitat en la formació de les persones i en la lluita per la igualtat. La força de l’esport català rau també en la realitat de formar part de la cultura, per què l’esport és cultura. Cultura física al servei de la gent. Òbviament que el diner també juga en el seu camp però un esport al servei d’un nou  estat independent serà un servidor a tots nivells de les persones. El COC amb la independència en la pau universal de la convivència.