Estem a les portes dels Jocs Olímpics del Brasil que
han fet un camí ple d’espines. A Grècia eren un clam per la pau. Avui són un
desig dominat per la corrupció. No són un mirall contra la guerra, són una pell
d’ovella manipulada. I dissortadament són punt de mira de terrorismes. Els Jocs
Olímpics moderns han passat a ser plat desitjat del banquet del diner.
L’alegria del guanyador que es penja una medalla, dissortadament, no sempre és
guardó de mèrits justos i verídics sinó conseqüència d’urgències manipulades de
victòria, que no respecten el joc net i s’estudia controlar la fatiga del cos
humà químicament. Les víctimes acostumen a ser els atletes però els
responsables són dirigents olímpics sense escrúpols que la dignitat de
l’autoritat que ostenten rau en el poder pel poder no en la manera com cal
exercir-lo. I setmanes abans de la inauguració del Jocs d’enguany la hipocresia
del control de la dignitat esportiva ha planat sobre el món de l’esport amb
l’amenaça de castigar una Federació, amenaça que a l’empara de la política ha
desembocat en una solució de rentar-se les mans com Pons Pilat. L’existència
d’ajudes químiques als esportistes d’elit és una realitat històrica, darrera la
qual sempre hi ha una urgència de salvar l’honor del campió i tot si val. I la
corrupció de laboratori actua a cor que vols i amb l’habilitat d’enganyar
vestint-se amb pell d’ovella. La lluita per un esport digne que porten a terme
les Societats Nacionals de la medecina de l’esport és veu burlada massa sovint
fins i tot per alts estaments socials com fa pensar la campanya per sancionar
Rússia tancant-li les portes dels Jocs del Brasil. La campanya que ha estat més
publicitària que efectiva ha posat en evidència on rau el veritable problema.
Però quan el responsable és corrupte, els resultats són evidents. La subtilesa
de les manipulacions del poder del diner per aconseguir títols que esdevenen
fonts de riquesa s’instal·la on calgui i per a més inri amb el missatge de
salvadors de la pàtria. Que la manipulació ha estat evident ens ho demostra el
fet de que les estrelles de la gimnàstica del món comunista fa anys que no
creen un cel estrellat. Però pregunto, perquè el COI, volia castigar Rússia i
s’ha quedat a mig camí? No serà que no és del tot net? Perquè si ho fos hauria
de complir a la perfecció el deure de vetllar per la dignitat de l’esport i
dels seus esportistes. I l’amenaça no hauria de ser un avís sinó el resultat
d’una veritat? La té aquesta veritat el COI? Hauria de tenir-la. És evident que
la dignitat de la persona esportista depèn només d’ella mateixa i que la
política, l’economia i dissortadament també la religió són els responsables de
la presència del dopatge. Sense capacitat de fer diners i assolir poder el
dopatge no existiria. Coneix el COI les fonts veritables del dopatge? Hauria.
Des d’una òptica de model social de convivència el dopatge en l’esport és la
constatació de la urgència de crear un model social en el que la dignitat de
les persones depengui de la seva veritat i justícia i no dels seus càrrecs i
victòries. Per uns Jocs Olímpics, promotors de la pau, els jocs han de ser
imatge mundial d’una humanitat globalment feliç. I de moment no ho és, però
l’esport hi té molt a dir i a fer. És un gran constructor de convivència. Que els
Jocs del Brasil hi donin un pas important.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada