Esportivitat de la gent

La celebració del partit LEGENDES DEL C.F. BARCELONA- LEGENDES MANCHESTER UNITED  m’ha portat a pensar en el sentit de l’esportivitat dels espectadors. I ha estat la presència del públic que oscilava entre els cinquanta mil espectadors, quan el Camp Nou té un aforament de gairebè cent mil. Sóc conscient que no sempre s’omple i que els motius són diversos. Però aquest partit presentava una motivació extra-esportiva amb objectius de salut per el tractament de malalties causants d’una gran mortalitat també en el món infantil. Era un partit benèfic per a l’Hospital de Sant Joan de Déu. Que la salut pública i en particular el tractament del càncer infantil no hagi estat una raó prou convincent entre els aficionats al futbol i en concret entre els socis i afins al C-F.Barcelona per omplir el camp és una demostració d’una feblesa esportiva incapaç de reaccionar amb l’esport al servei de la salut pública i només ho fa dominat per la passió d’uns colors, passió que no hi té res a veure amb l’esportivitat. El ventall de l’activitat esportiva es deu a tota la humanitat perquè l’esport és un configurador social. Òbviament que la passió hi aporta molt a les relacions esportives, però l’esport no és només passió. És un factor de relacions socials que des d’una faceta lúdica obliga a la posada en pràctica dels anomenats valors de l’esport, com el companyerisme, la solidaritat, la germanor, l’esforç, l’amistat, la comprensió i un de molt important el respecte a la persona. La llista és molt més llarga, però l’esport essent un joc ultrapassa la condició lúdica per esdevenir un psicòleg del coneixement de les qualitats de les persones, un pedagog per orientar la seva vida, un conseller per obrir els ulls fent adonar-se dels propis errors o de les pròpies veritats. Amb el respecte màxim a la llibertat de les persones alló que em va cridar l’atenció és que la promesa d’un gran espectacle esportiu, ofert per jugadors que foren legendaris, no hagi tingut una resposta més vibrant i explossiva. I aquesta observació em fa preguntar, què fan malament els responsables de l’esport? Només hi trobo una resposta. Una massa generalitzada manca d’equilibri entre l’apassionament i la veritat. La passió és necessària però amb el control de la intel·ligència i aquest control aconsegueix que la felicitat de l’espectacle esportiu esdevingui més intens perquè esdevé més humà. És cert que l’esport s’ha convertit en ànima, però encara li falta molt per assolir la llibertat d’una convivència en pau. Que els aficionats del CF Barcelona no omplissin el camp en l’espectacle futbolístic benèfic amb una programa excepcional és una prova de les mancances de l’efectivitat de l’esport com a configurador social. El avenços tècnics i crematístics han superat les exigències humanes. Senzillament a l’esport, i en especial al futbol, ha de treballar-se encara molt l’humanisme esportiu, que es treballa, el partit que comento ho demostra, però encara resta molt camí a fer. L’Everest de l’esport necessita escaladors d’excepció. N’hi ha, però no són suficients.